20.11.09

Maria Trives/Diari de Cubelles

El 20 de novembre es una data que de la que cal fer memòria i no per l’anomena’t 20 N que segurament sortirà de nou a la palestra de molts mitjans d’informació. La memòria històrica permet recuperar una data significada ,la de que a Espanya les dones van poder per primera vegada votar .
Ahir Mila Arcarons ja feia en el seu bloc referència a Clara Campoamor i la defensa del vot femení al Congrés que no va ser precisament en un plis plas ..Excel·lent article que a continuació us fem ressenya per clikar. També Joan Barril admirat periodista que no deixo de llegir mai les seves columnes al Periòdic en parla avui d’aquesta data en un article de referència que val la pena clikar.
Els dos , Mila i en Joan ens permeten una lectura fàcil i rememorar dates de les que cal fer referència. Gracies als dos.









JOAN BARRILLOS DÍAS VENCIDOS
Las mujeres que hay en mí

JOAN BARRIL
Tal día como hoy, de hace muchos años, murió el dictador. Y tal día como ayer de hace todavía más años las mujeres votaron por primera vez en España. A veces las cosas obvias cuestan. La democracia es ese sistema imperfecto que merece las alabanzas de los gobernantes, pero que despierta todo tipo de suspicacias. La democracia solo es buena cuando se la reparten aquellos que creen que han sido llamados al Gobierno. Nadie quiere que en el recuento participen advenedizos. Esta España que hoy justifica los bombardeos a países lejanos y que denuncia los déficits democráticos de sus instituciones no quiere darse cuenta de que el voto de las mujeres solo tiene 75 años. Y que durante cuatro décadas la urna fue en España un invento del diablo.De todas las causas realmente angustiosas de la convivencia humana, el acceso de las mujeres al sufragio es algo que merece una reflexión. Ya no solo se trata del voto, sino de los motivos que llevaron durante tanto tiempo a negarles el voto a las mujeres. Y no se trata ahora de considerar que la feminofobia electoral fuera un rasgo genuinamente español. Otros países que durante años han sido un ejemplo de orden y de supuesto rigor no abrieron el derecho del voto a las mujeres hasta hace bien poco. Suiza lo aprobó en 1971 y las mujeres de Liechtenstein no consiguieron su sufragio hasta 1984. Eran años en los que estos bastiones del capitalismo europeo no eran muy distintos, democráticamente hablando, de las dictaduras del Pacto de Varsovia. Pero pocos meses antes de que se empezara a asolar Afganistán para encontrar a Bin Laden y para sacar el burka de las mujeres afganas, el Cercle del Liceu de Barcelona aprobó en una tumultuosa asamblea la posibilidad de que las mujeres pudieran ser socias de tan selecta institución. Eso sucedía el 2 de abril del 2001, como quién dice, anteayer.¿Qué extraño atavismo ha conseguido esa marginación política de la mujer durante el siglo XX? Las manifestaciones de las llamadas «sufragistas» de principios del siglo pasado, con sus sombreros y sus miriñaques, tuvieron que enfrentarse a hombres barbados que clamaban por la negativa al sufragio femenino. De nada habían servido las declaraciones de independencia de tantos países americanos ni la declaración de los derechos del hombre. La mujer continuó en la sombra política hasta que la primera guerra mundial llevó a muchas de ellas a los campos de batalla y la segunda significó la incorporación a un sistema productivo para suplir a los obreros que cambiaron la llave inglesa por el fusil.Pero hablábamos de España y de esos derechos constantemente puestos en duda por el sistema. El voto femenino de 1933 llevó a la derecha al poder, dicen algunos. Pero las milicianas del Frente Popular combatieron en primera línea contra el fascismo. Luego todo fue un nuevo paso atrás. Hoy se nos hace difícil contarle a una chica universitaria que, no hace tanto tiempo, la mujer, por el simple hecho de serlo, necesitaba el permiso marital para abrir una cuenta corriente o para comprarse un coche a plazos. Setenta y cinco años de voto femenino nos llevan a pensar que esta conquista política ya es irreversible y que, de ahora en adelante, tal vez la democracia podrá ser abolida por la fuerza de las armas, pero, en el supuesto de que lo sea, será una abolición para todos. El mundo no está completo y la igualdad ciudadana continúa siendo una causa. Pero hoy es un día feliz para las mujeres y un día de contrición para ciertos hombres.
20/11/2009

Joan Barril

Font:
Las mujeres que hay en mí

http://www.elperiodico.com/

Mila Arcarons

LES DONES VAM PODER ANAR A VOTAR


El 19 de novembre del 1933 les dones van votar per primera vegada . Avui , doncs, és un dia per recordar que les dones van ésser considerades per primera vegada , ciutadanes de ple dret . Van anar a votar en les segones eleccions generals de la Segona Republica Espanyola a les Corts que va convocar , Niceto Alcalà Zamora. Van poder , també votar les candidates catalanes . Un total de 13 candidates que no van ser finalment elegides . Si que van obtenir l’acta de diputades 6 dones. Margarita Nelken , Matilde de la Torre, Maria de Lejàrrega (PSOE). Francisa Bohigas ( Unió Agraria). Urraca Pastor ( Renovación Española), Pilar Careaga ( Tradicionalista) .Al llarg de la campanya electoral les dones i els partits van argumentar que la Segona República havia suposat avenços en els drets de les dones : el divorci , el dret a vot , l’avenç en el sistema educatiu .... i finalment , els resultats i el triomf de la dreta van fer capgirar il·lusions i obrir el Bienni Negre, sense abans responsabilitzar del desastre a les dones, cosa que després s’ha demostrat era la mentida que amagava moltes altres llacunesAvui , és un dia per recordar , també a Clara Campoamor. La dona del “Partido Radical” que va defensar el dret al vot l’any 1931, en discurs històric , que va haver de mantenir la seva postura ferma enfront els arguments de Victoria Kent del “Partit Radical Socialista”. Aquell dia , Clara Campoamor, va ser inflexible a l’hora de defensar els seus arguments , de reconèixer la capacitat de decisió i la voluntat de compartir i decidir de les dones . D’implicar-se .Deia : ..... he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales. La mujer española espera hoy de la República la redención suya y la redención del hijo. No cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar;.....al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, una fuerza joven; que ha sido simpatía y apoyo para los hombres que estaban en las cárceles; que ha sufrido en muchos casos como vosotros mismos, y que está anhelante, aplicándose a sí misma la frase de Humboldt de que la única manera de madurarse para el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella....”.La votació es va guanyar per 131 vots en contra de l’esmena i 127 a favor. Per poc i amb un nivell d’implicació dels diputats catalans ( tot homes) desigual . Desinterès, poc suport a la proposta ... Dels 53 diputats catalans , nomes van votar 21. D'aquests ,15 van votar a favor . 6 ho van fer en contra.Avui , potser , es un dia per recordar un camí . Per a reconèixer la lluita de Clara Campoamor per corregir una injusticia i per avançar en els drets de les dones.

Mila Arcarons
Font: http://milaarcarons.blogspot.com/