Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya

A peu del campanar de l’església de Santa Maria hi haurà la tradicional trobada de membres de la classe política, social, associativa i societat civil cubellenca per retre homenatge a la Festa Nacional de Catalunya. La jornada s’iniciarà amb la hissada de la senyera al llarg de tot el campanar de l’església al so de l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors i l’actuació del Cor l’Espiga de Cubelles, que enguany commemora el 25è aniversari de la represa de la seva activitat cantaire d’aquesta centenària entitat local.

Aquest any però, la commemoració de la Diada no finalitzarà en aquest punt, sinó que l’activitat es traslladarà a la plaça de la Vila on els Bordegassos de Vilanova i la Geltrú oferiran una actuació castellera.

Font: http://www.cubelles.cat/content/view/3964/75/

Dissabte 10 de setembre, trobada de col·leccionistes de plaques de cava.

La entitat de Dones La Fita ,de nou disposa de les plaques 2011 edició limitada de 100 exemplars

Col-laboreu amb els actes de la nostra entitat!

Associació Dones La Fita

foto/arxius Diari de Cubelles /2009

Festa de la Verema els dies 9,10 i 11 de setembre
Font: Ràdio Cubelles
Les novetats estan en l'elecció de l'hereu, i en continuen amb els actes tradicionals com la trepitjada de raïm i la els premis Pàmpols de Plata

Foto/arxiu Diari de Cubelles

Avui col·labora amb el nostre bloc Atalaia , Xavier Soler .Esperem rebre petits continguts d´histories quotidianes sovint . Es un bon narrador. Ho va demostrar a La Muntanya del Cardenal. i que us recomanem vivament com a lectura de finals d´estiu.



NOSTÀLGIA

Xavier Soler.
Autor de La Muntanya del Cardenal ( http:// www xavier-soler. blogspot.com

Els meus primers records de Cubelles em traslladen a una platja llarguíssima sotmesa als capricis dels temporals. Era un temps en que les platges encara eren un domini transitori de la dinàmica del mar. Hi havia anys que teníem platja i altres només un estret corredor de pedres entre l’aigua i les petites dunes on començaven les vinyes. Era un temps en que la sorra era plena de petxines, de boles d’algues seques, de joncs i canyes; un temps en que la mar feia olor de mar. Recordeu l’olor de la mar?, aquella olor de iode i algues, aquella mateixa olor que feien les mans després d’agafar un grapat de musclos?
La platja de Cubelles era el inici de la nostra aventura ciclista que acabava més enllà de Segur, sempre a la vora de la mar per evitar que les rodes quedessin aferrades com una ventosa a la sorra seca i calenta, aquella sorra que cremava els peus, sorra de castells impossibles, sorra de rellotges de sorra. A la riera fèiem els pops i les cornetes i als pans de gleva de la Mota de San Pere havíem afitorat fins i tot algun congre. Després, una vegada cruspits els gotims de raïm que ens cabien a la panxa, jugàvem a cuit i amagar amb les onades que empaitaven les rodes de les bicicletes. La tornada era sempre al capvespre, quan el garbí ja se’n havia anat a dormir i l’afrau ens portava la bafa de terra, aquell alè refrescant d’espígols i farigoles.
Molt sovint penso que escriure és un exercici solitari i, tard o d’hora, et condueix als territoris de la infantesa, aquells territoris on et creies invulnerable, feliçment immortal; un exercici inevitable per evadir-se d’aquesta època de destrucció implacable i sistemàtica de la nostra memòria i la nostra identitat. La nostàlgia és una de les malalties de la nostra societat que projecta la felicitat només en el progrés, en el consum compulsiu de novetats, per acabar finalment mirant enrere a la recerca de la innocència perduda. A totes les generacions els ha passat el mateix, però la nostra ha estat sotmesa a una trituració de tots els seus records a una velocitat que no permet agafar-se a cap referència davant de la riuada dels canvis. En el nostre anomenat estat del benestar, mai no hi havia hagut tanta gent sola, tanta gent angoixada a mans de psicoanalistes i educadors, tanta gent a la recerca de la felicitat amb uns resultats tan miserables. Ens equivoquem en el nostre creixement caòtic i exponencial. Com sinó podem entendre l’atracció que sentim vers els pobles primitius, la bogeria d’immenses caravanes que col·lapsen cada final de setmana la xarxa de totes les carreteres del país cercant aquell bosc, aquella platja, aquella muntanya? Com sinó podem entendre tants estiraments de pell, tanta falsa joventut, tanta por a l’envelliment?
Els economistes s’omplen la boca amb la necessitat de creixement econòmic però mai no han definit quin son els seus límits, mai no han volgut afrontar el fet de que no hi ha recursos materials ni energètics per a sostenir-lo. Els polítics s’omplen la boca parlant de valors, de país, d’arrels, d’identitat, per després acabar arrasant amb el seus planejaments urbanístics i urgències pressupostaries els pocs espais que ens queden de la memòria col·lectiva. Però tots, ells i nosaltres, sabem que la felicitat es trobava en aquelles vinyes, en aquells garrofers i oliveres envoltats de marges, en aquell racó de llimoners on hi havia una font d’aigua, en aquell canti que penjava d’una branca de la figuera farcida de colls de dama, en aquella platja solitària de Cubelles envoltada de joncs, de còdols de la riera, de boles d’algues seques, de dunes de sorra calenta i reflexes de sol a l’aigua. Si, tots sabem perfectament que hem canviat la felicitat elemental per una altra cosa que no sabríem gairebé definir. Un lent camí cap a la civilització que no sabem on acaba. Només veiem alguns núvols negres més enllà de l’horitzó d’un futur incert....

Desprès de la Jam Session amb en Lucky i als seus amics, i a l’espera de que passi la xafogor d’aquest estiu, hem preparat pel proper dijous , 8 de Setembre , un grup de jazz amb molta marxa, que ens delitaran amb versions de temes actuals i de sempre amb clau de jazz, swing...

SUSSY CASTELLET QUARTET

Sussy Castellet - Veu

Ramón Teixidó - Baix elèctric

Xavi Diaz - Guitarra elect.

Joan Rion - Percussió

Horari d’actuació: 20.00h. a 21.30h.

Preu entrada: 10 €

Consumició mínima 3 €

c/ Jacint Verdaguer, 20

T-93.895.29.14

(foto/arxiu Diari de Cubelles/interior/ Aliança de Cubelles )

M Trives/Diari de Cubelles

Les tertúlies formaven part de la vida quotidiana de molts pobles. Sovint en els cafès i es reunien els homes a jugar a la brisca,poker , canasta ,burro ,manilla ,domino.i d´altres Caliquenyos, purets rosly anaven consumint-se ,tot i prenent un café ,un suau ,un cigaló,beguda també anomenada perfumat i elaborat amb cafè, sucre i brandi o conyac. mentrestant anaven deixant caure algunes tafaneries del poble que també ! ,de les llavors ,de les terres de cultiu i de la propera collita Tot un mon masculí formava part d’aquest ritual on les dones no hi participaven .

Curiosament els jocs de cartes van ser inventats per les dones a China per matar al avorriment en els palaus i dins l'harem.
Avui us recomanem la lectura d´un article publicat per Manuel Vincent on es refereix a d´altres tertúlies . Molt interessant la lectura,esperem que us agradi

MANUEL VICENT Cafés literarios. El Glacier (Marrakech)
La sabiduría de estar sentado
MANUEL VICENT 22/08/2010

Existen algunos cafés árabes muy famosos, los profundos de la Cornisa de Alejandría, algunos del callejón de los Milagros de El Cairo, el café de Paris de Tánger, los del bulevar Michelet de Argel, cuando la colonia francesa, por el que Albert Camus veía pasar a las chicas con sandalias y telas ligeras con flores mientras escribía El Extranjero o el Cintra de Orán donde escribió La Peste. En la plaza Djemma El-Fná de Marraquech hay dos cafés significativos, el France y el Glacier.

