Opinió/

O FEM CAMPANYA O FEM PORNOGRAFIA

Xavier Grau
Periodista

Vagi per endavant que sóc militant socialista i regidor del PSC al fantàstic poble de Cubelles. I que penso que no és el mateix fer campanya política que vendre donuts, coca-cola o gambes de Vilanova.

El principal encert del PSC en aquesta campanya ha estat retirar immediatament l’anunci ja famós dels maquinis que ha ofès, i amb raó, la ciutadania en general. No m’amagaré quan vegi un mestre, una metgessa, un infermer o una assistent social però sí cal que formalment demanem disculpes.

És un anunci tan simplista, tan inoportú, tan fàcil i tan mentider en la seva representació gràfica com ho és, en general, l’acolorida publicitat comercial més previsible. Perquè tots sabem que no existeix la millor cervesa del món, que evax no és un manual d’equitació, que quatre gotes de fairi no buiden la pica i que els nens no venen de Paris. Això és publicitat. Reclam emocional i irracional per motivar la compra, i quan més impulsiva millor.

Però en política no ens ho podem permetre. Des de la dreta berlusconiana i casposa sí, però des de l’esquerra lúcida, il·lusionada i respectuosa amb la ciutadania que jo reclamo, no. Un partit com el PSC que ha passat pel Govern d’infinitat d’Ajuntaments i pel Govern de Catalunya fent un treball significadíssim en molts àmbits no pot pifiar-la així. Clar que un mal dia en publicitat, com en periodisme o en el món del taxi, el té tothom. I en política també. Fins i tot en Rajoy en l’últim debat. O en Rubalcaba. O en Campo Vidal.

És tan sobrer i tan tontet l’anunci, tan estúpid i tan antic com el muntatge que fan córrer, ves a saber qui!! -i miro cap a la dreta-, de la ministra i candidata Carme Chacón amb un pit a l’aire envoltada de militars. La difusió d’aquesta imatge, que ha costat ja la dimissió d’una candidata al Senat del PP, és a més a més un acte masclista i misogin.

La imatge no té res a veure amb la pretensió de La llibertat guiant el poble de Delacroix. El fotomuntatge contra la ministra té mala baba i punt. I s’acosta a l’espot retirat des de la perspectiva de la “pornografia letal” que Romà Gubern va descriure ja al 1989 tot i que algú li ha donat un retoc a l’estil de la última d’Almodóvar per la cosa mèdica, per la cosa sàdica, per la cosa estètica. O no.

El que deia. Una formació política que ha passat per la responsabilitat de govern no pot comportar-se com una formació extraparlamentària igual com un partit extraparlamentari modula el seu to al trepitjar la catifa institucional. És així i està bé que sigui així. Igual com cap gendre posa els peus bruts de fang damunt el sofà de ca la sogra, també coneguda com “mare política”. I per alguna cosa serà, “mare” i “política”.

El pitjor de la concreció gràfica de l’espot improcedent és que ha anul·lat la contundència del missatge, tot i ser obvi: les retallades tenen conseqüències. Però en campanya no s’hi val equivocar-se tant ni apel·lar al més íntim reflex emocional dels votants. És insà per la democràcia apel·lar al vot genital. I que consti que qui encapçala la carrera de despropòsits és Duran i Lleida acusant de ganduls els andalusos i de malalts els homosexuals.

El tema està en que alguns assessors polítics i electorals dels grans partits –perquè la pífia podria subscriure-la qualsevol formació d’aquí al 20.N-, els grans estreteges electorals, deia, arriben sobreexcitats a les campanyes. Disfruten. Al·lucinen. És la passió el que els enterboleix la ment i s’acaben passant de frenada. Excepte Rajoy, clar, que porta la frenada d’origen. I tant pornogràfic acaba sent, - Mariano-, mostrar com ocultar, que tot va a gust del consumidor i de la consumidora.

Confio que aquesta polèmica quedarà en un no res i l’acabarem atribuint a la velocitat i la compressió de la campanya política en temps 2.0. Si hem de resumir el missatge en un centenar de lletres pel tuiter, mostrar la nostra millor imatge al feisbuc i explicar la dificultat del moment en espots de vint segons el més fàcil és que tots plegats acabem desbarrant. Mai he compartit la idea total que una imatge val més que mil paraules. Tot i que el meu amic Joan Manuel Baliellas, Bali, té fotos impressionants com Cinco fotógrafos en un ascensor, cuanto peligro en tan pocos metros!!! –mireu els ulls de la penya!-. Una imatge mostra el món, però no l’explica. I Joan Fuster pot explicar-ho gairebé tot:

“La vida, al capdavall, és una imprudència

que, malgrat tot, hem de preservar”

I això que la campanya a Catalunya de Carme Chacón proposa un lema senzill i comprensible, ben poc tenyit de propagandisme ingenu, proclamant que “el futur és esforç i justícia social”. M’agrada. No apel·la a l’instint més impulsiu. No manipula obscenament el sentiment de l’electorat. Però alguna cosa ha fallat i la frívola simplicitat dels temps de campanya han fet descarrilar la raó, han permès tractar l’electorat com un il·lús, i el que és pitjor: l’espot talla tant el rotllo com el rostre de Rajoy apareixent a l’última escena d’una peli de Nacho Vidal. I més si està rodada en català.

Xavier Grau

Periodista