5.3.12

La entitat de Dones La Fita va demanar al ajuntament de Cubelles que la denominada popularment plaça dels bancs fos anomenada Plaça de La Fita per la proximitat a la mateixa Fita del terme existent i que divideix el territori entre Vilanova i Cubelles. Finalment l’ajuntament va aprovar per ple municipal la denominació el passat 17 de gener.
L’acte d’inauguració tindrà lloc diumenge, 11 de març a les 12h30

Mes informació a


La inauguració de la plaça de la Fita, acte central del 8-M

Aquest any de nou l’associació de Dones La Fita convoca de nou a la lectura del Manifest Unitari dedicat al 8 de març a Cubelles .Serà a les 12h a la Fita del Terme,diumenge dia 11 .
El perquè d’aquest punt de trobada? Una historia enllaça el motiu i li dona forma l’any 2004 en que l´Area de Patrimoni del Consell Comarcal del Garraf i l´ajuntament de Cubelles obrint la porta a un reconeixement esperat i sol·licitat per veïnes i veïns de Cubelles per recuperar part de la historia de la lluita d´unes dones al 1714 i no caure en el oblit..


Dones La Fita /arxiu La Fita 2004



Al 1999 ens cau a les nostres mans un recull històric, documentat per Mossèn Joan Avinyó i Andreu, relatat dins el llibre publicat de la Historia de Cubelles. Ràpidament varem considerar la importància que tenia aquesta troballa, com un fet històric que dignificava a unes Dones que en el seu temps van lluitar i defensaren el seu territori.
Es va considerar que teníem que reivindicar i rehabilitar l´espai que ocupava La Fita, pedra de terme que separava les dues poblacions, per el significat històric i per la valentia d’aquelles Dones.
Varem començar a recollir signatures, quasi un miler, demanant suport de la població per dignificar aquest espai i l’aprovació per part del Consell Comarcal del Garraf d’incloure La Fita a La Ruta del Romanticisme.
Per el 8 de març, dia de la Dona Treballadora, cada any ens reuníem un grup de Dones i llegíem el Manifest , participant en el acte unitari que totes les Dones del món celebren aquest dia, però esperàvem amb molta il·lusió el reconeixement per part del Consell Comarcal .
Es va fer un treball d’investigació per part de Xavier Pons, historiador i que va donar un gran impuls a la nostre tasca i ens va encoratjar a continuar.
Vàrem publicar dos díptics, l´un amb el recull aportat per la lectura que fa Mossèn Avinyo i Andreu i l´altre que varem anomenar ¨La Dona del Castell¨ a on s’aporta documentació referent a l’època i als fets descrits.

Associació de Dones de Cubelles ¨La Fita¨

Cubelles 7 de març 2004




El perquè d´un fet històric i la seva repercussió.

Contemporànies de les dones revoltades per l’ofensa de retallar el terme de Cubelles a favor de Vilanova per sentencia de la Real Audiència de Barcelona, i fet el canvi de fites el 6 de desembre de 1764, la fita de terme es va col·locar davant de la capella de Sant Antoni de Pàdua (actual carrer de Sant Antoni).

Descripció dels fets segons Fra Josep A. Garí i Siumell : Descripció e historia de la Villa de Villanueva y Geltrú. Ed. 1860.
I citada per Joan Avinyó Andreu: Història de Cubelles. Ed.1920.