Uno intuye que esa actitud pasiva es una auténtica creación con mil años de cultura

En el mundo árabe basta con estar sentado en un café para expresar la verdadera categoría del hombre. Pese a que también podrían pasarse toda una tarde en cuclillas con un equilibrio perfecto sin que se les astillen los cartílagos de las rodillas, cuando uno ve repantigados en la terraza de un café a viejos árabes fumando, dejando pasar las horas sobre su cabeza, intuye que esa actitud pasiva es una auténtica creación con mil años de cultura. Esta vez algunos marroquíes, que ocupaban las mesas del Glacier, leían el periódico con gafas de sol y otros tenían simplemente los ojos cerrados. A media mañana parecían dormitar el tiempo bajo el sonido de los tambores y dulzainas que emanaba del fondo de la plaza.
El Glacier es el café de más referencia en Marraquech, fundado en los años treinta del siglo pasado. Detrás se levanta el minarete de la Koutubia y enfrente se abre la entrada del zoco. El porche que sombrea la puerta está sostenido por siete columnas de madera marrón oscuro, cinco frontales y dos laterales. El salón tiene dos pilastras forradas de espejos con el retrato del rey bebiendo un té de menta. Un aire decó imprime al local una elegancia gastada, también a la escalera de mármol negro con zócalos de sardinetas ocres y engastes verdes que conduce a Le Grand Balcon Café Glacier, una terraza donde funciona una pequeña brasserie. Los turistas tienden a aposentarse en el café de France, más espacioso, con salones más pretenciosos y terrazas más amplias. El Glacier es más sencillo y austero, pero tiene, tal vez, más fantasmas. Como es lógico por aquí pasó el inevitable Churchill y fijaron sus traseros muchos pintores, escritores y otros alucinados, entre la aventura de los sentidos y la ruptura de la moral burguesa, como André Gide, Matisse, Guy de Maupassant, Cocteau, que buscaban el placer del sur cuando el sur era todavía exótico y sensitivo.
Una vez más cumplí el rito de sentarme en la terraza del Glacier y no dejó de sorprenderme el mismo espectáculo que descubrí hace tantos años ya. En el primer viaje a Marraquech comprobé que en esta ciudad las golondrinas y los vencejos eran mucho más gordos que en España. De hecho en el norte de Europa hoy apenas se ve una golondrina porque el aire aséptico ha quedado sin un solo mosquito. En cambio, el crepúsculo de Marraquech se halla cuajado de insectos pegajosos que sirven de alimento a estos volátiles de Bécquer. Por lo demás acontecía una vez más lo previsto. Cuando al final del día la luz no te permite distinguir un pelo blanco de uno negro de un camello comenzaban a llamar a la oración los mohedanos desde los minaretes. Y la plaza de Djemma El-Fná respira su eternidad de tambores y dulzainas de los encantadores de serpientes, los corros de saltimbanquis, contadores de cuentos, aguadores, el humo de las brochetas de cordero junto con el olor de las boñigas de caballo, los vendedores ambulantes que asaltan a los turistas. Todo ese misterio oriental que te prende el corazón con un anzuelo de oro cuando uno es muy joven y llega a Marraquech por primera vez ha quedado diluido en un tráfico bajo el pestilente olor a gasoil, pero todavía están en pie esas murallas color canela que constituían una categoría del alma, un horizonte de todos los cuentos de Las mil y una noches.
La esencia del café árabe es la modorra. Y si uno está a favor del placer hará bien en tomarse por la mañana un té de menta en el Glacier y dejar pasar las horas por encima de la cabeza. Y sentirá que se está bien en este mundo si reincide por la tarde a la caída del sol, se vuelve a sentar en la terraza y se deja invadir por los cinco sentidos. El cerebro aquí tiene poco que hacer. Los sentidos se hallan en cada uno de los orificios del cuerpo. Desde el Glacier aun con los ojos entornados se puede ver la arena del desierto, se oyen los tambores de los encantadores de serpientes, se respira un vaho a sésamo que despide el zoco y el tacto en Marraquech es el resto de la experiencia corporal. En el Glacier no se sirven bebidas alcohólicas. La mejor droga consiste en dejar pasar las horas dulces sentado en la terraza sin que el cerebro las convierta en ninguna clase de duda, de juicio o de pensamiento.
Font : http://www.elpais.com/opinion/

NADIA BASURTO A MYSPACE
http://www.myspace.com/nadiabasurto

Opinió/
LA NADIA, EN LUCKY GURI, EN GENESIES I QUE RULI...

La meva, diguem-ne, sagaç editora al digital Diari de Cubelles , Maria Trives, em sol.licita amb premura un articlet sobre el novè Festival de Jazz Vila de Cubelles, un any més en edició de butxaca al Pic & Jazz.

El meu amic Tomacot, més conegut com K. F, té la gentilesa de reservar taula per la nit estel·lar amb l’actuació de la Nadia Basurto en format Quartet: Miguel Rodríguez al piano, Luciano Poli al contrabaix i Santi Colomer  (que per error havíem col.locat Xavi Hinojosa!) a la bateria. I la nit resulta rodona, per l’afirmació del progrés de la Nadia i el seu grup compacte. Per l’aposta de la Nadia per la recuperació del repertori més clàssic del jazz: Ella, Billie, Sarah... Poca broma.

La Nadia, que és cubellenca, perque si fos francesa ja portaria nits actuant als principals escenaris de Barcelona, té un talent natural pel jazz: que és una música més d’oïda que de veu, que també. De sensacions, de matisos, d’insinuacions i de sentiments que converteixen la veu en un instrument, el principal. I la Nadia s’ho treballa amb l’scat: que és la tècnica que va dominar Ella Fitgerald i que és un talent com la gràcia o la bellesa: es té o no es té. Cal sentit musical i predisposició mental tan ferma com afinada. I sembla haver-hi dues Nadies: la que recita el text de la cançó, la que segueix la lletra –clara, disciplinada i continguda - i la que esclata amb la improvisació. Una Nadia pletòrica, mediterrània i solar que suavitza les escaires del jazz i les dulcifica. Una Nadia que no imposta a l’escenari sinó que proposa al públic que la segueixi, tendrament, cap als meandres emocionals d’una música nascuda lluny de les ribes del nostre mar. O potser no tant lluny.

De tot plegat en teniu una mostra fantàstica, al MySpace de la Nadia Basurto on podreu gaudir d’una fantàstica versió de Missing song on els teclats i la veu de la cantant recorren un camí de gust i d’elegància.

I recordant-me d’això, que el teló del festival cau amb la Nadia i també amb l’actuació renovada d’un clàssic ja del Pic & Jazz, Lucky Guri no cal esforçar-se massa per reconèixer que el Festival de Jazz reclama la complicitat de tothom per fer-ne una digna, oberta i popular desena edició. Que recuperi el gran escenari, que envaeixi la plaça de la Vila, que torni al carrer i als locals de Cubelles. La convicció d’en Jordi Genesies per mantenir el festival, com aquell que diu, en petit format ha de rebre una bona resposta col.lectiva per rellançar-ne l’edició número deu. No ho hauríem de descartar.

Què dir-ne del festival i de la feina que porta anys fent en Jordi: recordo una brevíssima nota del maig del 2010 on amb el títol Senzillament Lucky Guri ja en parlàvem de tot plegat: “Doncs, això. Com diu en Jordi, amo i senyor, mestre de cerimònies del Pic&Jazz: "Senzillament, Lucky Guri". Amb quatre retalls de Sinatra, dos gestos de Cugat i un mal dissimulat accent de Llach, el millor hereu de Tete Montoliu va exhibir-se dijous passat a Cubelles entre una trentena d'espectadors i espectadores entregats des del minut u. Com sempre, brillant. Un cop més, irreverent. Altre volta mestre de la improvisació... Lucky Guri a l'abast del nostre veïnat. En la distància curta, en la proximitat, la música de jazz és com millor es desenvolupa tot i que n'anem perdent el costum. Lucky Guri interpreta, reinventa, aporta el seu segell personal a qualsevol melodia des d'aquell primer dia que va enmirallar-se en Oscar Peterson. En temps de pasteurització de gairebé tot, l'acudit tosc, rude, emfàticament groller que el mestre utilitza per presentar cada tema i per mantenir l’interés de l'audiència a dos pams és un record d'altre temps. De l'artista de raça i de l'auditori que pot estar per tot menys per aquell sacerdot de la música sentida que durant molts anys va ser teló sonor d'escenaris plens de fum i regats d'alcohol. Avui ja no. El gran pianista del jazz català es defineix amb un My Way d'autoconfessió, es diverteix amb una virtuosíssima versió de Gilbert Bécaud i ens deixa a la cocktelera el Boig per tu de Sau amb unes gotetes de Vangelis. Ah!!! i no cal perdre's, malgrat la recent desfeta europea, la versió més entusiasta del Cant del Barça que ben bé podria haver tancat més d'una nit de gresca al Cotton Club!! Vaja, que temps era temps i tot un luxe a Cubelles”.

Cubelles és un municipi que estima i aprecia la música. I ho és també la comarca del Garraf amb l’esforç enorme de suport institucional i ciutadà a l’Orquestra del Garraf com a símbol major dels grups, bandes, escoles i centres que mantenen viva la reivindicació de la música com a font de formació del nostre jovent.

Hi es demostra, en aquest cas Cubelles, amb els i les cantaires del Cor l’Espiga, els sardanistes de l’Anella Oberta, i tots els alumnes de l’escola Pizzicato i els impulsors del Free Rock. I això que us dic s’ha afirmat amb les edicions de la Mota Festival, el Cubelles Rock City o el Festival de Música que va dirigir Edmon Colomer.

La cantarella dels ajustos econòmics me la sé. Ens la sabem. Però no podem resignar-nos a que en cultura també segueixi sent tradicional la necessitat d’un gran esforç per cultivar-la col·lectivament a pobles com Cubelles.

