14.1.12
Rafeef Ziadah es una artista de la palabra hablada y activista canadiense-palestina. Su primer CD, Hadeel, está dedicado a los jóvenes palestinos que siguen volando cometas delante de los cazas F16 y que aún recuerdan los nombres de sus pueblos en Palestina y oyen el hadeel (sonido similar al arrullo de las palomas) sobre Gaza.
12.1.12
A Cubelles ...informacions puntuals
Daniel Guillem, nou inspector de la Policia Local
Procedent de la Policia local d’El Vendrell, cobrirà la baixa de Sebastià Rodríguez fins la nova convocatòria de la plaça
Daniel Guillem, nou inspector de la Policia Local
Cubelles - Seguretat Ciutadana
Font: Ràdio Cubelles
Unes rampes i plataformes condicionaran el camí que va al centre mèdic i el cementiri des del carrer Nou
Obres de millora a l’accés al CAP
Font : Radio Cubelles
Obertes les inscripcions a la Rua del carnaval 2012
Cubelles - Festes i Tradicions
Font: Ràdio Cubelles
Les places per a disfresses individuals, grups i carrosses són limitades
Font : Radio Cubelles
Nova programació a Ràdio Cubelles
Cubelles - Comunicació
Font: Ràdio Cubelles
Més informació, més directes i la presència al carrer són les apostes principals de la nova graella de l’emissora
Daniel Guillem, nou inspector de la Policia Local
Procedent de la Policia local d’El Vendrell, cobrirà la baixa de Sebastià Rodríguez fins la nova convocatòria de la plaça
Daniel Guillem, nou inspector de la Policia Local
Cubelles - Seguretat Ciutadana
Font: Ràdio Cubelles
Unes rampes i plataformes condicionaran el camí que va al centre mèdic i el cementiri des del carrer Nou
Obres de millora a l’accés al CAP
Font : Radio Cubelles
Obertes les inscripcions a la Rua del carnaval 2012
Cubelles - Festes i Tradicions
Font: Ràdio Cubelles
Les places per a disfresses individuals, grups i carrosses són limitades
Font : Radio Cubelles
Nova programació a Ràdio Cubelles
Cubelles - Comunicació
Font: Ràdio Cubelles
Més informació, més directes i la presència al carrer són les apostes principals de la nova graella de l’emissora
10.1.12
Carmen, Carmen
¿Es el catalanismo un simple acento socialista o parte irrenunciable de la idiosincrasia del PSC?
Isabel Garcia Pagán
¿Es el catalanismo un simple acento socialista o parte irrenunciable de la idiosincrasia del PSC?
Isabel Garcia Pagán
Un experto en demoscopia alineado con el socialismo catalán teorizó una vez sobre la influencia del árbol genealógico a la hora de decidir el voto. Decidió que si un catalán se apellida García y sus padres son de Murcia el sujeto en cuestión votaría indefectiblemente al PP. Una fórmula como otra cualquiera de ubicación política. Quizás la misma por la que si una se llama Carme, es catalana y quiere aspirar a liderar el PSOE, lo que hace es dejar que añadan una N a su nombre, vestirse de rojo y gritar a los cuatro vientos su origen familiar en Andalucía. Si además la aspirante proclama que el corazón del socialismo está en tierras andaluzas demuestra la voluntad, y la obligación, de ganarse el favor de la federación que aporta el 24% de los delegados (234 de los 972) que votarán al futuro secretario general del partido. Y de paso, contribuye a acabar de desorientar a sus compañeros del Partit dels Socialistes de Catalunya, ese partido en el que aún milita desde la distancia.
Pere Navarro tomó el mando de un new PSC que proclamaba lealtad al PSOE pero que se reservaba el derecho a discrepar –¡y hasta votar diferente!– del partido hermano. Y siguiendo esa cautelosa toma de distancias, el primer secretario de los socialistas catalanes no perdió ni un minuto en poner tierra de por medio con el aspirante Rubalcaba cuando defendió que el PSOE diga lo mismo en todas partes. Ahora la candidata CarmeN Chacón lleva al traste lo que quedaba de fantasía federalista en el imaginario del socialismo catalán. "Mi partido", el PSOE, sostiene la aspirante socialista, tiene que decir lo mismo en todas partes, aunque ella sí está dispuesta a tolerar "acentos". Gran concesión para sus compañeros catalanes.