“Cuando en el año 1610, Cubellas se separó de Villanueva y de la Geltrú, entonces Villanueva con la Geltrú tuvo término propio, y lo mismo Cubellas, colocando los linderos o mojones que dividían los dos términos de Cubellas y Villanueva a una media legua al poniente de esta villa, es decir hasta la mitad o algo más del camino que va de Villanueva a Cubellas, y para evitar cuestiones de jurisdicción entre estas dos villas, estipularon ciertos pactos o concordia, y a fin de no romperla, sino de continuarla, a los 10 de junio de 1709 el Síndico de Villanueva y Geltrú presentó al rey varios Capítulos para que dignara aprobarlos.”
“En el año 1750 rompióse esta Concordia y empezo luego el ruidoso pleito sobre los linderos de ambos términos. Los pastos y yerbas fueron siempre un semillero de discordias y éstas tal vez aumentaron por haber la autoridad superior vendido a Villanueva en el año 1733 aquella extensión de terreno pantanoso y sembrada de junco llamado el Prat (que avui coneixem com ibersol) que pertenecía al término de Cubellas, ensanchando de esta manera Villanueva su término, sin trasladar quizás los mojones. Después de un largo litigio, por sentencia de la Real Audiencia de Barcelona se lindaron las jurisdicciones y términos, colocando los linderos de Villanueva, día 6 de diciembre de 1764, en la misma villa de Cubellas, frente a la capilla de San Antonio de Padua. Los habitantes de Cubellas, como era regular, se dieron por ofendidos, las mujeres se amotinaron, salió una de las principales con una bandera, el motín la siguió, echaron al suelo el mojón, y siguióse una escena que causó no poco llanto en aquel vecindario. La autoridad castigó el insulto; como los hombres huyeron o se escondieron, prendió a las amotinadas, que en carros fueron llevadas a Villanueva y encerradas en el castillo de la Geltrú; se apoderó de la bandera que habían escondido y repuso el mojón, cuya piedra o escudo de armas (de Vilanova) habían sepultado en las arenas del riachuelo del lado opuesto de la villa.”






*Dins del número 10 dels Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental, editat per la Diputació de Barcelona, 1998. S’ha publicat un dossier titulat; El Castell de Cubelles: Història i projecte d’ús. Aquí trobem un estudi dels grafitis trobats al castell, signat per Maria José Sureda , titulat; Els grafitis de tema costumista del Castell de Cubelles. L’autora data els dibuixos pels volts de 1768, i ens fa la descripció del dibuix d’una figura femenina:

Es tracta d’una noia jove, possiblement coneguda de l’autor del grafit, vestida sumptuosament, que sosté a la mà una calavera; per sobre del seu cap es pot llegir Maria Madalena. ...... El símbol de la calavera que sosté la noia a la mà esquerra, amb el braç estès, és atribuït a santa Maria Magdalena penitent, molt representada en època barroca. La santa és un dels exemples més clars de la dona pecadora que, amb els sacrificis i l’oració, no sols aconseguí la remissió de tots els pecats, sinó que arribà a la santificació.





2.3.12


















Por Derecho Propio i Barrejat amb mi






TALLER _FOMENT DE RELACIONS IGUALITÀREAS ENTRE NOIS ADOLESCENTS




DONES DE CUBELLES :Com teixim la nostra xarxa associativa ?


Programa especial -Radio Cubelles ,8 de març a les 19h




XERRADA DEBAT ¨L´ECONOMIA AMB MIRADA DE DONA




Cristina Carrasco Bengoa ,Professora de Economia de la universitat de BCN


15 de març a les 18h -Centre Social de Cubelles





29.2.12

Actes al voltant del 8 de març .Organitza Associació Dones La Fita a Cubelles



































Dissabte 3 de març Exposició Montse Torrado ¨Cubelles fa 22 anys¨ a Lila Casal de les Arts

Divendres 9 de març ,sopar de sociès i amigues al Restaurant La Font. Reserves amb antelació

Dissabte 10 de març atorgament novena Agulla de La Fita ala Rectoria a les set de la tarda

Diumenge 11 de març Lectura Manifest Unitari a la Fita de Terme a les 12h

Dissabte 17 de març III Concurs Poesia Dolors Thomas ,sala de la Rectoria a les 18,30h


Associació Dones La Fita

Cubelles 2012

26.2.12

Un bon article al voltant del cas de Undargarin .Personatge avui en candeler . Fa dies Xavier Grau va fer un bon apunt i que avui Diari de Cubelles mostra. Llegiu us agradarà.