La música i la dansa, com la literatura i el teatre, són també eixos que vertebren una comunitat. I a Cubelles n’estem mancats. Però aquesta és una altra història, per un altre dia... que avui el que toca és espai pels músics... i si no, llegiu el que la mateixa Nadia deixa copiat al mur del seu feis: “A mí me gustaría que a un abogado o a un médico, arquitecto o ingeniero...le dijeran: Doctor, venga y atienda este caso, no hay dinero pero ayuda a promocionarse y darse a conocer; antes agradezca el espacio y la oportunidad.Hay gente que piensa que la Música no es una profesión, sino, un hobbie y que los músicos no comen ni pagan servicios, por eso sólo necesitan promoción.Si eres Músico o amas la Música, hazlo rular...”. Doncs, això, que ruli... ...

Xavier Grau i Roig

Periodista

LA MORT D'HERIBERT BARRERA

Un segle de lluita en tots els fronts
Heribert Barrera ha dedicat la vida a la lluita per la República i els drets nacionals de Catalunya. Des de les institucions democràtiques -abans i després del franquisme-, fins a les trinxeres de guerra i l'activisme polític

M. COLOMER
Barcelona

Nascut el 6 de juliol de 1917 a Barcelona, Heribert Barrera va viure en un entorn familiar ben significat per la República. El seu pare, sindicalista de la CNT i més tard incorporat a ERC, Martí Barrera, va ser diputat al Parlament i conseller de la Generalitat republicana. Això explica que ben aviat, el seu seu fill Heribert va entrar en política. Durant la República, Heribert Barrera va militar en diverses organitzacions republicanes, com el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1935, un any abans de l'aixecament militar feixista, Barrera es va incorporar a les Joventuts d'ERC, per fer-se més tard soldat d'artilleria de les tropes republicanes, on va lluitar al front d'Aragó i del Segre. Va acabar exiliat a França, on va conèixer la duresa dels camps de concentració d'exiliats republicans. S'havia llicenciat en Química a Barcelona, i a Montpeller es va llicenciar en Matemàtiques i Física, matèria en què es va doctorar.
Va participar en la reorganització d'ERC a la clandestinitat, partit que el va elegir secretari general durant la Transició (1976). Va ocupar el càrrec fins al 1987. Els 40 anys de dictadura no el van fer fan cessar, en cap moment, les seves conviccions i activisme. Confederalista convençut, va ser elegit diputat al Congrés a les primeres eleccions amb la coalició comunista Esquerra de Catalunya (ERC encara era il·legal).

més informació a ...

http://www.ara.cat/politica/segle-lluita-tots-fronts_0_523747921.html

imatge/A. Soler/Diari de Cubelles
M. Trives/Diari de Cubelles

Fa ja dies vaig llegir aquest article de Joan Barril ,admirat periodista meu i de molts i moltes mes ,en que per si sol explica el moment que malauradament viuen i pateixen molts dels ciutadans d’aquest país .Us recomano la lectura i encara que fa mesos imprès ,segueix d’actualitat .

¿De què parlem al parlar de futur?

Joan Barril
·

«Tinc una casa en la qual vaig gastar tots els meus estalvis. Fa quatre anys me la volien comprar per 300.000 euros. Vaig dir que no, perquè sempre és una garantia ser un petit propietari. Fa dos anys me n'oferien 250.000, menys del que n'havia pagat. Vaig tornar a dir que no perquè les coses encara m'anaven bé. L'any passat em vaig quedar a l'atur i amb una indemnització ridícula. Llavors vaig decidir posar el pis a la venda. Me'l van taxar per 200.000 i em van advertir que en pocs mesos el preu encara seria més baix. Avui el banc ni me l'accepta. I al costat del balcó de casa meva hi ha quatre cartells més a la façana en els quals s'ofereix una venda ràpida i sense precedents». Així mateix m'ho explicava en un bonic bar d'esmorzars el Santiago, amb qui jo havia anat a una escola llunyana fa anys.

No és una història original. I molts la poden repetir, amb indignació o sense. Probablement no ens tornarà a passar mai, però ara ja sabem en carn pròpia el que és una bombolla immobiliària. Salvant els morts de qualsevol sisme, això de la bombolla té uns efectes imparables sobre la propietat. Res val el que ens pensàvem que valia. Recordo el final d'un amarg llibre de Christine Arnothy, nou nom d'una escriptora hongaresa, que es passa tota la guerra amb la seva família tancada en un soterrani per amagar-se dels alemanys. Amb l'arribada de les tropes soviètiques les coses van a pitjor. La família Arnothy ha estalviat molts florins i fuig a Àustria. El desenllaç no el poden resistir: el que per a ells era una fortuna, a Àustria només era paper mullat.
Escepticisme
3 «Ja ho veus», insisteix el Santiago. «Tant de temps convençuts que no hi havia estalvi més sòlid que el de les cases i ara només tenim fonaments que es fonen i una petita part d'un solar. Diuen que la culpa va ser nostra i que els bancs van complir la seva funció. Els vam demanar diners i ells ens en van donar més. Però ara s'han de tornar a canvi de res. Ni tan sols a canvi de la tranquil·litat de no deure. Perquè les màquines bancàries et van assetjant amb impresos amenaçadors. I després arriba l'Agència Tributària i ens diu coses en un llenguatge cada vegada més difícil».
El Santiago no és dels que estan desfets. Està simplement escèptic, com si el metge li hagués diagnosticat una malaltia crònica. És el primer pas de la supervivència. Però de mica en mica s'anirà sentint pitjor. Perquè a la seva edat ja no el traurà ningú de l'atur. I la vida serà més difícil. Arribarà al supermercat i per primera vegada triarà marques blanques i comprovarà el pes. La galleda de les escombraries de la cuina estarà més neta que mai i, amb sort, tornarà a gaudir de les seves vacances en aquella casa dels seus parents del poble, aquells que no es queixen mai i que sempre tenen un porró a mà. El Santiago està a punt per eliminar el seu petit estudi i habilitar-lo de nou per quan el seu fill gran li digui que no té feina ni possibilitat de pagar el lloguer i que si seria possible que el tornés a acceptar a la casa on va néixer.
«I tu que escrius, ¿saps quant fa que dura la crisi? Al juliol farà tres anys. I al principi vam pensar que només era cosa dels americans. Ens van dir que el 2011 seria pitjor que el 2010. I ara insisteixen que el pitjor serà el 2012. ¿Vols que et digui? No sé per què els indignats pinten els vestits als diputats i no van a trencar vidres als bancs. Però val més no dir-ho, perquè potser em confonen amb un inspirador de la violència». «¿Un altre cafè, Santiago? Te l'has guanyat». Quan es compten els cafès és senyal que les coses estan francament malament.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/que-parlem-parlar-futur-1049367

En moment en que ciutadà es mostra perplex davant la disposició sobtada i anunciada fa poc , respecte a la reforma de la Constitució ,teniu ocasió de llegir una article d´opinió aclaridor .


Un referéndum necesario

Vicenç NavarroCatedrático de Políticas Públicas en la Universidad Pompeu Fabra

Resultado de una Transición inmodélica de la dictadura a la democracia (realizada bajo el enorme dominio de las fuerzas conservadoras herederas del régimen dictatorial anterior), el sistema democrático español es escasamente representativo, no sólo por estar basado en un proceso electoral muy poco proporcional (que se aleja mucho del principio de que cada ciudadano debiera tener la misma capacidad de decisión en la gobernanza del país), sino también por el escasísimo espacio que se ofrece a la ciudadanía para participar en las decisiones públicas que afectan el bien común. La democracia queda limitada en España a votar cada cuatro años sin que se le ofrezca a la ciudadanía la oportunidad de participar en referéndums vinculantes y otras formas de democracia directa que permitieran una mayor capacidad de incidencia de los ciudadanos en el quehacer común. Es cierto que hay posibilidades de hacer referéndums a nivel del Estado central, pero no es ni fácil ni frecuente, como demuestra la escasez de referéndums que ha habido en España durante el periodo democrático. La única expresión de desaprobación que los representados tienen a su alcance es dejar de votar o votar por opciones distintas cada cuatro años. Ello es un indicador de lo enormemente limitada que es la democracia española.Hemos estado viendo recientemente cómo partidos gobernantes (tanto a nivel central como autonómico) están aprobando medidas altamente impopulares, que no estaban incluidas en sus propuestas electorales, y que se están llevando a cabo supuestamente por mandato de los mercados financieros, a quienes nadie ha elegido. El 82% de la ciudadanía estaba en contra, por ejemplo, del retraso de la edad de jubilación; el 86% en contra de la congelación de las pensiones; el 68% en contra de los recortes del gasto sanitario, y así un largo etcétera, lo cual no fue un obstáculo para que la mayoría de las Cortes españolas aprobaran tales medidas. Una consecuencia de ello es la enorme distancia que se está creando entre representados y representantes, con la pérdida de legitimidad de los últimos. No es de extrañar que la clase política dominante esté considerada por la población como el tercer gran problema que tiene el país.Y estamos a punto de ver otro caso en el que una decisión de enorme trascendencia (la reforma de la Constitución, para garantizar un límite al gasto público) se está proponiendo por la dirección de los dos partidos mayoritarios, medida que no estaba en el programa electoral de ninguno de ellos (y que afectará negativamente a la calidad de vida de la mayoría de la población). Y ello sin que se haya consultado al pueblo español, argumentándose, además, que el Estado –como ha dicho en varias ocasiones Rajoy (el dirigente político español que ha promocionado tal medida de limitación de gasto público con mayor frecuencia)– no puede vivir por encima de sus posibilidades. En realidad, España se gasta mucho menos en su sector público (del cual, el capítulo más grande es el del Estado del bienestar) de lo que debiera por su nivel de desarrollo económico. El PIB per capita de España es ya el 94% del promedio de la UE-15, mientas que el gasto público social por habitante (que incluye gasto en pensiones, en sanidad, en educación, en servicios domiciliarios a personas con dependencia, en escuelas de infancia, en servicios sociales, en ayudas a las familias, en vivienda social, entre otros) es sólo el 74% del promedio de la UE-15. Si fuera el 94% (como debiera ser), nos gastaríamos 66.000 millones de euros más en nuestro Estado del bienestar de lo que nos gastamos ahora.El problema del sector público (del cual el mayor componente es el Estado del bienestar) no es que sea excesivo, sino que está poco desarrollado. España está a la cola de la Europa social (su gasto público social por habitante es el más bajo de la UE-15). Como resultado de ello, sólo uno de cada diez españoles adultos trabaja en los servicios públicos (primordialmente en los servicios públicos del Estado del bienestar). En Suecia, sin embargo, es uno de cada cuatro. Si en España fueran cuatro, se crearían casi cinco millones de puestos de trabajo, eliminándose el desempleo.

Y no nos engañemos. Lo que desean las fuerzas conservadoras, lideradas por Merkel y Sarkozy en la UE, y por Rajoy en España (y ahora por Zapatero), es salir de la crisis a base de reducir todavía más los ya escasamente financiados estados del bienestar de los países periféricos de la eurozona, incluyendo España. De ahí su propuesta de escribir en piedra (poniéndolo en la Constitución) la limitación del gasto público exigiendo una eliminación del déficit público. Su aplicación a España significaría un obstáculo para la corrección de su enorme déficit social. Exigir limitaciones de tal gasto (en un contexto de escaso crecimiento y de reducción de impuestos) no es sólo un suicidio económico (pues se pierde la oportunidad de estimular la economía), sino también una condena a mantener subfinanciado el Estado del bienestar español.Los ingresos al Estado español son de los más bajos de la eurozona, representando sólo un 34% del PIB (el promedio de la UE-15 es un 44%, y en Suecia un 54%) y ello resultado de una política fiscal sumamente regresiva que favorece enormemente a las rentas superiores a costa de las rentas del trabajo (en las que se incluye a la mayoría de la ciudadanía). De ahí el bajo gasto público, incluyendo el social. Querer frenar este gasto significa, en la práctica, congelar (por mucho que lo nieguen los que proponen tal medida) cualquier corrección de este enorme déficit.

De ahí que se necesite una movilización popular para que tal medida pueda ser confirmada o rechazada por la población española, de la cual deriva todo el poder del Estado. Es importante que a los representantes se les recuerde este principio básico de cualquier democracia.

foto/Xavi Grau/Diari de Cubelles

Opinió/
PRIMERA COPA GARRAF DE PATÍ CATALÀ

Res, que tinc un col·lega a terra i adversari a mar encaparrat en organitzar la primera Copa Garraf de Patí Català. Garraf Cup en diu ell. Ja se sap que en això dels esports el que es porta és l’anglès. I jo li dic que no. Que res de més anglofília després dels tres anys que l’Arsenal li ha fet passar al Cesc Fàbregas! Ja sé la culpa és d’en Wenger però a mi els francesos ni tocar-los.

El que deia. Amb la recent inauguració el juliol passat del Club de Mar de Vilanova i la Geltrú i l’existència a Sitges del Club de Mar i el Club Nàutic tenim bon planter.

Hem d’afegir que el potencial del Club Marítim de Cubelles, especialment en la modalitat júnior i júnior open, ens permet fins i tot sol·licitar el suport en l’organització del Consell Comarcal del Garraf perquè impliquem tres dels sis municipis de la comarca. I el meu amic, que pensa en tot, pretén sol·licitar a la institució que aporti el trofeu que evidentment ha de ser el Margalló de Plata –metall més vinculat als navegants que l’or, sempre més relacionat amb els pirates-.

Pensat amb calma, des de la petita terrassa del Club Marítim de Cubelles, mentre un patí, l’Nfumu, corre la línia de sortida, veig que la idea té possibilitats.

I mentre a l’horitzó els patins inicien la primera cenyida cap a la boia de sobrevent recordo que Vilanova i la Geltrú va acollir, allà pels anys quaranta, la regata definitiva d’on va sorgir el disseny actual del patí català gràcies als germans Lluís i Emili Mongé.

El patí és una embarcació genuïnament catalana de concepció, disseny i factura que va aparèixer a les platges de Badalona cap a principis dels anys vint amb un format sorprenent basat en dos flotadors units per uns taulons que evitaven que cada flotador anés cadascun per la seva banda en un gest –d’altra banda- també molt propi dels catalans i dels municipis del Garraf.

La força motriu inicialment era un rem. Abans d’arribar als anys trenta els precursors hi afegiren un màstil i una vela. No sabem per quina mena de rara identificació amb el caràcter català més gasiu obviaren instal·lar-hi orça, timó ni botavara. Capteniment català en versió nàutica!

Potser la van encertar perquè aquest detall li dona caràcter a una embarcació tan dòcil i tècnica com sigui la perícia del seu patró malgrat l’aspecte d’artefacte sinistre que provoca en els banyistes que l’observen des de les platges i més si són de reposats nudistes.

El patí català navega avui en les mateixes aigües del Garraf que van veure com el 1952 naixia el Club de Mar de Sitges a l’aire del Pavelló de Mar, del Casino Playa de Sitges o del Club Marítimo de Sitges.

El 1967, es crea el Club Nàutic de Sitges a la platja de La Fragata on encara quedaven pescadors reacis a marxar al port de Vilanova insistint en configurar una imatge pròpia i peculiar de vila de mar que Sitges repensa ara en com recuperar.

La creació del Club Marítim de Cubelles, l’any 1970, coincideix amb la necessitat de no despenjar-se de l’auge turístic que s’ensuma a l’altra banda de Barcelona, des de Blanes fins a Roses passant per Begur.

És curiós com en un país que reclama selecció pròpia de futbol, adopta un burro com a emblema nacional i fa d’Adrià i Les Tres Bessones una referència mundial no trobi en el patí català un motiu més de projecció internacional com cal.

Als jocs d’en Cobi varem perdre l’oportunitat de convertir en olímpic el patí català. I no sé jo si hi serem a temps pels jocs de Londres 2012 –que ja us he dit al principi com actuen els anglesos quan hi ha interessos catalans en joc!-.

Aquesta embarcació peculiar que és el patí català pot ser una nova font d’alegries esportives i fins i tot identitàries per aquest Garraf nostre que té una excessiva tendència de deprimir-se per dues raons: perquè es veu petit i escàs de demografia i perquè es tem xuclat per la gran Barcelona. El dia que es faci justícia amb el sevei de Renfe i amb el preu de l’autopista això serà una bassa d’oli!

Organitzar la Copa Garraf de Patí Català mostrarà que la comarca és molt capaç d’innovar en col·laboracions més enllà del Consorci Sanitari, la TDT comarcal o l’Orquestra del Garraf. ¿Perquè no a una futura competició internacional de patí català a la comarca ara que el giny té flota a França, Alemanya, Holanda, Bèlgica i –atents malpensats!- també al Llevant espanyol, les Balears i Andalusia? Que sí, que allà l’anomenen patín a vela però en el fons saben que el bitxu és d’autoria tan catalana com el segell de Ramon Berenguer IV.

Quan a l’horitzó l’Nfumu passa la segona boia segueixo pensant que la vela, avui, als municipis del Garraf, pot ser un element més de dinamització esportiva, però també formativa i econòmica. Els francesos han convertit la nàutica en sortida professional per a molts dels antics pescadors i mariners que amb tanta directiva europea transposicionada van haver d’abandonar xarxes, barques i nanses.

D’acord que en això de la vela cal un notable esforç de pedagogia per separar homes i dones de mar, d’esforç i sacrifici, d’homes i dones d’anunci que llueixen més marques al t-shirt que un catàleg de El Corte Inglés. Aquí comptem amb en Gerard Esteva que a més de ser president de la Federació Catalana de Vela és patinaire i músic: dedicacions totes tres que només s’aborden amb grandíssimes dosis de talent, paciència i perseverança..

Però no és tan fera la mar com la pinten, ni tan pija la penya com se la creu: fixeu-vos sino en els petits i petites de set, vuit i deu anys que se la juguen patronejant un optimist de poc més de dos metres d’eslora en ple més de febrer i sense snoopy a l’abast per qui jurar si el garbí passa dels cinc nusos... Enveja podrida. L’Nfumu, mentre, fa l’últim bordo a estribord i passa la línia d’arribada... que en les regates, com en la vida, l’important és arribar. Gràcies Jordi O. per la complicitat amb la classe C!!

Xavier Grau i Roig
Periodista

fotos(Kiko Font /agost 2011

ADEU FESTA MAJOR 2011 !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

foto/arxiu Diari de Cubelles

M. Trives/agost 2011

D’aquí a pocs dies molts el mes d’agost enfila l’equador i les platges de Cubelles començaran a buidar-se . Un mes en que potser una calor excessiva ha fet presencia en aquets dies de la Festa Major convidant a sortir al carrer i prendre la fresca. Al poble a la nit els carrers son poc freqüentats i les terrasses tancades aviat .. Diuen que a molts ja els hi esta bé ,el soroll no agrada a tothom,molesta . Alguns farien callar les campanes de l’església- si tinguessin la clau del campanar! Fa anys el carrer Major i també en altres carrers de la vila , la gent sortia a la porta de casa i els veïns mantenien converses tot fent la xerradeta mantenint un caliu propi .Aquelles nits d´ agost en que la canícula obliga a seure a la fresca ben repapats ,ventall amb ma. Ara ja no. Tots tancats a casa,alguns amb aire condicionat i davant les teles i amb el mando del aparell ben a prop seu. . Les tertúlies que resten a les portes de la casa o alguna placeta,la majoria, ja son de gent gran que no han perdut els hàbits de llavors pro la majoria després de sopar rarament surten. Diuen que abaixa el sucre i el colesterol donar una volteta fins a mar ,alguns i algunes ho practiquen tots els dies i moltes son dones . Les tertúlies en alguns cafès . Sobreviuen algunes pro no tenen l’alegria i el bullici d’abans plens de gom a gom. Curiosament les mes antigues de terrasses segueixen obertes i algunes mantenen el tipo .Un silenci profund envaeix el poble a partir de les deu de la nit. Un pel avorrit. tot plegat. Abans m’agradava més......

Tres senyores i un senyor

De nou la Festa Major de Cubelles omple els carrers i places. Cercavila ,dimonis,bastoneres,gitanes amb renovades il·lusions .Havaneres i el tradicional acte dels focs a la platja han convocat a un numerós públic. La visita del Rei (de Polonia es clar !)inesperada amb un monòleg força divertit va motivar forts aplaudiments . De les imatges del balcó, ens queda a la retina la de tres senyores i un senyor ( cal un petit homenatge aquella divertida sèrie de TV3) escoltant la lectura d´un guió estupendíssim que va provocar les rialles de dreta a esquerra.

foto/Kiko Font/Diari de Cubelles

fotos Kiko Font /2011

FESTA MAJOR 2011 A CUBELLES !

foto/Kiko Font/Diari de Cubelles

Els dotze morterets de diumenge al migdia donen el tret de sortida oficial a la celebració de la Festa Major a Cubelles.

fotos/Kiko Font

Circ Raluy a Cubelles . Val la pena anar-hi!

La paciencia y la Renfe
La paciencia del usuario de Renfe merece, como mínimo, una tesis en psicología colectiva
Artículos 08/08/2011

Francesc Marc Àlvaro

El pasado viernes, este diario subrayaba la paciencia de la gente en el primer día del gran corte ferroviario que, durante tres semanas, deja la estación de Sants a medio gas, aislada hacia el sur y sin trenes para el aeropuerto. La paciencia del usuario de Renfe merece, como mínimo, una tesis en psicología colectiva. Todos los que somos o hemos sido fieles miembros de esta religión civil que promete trasladarte diariamente hasta tu lugar de trabajo o estudio nos hemos entrenado en el arte de soportarlo casi todo, principalmente los incumplimientos reiterados del contrato que la empresa pública pone en nuestras manos cuando nos vende un billete o un abono. Pero toda confesión organizada que no quiera caer en el relativismo reclama siempre una prueba más de fe a sus creyentes, como puede verse este agosto. El que estos días debe levantarse más temprano para ir a la oficina o a la fábrica sabe cuál es el gozo de este tipo de sacrificios.
La nieta del tío Baixamar, que trabaja todo el verano, disponía de un abono mensual pero, sumando y restando, llegó a la conclusión de que le saldría más a cuenta desplazarse en coche a Barcelona durante estas semanas de obras. Entonces, decidió dirigirse a la estación de su pueblo para reclamar que le devolvieran el dinero del abono, dado que no lo utilizaría. La burocracia siempre tiende al centralismo. La nieta de Baixamar fue informada de que tendría que hacer esta gestión en alguna de las estaciones de Renfe de la capital catalana. La norma es poner las cosas lo más fácil posible al bienaventurado que quiere resolver aquello que es de sentido común.
Afortunadamente, la joven es tozuda y llegó, finalmente, ante el mostrador adecuado. Allí, un amable empleado de Renfe aceptó resarcirle el importe de los viajes que todavía no había gastado, un puñado de euros que, tal y como están las cosas, sería un pecado regalar a la compañía de nuestros sinsabores. Perfecto. Pero el tío Baixamar se enfada: "Muy bien, le han devuelto el dinero, pero nadie la informó de que podía hacer esta gestión y de que tenía todo el derecho a ello; fue su idea cuando debería ser una iniciativa promovida por la dirección de Renfe, que sabe que muchas personas han renunciado al tren estos días, a pesar de tener abonos". Mi veterano amigo –que hoy sólo toma un café porque se queja de que lo retrato siempre bebiendo de lo lindo– está indignado: "¡La Renfe calla porque así no tiene que devolver tanta pasta, me juego el sombrero!". Soy un poco menos malpensado que el tío Baixamar: seguro que Renfe no nos quiere robar, sólo es un olvido. Por si acaso, desde aquí, animamos a todos los usuarios que este agosto pasan del tren a hacer lo mismo que la nieta del pescador, y también rogamos a Damià Calvet, alto responsable de la cosa en el Govern, que se informe bien claramente de esta posibilidad.

Font :http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110808/54197512283/la-paciencia-y-la-renfe.html

Imatge de l'estació de tren de Cubelles Foto: A.M.
Els últims de Barcelona
Cubelles demana que l'incloguin dins la zona tarifària de Vilanova, més econòmica
Els cubellencs paguen més també per agafar la C-32, uns 3,43 euros més que els veïns
11/08/ Cubelles
Albert Mercader

El nou govern de Cubelles (ICV – EUiA, UC-Rcat i PP) ha demanat una reunió amb el govern català per reclamar una solució al problema de comunicació privat i públic que té amb Barcelona, que s'arrossega des de fa anys. L'alcaldessa, Mònica Miquel (ICV) parla de “greuge comparatiu amb Vilanova i la Geltrú” i en té arguments. Avui dia l'estació de tren de Cubelles, tot i ser el darrer municipi de la demarcació de Barcelona, està agrupat dins de la zona tarifària de Cunit i Calafell, que pertanyen a la demarcació de Tarragona, i paguen 3,85 euros per anar a la capital catalana, mentre que els seus veïns de Vilanova, situat a menys de 5 quilòmetres, en paguen 3,15. Però, la diferència de criteri, no només està en el transport públic. L'autopista C-32 té un peatge que cau precisament a Cubelles. Això implica que els conductors de Cubelles, si volen agafar l'autopista a casa seva, han de pagar 3,43 euros més que el que pagaran els vilanovins quan arriben al peatge de Vallcarca. Miquel recorda que el ple de l'Ajuntament ha aprovat diverses mocions reclamant l'eliminació del peatge, però “que mai no s'ha fet res” i diu que “el problema està en el fet que en el moment de crear el peatge Vilanova va saber negociar i Cubelles, no”.
El que potser tindrà més solució serà el problema del tren si finalment el govern català revisa, tal i com ha apuntat, la zonificació tarifària. La comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament va aprovar al juliol, a instàncies d'una resolució presentada pel PSC i esmenada per ICV-EUiA, ERC i CiU, revisar abans de mig any el servei del tram sud de la línia R-2 on és Cubelles i “estudiar i negociar la integració de l'estació de Cubelles dins la zona tarifària de Vilanova i la Geltrú”. La petició del PSC va ser impulsada pel periodista i regidor, ara a l'oposició, Xavier Grau. El cubellenc recorda que els veïns no només han de pagar més per anar amb tren a Barcelona sinó que també han de fer més via que els veïns de Vilanova a les nits. A partir del 29 d'agost el darrer tren a Cubelles surt a les 22.59 h, però si es va a Vilanova l'usuari té temps: fins a les 23.59 h no surt l'últim. Miquel es mostra confiada en solucionar el problema de la integració a la zona 4, però ho veu “negre” quan parla dels horaris. “Em diuen que som una estació amb poca gent”. Cubelles té 14.000 habitants censats.

Font : http://www.elpuntavui.cat/

RENFE no vol passatgers noctàmbuls

Xavier Grau i Roig

25/07/2011
Poques empreses han fet tant per evitar les derives noctàmbules de la població cubellenca a la gran ciutat de Barcelona com la ferroviària Renfe que segueix mantenint un horari de trens incompatible amb l’assistència a qualsevol sopar d’amics, projecció de pelis d’estrena o obra teatral i encara menys algun concert a Montjuïc. I no cal, com la setmana passada, que hi hagi “avaries elèctriques alienes a la companyia”…

El darrer tren de Barcelona-Passeig de Gràcia fins a Cubelles figura a les 22,59 en l’acolorida web de Renfe. Fins a Sitges a les 23, 59 i els mateix fins a Vilanova.El format de viatge no ha canviat en dècades, excepció feta de l’augment constant del preu del bitllet i, això sí, la millora dels trens que s’han modernitzat fins a tal punt que ha calgut canviar les estacions per poder-hi pujar.

La distància ridícula que en termes de transport públic de qualitat separa el Garraf de Barcelona agreuja la poca flexibilitat, comoditat i cost que suposa per als veïns de la comarca utilitzar el servei ferroviari. Segueix sent encara avui un misteri i un greuge el fet de la poca disponibilitat horària de trens entre Cubelles i Barcelona, la durada del trajecte i el preu del bitllet. Igual succeeix en sentit contrari cap a Tarragona. I podem parlar també dels viatges i viatges que cal fer dempeus perquè els nous i flamants combois disposes d’un reduït nombre de places…

És per això que suposa un rellevant notícia que Comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya hagi aprovat a proposta del PSC una resolució per millorar el servei ferroviari a Cubelles. A veure si ho veiem aviat!! S’ha aconseguit també que el preu del bitllet a Barcelona ens costi el mateix que a tota la resta de ciutadans de Garraf perquè a Cubelles ens segueixen gravant amb uns euros de més.

El Parlament de Catalunya ha aprovat “estudiar l’oferta de serveis ferroviaris actual entre Vilanova i la Geltrú i Sant Vicenç de Calders” etc, etc… “en el termini de sis mesos”. Això predisposa a pensar que abans del nou any el Govern de Catalunya revisarà els horaris i les freqüències de pas de trens per Cubelles. Això ja és molt. Més per aquells que des de fa anys i panys recorrem al tren per desplaçar-nos a la capital de Catalunya i hem vist avançar les millores en infraestructures des d’aquelles matinades quan el tren l’agafaven dos estudiants i el responsable de Correus a la vila… fins avui que l’estació gaudeix d’un aforament diari de 3.668 viatges de pujada més baixada.

S’ha de lamentar que al Parlament ha quedat encallada la proposta de col.locar més trens més d’hora a la matinada i més tard a la nit. Per tant, haurem d’emplaçar els amics a sopar més aviat, acostumar-nos a les sessions de cine de tarda i anar als concerts de grups amb hora de teletubbies. Seguirem insistint.

Les estacions de Sitges i de Vilanova i la Geltrú s’han modernitzat. A Cubelles, Adif ha invertit més de tres milions i mig d’euros i ha deixat unes instal.lacions impecables. És cert que cal també que Adif compleixi el compromís d’adequar la zona d’aparcament de vehicles i dignificar els accessos exteriors i zones verdes que han quedat malmeses per les pròpies obres de l’edifici de viatgers. A Vilanova, i també a Sitges, segueix pendent la millora dels espais d’aparcament i la comunicació amb la resta de la comarca.

La inclusió d’ascensors adaptats, la recrescuda de 68 cm. de les andanes per adaptar-les als nous trens, la millora de l’accessibilitat, la il.luminació i la modernització en general dels espais són millores més que notables.

Seguim tenint, però, qüestions resoldre i que defineixen la qualitat d’un servei públic que penso ha de ser de fàcil ús i accés, útil i que marqui la diferència.

L’estació de Renfe, o ara d’Adif, a Cubelles ha quedat estupenda però blindada a l’exterior, és una nova barrera pel municipi. Cal reivindicar l’apertura d’un accés per la banda de la zona marítima que garanteixi que els veïns de tots els sector a tocar de la platja no hagin de fer deu minuts més de recorregut per creuar les validadores. I ja sabem la polèmica sobre aquest tema a Vilanova.

L’estació barra ara el pas a les persones que des de la zona marítima –que té més de tres quilòmetres i mig- i que volen agafar el tren des de la famosa via dos fins a Barcelona.

També genera inquietud saber si la persona encarregada de dispensar els bitllets i abonaments haurà de fer-se càrrec de la mini zona de bar i que es repeteixi la lamentable situació que ja hem viscut:
Bon dia, un abonu mensual

Ok!! Marxant un donut!!
I no és menys important atendre les queixes del veïnat de la zona que, acostumat com està al pas de la circulació de trens, denuncia l’excés de decibels dels altaveus i la sonorització de l’estació matí, tarda, nit i matinada…:

Es recorda als senyors viatgers que està prohibit fumar al tot el recinte de l’estació…
I del propi soroll dels nous trens que s’entesten a recordar-nos de manera contundent quan s’obren i es tanquen les portes dels vagons…:
Pi, pi, pi pi p i pi…
No espero jo, ni molts usuaris fidels de Renfe, ara Adif també, que aquests aspectes arribin a ser motiu de debat entre els representants del Parlament de Catalunya però tampoc perdo la confiança que escoltant els usuaris i el veïnat la situació millori.

Ara per ara, com ha dit el diputat socialista Roberto Labandera i ha recollit el DIARI DE VILANOVA, “el Govern –de Catalunya, s’entén- treballa lentament”, i això quan parlem de transport públic no és gaire afalagador.

De moment la solució més pràctica que he trobat és quedar amb els meus amics per sopar a quarts de set al Passeig e Gràcia per no perdre el darrer tren cap a casa i mirar d’anar a concerts matinals de l’Auditori mentre no es compleix el fantàstic acord aprovat fa quatre dies al Parlament de Catalunya.

També em consola que amb l’èxit dels sms i el mail, el senyor de Correus ja no ha de passar fred una matinada qualsevol esperant la saca que aquells llegendaris trens verds i plata escopien –gairebé!!- com si fos material de rebuig: és clar, però, que eren només cartes per al veïnat d’aquella vella, atrotinada i tan llunyana estació de Cubelles…

(Article dedicat al meu amic X.C. que va relatar en temps real a través del mòbil la darrera epopeia de milers de viatgers de Renfe del Garraf que van quedar-se tirats a Vilanova i la Geltrú per l’enèsima avaria “aliena a l’empresa”, és clar!!)

Xavier Grau i Roig
Regidor de l’Ajuntament de Cubelles pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PM)

Font : http://www.garrafdigital.cat/index.php/2011/07/25/renfe-no-vol-passatgers-noctambuls/

M. Trives/Diari de Cubelles

El Circ Raluy ,circ emblemàtic per excel·lència es de nou a Cubelles del 4 al 14 d´agost. Equilibristes,trapezistes ,pallassos ,donen lloc a un espectacle d’il·lusió ,fantasia i la possibilitat del recorregut per com eren els circs i les seves caravanes als anys trenta o abans. Xavier Grau va fer un petit apunt respecte a la visita d´aquest estupendíssim circ al juny del any 2007 .Aneu-hi , grans i petits aquest any 2011 ,ho passareu molt bé , sense dubtes.

RALUY, EL CIRC
Tota la gran familia dels Raluy, amb Lluís Raluy al capdavant, han desmuntat la seva carpa de Cubelles i de Vilanova deixant dibuixada al Garraf la geometria perfecte del somni i de la il.lusió, la cartografia sentimental de l'anhel per la perfecció a qui convoquem amb un "més difícil encara!!", el cercle magnífic que es projecta amb aplaudiments i crits d'"aaauuuuuuuu!!".
L'ombra de la gran rodona sobre la terra abandonada deixa la memòria de la fantasia que aquesta gran nissaga d'artistes cultiva i projecta cap al futur i que ja va per la cinquena generació. El Circ Raluy és l'últim reducte on el somni existeix, on la il.lusió perdura. El seu últim espectacle, el "Belle Epoque", s'enceta amb un "somni impossible" de Juan i Ximena i s'escampa cap a la memòria del públic amb les cordes de saltar i les motocicletes invisibles de Leandro, el relleu més natural del seu germà Sandro ara ocupat al Price de Madrid. De la sensibilitat i de la senzillesa, els Raluy n'han fet art i alegria. Des de la grandesa del respecte pel públic i per la tradició, el Circ Raluy és la història de l'enginy i la superació d'una cultura artística que va començar entretenint els mercats i les tavernes amb un òs ballarí i que avui treu de la seva vitrina la vella concertina de Charlie Rivel i li dona vida de nou, si és que algun cop l'ha perduda. De la mà del sitgetà Joan Soler-Jové i empès per Lluís Raluy i la seva filla Lluïsa, aquest imaginari del circ obre les portes d'un raig de llum al món de l'habilitat física i la victòria sobre les nostres pròpies pors. El Circ Raluy ens visita sovint i ens obliga a retrobar-nos amb els nostres millors sentiments, aquells que resideixen allà on no cal mantenir el mòbil obert per estar-hi sempre connectat i on sempre hi tenim cobertura. .-31

DIA A DIA/07/2007

Xavier Grau

fotos/Joss Marmottant

· Inauguració Bar/Galeria, Lila Casal de les Arts

La creativitat i un disseny del interior molt cuidat per part de Thais Miguel Turón,demostrant treballar de valent fins aconseguir el resultat desitjat a l’hora de la posta en marxa del Bar Galeria Lila Casal de les Arts ja es una realitat. Un espai polivalent on a partir d’ara podem compartir un cafè ,un aperitiu un entrepà o el que ofereixin puntualment a la carta, mentrestant podrem gaudir d’exposicions de diferent lectura plàstica o seure al exterior en una placeta entranyable. . De moment tenim a les parets interiors ,una exposició col·lectiva de pintura d´ artistes locals i a més una interessant col·lecció de fotografies omplint les dues sales. No us deixeu perdre aquestes de moment en vindran d’altres !

