M. Trives/Diari de Cubelles
Dies en que les portades dels mitjans de comunicació i diaris parlen del cas Millet i de les conseqüències i responsabilitats penals davant la gravetat del fets indegut de diners . En aquest moment uns i altres es passen la pilota al no detectar a temps el que succeïa a la Fundació de Palau de la Música.
Llegir articles com el de Joan Barril ,seriós a El Periòdico i el de Iu Forn al diari Avui amb la fina ironia acostumada, permet conèixer el grau de indignació que desprenen aquests fets a la societat i a la ciutadania en general.
PASSA-HO!
Bomba trampa de Millet
Iu Forn
Bomba trampa de Millet
Iu Forn
Ens hi juguem un pèsol que el cas Millet acaba en no res? La seva confessió és una bomba amb temporitzador dipositada a la sala d'estar de la burgesia catalana, de les administracions i de la classe política que les governa, dels organismes de control, de les auditores, d'uns quants artistes i dels seus representants i, sobretot, de les venerables fundacions. I aturem-nos aquí un momentet. En tot gran atracament en cal un que subministri les armes, digui-li el que sap els mecanismes per desviar els calés. I resulta que el senyor en qüestió és el secretari general de la Coordinadora Catalana de Fundacions. L'ombra del dubte ja està instal·lada en totes elles, encara que després es demostrin innocents. Tema a part és la Sindicatura de Comptes. Diu que fa 7 anys ja van avisar. Coi, doncs que tanquin la barraca perquè si avisen i ningú els fot ni cas, de què coi ens serveix la Sindicatura?
A la famosa carta, Millet deia: "Mirin, jo he robat, però torno els diners i quedo net (per cert, caldria investigar d'on surten aquestes noves misses que paguen les misses anteriors). Ara bé, jo he repartit part del botí amb molts d'altres. Per tant, moro, sí, però moro matant i esquitxant". Bé, i això de morir és una manera de dir-ho, perquè Millet sap que el judici tardarà uns anys a celebrar-se i, tenint en compte la seva edat, de presó, més aviat poca. Més aviat la seva vida serà tirant a tranquil·la només gestionant els petits estalvis obtinguts amb el seu humil sou d'una miqueta més de 22 milions de pessetes al mes i a l'espera de saber quants milions més en diner negre s'han perdut pel camí i d'on sortien. Sí, perquè el diner, inclòs el negre, no surt al mig del bosc com si fos un rovelló.
I vostè què creu, que els que tenen la bomba instal·lada al menjador de casa permetran que els exploti o entre tots (i totes) la desactivaran?
A la famosa carta, Millet deia: "Mirin, jo he robat, però torno els diners i quedo net (per cert, caldria investigar d'on surten aquestes noves misses que paguen les misses anteriors). Ara bé, jo he repartit part del botí amb molts d'altres. Per tant, moro, sí, però moro matant i esquitxant". Bé, i això de morir és una manera de dir-ho, perquè Millet sap que el judici tardarà uns anys a celebrar-se i, tenint en compte la seva edat, de presó, més aviat poca. Més aviat la seva vida serà tirant a tranquil·la només gestionant els petits estalvis obtinguts amb el seu humil sou d'una miqueta més de 22 milions de pessetes al mes i a l'espera de saber quants milions més en diner negre s'han perdut pel camí i d'on sortien. Sí, perquè el diner, inclòs el negre, no surt al mig del bosc com si fos un rovelló.
I vostè què creu, que els que tenen la bomba instal·lada al menjador de casa permetran que els exploti o entre tots (i totes) la desactivaran?
· Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 56. Dimarts, 22 de setembre del 2009
LOS DÍAS VENCIDOS
Burguesía de Alí Babá
JOAN BARRIL
De entrada, en esta Catalunya donde a falta de marqueses hay señores de Barcelona, lo primero que debería de hacerse es hablar de Millet y no del senyor Millet, de la misma manera que no se habla del signore Al Capone ni de mister Madoff. Millet, hoy, más que un nombre es un apodo, con el que deberían pasar a la historia todos los defraudadores y los tramposos a cuenta del buen nombre y de los pequeños dineros de tanta gente. Ese hombre, que abusó del apellido familiar para parasitar una institución, ha de pagar viendo cómo el nombre de sus abuelos es usado por la gente como sinónimo de fullero. El día que en mis vejeces oiga a un adolescente gritándole «¡Millet!» al árbitro que ha robado un partido tal vez se demostrará que la ciudadanía tiene memoria.Porque lo terrible de este caso no es la cuantificación de lo robado, sino la fractura de confianza que ha generado en un país que creía –en su ilusión patriótica– que los excedentes de la llamada burguesía catalana iban a engordar la causa de una cultura y de una manera de actuar que nos impregnaba a todos de una absurda e injustificada autoridad moral. En Catalunya la única autoridad moral la debemos a nuestras derrotas y a la resistencia de los catalanes de a pie. La burguesía mecenal que nos tocó en suerte se acabó con Cambó y ha contado con algunos heroicos epígonos que –justo es reconocerlo– se rascaron el bolsillo a fondo perdido mientras el franquismo se convertía en el gran banderín de enganche de los desertores. Pero todo se acaba. En la Catalunya del dinero ya no hay causa noble, sino delito espúreo y, bajo el camuflaje de las familias de toda la vida, lo que había de ser una sociedad perfecta no es otra cosa que la cueva de Alí Babá.El caso Millet no es únicamente un delito penal, sino que, ante todo, es un delito moral. Millet ha provocado una fractura de difícil soldadura entre las clases dirigentes del dinero y las clases subalternas de la ilusión. El nacionalismo en todas sus versiones debería aparcar la fiesta mayor de los referendos y ahondar en la necesaria regeneración de unas prácticas elitistas que, en el fondo, solo saben barrer hacia casa revestidos de senyeres silenciosas. Llegan los políticos a rebañar el plato de la indignación y dicen que a Millet nadie le fiscalizó. Es cierto. Pero, admitámoslo de una vez: ¿qué poder real tienen esas administraciones dirigidas desde el interinaje de unas elecciones frente a la catalanidad de piedra picada de algunas de esas familias? ¿Realmente hay quien pueda creer que los representantes de un pueblo crédulo y desconcertado van a lograr introducirse fácilmente en libros de contabilidad inexistentes y opacos? Esos políticos que son al fin y al cabo meros viajeros del ascensor social catalán, ¿cómo podrán hurgar bajo las alfombras de los palacios de los egregios apellidos o cómo cruzarán el umbral de los áticos del dinero?La catalanidad nos ha llevado a la ilusión de creer que todos éramos más o menos iguales y que el aparcero y el amo suscribían un mismo proyecto. Hoy el tal Millet nos ha dado una amarga lección de desconfianza. Cuando los miembros de la plutocracia catalana se sienten a cenar unos junto a los otros habrá motivos para mirarse a los ojos e intuir qué delitos esconde cada uno de ellos. Que los sepulcros blanqueados no se hagan ahora los sorprendidos. Que no disimulen su hoguera de las vanidades encendida con la leña del árbol caído. De tanto insultar al ministerio hemos olvidado el profundo misterio de la ambición sin patria.