26 de Desembre de 2011

Urdangarín i les coses d'Espanya


La veritat és que la primera reacció que tinc clara al començar aquest article és demanar disculpes pel primer títol ple de paraulotes que tenia previst per aquestes notes: "Iñaki, no me jodas. no me jodas Iñaki". Entenguis per paraulota "no me jodas", que no pas "Iñaki".

La segona reacció és pensar en el Rei d'Espanya, que ens van dir que duia ulleres perquè una porta li havia impactat al rostre. Ara ja sé que no. Va ser ell mateix que majestàticament es va llançar contra la primera porta que va trobar: "Iñaki no me jodas, no me jodas Iñaki".

M'he resistit a escriure sobre el gran afer Iñaki Urdangarín per raons diverses: per acumulació de temes de més interès i per vergonya torera i professional de nos estar a l'alçada de les observacions com les de Gabriel Pernau a El Periódico quan afirma "Quina necessitat en tenia?". També per una enorme mandra fastigosa de llevar-nos cada dia amb una colla de manguis, frikis i vividors que no tenen, com deia la meva àvia aragonesa, perdó de déu. I era aquest un tema fàcil i un quan escriu intenta posar-se llistons personals i professionals que el cas Iñaki no m'ha semblat que proporcionin. O potser sí.

És una pena enorme haver de malbaratar la meva energia i la de vostè, lector o lectora, per parlar d'un nou model d'espavilat, aprofitat i fenomenal cara dura en versió reial que -presumptament per a tothom excepte per la Casa Reial-, ha rebentat el rànking de perversitat, indecència i frivolitat més enllà de la rotunda afirmació del portaveu del Rei quan indica que el seu comportament no resulta "exemplar". L'alta aristocràcia sempre ha estat tremenda a l'hora de jutjar i castigar. Vegin si no el cas de les esposes d'Enric VIII que fou rei d'Angleterra i senyor d'Irlanda allà pel segle XVI. Ignoro com reaccionaria la fera tractant-se la qüestió d'un gendre però coneixent el tracte que va donar a les seves esposes no m'estranya que Isabel I passés a la història com la reina verge.

La meva resistència a escriure sobre el gendre Urdangarín s'ha reduït de sobte al conèixer un episodi transcendental d'aquesta moguda. I és la retirada, però ja!, de la seva figura de la Sala dels Reis del Museu de Cera de Madrid. Home!

Repercussions familiars al marge per la separació brutal i sobtada del jove matrimoni dels ducs del Palma i sense saber avaluar com això se li explica a la seva quitxalla, consti també que les paraules de l'advocat del duc assenyalant que el seu client estava indignat també motiven. Però una mica menys.

Segons es va sabent, Urdangarín va intentar fins i tot apalancar-se un contracte amb el tripartit a Catalunya per valor de 300.000 euros ignorant la ferma convicció republicana del llavors conseller en cap Josep Bargalló. No sé jo si el tal Millet del Palau de la Música hauria mostrat tan atreviment. Però que un aristòcrata, ni que sigui per casament, pretengui fer negocis amb els republicans és com a mínim senyal d'una ferma convicció en la força dels títols arreu del país mani qui mani.

Hores d'ara el rei Joan Carles deu estan considerant un disgust menor l'ofensa del diputat Bosch que li diu per carta que un bon grapat de catalans volen marxa d'Espanya. Al monarca li deu semblar fins i tot suportable asseure's amb el nou portaveu d'Amaiur al Congrés. I en la intimitat potser enyora aquella Espanya envoltada de nacionalismes demoníacs i portaveus independentistes de l'habilitat de Carod Rovira. Segur que troba a faltar els reportatges anglesos de Selina Scott que explicaven les sortides d'incògnit en moto pels voltants de La Zarzuela. O està desitjant trucar l'altre Iñaki, l'Anasagasti, per que el flagel•li en viu i en directe mentre prenen uns pacharans.

Ja és mala sort que per una infanta catalana que s'assenyala des del més ranci centralisme com ariet de la monarquia espanyola a Catalunya -com ho fa també bona part del cofoisme català-, aquesta surti rana, ni que sigui també per casament!

