Adéu a Fontserè
Isabel-Clara Simó

Només havia parlat amb ell un parell o tres de vegades, i tanmateix ell se m'adreçava com si em conegués de tota al vida, cosa que m'escalfava el cor. La mort de Carles Fontserè no és sorprenent, per la seva edat, però sí que és dolorosa. Sobretot per als qui admirem la integritat de les persones. Si volies un exemple d'integritat, parlaves de Fontserè. Era un home cordial, proper, i també enèrgic. Va ser anarquista tota la vida, i no va fer concessions. A tot arreu és conegut pel cartellisme, però repassant els volums de les seves memòries et quedes esparverat de la quantitat de feina que va fer i de la quantitat de talent de què disposava.

Darrerament, baixava de Porqueres, on residia des de la tornada de l'exili, per impulsar la Comissió de la Dignitat, i ens explicava els molts papers personals que estaven segrestats a Salamanca. Fontserè, a més d'un anarquista coherent, va ser un gran catalanista. A Nova York, parlava sempre de Catalunya. Hi va viure 23 anys, perquè a l'Estat espanyol hi havia una dictadura, una dictadura il·legal i criminal; ho dic per si se'ns oblida, per si els maquillatges històrics que estan de moda -un altre cas és el de l'extermini nazi dels jueus, que ha començat a maquillar-se a veure si cola- i va ser respectat com a artista i com a ser humà.

Els seus cartells, una mostra dels quals publicava ahir aquest diari, són coneguts de tothom; hi ha la força, la revolta i l'empremta de l'art.
Joyce té una frase que no la podia escriure més que el fill d'una llengua malmesa, per més que l'escriptor la traís: "L'art té el do de les llengües". L'art de Fontserè té el do de llengües. I el do de la veritat.
www.avui.cat