Si hace unas semanas el PSC salió de su congreso sin una hoja de ruta clara para la nueva dirección, ahora corre el riesgo de que el cónclave de febrero del PSOE ahonde en su desubicación en el terreno nacional catalán. ¿Es el catalanismo un simple acento socialista o parte irrenunciable de la idiosincrasia del PSC? Navarro tiene claro que apoyará a Chacón –está por ver si se arriesga a poner los 101 votos del socialismo catalán en el mismo cesto–, pero eso no diluirá el 'problema de identidad de un partido que de cara a la galería catalanista se empeña en definir como simplemente fraternal su relación con el PSOE. ¿Se atrevería el PSC a discrepar con una de sus militantes siendo la líder de su partido de referencia español?
Chacón, la única socialista catalana que defendió en público la sentencia contra el Estatut, sabe que su punto débil por corregir en el PSOE es proceder del "incómodo" PSC. Las consecuencias son daños colaterales asumibles. Y en ese periplo no son pocos ni irrelevantes en la sede del PSC los que admiten que... Nicaragua, tenemos un problema.
Pere Navarro tomó el mando de un new PSC que proclamaba lealtad al PSOE pero que se reservaba el derecho a discrepar –¡y hasta votar diferente!– del partido hermano. Y siguiendo esa cautelosa toma de distancias, el primer secretario de los socialistas catalanes no perdió ni un minuto en poner tierra de por medio con el aspirante Rubalcaba cuando defendió que el PSOE diga lo mismo en todas partes. Ahora la candidata CarmeN Chacón lleva al traste lo que quedaba de fantasía federalista en el imaginario del socialismo catalán. "Mi partido", el PSOE, sostiene la aspirante socialista, tiene que decir lo mismo en todas partes, aunque ella sí está dispuesta a tolerar "acentos". Gran concesión para sus compañeros catalanes.
Si hace unas semanas el PSC salió de su congreso sin una hoja de ruta clara para la nueva dirección, ahora corre el riesgo de que el cónclave de febrero del PSOE ahonde en su desubicación en el terreno nacional catalán. ¿Es el catalanismo un simple acento socialista o parte irrenunciable de la idiosincrasia del PSC? Navarro tiene claro que apoyará a Chacón –está por ver si se arriesga a poner los 101 votos del socialismo catalán en el mismo cesto–, pero eso no diluirá el 'problema de identidad de un partido que de cara a la galería catalanista se empeña en definir como simplemente fraternal su relación con el PSOE. ¿Se atrevería el PSC a discrepar con una de sus militantes siendo la líder de su partido de referencia español?
Chacón, la única socialista catalana que defendió en público la sentencia contra el Estatut, sabe que su punto débil por corregir en el PSOE es proceder del "incómodo" PSC. Las consecuencias son daños colaterales asumibles. Y en ese periplo no son pocos ni irrelevantes en la sede del PSC los que admiten que... Nicaragua, tenemos un problema.
Ni “fu ni fa”
gener 10, 2012
sixtemoral
Aquest antiga expressió castellana és la que defineix la posició que tinc a l’entorn de la pugna entre Rubalcaba i Chacón per dirigir el PSOE
De tota manera l’anunci de la candidatura de Carme Chacón em fa entendre una mica més la defensa a ultrança i fins a extrems reconeguts de pressió de l’ esmena “martingala” coneguda com a Bustos-Ros sobre el grup parlamentari. No hi ha dubte que si el PSC hagués corregit l’anomalia històrica de no tenir grup segurament hagués llastat i molt la candidatura de Chacón.
gener 10, 2012
sixtemoral
Aquest antiga expressió castellana és la que defineix la posició que tinc a l’entorn de la pugna entre Rubalcaba i Chacón per dirigir el PSOE
Ben mirat em resulta indiferent qui acabi guanyant el combat per la Secretaria General del PSOE.
No perquè no hi tingui interès – relatiu certament- , però guanyi qui guanyi el matís es tant poc que ben bé podria dir-se que en l’aplicació pràctica de la política ni es notarà.
Rubalcaba definit com a jacobí però força compromès amb l’estatut.Chacón que som un “accent” en el conjunt de l’estat.
Un amb una derrota sonada a nivell d’Espanya i l’altra en una derrota més sanada encara a Catalunya – desprès d’haver obtingut la major victòria, diguem-ho també –
Hi ha per descomptat lectures més que interessades, per una Rubalcaba és només un possible dirigent de transició per raó d’edat i l’altre Cahcón amb un possible recorregut molt més llar per raó, també, d’edat. Però ni l’edat dóna credibilitat, ni l’edat dóna capacitat de gestionar el partit , ni els anys són garantia de guanyar la majoria socials prèvia a guanyar unes eleccions. L’edat no deixa d e ser un element exogen a la vàlua de les persones.
De tota manera l’anunci de la candidatura de Carme Chacón em fa entendre una mica més la defensa a ultrança i fins a extrems reconeguts de pressió de l’ esmena “martingala” coneguda com a Bustos-Ros sobre el grup parlamentari. No hi ha dubte que si el PSC hagués corregit l’anomalia històrica de no tenir grup segurament hagués llastat i molt la candidatura de Chacón.
Imagineu-vos per un moment el grup propi exercint la seva sobirania i votant en contra d’alguna de les decisions del PSOE amb una primera secretària del PSC. En fi suposo que ningú ho volia veure ni viure-ho.
Guanyi qui guanyi tinc la sensació de que poques coses variaran i el camí cap el federalisme seguirà carregat d’esculls i prevencions que a hores d’ara ja haurien d’estar superats de llarg.
Guanyi qui guanyi tinc la sensació de que poques coses variaran i el camí cap el federalisme seguirà carregat d’esculls i prevencions que a hores d’ara ja haurien d’estar superats de llarg.
6.1.12
Foto/Kiko FontDe nou Xavier Soler...
LLUITAR CONTRA LA CRISI AMB EL CERVELL
Xavier Soler
Després del fracàs de totes les utopies totalitàries, el ciutadà dels nostres dies, s’ha allunyat tant de les simplificacions ideològiques com dels grans moviments col·lectius, i s’ha instal·lat en la butaca del individualisme i l’escepticisme. La darrera paradoxa del nostre món actual és que la nostra desconfiança en que els polítics arreglin les coses només és comparable a la creença que nosaltres no hi podem fer rés.
Però la ecologia ens hauria de fer canviar la nostra manera de pensar. Fa molt de temps que sabem que no hi ha cap acció inútil o gratuïta a la biosfera i que tot està interrelacionat. En un ecosistema, les interaccions entre les parts actuen sobre el total i aquest ho fa de nou sobre les parts. Tot incideix sobre tot, i per tant els resultats dels nostres actes poden anar molt més enllà de les intencions inicials. El que abans denominàvem el curs dels esdeveniments el guanyem entre tots, i cada acte individual està inscrit en una indeterminació de conseqüències. Això vol dir que nosaltres podem seguir considerant la economia al marge de les nostres accions o responsabilitats, o al marge del propi medi natural amb què interactua, però això no arreglarà les coses, simplement las empitjorarà. Nosaltres ens podem posar fora de l’escenari, però l’obra de teatre, en aquest cas una tragèdia grega, seguirà la seva representació de forma inexorable. Tant les nostres accions com les nostres inhibicions condicionaran el final de la obra. Podem ser o no ecologistes, però en qualsevol cas la ecologia determinarà el nostre futur.
Situar-nos dintre o fora de l’escenari, valorar si nosaltres som o no som responsables de la crisi, no és mai una acció voluntària. En general, ens veiem sempre fora de l’escenari dels culpables i dins de l’escenari de les víctimes. Els culpables han anat canviant de cara amb el temps: Hitler, Mussolini, Franco, Stalin, Mao, els petits i grans dictadors d’Àfrica i Amèrica Llatina, la sequera endèmica de la Península, els aiguats de la tardor, una llarga llista de terratrèmols i ciclons tropicals, un volcà de nom impronunciable, un tsunami esgarrifós, tots els darrers polítics, els banquers, el sistema financer, el fantasma dels mercats invisibles... Si vostè pregunta trobarà sempre respostes: “El problema és que els bancs van donar massa crèdit, o que ara en donen massa poc, o que els emigrants s’ho emporten tot, o que no hi ha feina, o que no plou, o que no queden peixos, o que no fa fred i no neva, o que no venen turistes, o que...”
La ciència va traient conclusions sobre el funcionament del nostre cervell que sovint confirmen allò que ja sabíem, o al menys sospitàvem. Resulta entendridora la nostra capacitat d’enganyar-nos o bé d’autojustificar-nos. Els éssers humans estan predisposats a escoltar allò que confirma les seves creences i a ignorar la informació que refuta allò que creuen. La tendència natural del cervell és la de no reconèixer mai que ens hem equivocat. En aquest sentit, l’òrgan responsable del nostre pensament, no treballa tant per descobrir la veritat com per defensar la nostra identitat; podríem dir que col·labora amb tot allò que ajuda a la nostra supervivència individual. Això és el que diuen els neurobiòlegs. Eduard Punset ha posat un bon exemple d’aquest mecanisme en l’accident aeri que va ocórrer a l’aeroport de Barajas el 20 d’agost de 2008. Davant el terrible dolor dels afectats i de la incredulitat general, els experts responsables d’aquell tràgic accident no van voler reconèixer els seus errors. No va ser ni de bon tros el primer cop que passava una cosa semblant. “Quan els presumptes experts s’equivoquen, se senten amenaçats en la seva pròpia identitat i el reconeixement per part dels altres de la vàlua d’aquesta identitat. Com més confiats i famosos son els experts, menys probabilitats hi ha que admetin errors en la seva conducta. Cal doncs recórrer a instàncies independents si volem esbrinar la realitat dels fets”. Jo he experimentat moltes vegades a la meva pell això que els científics en diuen dissonàncies. Lluny de casa i dels meus propers, he experimentat la vertadera llibertat, aquell bàlsam de poder-te equivocar sense costos afegits, sense decebre la comunitat, la família, sense tacar amb tinta xina el full blanc de la teva identitat, allò que s’espera de tu.
Europa és un bon exemple d’aquestes dissonàncies. ¿Quina és la causa de l’agreujament de la crisi: els abusos del sistema financer o el comportament individual? El total del capital especulatiu que actua en el sistema econòmic es deu vegades superior al producte interior brut de tots els països del planeta, i per tant si una cosa ha quedat clara és la absoluta dependència de la política en front de la economia. Això ja ho sabem i de moment seguirà així. Tanmateix, ens entestem a demanar als polítics allò que no poden fer, i tots som “antimerkelians” davant del sacrifici que se’ns exigeix. Un cop més el cervell oblida les nostres responsabilitats i només reclama als ajuts dels governs. Si no s’hagués pressionat Portugal, Itàlia, Espanya i no diguem Grècia, seguiríem gastant molt més que no podem finançar i acumulant deute, no els càpiga cap dubte. Som els perifèrics els que hem viscut masses anys per sobre de les nostres possibilitats, posant la moneda europea en risc, no pas els alemanys. El cas de Grècia és simplement escandalós: un sistema endogàmic de castes polítiques que se succeeixen en el temps sota una corrupció que envaeix tots els àmbits de la societat. Els bancs suissos estan farcits d’euros grecs amagats, finançats en el seu moment per Europa.
A dia d’avui, produim en una sola setmana pràcticament l’equivalent a tota la producció mundial de 1900. Fins ara, el combustible que ha fet rodar el motor de totes les nostres economies, ha estat el creixement. Créixer ja no és un consell bíblic, ni tan sols una opció personal, avui créixer sembla l’única sortida de la nostra civilització si vol sobreviure. I això simplement és fals. Només hem arribat a un final de capítol
que ens exigeix un replantejament del nostre concepte de progrés. Els nostres ecosistemes agonitzen, però de tot el medi natural nosaltres som la única part dotada de intel·ligència. Si posem el raonament per sobre de les emocions ajudarem a canviar el model. Es l’única alternativa.
http://xavier-soler.blogspot.com
Xavier Soler
Després del fracàs de totes les utopies totalitàries, el ciutadà dels nostres dies, s’ha allunyat tant de les simplificacions ideològiques com dels grans moviments col·lectius, i s’ha instal·lat en la butaca del individualisme i l’escepticisme. La darrera paradoxa del nostre món actual és que la nostra desconfiança en que els polítics arreglin les coses només és comparable a la creença que nosaltres no hi podem fer rés.