De nou Xavier Grau ...

Opinió/
PER LA MAGDA BANDERA JO NO ESTIMO JAUME I

De vegades, com ara, lamento de nou que s’hagi perdut la vinculació històrica i oficial i que la ciutat de Vilanova ja no sigui aquella Vila Nova de Cubelles. Amb la Carta-Pobla del segle XIII, Jaume I va donar raó de ser a molts d’aquells geltrunencs que fugien del seu feudal. El rei conqueridor ens va prendre també la possibilitat de dir avui que Magda Bandera és una periodista cubellenca. Això, més el fet gens banal que la Magda té registrat el seu naixement oficial a Sant Boi de Llobregat: que ja sabem des de Billy Wilder que ningú és perfecte! Ni tan sols els vilanovins.

Avui tampoc em ve de gust cenyir-me a la redacció estricta de la carta reial que va sentenciar la divisió de la Vila Nova de Cubelles –coses d’aquest país, on ve de lluny que és més fàcil dividir que sumar-.

La Magda Bandera s’incorpora a la selecta i gratificant relació de persones designades Pabordes de la Festa Major de Vilanova, amb exercici de cara al 2012. Això és motiu suficient pels del gremi per reivindicar-ne el talent, el geni, la personalitat, l’elegància professional i la capacitat de lideratge que destil.la aquesta periodista vilanovina de convicció, malaguenya de reivindicació i cubellenca per aclamació quan ella vulgui.

Amb la incorporació d’aquesta mena de rara espècie que són els periodistes a la distingida escuderia de pabordes vilanovins, la capital del Garraf honora també una immensa quantitat de professionals locals i comarcals. Es desmenteix que a la professió periodística se’ns desterri de la cosa pública i se’ns odiï: i ve a resultar una futilesa que en la cursa sobre la poca estima ciutadana que periòdicament avalua el CIS només ens hagin guanyat algun cop líders sindicals, diputats, senadors i ministres del govern.

La Magda Bandera representa tota una nova generació de joves periodistes del Garraf i del que ampul.losament, des de Catalunya, en diem “el país” i des de Madrid “este país”. Periodistes creatius, capaços, amb intuïció per seleccionar els temes a tractar, amb compromís. Professionals que manifesten una impressionant capacitat tècnica i un notabilíssim coneixement de l’ofici. I no els hi és aliè el fet que des de fa molts anys els municipis de la comarca han gaudit de mitjans de comunicació local públics i privats molt permeables a la incorporació de joves amb talent.

No en recitaré ara els noms. Ni dels i les periodistes ni tampoc dels mitjans. Aquesta és una professió on és tradició desconfiar de l’elogi de l’altre i on les empreses, les capçaleres i els programes de ràdio i televisió s’apilen en una mena de prestatgeria sense fi. Tot periodista, i tota –ja entenc, Magda, que el combat contra el sexisme és permanent!- pot presentar un currículum on la relació d’empreses desaparegudes és més ampli que les societats comparseres...

Amb la Magda Bandera a la relació de Pabordes 2012 els periodistes del Garraf presentem la nostra cara més oberta, més simpàtica i més reconeguda. Ja no només som bons per a fer cafès d’amagat, atendre trucades incendiàries i torejar amb comentaris tan maldestres com anònims... El periodisme es normalitza col.lectivament i es reivindica com a feina noble també per al gendre i també per a la jove –ja sé, Magda, que encara són minoria els homes que s’impliquen per la igualtat!-. Abans ho han fet pastissers, ferrers, advocats, pagesos i polítics mentre Vilanova segueix debatent si vol ser turística o industrial...i la Vegueria Penedès busca qui l’oficialitzi... I res no ha passat.

Ja ho va descobrir Lipovetsky a principis dels vuitanta quan va anunciar que “fins i tot la policia mira d’humanitzar la seva imatge, obre les portes de les seves comissaries, s’explica a la població, mentre l’exèrcit es dedica a tasques de serveis civils. Els camioners són simpàtics, ¿per què no l’exèrcit?” ¿Per què no el periodisme?

La Magda Bandera és la més seixantera de les grans periodistes joves d’avui. La més actual en termes de periodisme clàssic que és, com en el cinema, la música i el xató, el més necessari en temps de confusió i en temps de cuina de creació. Ella és, al mateix temps, la més postmoderna.

La Magda Bandera és la més activista, la més Maruja Torres; la més activa militant contra la desinformació, la més Amy Goodman; la més literària, la més Montserrat Roig; de les periodistes d’aquest país. Tenim per veïna una periodista global que no adapta el seu missatge al canal sinó que utilitza els canals al seu abast, en igualtat de condicions, per difondre el seu missatge. I se’n surt amb èxit.

El seu periodisme –consulteu ara mateix http://www.magdabandera.com-/ s’amara de la postmodernitat definida per Lipovetsky i intenta extreure’n els seus cels i denunciar-ne els seus inferns. En l’entorn constant de la dramatització dels mass media, el principals treballs de la Magda Bandera ens apel.len a sortir del “clima de crisi, inseguretat urbana i planetària, dels escàndols, catàstrofes i entrevistes punyents” allà on “sota la objectivitat de superfície, les informacions juguen amb l’emoció, amb el pseudo-esdeveniments, amb el cliché sensacional, el suspense”.

Com els reporters clàssics, la Magda Bandera difumina les barreres entre la seva vida, les seves aspiracions i les seves guerres perdudes. Es reserva, però, uns metres de distància amb la realitat per agafar noves arrencades per la seva feina, pels seus articles i pels seus projectes on semblen confluir a parts iguals els seus odis i els seus amors.

Pocs periodistes, i poques periodistes –ja recordo, Magda, que lluitar pels drets de les dones és lluitar pels drets humans!- tenen capacitat per rondar pel que és més proper, més íntim, i descriure les velles iniciacions sexuals o les darreres pulsions masturbatòries al país. I menys encara són els que mantenen –amb igual voluntat de rigor- la referència global del context més postmodern que s’oculta sota la crisi de Grècia o Islàndia i apareix al costat de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o la pèrdua irresponsable d’aigua al Valle de Abdalajís.

La mateixa ambició i atreviment intel.lectual i professional de la Magda Bandera, el mateix nervi periodístic i el mateix batec arran de carrer en la seva percepció de la realitat és que cal reivindicar avui per aquesta vellíssima i bellíssima professió periodística que ha de recuperar els orígens i fer el que diu Rosendo Mercado del rock and roll –segons Magda Bandera dixit!- “denunciar, amb mala llet, tot allò que no està bé”.-


Xavier Grau i Roig
Regidor de l’Ajuntament de Cubelles pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PM)

9é Festival de Jazz al Celler-Cubelles

Día 04 d’Agost - Dijous

“Fran duet & Luca ”


Francesc Rivero - guitarra
Francis Liñan – saxo tenor

Luca Lavelli – Véu

Horari actuació: 19.45h. a 21.15h.

Preu entrada: 12 € Consumició mínima: 3 €



Dìa 11 d’Agost – Dijous “A P S A R A “



Pilar Fernandez - véu i guitarras

Marc García - guitarra , mandolinas i veu


Sopar Concert.............Preu: 36 € Hora: 21.00h.


_______________________________________________________

Aforament limitat Cal reservar
Pic & Jazz c/Jacint Verdaguer, 20 – T/93 8952914
9é Festival de Jazz al Celler – Cubelles

Dia 18 d’Agost - Dijous

“ NADIA’S QUARTET”

Nadia Basurto - veu Miguel Rodriguez-piano
Luciano Poli –Contrabaix Xavi Hinojosa-bateria

Horari actuació: 19.45h. a 21.15h.

