4.6.07

L'hora del tallat

Autoengany i felicitat
Francesc Puigpelat

Fa pocs dies, m'ha caigut a les mans una revista que tracta un tema fabulós: l'autoengany. Segons les darreres recerques dels científics, els éssers humans no solament tendim a autoenganyar-nos; a més, necessitem autoenganyar-nos per ser feliços. Eduard Punset ho explica a L'ànima és al cervell: "El nostre cervell ens enganya, adultera i falsifica, però ho fa per sobreviure".
La frase de Punset resulta molt precisa per definir les reaccions dels nostres polítics després de les eleccions de diumenge. Primer, per justificar els resultats. Segon, respecte a l'abstenció. L'autoengany era patent: tots donaven la culpa als altres. Els polítics pateixen la síndrome de creure's sempre ells els bons i de donar la culpa als altres membres del gremi. Passa com amb aquelles enquestes on el 95% dels avis pensen que el jovent fuma marihuana, però només el 5% pensen que els seus néts fumen marihuana. O com amb un curiós estudi de Thomas Gilovich a les universitats americanes: el 94% dels professors afirmaven que el seu nivell a les classes era superior a la mitjana.
La ciència de l'autoengany és tremendament instructiva. Per exemple, els psicòlegs Justin Kruger i Dan Dunning han demostrat, en un estudi exhaustiu, que els individus més incompetents són els que més tendeixen a sobrevalorar les seves aptituds. I, de vegades, fins i tot convencen els altres! (Li sona això al lector?) Altres psicòlegs també han analitzat el que passa amb persones que tenen poder i, com a conseqüència, s'envolten de subordinats que en depenen i dels quals reben una adulació permanent. L'espiral poder-adulació-autoengany pot desembocar en alguna mena de paranoia. Oi que és interessant? Ara ja sabem el perquè de les reaccions de determinats polítics (i no només del PP) que veuen conxorxes i maquinacions per tot arreu.
Però compte: no es tracta de criticar només els polítics. Al cap i a la fi, tenim els polítics que ens mereixem. Uns polítics que s'autoenganyen per a un poble, el català, especialista a autoenganyar-se. I posaré un exemple: l'Estatut del 2006. Fora interessantíssim un estudi psicològic i sociològic sobre la forma com es va aprovar. Ha passat un any, hem vist que no resolem el problema de Rodalies, hem vist que no tindrem aeroport, hem vist que el finançament era una presa de pèl i hem escoltat Maragall parlant clar. Si hi tornés a haver un referèndum, ¿tornaria a guanyar el sí amb tanta claredat? Ens van enganyar? O és que ja estàvem disposats, i ben disposats, a autoenganyar-nos?
Els catalans tenim una enorme tendència a l'autoengany. Ho necessitem per no retre'ns a l'evidència que la llengua s'acaba, que el dèficit fiscal ens ofega i ens ofegarà, i que Catalunya s'anirà dissolent dins d'Espanya, a poc a poc, fins a esdevenir una comunitat autònoma com la Región de Murcia. I tot això passa mentre ens barallem com criatures per una regidoria, una direcció general, una conselleria o un ministeri. Qui dia passa, any empeny: enganyats i feliços.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Diumenge, 3 de juny del 2007