Però en aquesta història queda molt per veure i per sentir. Jo culpo el ferm arrelament genètic que té el papanatisme al centre i a la perifèria. Tots som uns papanates. Urdangarín és jove, guapo, esportista i del Barça -juas, juas, que diu una amiga meva-. I ella treballava, tocat la pera!, a La Caixa però per un euro. Pressumptament, així, qualsevol.

Sort que ha guanyat Rajoy i a Intereconomía i voltants estan tranquils sinó imaginin-se a les seves boques frases composades amb Urdangarín, Catalunya, Rei, honor, pàtria i la mare que em va parir.

Com els ho diria, tinc una mena de sensació que Urdangarín té raó al creure's innocent. ¿El duc ha estat víctima d'una penya d'assessors, ajudants i secretaris que li han aconseguit una dineral per fer de reial comercial entre els governs autònoms bàsicament del pepé? Està clar que l'home se sent profundament innocent en un entorn extens de tràfic d'influències, privilegis i conyes marineres.

Consti que no és això el que més em preocupa. El que els deia, m'inquieta que el duc Urdangarín se senti indignat. Natualment!. Però té sort que la monarquia s'ha civilitzat i demostra el seu poder d'escarni públic retirant-te de la Sala dels Reis del Museu de Cera i no tallant-te el coll com feren els besavis.

Això és per indignar-se i l'únic que el pot consolar és, doncs, Jaime de Marichalar a qui van fotre fora per molt menys amb alevosia, publicitat i carretó.I ara, no sé perquè, em passa pel cap el que escrivia Larra. Tot plegat, Cosas de España!



26 de Desembre de 2011

Urdangarín i les coses d'Espanya

Xavier Grau

La veritat és que la primera reacció que tinc clara al començar aquest article és demanar disculpes pel primer títol ple de paraulotes que tenia previst per aquestes notes: "Iñaki, no me jodas. no me jodas Iñaki". Entenguis per paraulota "no me jodas", que no pas "Iñaki".
La segona reacció és pensar en el Rei d'Espanya, que ens van dir que duia ulleres perquè una porta li havia impactat al rostre. Ara ja sé que no. Va ser ell mateix que majestàticament es va llançar contra la primera porta que va trobar: "Iñaki no me jodas, no me jodas Iñaki".

seguir llegint a:  http://blogs.e-noticies.com/tot-a-babor/urdangarin_i_les_coses_despanya.html

Més info a: http://blogs.e-noticies.com/Xavier%20Grau.html

A TWITTER:  @GrauXavier




25.2.12

Diari de Cubelles



Aquets dies Alícia Sanchez Camacho no perd cap moment per fer comentaris que a molts no agraden ,ni cap foto a més de les properes amb el el President Mas . Fins i tot el President Pujol li recomana calma. Algunes veus com la de Xavi Xirgu ,Pilar Rahola.i Sergi Picazo fan referència de determinats posicionaments vers temes tan delicats com la llengua catalana ,la seva opinió respecte a la subvencions que rep Omnium en que Alícia no es talla ni un pel i oblida d ´altres ...







Guerra contra Òmnium
El PP insisteix a exigir menys ajudes en el pressupost de la Generalitat per a qüestions lingüístiques, de pau o per a la memòria
Muriel Casals demana al PP que doni a la Sanitat part de les subvencions públiques que rep
21/02/12 02:00 - barcelona - Sergi Picazo


