Foto/arxiu Diari de Cubelles
Avui col·labora amb el nostre bloc Atalaia , Xavier Soler .Esperem rebre petits continguts d´histories quotidianes sovint . Es un bon narrador. Ho va demostrar a La Muntanya del Cardenal. i que us recomanem vivament com a lectura de finals d´estiu.
NOSTÀLGIA
Xavier Soler.
Autor de La Muntanya del Cardenal ( http:// www xavier-soler. blogspot.com
Els meus primers records de Cubelles em traslladen a una platja llarguíssima sotmesa als capricis dels temporals. Era un temps en que les platges encara eren un domini transitori de la dinàmica del mar. Hi havia anys que teníem platja i altres només un estret corredor de pedres entre l’aigua i les petites dunes on començaven les vinyes. Era un temps en que la sorra era plena de petxines, de boles d’algues seques, de joncs i canyes; un temps en que la mar feia olor de mar. Recordeu l’olor de la mar?, aquella olor de iode i algues, aquella mateixa olor que feien les mans després d’agafar un grapat de musclos?
La platja de Cubelles era el inici de la nostra aventura ciclista que acabava més enllà de Segur, sempre a la vora de la mar per evitar que les rodes quedessin aferrades com una ventosa a la sorra seca i calenta, aquella sorra que cremava els peus, sorra de castells impossibles, sorra de rellotges de sorra. A la riera fèiem els pops i les cornetes i als pans de gleva de la Mota de San Pere havíem afitorat fins i tot algun congre. Després, una vegada cruspits els gotims de raïm que ens cabien a la panxa, jugàvem a cuit i amagar amb les onades que empaitaven les rodes de les bicicletes. La tornada era sempre al capvespre, quan el garbí ja se’n havia anat a dormir i l’afrau ens portava la bafa de terra, aquell alè refrescant d’espígols i farigoles.
Molt sovint penso que escriure és un exercici solitari i, tard o d’hora, et condueix als territoris de la infantesa, aquells territoris on et creies invulnerable, feliçment immortal; un exercici inevitable per evadir-se d’aquesta època de destrucció implacable i sistemàtica de la nostra memòria i la nostra identitat. La nostàlgia és una de les malalties de la nostra societat que projecta la felicitat només en el progrés, en el consum compulsiu de novetats, per acabar finalment mirant enrere a la recerca de la innocència perduda. A totes les generacions els ha passat el mateix, però la nostra ha estat sotmesa a una trituració de tots els seus records a una velocitat que no permet agafar-se a cap referència davant de la riuada dels canvis. En el nostre anomenat estat del benestar, mai no hi havia hagut tanta gent sola, tanta gent angoixada a mans de psicoanalistes i educadors, tanta gent a la recerca de la felicitat amb uns resultats tan miserables. Ens equivoquem en el nostre creixement caòtic i exponencial. Com sinó podem entendre l’atracció que sentim vers els pobles primitius, la bogeria d’immenses caravanes que col·lapsen cada final de setmana la xarxa de totes les carreteres del país cercant aquell bosc, aquella platja, aquella muntanya? Com sinó podem entendre tants estiraments de pell, tanta falsa joventut, tanta por a l’envelliment?
Els economistes s’omplen la boca amb la necessitat de creixement econòmic però mai no han definit quin son els seus límits, mai no han volgut afrontar el fet de que no hi ha recursos materials ni energètics per a sostenir-lo. Els polítics s’omplen la boca parlant de valors, de país, d’arrels, d’identitat, per després acabar arrasant amb el seus planejaments urbanístics i urgències pressupostaries els pocs espais que ens queden de la memòria col·lectiva. Però tots, ells i nosaltres, sabem que la felicitat es trobava en aquelles vinyes, en aquells garrofers i oliveres envoltats de marges, en aquell racó de llimoners on hi havia una font d’aigua, en aquell canti que penjava d’una branca de la figuera farcida de colls de dama, en aquella platja solitària de Cubelles envoltada de joncs, de còdols de la riera, de boles d’algues seques, de dunes de sorra calenta i reflexes de sol a l’aigua. Si, tots sabem perfectament que hem canviat la felicitat elemental per una altra cosa que no sabríem gairebé definir. Un lent camí cap a la civilització que no sabem on acaba. Només veiem alguns núvols negres més enllà de l’horitzó d’un futur incert....
La platja de Cubelles era el inici de la nostra aventura ciclista que acabava més enllà de Segur, sempre a la vora de la mar per evitar que les rodes quedessin aferrades com una ventosa a la sorra seca i calenta, aquella sorra que cremava els peus, sorra de castells impossibles, sorra de rellotges de sorra. A la riera fèiem els pops i les cornetes i als pans de gleva de la Mota de San Pere havíem afitorat fins i tot algun congre. Després, una vegada cruspits els gotims de raïm que ens cabien a la panxa, jugàvem a cuit i amagar amb les onades que empaitaven les rodes de les bicicletes. La tornada era sempre al capvespre, quan el garbí ja se’n havia anat a dormir i l’afrau ens portava la bafa de terra, aquell alè refrescant d’espígols i farigoles.
Molt sovint penso que escriure és un exercici solitari i, tard o d’hora, et condueix als territoris de la infantesa, aquells territoris on et creies invulnerable, feliçment immortal; un exercici inevitable per evadir-se d’aquesta època de destrucció implacable i sistemàtica de la nostra memòria i la nostra identitat. La nostàlgia és una de les malalties de la nostra societat que projecta la felicitat només en el progrés, en el consum compulsiu de novetats, per acabar finalment mirant enrere a la recerca de la innocència perduda. A totes les generacions els ha passat el mateix, però la nostra ha estat sotmesa a una trituració de tots els seus records a una velocitat que no permet agafar-se a cap referència davant de la riuada dels canvis. En el nostre anomenat estat del benestar, mai no hi havia hagut tanta gent sola, tanta gent angoixada a mans de psicoanalistes i educadors, tanta gent a la recerca de la felicitat amb uns resultats tan miserables. Ens equivoquem en el nostre creixement caòtic i exponencial. Com sinó podem entendre l’atracció que sentim vers els pobles primitius, la bogeria d’immenses caravanes que col·lapsen cada final de setmana la xarxa de totes les carreteres del país cercant aquell bosc, aquella platja, aquella muntanya? Com sinó podem entendre tants estiraments de pell, tanta falsa joventut, tanta por a l’envelliment?
Els economistes s’omplen la boca amb la necessitat de creixement econòmic però mai no han definit quin son els seus límits, mai no han volgut afrontar el fet de que no hi ha recursos materials ni energètics per a sostenir-lo. Els polítics s’omplen la boca parlant de valors, de país, d’arrels, d’identitat, per després acabar arrasant amb el seus planejaments urbanístics i urgències pressupostaries els pocs espais que ens queden de la memòria col·lectiva. Però tots, ells i nosaltres, sabem que la felicitat es trobava en aquelles vinyes, en aquells garrofers i oliveres envoltats de marges, en aquell racó de llimoners on hi havia una font d’aigua, en aquell canti que penjava d’una branca de la figuera farcida de colls de dama, en aquella platja solitària de Cubelles envoltada de joncs, de còdols de la riera, de boles d’algues seques, de dunes de sorra calenta i reflexes de sol a l’aigua. Si, tots sabem perfectament que hem canviat la felicitat elemental per una altra cosa que no sabríem gairebé definir. Un lent camí cap a la civilització que no sabem on acaba. Només veiem alguns núvols negres més enllà de l’horitzó d’un futur incert....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada