Opinió/
UN TAL TRADER A CANAL BLAU
“El lío da de comer al periodismo... y vuelve loco al espectador...” així ho afirma un conegut meu molt del Madrid de Mourinho. El cito en la seva llengua vernacla perquè vegin els del pepé que la immersió lingüística no m’impedeix a mi expressar-me en dues llengües alhora ni als lectors del DIARI DE VILANOVA seguir el fil de l’article.
La última indiada mediàtica mundial, no esportiva, clar, ha estat la del tal trader Alessio Rastani. Aquest crack s’ha quedat tan ample dient en veu alta el que cada fill i filla de pare i mare pensa sobre la crisi global. I no cal seguir la BBC per saber-ho.
El que passa és que el tal trader Rastani té una pinta de farsant que no dissimulen ni aquests tan acostumats a jugar a la borsa. I mira que ja t’ho diu tot això de barrejar conceptes com jugar i diners. La cosa és que el tal trader, amb un físic a mig camí entre el líder laborista Ed Miliband i un Borat vestit de diumenge, només ens deixa el consol de pensar que el que afirma és només una broma a l’estil Follonero.
Tot plegat una enganyifa més com les que va començar Orson Welles el 1938 amb el Mercury Theatre i va reproduir Joan Ramon Mainat a TVE el 1991 amb el Camaleó fictici del cop d’estat a l’URSS. O com la que fa encara menys van repetir les grans potències mundials amb el corb marí falsament tenyit de petroli a la primera guerra del Golf: el muntatge de les armes de destrucció massiva del 2003 a l’Irak deixa en una conya totes les accions anteriors! En aquesta matèria l’únic que manté la raó és Hiram Warren Johnson des que va sentenciar que “la primera víctima d’una guerra és la veritat”.
I és que estem enmig d’una crisi i estem enmig d’una guerra. Crisi econòmica, guerra de valors. La batalla definitiva de la qual només han de sobreviure els més forts sobre els més dèbils i on les borses, els mercats, els experts analistes i aquesta novetat de les agències de qualificació són els exercits que sense un sol tret es carreguen la veritat, la decència, el sentit comú i la confiança del personal. L’últim enemic per aquests voraços exèrcits que no deixen ni ferits ni presoners és la política en el sentit estricte del que va portar Aristòtil a definir l’ésser humà com un animal polític. Del grec politikós.
El tal trader, actor o no a la BBC, ha creat el mateix efecte que crearia a Canal Blau, ara TDT Garraf, un expert folklorista vilanoví afirmant que el jovent no va a la comparsa de Vilanova per mantenir la tradició i reivindicar la cultura pròpia sinó per mirar de pillar amb el company o companya de classe amb qui malgrat el feis troben a faltar un contacte més carnal!
O és el mateix que passaria si a Ràdio Maricel algun sitgetà o sitgetana de pro reivindica que la suposadament ancestral tolerància de la Blanca Subur amb el col·lectiu gai no es deu al compromís cívic i convençut amb la igualtat sinó que entronca amb la més pura i vulgar estimació pel seu compte corrent i el compte d’explotació de bars, restaurants, hotels i boutiques!
¿Què passaria si a Cubelles un expert anuncia a bombo i plateret que la mítica cadira de Charlie Rivel està decorada amb enganxines de flors d’aquelles que posàvem a la dutxa per no relliscar?
A aquestes alçades de la missa poc importa ja si el tal trader és un actor o no. Hores d’ara ja només podem creure en Xavier Sala i Martín. Igual d’exuberant però molt més nostrat tot i que igualment ultraliberal.
Mentre tota la comunitat internacional ha quedat trastocada per les declaracions del tal trader aquí entre nosaltres la cosa ha quedat més dissimuladeta per diverses raons. Primera perquè el discurs de la dreta política i mediàtica ha aconseguit fer creure que la culpa de tot plegat és de Zapatero, res a veure al The Goldman Sachs Group, Inc i a nivell més local pot ser el culpable aquest modest exregidor d’Hisenda de Cubelles que subscriu i que segons el pepé de casa pot haver causat fins i tot el setembre més calorós de les tres últimes dècades!
Aquí la cosa del tal trader no ens ha sorprès tant perquè sabem que estem parlant de crisi de valors, de manca de respecte pel patiment alié, de la necessitat de reivindicar la importància del ser i no del tenir, de les ganes de fomentar la pau i no la guerra, de la necessitat de definir que és important i de preguntar-nos, també, què hi pintem aquí tots plegats.
A mi, el tal Alessio Rastani ja em cau simpàtic fins i tot perquè després de treballar per Luís del Olmo i veure la inèrcia de les seves tertúlies amb Norma Duval. I després de fer guions per Jordi González i admirar-lo en la seva gàbia de tertulians de La Noria amb personatges com César Sinde, benvingut el tal Rastani! Però la propera vegada que a la BBC -ara ja sí definitivament convertida en Bodes, Batejos i Comunions- se’ls acudeixi entrevistar al tal trader, que l’entrevistin el Toni Albà i el Sergi López. I que sigui a Canal Blau que li tenim més confiança.
Xavier Grau i Roig
Periodista
UN TAL TRADER A CANAL BLAU
“El lío da de comer al periodismo... y vuelve loco al espectador...” així ho afirma un conegut meu molt del Madrid de Mourinho. El cito en la seva llengua vernacla perquè vegin els del pepé que la immersió lingüística no m’impedeix a mi expressar-me en dues llengües alhora ni als lectors del DIARI DE VILANOVA seguir el fil de l’article.
La última indiada mediàtica mundial, no esportiva, clar, ha estat la del tal trader Alessio Rastani. Aquest crack s’ha quedat tan ample dient en veu alta el que cada fill i filla de pare i mare pensa sobre la crisi global. I no cal seguir la BBC per saber-ho.
El que passa és que el tal trader Rastani té una pinta de farsant que no dissimulen ni aquests tan acostumats a jugar a la borsa. I mira que ja t’ho diu tot això de barrejar conceptes com jugar i diners. La cosa és que el tal trader, amb un físic a mig camí entre el líder laborista Ed Miliband i un Borat vestit de diumenge, només ens deixa el consol de pensar que el que afirma és només una broma a l’estil Follonero.
Tot plegat una enganyifa més com les que va començar Orson Welles el 1938 amb el Mercury Theatre i va reproduir Joan Ramon Mainat a TVE el 1991 amb el Camaleó fictici del cop d’estat a l’URSS. O com la que fa encara menys van repetir les grans potències mundials amb el corb marí falsament tenyit de petroli a la primera guerra del Golf: el muntatge de les armes de destrucció massiva del 2003 a l’Irak deixa en una conya totes les accions anteriors! En aquesta matèria l’únic que manté la raó és Hiram Warren Johnson des que va sentenciar que “la primera víctima d’una guerra és la veritat”.
I és que estem enmig d’una crisi i estem enmig d’una guerra. Crisi econòmica, guerra de valors. La batalla definitiva de la qual només han de sobreviure els més forts sobre els més dèbils i on les borses, els mercats, els experts analistes i aquesta novetat de les agències de qualificació són els exercits que sense un sol tret es carreguen la veritat, la decència, el sentit comú i la confiança del personal. L’últim enemic per aquests voraços exèrcits que no deixen ni ferits ni presoners és la política en el sentit estricte del que va portar Aristòtil a definir l’ésser humà com un animal polític. Del grec politikós.
El tal trader, actor o no a la BBC, ha creat el mateix efecte que crearia a Canal Blau, ara TDT Garraf, un expert folklorista vilanoví afirmant que el jovent no va a la comparsa de Vilanova per mantenir la tradició i reivindicar la cultura pròpia sinó per mirar de pillar amb el company o companya de classe amb qui malgrat el feis troben a faltar un contacte més carnal!
O és el mateix que passaria si a Ràdio Maricel algun sitgetà o sitgetana de pro reivindica que la suposadament ancestral tolerància de la Blanca Subur amb el col·lectiu gai no es deu al compromís cívic i convençut amb la igualtat sinó que entronca amb la més pura i vulgar estimació pel seu compte corrent i el compte d’explotació de bars, restaurants, hotels i boutiques!
¿Què passaria si a Cubelles un expert anuncia a bombo i plateret que la mítica cadira de Charlie Rivel està decorada amb enganxines de flors d’aquelles que posàvem a la dutxa per no relliscar?
A aquestes alçades de la missa poc importa ja si el tal trader és un actor o no. Hores d’ara ja només podem creure en Xavier Sala i Martín. Igual d’exuberant però molt més nostrat tot i que igualment ultraliberal.
Mentre tota la comunitat internacional ha quedat trastocada per les declaracions del tal trader aquí entre nosaltres la cosa ha quedat més dissimuladeta per diverses raons. Primera perquè el discurs de la dreta política i mediàtica ha aconseguit fer creure que la culpa de tot plegat és de Zapatero, res a veure al The Goldman Sachs Group, Inc i a nivell més local pot ser el culpable aquest modest exregidor d’Hisenda de Cubelles que subscriu i que segons el pepé de casa pot haver causat fins i tot el setembre més calorós de les tres últimes dècades!
Aquí la cosa del tal trader no ens ha sorprès tant perquè sabem que estem parlant de crisi de valors, de manca de respecte pel patiment alié, de la necessitat de reivindicar la importància del ser i no del tenir, de les ganes de fomentar la pau i no la guerra, de la necessitat de definir que és important i de preguntar-nos, també, què hi pintem aquí tots plegats.
A mi, el tal Alessio Rastani ja em cau simpàtic fins i tot perquè després de treballar per Luís del Olmo i veure la inèrcia de les seves tertúlies amb Norma Duval. I després de fer guions per Jordi González i admirar-lo en la seva gàbia de tertulians de La Noria amb personatges com César Sinde, benvingut el tal Rastani! Però la propera vegada que a la BBC -ara ja sí definitivament convertida en Bodes, Batejos i Comunions- se’ls acudeixi entrevistar al tal trader, que l’entrevistin el Toni Albà i el Sergi López. I que sigui a Canal Blau que li tenim més confiança.
Xavier Grau i Roig
Periodista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada