8.3.06

OPINIO
SEGURETAT?
Joan Subirats
Moltes coses es mouen. Ens sentim insegurs. Les velles certeses ja no ens serveixen. Ni el treball, ni l'escola, ni els veïns són el que eren. Tampoc la família és el que acostumava a ser. Per altra banda, la gent al nostre voltant és cada cop més diferent. Sabem que tot és molt complicat, però ens agradaria pensar que algú ens ho podria arreglar i posar les coses en el seu lloc d'una vegada per totes. Per simple que pugui semblar, aquest és el diagnòstic cada vegada més compartit per més gent.
No és estrany que la inseguretat ciutadana sigui avui vista com un dels grans problemes. Davant això, i malgrat que no estigui gens clar a què ens referim quan parlem d'inseguretat, ja hi ha qui promet ventilar el tema amb un dràstic cop d'escombra. Res millor en moments d'incertesa que treure de l'armari les velles certeses que ens diuen que amb més mà dura, tot això tornarà a col·locar-se en el seu lloc. Anem separant delicte i por al delicte, i és això últim el que ho justifica tot. La barreja de petits delictes al carrer i una creixent i visible presència d'immigrants és explosiva, i qualsevol espavilat sap que d'aquesta barreja es poden extreure avantatges electorals evidents, si criminalitzes les diferències. Els delictes i el seu control, són un àmbit privilegiat per a l'essencialisme. A poc a poc, pasem de "barris en perill", a "barris perillosos". I va calant en l'opinió pública, d'altra banda, que molts dels casos o persones protagonistes dels actes delictius són irrecuperables, i per tant carn de presidi. Així, ens n'anem lliscant de la política social a la policia com agent privilegiat d'integració social.
Es va acceptant que cal implantar una política de "tolerància zero" en relació a la inseguretat ciutadana, o s'arriba a afirmar que "la seguretat no és de dretes ni d'esquerres". Hi ha qui connecta el terrorisme a escala planetària amb l'estrebada de la cantonada. I així res millor que prometre agafar l'escombra, una gran escombra, i escombrar tot el que molesta i inquieta. Però, és cert que la seguretat és un concepte políticament neutral? No hauríem preguntar-nos quins són els costos polítics i socials d'aquest inusitat interès per la seguretat total? De quina seguretat parlem? William Bratton, l'artífex del famós pla de seguretat de Nova York deia que la causa del delicte no estava en les condicions socials sinó en els dolents hàbits dels individus. Treure als dolents dels carrers amb indicadors de productivitat policial, impedir que surtin de les presons i blindar els barris residencials són les receptes a aplicar seguint el model de "tolerància zero".
La seguretat no és un concepte políticament neutral. Estem davant una nova versió del control social, a cavall d'una seguretat que es pretén absoluta i incontestable. En el fons la seguretat no és una veritat a descobrir, sinó una construcció social. I si volem parlar de seguretat parlem de totes les inseguretats i de totes les alternatives que tenim per a combatre-les, i no reduïm el tema als delinqüents. Hem de recordar que per afrontar la criminalitat, s'han de combinar, al marge de les mesures estrictament policials i judicials, polítiques de redistribució i de reconeixement. No és necessari insistir en la necessitat de polítiques socials, però si que convé subratllar la necessitat de treballar amb els temes d'identitat i de ciutadania, fent sentir a qualsevol que té un espai en la nostra societat, reconeixent que no existeix una sola forma de "normalitat", avançant en el debat sobre la renda bàsica de ciutadania com marc de seguretat en l'ingrés, diversificant el concepte de treball, i entenent que sense espais públics compartits anem directament a la bunquerització residencial.
El canvi