Però la ecologia ens hauria de fer canviar la nostra manera de pensar. Fa molt de temps que sabem que no hi ha cap acció inútil o gratuïta a la biosfera i que tot està interrelacionat. En un ecosistema, les interaccions entre les parts actuen sobre el total i aquest ho fa de nou sobre les parts. Tot incideix sobre tot, i per tant els resultats dels nostres actes poden anar molt més enllà de les intencions inicials. El que abans denominàvem el curs dels esdeveniments el guanyem entre tots, i cada acte individual està inscrit en una indeterminació de conseqüències. Això vol dir que nosaltres podem seguir considerant la economia al marge de les nostres accions o responsabilitats, o al marge del propi medi natural amb què interactua, però això no arreglarà les coses, simplement las empitjorarà. Nosaltres ens podem posar fora de l’escenari, però l’obra de teatre, en aquest cas una tragèdia grega, seguirà la seva representació de forma inexorable. Tant les nostres accions com les nostres inhibicions condicionaran el final de la obra. Podem ser o no ecologistes, però en qualsevol cas la ecologia determinarà el nostre futur.
Situar-nos dintre o fora de l’escenari, valorar si nosaltres som o no som responsables de la crisi, no és mai una acció voluntària. En general, ens veiem sempre fora de l’escenari dels culpables i dins de l’escenari de les víctimes. Els culpables han anat canviant de cara amb el temps: Hitler, Mussolini, Franco, Stalin, Mao, els petits i grans dictadors d’Àfrica i Amèrica Llatina, la sequera endèmica de la Península, els aiguats de la tardor, una llarga llista de terratrèmols i ciclons tropicals, un volcà de nom impronunciable, un tsunami esgarrifós, tots els darrers polítics, els banquers, el sistema financer, el fantasma dels mercats invisibles... Si vostè pregunta trobarà sempre respostes: “El problema és que els bancs van donar massa crèdit, o que ara en donen massa poc, o que els emigrants s’ho emporten tot, o que no hi ha feina, o que no plou, o que no queden peixos, o que no fa fred i no neva, o que no venen turistes, o que...”
La ciència va traient conclusions sobre el funcionament del nostre cervell que sovint confirmen allò que ja sabíem, o al menys sospitàvem. Resulta entendridora la nostra capacitat d’enganyar-nos o bé d’autojustificar-nos. Els éssers humans estan predisposats a escoltar allò que confirma les seves creences i a ignorar la informació que refuta allò que creuen. La tendència natural del cervell és la de no reconèixer mai que ens hem equivocat. En aquest sentit, l’òrgan responsable del nostre pensament, no treballa tant per descobrir la veritat com per defensar la nostra identitat; podríem dir que col·labora amb tot allò que ajuda a la nostra supervivència individual. Això és el que diuen els neurobiòlegs. Eduard Punset ha posat un bon exemple d’aquest mecanisme en l’accident aeri que va ocórrer a l’aeroport de Barajas el 20 d’agost de 2008. Davant el terrible dolor dels afectats i de la incredulitat general, els experts responsables d’aquell tràgic accident no van voler reconèixer els seus errors. No va ser ni de bon tros el primer cop que passava una cosa semblant. “Quan els presumptes experts s’equivoquen, se senten amenaçats en la seva pròpia identitat i el reconeixement per part dels altres de la vàlua d’aquesta identitat. Com més confiats i famosos son els experts, menys probabilitats hi ha que admetin errors en la seva conducta. Cal doncs recórrer a instàncies independents si volem esbrinar la realitat dels fets”. Jo he experimentat moltes vegades a la meva pell això que els científics en diuen dissonàncies. Lluny de casa i dels meus propers, he experimentat la vertadera llibertat, aquell bàlsam de poder-te equivocar sense costos afegits, sense decebre la comunitat, la família, sense tacar amb tinta xina el full blanc de la teva identitat, allò que s’espera de tu.
Europa és un bon exemple d’aquestes dissonàncies. ¿Quina és la causa de l’agreujament de la crisi: els abusos del sistema financer o el comportament individual? El total del capital especulatiu que actua en el sistema econòmic es deu vegades superior al producte interior brut de tots els països del planeta, i per tant si una cosa ha quedat clara és la absoluta dependència de la política en front de la economia. Això ja ho sabem i de moment seguirà així. Tanmateix, ens entestem a demanar als polítics allò que no poden fer, i tots som “antimerkelians” davant del sacrifici que se’ns exigeix. Un cop més el cervell oblida les nostres responsabilitats i només reclama als ajuts dels governs. Si no s’hagués pressionat Portugal, Itàlia, Espanya i no diguem Grècia, seguiríem gastant molt més que no podem finançar i acumulant deute, no els càpiga cap dubte. Som els perifèrics els que hem viscut masses anys per sobre de les nostres possibilitats, posant la moneda europea en risc, no pas els alemanys. El cas de Grècia és simplement escandalós: un sistema endogàmic de castes polítiques que se succeeixen en el temps sota una corrupció que envaeix tots els àmbits de la societat. Els bancs suissos estan farcits d’euros grecs amagats, finançats en el seu moment per Europa.
