12.8.09

M. Trives/Diari de Cubelles.
Iu Forn ha deixat moltes petjades per els carrers de Cubelles, de jovenet i un pel més tard el seu pas per Radio Cubelles i encara avui potser estances mes curtes ,fets puntuals que aprofiten els seus amics per fer una xerrada a l’entorn de una taula .Reconegut periodista,ha participat fins fa poc al Club de TV3 , que ja no tindrem aquest hivern per cert! el programa conduit per Albert Hom. Vist que ofereixen aquesta hora de la tarda a d’altres canals ho tenim pelut ,entretant cau una becaina.
Ahir vaig llegir a Iu en el espai de opinió al Diari Avui .
Es genial,divertit i us convidem a fer una lectura,val la pena !Gracies Iu ,per unes risses!

Aquells estius
Iu Forn
En la història recent de la humanitat, si ha existit un ésser relacionat amb l'estiu, aquest ha estat la sogra. En qualsevol de les dues versions: sogra mare d'ell i sogra mare d'ella, la circumstància sempre era la mateixa: el dia que tocava marxar cap a l'apartament de la costa, al costat de les maletes plenes de roba (una roba, la majoria de la qual aniria de la maleta a l'armari i de l'armari a la maleta sense ni haver estat desplegada), al costat de les bosses d'esport plenes de sabates (unes sabates, la majoria de les quals anirien de la bossa d'esports a un racó de l'habitació i d'allà a la bossa sense haver estat usades ni un sol dia), al costat de les bosses de plàstic plenes de llaunes (ui, les botigues del poble són molt cares i ens ho emportem tot de casa) i al costat d'algun amiguet del fill gran (o amigueta de la filla gran), al costat de tot això, allà hi era ella.
I la sogra es convertia en una ombra permanent. Minut a minut, instant a instant, ella sempre era allà. 1) El dia que t'estaves dutxant al terrat, tal com nostre senyor ens ha dut al món, de sobte senties una veueta: "Ui perdona, és que m'he rentat el viso i ara havia pujat a estendre'l. Per cert, no et preocupis que no t'he vist res, eh. A més, si t'hagués vist alguna cosa, què?
És com si fossis fill meu". 2) El dia que fotia un temporal de mil parells de nusos, ella s'entestava a banyar-se i, quan al final havies d'anar a rescatar-la, venia una megaonada i qui acabava rebolcat com una croqueta eres tu..., bé, tan rebolcat que l'últim dia de vacances encara tenies una orella tapada per la sorra que t'hi havia arribat a entrar. 3) El dia que feia gaspatxo i tu, per quedar bé, li deies: "Mmm, boníssim, sogra", i ella contestava: "Ah, doncs ja te'n faré cada dia, no et preocupis". I tu, sí, i tant que et preocupaves (i molt), perquè les dues coses que més odies al món, juntament amb assistir a un concert d'Amaral, són el pebrot i el cogombre, els dos ingredients bàsics de la recepta de gaspatxo de la teva sogra. 4) El dia que anàveu al parc d'animals aquell on els nens s'ho passen sempre tan bé i, de tornada, senties una veueta (casualment la d'ella) dient: "Aquella noia que vigilava no deixava de mirar-me. Sort que al final l'he despistat perquè, si no, no hauria pogut endur-me això"... i "això" era una planta superprotegida de la qual només queden uns pocs exemplars a tot el planeta, un dels quals era al parc d'animals aquell on els nens s'ho passen sempre tan bé i on no podreu tornar-hi mai més de la vida perquè la foto de la família ja penja de les taquilles al costat d'un immens: "Es busquen". O 5) El dia del sopar de tots els veïns de l'apartament, que entre els mojitos que preparava el del 23C i la sangria kamikaze del 46L, tornaves a casa content i, just al moment d'iniciar unes hostilitats conjugals, s'obria la porta de l'habitació i la seva veueta (sempre la seva veueta) afirma amb rotunditat: en Pau acaba de vomitar el sopar... a sobre del viso que m'havia rentat aquesta tarda i que ja estava sec".
La sogra, que després de dinar, al moment de sofà on els ulls se't tanquen mandrosament al ritme de la pel·lícula de romans o de cowboys (també coneguts com a combois) que escopia la tele, t'explicava: a) les seves malalties (i les de les seves amigues) o b) els diferents parentius d'una sèrie de ciutadans totalment desconeguts per a tu fins a aquell moment i que, casualment, tots eren família seva. Tu pesant figues i la veueta (sempre la veueta) t'explicava que... "Sí, home, la Tambona. Esclar que la coneixes. Era tieta àvia de la modista de Folgueroles que es va casar amb el cosí del pare de la tia Antonyica. Sí, que anava a cosir al molí de l'oncle Ton. Ara ja saps de qui et parlo, oi?".
Però els temps han canviat molt i ara, el dia que toca marxar cap a l'apartament de la costa, al costat de les maletes plenes de roba ja no hi ha la sogra. Ara hi ha una peixera amb els peixos propietat de la sogra. Sí, perquè la sogra és en un creuer pel Carib amb el senyor aquell que va conèixer al ball on va després de jugar la partideta de bingo i, abans de marxar, va dir (amb la veueta, sempre amb la veueta): "Us deixo els meus nens. I vigileu, que són molt delicats". I just al moment d'engegar el cotxe, et sona el mòbil, mires la pantalla i és ella: "Estan bé els meus nens o què? Espero que estiguin com jo, sobretot perquè abans d'anar a dormir en Mariano es pren unes píndoles blaves i amb forma de rombe que fan màgia. Apa, adéu. Ah, i quan els canvieu l'aigua, els en poseu de mineral, eh, que si no es maregen".
La sogra
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dissabte, 8 d'agost del 2009