Preu entrada: 15 € Consumició mínima: 3 €

______________________________________________________

Dia 25 d’Agost - Dijous

“JAM SESION ”
Luky Guri - piano

Sopar Concert…………….. Preu: 39 € Hora: 21.00h

foto/M Trives/arxiu Diari de Cubelles2007

Festes no tan majors
Dilluns, 18 de juliol del 2011
Les festes majors són per a l'estiu. La majoria del país celebra en aquesta època la festivitat patronal que és un parèntesi en la vida quotidiana. L'estructura de la festa major, plenament vigent en infinitat de localitats, inclou referències religioses i activitats de tota mena, des d'esdeveniments esportius i representacions infantils fins a les parades de firaires o els focs artificials, sense oblidar, per descomptat, les inexcusables tardes i nits de concert i ball.
Però la crisi, inevitablement, ha arribat també a les festes. Els pressupostos s'han encongit i s'han reduït els contractes de tota mena. Les arques municipals, que pateixen de manera especial l'impacte de l'austeritat, no disposen de prou marge per igualar els pressupostos d'altres èpoques, de manera que s'imposa una programació de la festa amb menys dies, amb menys espectacles o amb una economia més restrictiva en la contractació.
A l'altre plat de la balança, no obstant, els ajuntaments també saben que la festa és una necessitat ciutadana que es viu així mateix com a motor econòmic per als veïns i per als visitants. El reclam festiu, més enllà d'una tradició mantinguda, genera beneficis, encara que els firaires i artistes són els primers que pateixen les conseqüències de la retallada. En qualsevol cas, s'imposa la imaginació i el maquillatge, l'afany per demostrar que tot contínua amb la mateixa intensitat malgrat les dificultats.
Font :
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/festes-tan-majors-1083535

Fotos/Arxiu Diari de Cubelles

La Festa Major Petita ja és aquí

Ja podeu trobar el programa d'actes de la Festa Major Petita a la web de l'Ajuntament de Cubelles. Consulteu l'enllaç: FESTA MAJOR PETITA CUBELLES 2011

Font: Ràdio Cubelles

http://www.cubelles.cat/

imatge/A. Soler/agost/2011

I parlem de ....

A partir del 4 d'agost i fins al dia 28, no es podrà arribar fins a Barcelona en tren. Pujar al tren a Cubelles,baixar a Bellvitge i amb el mateix bitllet agafar el metro,bus i el que faci falta per arribar al destí .A la tornada el mateix.

Motius? El cobriment de les vies als accessos sud de l'estació de Sants.

Opinió/
RENFE NO VOL PASSATGERS NOCTÀMBULS

Poques empreses han fet tant per evitar les derives noctàmbules de la població cubellenca a la gran ciutat de Barcelona com la ferroviària Renfe que segueix mantenint un horari de trens incompatible amb l’assistència a qualsevol sopar d’amics, projecció de pelis d’estrena o obra teatral i encara menys algun concert a Montjuïc. I no cal, com la setmana passada, que hi hagi “avaries elèctriques alienes a la companyia”...
El darrer tren de Barcelona-Passeig de Gràcia fins a Cubelles figura a les 22,59 en l’acolorida web de Renfe. Fins a Sitges a les 23, 59 i els mateix fins a Vilanova.
El format de viatge no ha canviat en dècades, excepció feta de l’augment constant del preu del bitllet i, això sí, la millora dels trens que s’han modernitzat fins a tal punt que ha calgut canviar les estacions per poder-hi pujar.
La distància ridícula que en termes de transport públic de qualitat separa el Garraf de Barcelona agreuja la poca flexibilitat, comoditat i cost que suposa per als veïns de la comarca utilitzar el servei ferroviari. Segueix sent encara avui un misteri i un greuge el fet de la poca disponibilitat horària de trens entre Cubelles i Barcelona, la durada del trajecte i el preu del bitllet. Igual succeeix en sentit contrari cap a Tarragona. I podem parlar també dels viatges i viatges que cal fer dempeus perquè els nous i flamants combois disposes d’un reduït nombre de places...
És per això que suposa un rellevant notícia que Comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya hagi aprovat a proposta del PSC una resolució per millorar el servei ferroviari a Cubelles. A veure si ho veiem aviat!! S’ha aconseguit també que el preu del bitllet a Barcelona ens costi el mateix que a tota la resta de ciutadans de Garraf perquè a Cubelles ens segueixen gravant amb uns euros de més.
El Parlament de Catalunya ha aprovat “estudiar l’oferta de serveis ferroviaris actual entre Vilanova i la Geltrú i Sant Vicenç de Calders” etc, etc... “en el termini de sis mesos”. Això predisposa a pensar que abans del nou any el Govern de Catalunya revisarà els horaris i les freqüències de pas de trens per Cubelles. Això ja és molt. Més per aquells que des de fa anys i panys recorrem al tren per desplaçar-nos a la capital de Catalunya i hem vist avançar les millores en infraestructures des d’aquelles matinades quan el tren l’agafaven dos estudiants i el responsable de Correus a la vila... fins avui que l’estació gaudeix d’un aforament diari de 3.668 viatges de pujada més baixada.
S’ha de lamentar que al Parlament ha quedat encallada la proposta de col.locar més trens més d’hora a la matinada i més tard a la nit. Per tant, haurem d’emplaçar els amics a sopar més aviat, acostumar-nos a les sessions de cine de tarda i anar als concerts de grups amb hora de teletubbies. Seguirem insistint.
Les estacions de Sitges i de Vilanova i la Geltrú s’han modernitzat. A Cubelles, Adif ha invertit més de tres milions i mig d’euros i ha deixat unes instal.lacions impecables. És cert que cal també que Adif compleixi el compromís d’adequar la zona d’aparcament de vehicles i dignificar els accessos exteriors i zones verdes que han quedat malmeses per les pròpies obres de l’edifici de viatgers. A Vilanova, i també a Sitges, segueix pendent la millora dels espais d’aparcament i la comunicació amb la resta de la comarca.
La inclusió d’ascensors adaptats, la recrescuda de 68 cm. de les andanes per adaptar-les als nous trens, la millora de l’accessibilitat, la il.luminació i la modernització en general dels espais són millores més que notables.
Seguim tenint, però, qüestions resoldre i que defineixen la qualitat d’un servei públic que penso ha de ser de fàcil ús i accés, útil i que marqui la diferència.
L’estació de Renfe, o ara d’Adif, a Cubelles ha quedat estupenda però blindada a l’exterior, és una nova barrera pel municipi. Cal reivindicar l’apertura d’un accés per la banda de la zona marítima que garanteixi que els veïns de tots els sector a tocar de la platja no hagin de fer deu minuts més de recorregut per creuar les validadores. I ja sabem la polèmica sobre aquest tema a Vilanova.
L’estació barra ara el pas a les persones que des de la zona marítima –que té més de tres quilòmetres i mig- i que volen agafar el tren des de la famosa via dos fins a Barcelona.
També genera inquietud saber si la persona encarregada de dispensar els bitllets i abonaments haurà de fer-se càrrec de la mini zona de bar i que es repeteixi la lamentable situació que ja hem viscut:

Bon dia, un abonu mensual
Ok!! Marxant un donut!!

I no és menys important atendre les queixes del veïnat de la zona que, acostumat com està al pas de la circulació de trens, denuncia l’excés de decibels dels altaveus i la sonorització de l’estació matí, tarda, nit i matinada...:

Es recorda als senyors viatgers que està prohibit fumar al tot el recinte de l’estació...

I del propi soroll dels nous trens que s’entesten a recordar-nos de manera contundent quan s’obren i es tanquen les portes dels vagons...:

Pi, pi, pi pi p i pi...


No espero jo, ni molts usuaris fidels de Renfe, ara Adif també, que aquests aspectes arribin a ser motiu de debat entre els representants del Parlament de Catalunya però tampoc perdo la confiança que escoltant els usuaris i el veïnat la situació millori.

Ara per ara, com ha dit el diputat socialista Roberto Labandera i ha recollit el DIARI DE VILANOVA, “el Govern –de Catalunya, s’entén- treballa lentament”, i això quan parlem de transport públic no és gaire afalagador.

De moment la solució més pràctica que he trobat és quedar amb els meus amics per sopar a quarts de set al Passeig e Gràcia per no perdre el darrer tren cap a casa i mirar d’anar a concerts matinals de l’Auditori mentre no es compleix el fantàstic acord aprovat fa quatre dies al Parlament de Catalunya.

També em consola que amb l’èxit dels sms i el mail, el senyor de Correus ja no ha de passar fred una matinada qualsevol esperant la saca que aquells llegendaris trens verds i plata escopien –gairebé!!- com si fos material de rebuig: és clar, però, que eren només cartes per al veïnat d’aquella vella, atrotinada i tan llunyana estació de Cubelles...

(Article dedicat al meu amic X.C. que va relatar en temps real a través del mòbil la darrera epopeia de milers de viatgers de Renfe del Garraf que van quedar-se tirats a Vilanova i la Geltrú per l’enèsima avaria “aliena a l’empresa”, és clar!!)


Xavier Grau i Roig
Regidor de l’Ajuntament de Cubelles pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PM)