Dependència no és només una llei
Més de la meitat de les persones que cuiden un familiar que no es pot valer per si mateix pateixen algun trastorn psíquic, sobretot ansietat, i també més de la meitat cauen en l’aïllament social. Aquesta és una de les conclusions a què han arribat els responsables del grup d’atenció a la gent gran de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària. Hi ha més dades que il·lustren una situació sovint desconeguda que ha arribat a l’opinió pública arran de l’aprovació de la llei de dependència. Com ara que a Catalunya quasi el 84 per cent de les persones que necessiten ajuda per a la majoria de les activitats de la vida quotidiana són ateses bàsicament per una única persona, que acostuma a ser la filla o la jove. De fa temps els metges han entès la importància d’aquestes cuidadores, que han assumit l’atenció de la persona dependent com una responsabilitat que sovint arriba a obsedir-les. Els professionals de la medicina demanen que rebin més atenció, més suport i més formació.
La llei de dependència podrà alleujar una part de la càrrega que suporten les cuidadores. Però, davant aquesta iniciativa legislativa, cal destriar el gra de la palla. D’entrada, cal reconèixer el gest al govern de l’Estat, però s’han de considerar igualment els esforços que fins ara han fet els governs autònoms en el mateix àmbit. Potser hauria estat més efectiu augmentar els recursos que ja s’hi dediquen. Cal considerar també la fragilitat d’una mesura que hauria estat molt més efectiva si hagués estat inclosa dins les partides de la Seguretat Social. No haver-ho fet i haver fixat només partides pressupostàries per als primers anys és tan greu com la invasió de competències que ha implicat la iniciativa.
En tot cas, és obvi que ni ha començat ni acabarà tot amb la llei de dependència. Els problemes que afronta són profunds. Les persones que atenen familiars que no es poden valer per ells mateixos necessiten molt més. Són totes les administracions les que han de treballar per acomodar-se a una realitat social que es complica amb l’augment de l’esperança de vida i que presenta nous problemes que han anat resolent-se en l’àmbit estrictament familiar.
http://www.avui.cat/
Més de la meitat de les persones que cuiden un familiar que no es pot valer per si mateix pateixen algun trastorn psíquic, sobretot ansietat, i també més de la meitat cauen en l’aïllament social. Aquesta és una de les conclusions a què han arribat els responsables del grup d’atenció a la gent gran de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària. Hi ha més dades que il·lustren una situació sovint desconeguda que ha arribat a l’opinió pública arran de l’aprovació de la llei de dependència. Com ara que a Catalunya quasi el 84 per cent de les persones que necessiten ajuda per a la majoria de les activitats de la vida quotidiana són ateses bàsicament per una única persona, que acostuma a ser la filla o la jove. De fa temps els metges han entès la importància d’aquestes cuidadores, que han assumit l’atenció de la persona dependent com una responsabilitat que sovint arriba a obsedir-les. Els professionals de la medicina demanen que rebin més atenció, més suport i més formació.
La llei de dependència podrà alleujar una part de la càrrega que suporten les cuidadores. Però, davant aquesta iniciativa legislativa, cal destriar el gra de la palla. D’entrada, cal reconèixer el gest al govern de l’Estat, però s’han de considerar igualment els esforços que fins ara han fet els governs autònoms en el mateix àmbit. Potser hauria estat més efectiu augmentar els recursos que ja s’hi dediquen. Cal considerar també la fragilitat d’una mesura que hauria estat molt més efectiva si hagués estat inclosa dins les partides de la Seguretat Social. No haver-ho fet i haver fixat només partides pressupostàries per als primers anys és tan greu com la invasió de competències que ha implicat la iniciativa.
En tot cas, és obvi que ni ha començat ni acabarà tot amb la llei de dependència. Els problemes que afronta són profunds. Les persones que atenen familiars que no es poden valer per ells mateixos necessiten molt més. Són totes les administracions les que han de treballar per acomodar-se a una realitat social que es complica amb l’augment de l’esperança de vida i que presenta nous problemes que han anat resolent-se en l’àmbit estrictament familiar.
http://www.avui.cat/
