M. Trives/Diari de Cubelles

Pels matins sona el despertador o no ,pro a ben segur molts de nosaltres ,d’immediat d’obrir els ulls i calçar-se tot anant cap al bany es engegar la radio mentrestant la cafetera comença a pitar a la cuina. Cadascú o cadascuna té les seves preferències d’escoltar determinades emissores o potser sintonitzar música. Ara bé es cert que a primera hora els millors espais son d’informatius o tertúlies on tertulians molt motivats pel tema a tractar pretenen menjar-se amb patates fregides al company de taula que tímidament demana la veu.
Avui com tots els dies no he perdut la tertúlia de RAC 1 on avui una Pilar Rahola matinera defensava amb passió al cantant Perales mentrestant Sabina era defensat per part de la taula!.Divertida la introducció al programa !
Ja més tard la tertúlia entrava de ple amb el tema d’actualitat i a tractar en el dia d’avui i com sempre la tertúlia mantenia el nivell acostumat i apreciat per el seguidors i seguidores fidels que han aconseguit que la citada emissora compleixi amb molt d’èxit els deus anys de vida.
El perquè d aquesta introducció es degut a un article que va sortir al Diari Avui i que us recomanem.

Puja aquí
Cine i ràdio en català
Sebastià Alzamora

No tot han de ser penes, ni tan sols a la casa dels pobres. Tenim, per exemple, que l'emissora RAC 1 celebra el seu desè aniversari i que el conseller Tresserras aconsegueix fer aprovar l'anomenada llei del cinema. Són dues excel·lents notícies que mereixen ser subratllades.
Sobretot, perquè tant l'una com l'altra han format part durant molt de temps de la pila dels objectius suposadament inassolibles. Quan RAC 1 va començar les seves emissions, més d'un i més de dos li auguraven un futur pèssim, sota l'argument que els mitjans audiovisuals privats en català no eren viables. Deu anys més tard, l'emissora no tan sols celebra un aniversari rodó, sinó que ho fa disputant lideratges amb Catalunya Ràdio, amb la SER i amb qui convingui, amb una programació de qualitat i amb uns índexs creixents tant d'audiència com d'acceptació i prestigi. Déu n'hi do per tractar-se d'un projecte inviable. Privat i en català: inviable. Els sacerdots del pessimisme nacional congènit ho afirmaven amb convicció sumària. Però la història de RAC 1 ve a demostrar que la il·lusió, l'esforç i la feina de vegades poden vèncer tota mena d'obstacles, com a les pel·lícules. En fi, correspon que ens afegim a l'alegria de tots aquells (i aquelles, esclar) que han fet possible aquests primers deu anys de RAC 1, felicitar-los efusivament i desitjar-los que continuïn per molts anys més.
Pel que fa a la dita llei del cinema, el que fa és establir l'obligatorietat de doblar o subtitular en català el 50% de les còpies de les pel·lícules estrenades a Catalunya, amb l'excepció dels films europeus i, per motius obvis, aquells que siguin parlats en català o castellà. És a dir, estableix la paritat lingüística en l'exhibició cinematogràfica, ni més ni menys. I, com tota llei que ho sigui, preveu un règim de sancions en cas d'incompliment. Tenint en compte que l'actual percentatge de pel·lícules exhibides en català és d'un 2,7% sobre el total de l'oferta, ja es veu que el salt qualitatiu que se n'ha de derivar, més que important o ambiciós, és senzillament decisiu.
Tampoc no eren una ni dues, sinó força més, les veus que vaticinaven que el projecte de llei no arribaria a bon port. Ho deien invocant el decret sobre cinema del conseller Pujals, que fa onze anys va ser tombat per instàncies judicials. Però un altre cop ens trobem que la convicció i la fermesa de vegades poden anar acompanyades de l'encert, també com a les pel·lícules (i mai més ben dit). Les veus reticents o hostils a aquesta llei argüeixen que no hi ha públic per al cinema doblat o subtitulat al català. Bé, potser el que no hi ha és oferta: tampoc no hi havia d'haver públic per a una emissora com RAC1, i ja ho veuen. D'altres diuen que això crearà un precedent que obligarà les majors a doblar en altres llengües petites, amb el consegüent perjudici econòmic. El cas és que ja fa temps que es doblen films en llengües amb molts menys parlants que el català: succeeix, però, que són llengües que tenen al darrere un Estat, i no un govern autonòmic. I tanmateix el català, fins i tot sense Estat, en el context europeu no constitueix cap llengua minoritària sinó una realitat de set milions de parlants que conformen un mercat ben suculent, amb una quantitat notòria de mancances encara per cobrir pel que fa a consums culturals. Veure cine en el propi idioma n'és una. Amb la llei, doncs, arriba l'hora d'aprofitar una gran oportunitat.
·
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 3. Divendres, 15 de gener del 2010