El Partit Popular, amb Alícia Sánchez-Camacho al capdavant, fa setmanes que insisteix, de manera directa o indirecta, que el seu acord amb CiU pel pressupost prevegi una reducció de la subvenció a Òmnium Cultural. La líder popular ho va tornar a repetir ahir i, aleshores, Muriel Casals, la presidenta d'Òmnium, no va poder mossegar-se més la llengua. Camacho va opinar que “és important que no es donin subvencions a Òmnium quan es necessiten diners per a la sanitat”. Casals va respondre que el 2011 l'entitat va rebre un 25% menys que l'any anterior i va encoratjar el PP, si tant li preocupa la sanitat pública, “a lliurar a la Generalitat un xec amb l'import de les subvencions públiques que rep”.
Les crítiques del PP contra Òmnium vénen de lluny. Van protestar perquè l'entitat cultural va convocar la manifestació del 10-J contra la retallada de l'Estatut pel Constitucional. I després van tornar a protestar per la crida a l'objecció fiscal feta per Òmnium en l'acte del seu 50è aniversari. I ara, negociant els comptes amb CiU, han aprofitat la crisi per intentar reduir “les despeses supèrflues”. Preguntats per quines són, fonts populars assenyalen: institucions públiques com ara el Memorial Democràtic, l'Institut Català per la Pau o l'Agència Catalana de Notícies i... Òmnium. Justament Òmnium, i no cap altra entitat privada. Al mateix temps, van forçar CiU a augmentar en 50.000 euros el pressupost de l'Oficina d'Atenció a les Víctimes del Terrorisme.
Sánchez-Camacho, entrevistada ahir a Els matins de TV3, va suggerir a la Generalitat que suspengués determinades subvencions “identitàries” que, segons ella, “no són imprescindibles” i poden anar a altres prioritats com ara Benestar Social, Sanitat o Ensenyament. “Si les volen, que se les paguin ells, però no amb els diners de tots els catalans”, va dir en referència implícita a Òmnium. Muriel Casals ja no va poder aguantar més sense respondre. Ahir va demanar que “el PP prediqui amb l'exemple i doni al govern català la part proporcional de l'ajuda pública estatal que correspon al Partit Popular de Catalunya”.
Òmnium assegura que, segons el BOE, el PP obté cada any uns 9.200.000 euros en l'àmbit estatal, sense tenir en compte els diners que reben les fundacions o entitats vinculades al partit, i a això cal afegir l'assignació de més de dos milions d'euros que va rebre el grup parlamentari del PP a Catalunya l'any passat. Casals hi va afegir que el govern espanyol també subvenciona anualment i “amb xifres molt més elevades” entitats culturals i socials com ara l'Instituto Cervantes, la Federació Espanyola de Futbol, o fins i tot, associacions d'apologia del franquisme com ara la Fundación Francisco Franco.
Òmnium Cultural, fundada l'any 1961 per treballar per la promoció de la llengua i la identitat catalana, assegura que té 27.000 socis i que manté la seva activitat gràcies a diners privats –quotes de socis, entitats i empreses– que representarien un 67% del pressupost. Per això va demanar al PP que també faci públic quin percentatge representen les quotes de militants i quin les ajudes públiques als seus comptes.
Arran de la possibilitat que el pacte CiU-PP acabi rebaixant les ajudes a les entitats catalanistes, ICV-EUiA va presentar just ahir una bateria de preguntes per escrit al govern per saber si l'executiu d'Artur Mas retallarà ajudes a Òmnium, Plataforma per la Llengua, l'APPEC, el Centre Unesco o La Bressola.















