Més que un cantant

Isabel-Clara Simó

Perquè un equip de futbol sigui "més que un club" ha de ser un gran equip; perquè un cantant sigui "més que un cantant" ha de ser un gran cantant. Com Lluís Llach.

Sóc dels milers que van veure el seu comiat final per la tele, car ja l'havia vist en directe a l'Ametlla del Vallès, on resideixo, on va fer un concert memorable, dels que marquen petjada a la teva vida. Hi ha qui té l'esperança que sigui un comiat de mentida, una facècia. Jo no ho crec. Em fa l'efecte que Llach és d'aquells que aprecien molt la dignitat personal, i que no vol envellir -diu que és vell per coqueteria- a dalt de l'escenari. Com sabeu, ara està de moda revifar aquells 60 i aquells 70 amb les velles glòries, i, tot i la nostàlgia, els escenaris se'ns han omplert de iaios que es repeteixen a si mateixos. Volen aturar el temps.

Em deia fa poc un altre cantant, un home tan culte i catalanista com Celdoni Fonoll, que Llach és la persona, en aquests moments, amb més audiència de tots els Països Catalans. I la seva gira de comiat així ho certifica. Llach se'n va amb tots les honors, amb tot l'afecte. I això és així perquè és un gran cantant i perquè les seves lletres són precioses, però també per tot el que representa: la decència, la fidelitat, la tossuderia. Jo he sentit crítiques ferotges contra Llach, de totes les menes, des d'apolític (és el que li deien al principi!) fins a referents a la seva calvície, però ell ha continuat fent el que volia fer. I ara, en el seu comiat, m'emociona que hagi dit "jo també sóc valencià", i s'hagi recordat que la censura tallarà les emissions de TV3 al País Valencià. No sé què farem sense els seus concerts. No ho sé pas.
www.avui.cat