Benvolguda Alícia
21/02/12 02:00 - Xevi Xirgo
Estic encantat, Alícia, que ara tinguis més poder que mai, que manis tant i que surtis a totes les fotos
En primer lloc, et voldria felicitar pel reguitzell de càrrecs que ocupes. Perquè ets diputada, senadora, presideixes el PP català i ara, des del cap de setmana passat, t'has incorporat al nucli dur del Partido Popular, que en aquest cas s'escriu en castellà perquè és el de tot Espanya. Es tracta, ja es veu, d'una situació privilegiada. Perquè per primer cop, certament, un català (catalana, en aquest cas) serà al rovell de l'ou del PP espanyol i es veu que tindrà (tu mateixa ho deies ahir sense cap mena de prevenció) un gran poder de decisió. Estic encantat, Alícia, que tinguis ara més poder que mai. Que no només Artur Mas s'hagi de fer fotos amb tu quan li votes els seus pressupostos sinó que també te'n facis al costat de Mariano Rajoy donant-li consells. Quina enveja, Alícia, ser tan influent i decisiu en aquests moments. Estic encantat, de veritat. Jo només et voldria demanar una cosa. I és que si tens temps, entre foto i foto, fessis alguna gestió i els expliquessis als teus amics del Partido Popular que tenim traspassos pendents, que la majoria dels catalans volen el pacte fiscal, que Aena ens ofega qualsevol iniciativa a l'aeroport del Prat, que volem un millor finançament, que l'Estat ens pren el pèl amb el desdoblament de l'N-II, que no hi ha dret que el corredor mediterrani ara el tornin a discutir o que estem tips dels plans d'inversions que no es compleixen mai. Ah. I ara que s'ha acabat la campanya electoral, també els pots reconèixer que aquí parlem habitualment en català i que no passa res. Ep. Això si els teus compromisos mediàtics t'ho permeten, que ara ets molt important i no pots perdre el temps.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/509313-benvolguda-alicia.html









Ayudar a Òmnium
70.000 familias pidieron en la Comunidad Valenciana la enseñanza en catalán y nadie les hizo caso

Pilar Rahola
·
Muriel Casals ha conseguido como presidenta de Òmnium una credibilidad sólo cuestionada por quienes siempre lo cuestionan todo. Todo lo que huela a catalanidad, por supuesto, porque si se trata de la defensa del castellano, nunca hay bastante dinero...



Pero más allá de los sospechosos habituales, Muriel ha alcanzado el difícil hito de ser una interlocutora transversal, escuchada por todo el catalanismo. Y empiezo el artículo con este humilde homenaje a su tarea, porque confieso que cuando llegó a Òmnium pensé que era una simple jubilación dorada. Un Òmnium algo caduco para una mujer que se retiraba al palacio de invierno. Estaba equivocada. Con ella en la dirección, Òmnium ha vuelto a tener un papel central en el país y Muriel ha sido capaz de reinventarse hasta el punto de devenir un referente civil. Me felicito por las dos transformaciones, cuyo resultado más notable fue la manifestación por el Estatut. Pero no ha quedado aquí, y el trabajo continuado a favor de la lengua y la cultura catalanas ha hecho honor a los muchos años que la entidad lleva defendiéndolas



Ahora Òmnium vuelve a estar en boca de algunas bocas grandes porque acaba de recibir una subvención del Govern. El PP, siempre tan diligente cuando se trata del catalán, se ha apresurado a decir que las ayudas a entidades que defienden la lengua se tendrían que dedicar a políticas sociales, y en respuesta, Muriel ha animado al PP a "predicar con el ejemplo" y a que entregue un cheque a la Generalitat por el importe de las subvenciones públicas que recibe, unos nueve millones de euros... También ha animado a los populares a que se financien como Òmnium, que recibe el 67% de su presupuesto de las cuotas de los socios. El rifirrafe ha tenido una pizca más de recorrido, e incluso Jordi Pujol, en can Basté, ha pedido



Más allá de esta disputa previsible, es de agradecer la transparencia con que el PP trata estos temas. Por ejemplo y apropiándome de un comentario del blog de Sebastià Nogueras, en Catalunya el año pasado tres familias pidieron el castellano en la escuela y tembló todo nuestro sistema de enseñanza. Al mismo tiempo, 70.000 familias en la Comunidad Valenciana pidieron la enseñanza en catalán, y no les ha hecho caso nadie. Es el doble rasero de un PP al que le molesta que Òmnium Cultural reciba ayudas, pero aplaude las que recibe la Fundación Francisco Franco.



Es curioso que todo eso pase justo cuando parecía que habían puesto sordina a los discursos más extremos. ¿Será que el PP catalán siente nostalgia de sus tiempos irredentos? ¿Será que la voluntad de Rajoy de centrarse llega hasta que se toca el catalán? ¿O será sólo que, de vez en cuando, tienen que sacar el instinto básico a pasear para no olvidar los orígenes?