A dia d’avui, produim en una sola setmana pràcticament l’equivalent a tota la producció mundial de 1900. Fins ara, el combustible que ha fet rodar el motor de totes les nostres economies, ha estat el creixement. Créixer ja no és un consell bíblic, ni tan sols una opció personal, avui créixer sembla l’única sortida de la nostra civilització si vol sobreviure. I això simplement és fals. Només hem arribat a un final de capítol
que ens exigeix un replantejament del nostre concepte de progrés. Els nostres ecosistemes agonitzen, però de tot el medi natural nosaltres som la única part dotada de intel·ligència. Si posem el raonament per sobre de les emocions ajudarem a canviar el model. Es l’única alternativa.
http://xavier-soler.blogspot.com
4.1.12
Els usuaris de peatges d’autopistes ja disposen d’un regalet de Reis avançat Llegiu aquesta informació i si voleu estalviar calerons ,qui pugui ho faci en tren encara que també ha incrementat el preu del bitllet.
Anar i tornar de Cubelles a Barcelona costa 16 euros només en peatges
Font: Ràdio Cubelles
dilluns, 02 gener de 2012
Com a contrapartida a aquest increment de les tarifes, la Generalitat ha anunciat descomptes per a usuaris recurrents, vehicles amb tres ocupants o més i els poc contaminants
Des del dia 1 de gener ja són efectives les noves tarifes dels peatges de Catalunya. Amb l'entrada del nou any, totes les autopistes han patit un increment mig del 5,4%. De manera que la tarifa als túnels del Garraf s'enfila fins a 6 euros amb 5 cèntims, un increment de 31 cèntims respecte a l'any passat.
I pel que fa al peatge de Cubelles, amb aquest increment ja costa gairebé 2 euros, quan fins l'any 2011 costava 1,80 cèntims. Per tant, anar i tornar de Cubelles a Barcelona ja costa 16 euros només en peatges. Com a contrapartida a aquest increment de les tarifes, la Generalitat ha anunciat descomptes per a usuaris recurrents, vehicles amb tres ocupants o més i els poc contaminants. Les rebaixes són acumulables als trams de la C-32 de Castelldefels-Sitges i Montgat-Mataró.
http://www.radiocubelles.net/
Anar i tornar de Cubelles a Barcelona costa 16 euros només en peatges
Font: Ràdio Cubelles
dilluns, 02 gener de 2012
Com a contrapartida a aquest increment de les tarifes, la Generalitat ha anunciat descomptes per a usuaris recurrents, vehicles amb tres ocupants o més i els poc contaminants
Des del dia 1 de gener ja són efectives les noves tarifes dels peatges de Catalunya. Amb l'entrada del nou any, totes les autopistes han patit un increment mig del 5,4%. De manera que la tarifa als túnels del Garraf s'enfila fins a 6 euros amb 5 cèntims, un increment de 31 cèntims respecte a l'any passat.
I pel que fa al peatge de Cubelles, amb aquest increment ja costa gairebé 2 euros, quan fins l'any 2011 costava 1,80 cèntims. Per tant, anar i tornar de Cubelles a Barcelona ja costa 16 euros només en peatges. Com a contrapartida a aquest increment de les tarifes, la Generalitat ha anunciat descomptes per a usuaris recurrents, vehicles amb tres ocupants o més i els poc contaminants. Les rebaixes són acumulables als trams de la C-32 de Castelldefels-Sitges i Montgat-Mataró.
http://www.radiocubelles.net/
Campanya 'Cap nen celíac sense caramels' per les cavalcades de Reis
L’Associació Celíacs de Catalunya posa en marxa des de 2007 la campanya “Cap nen celíac sense caramels” que té com objectiu sensibilitzar als ajuntaments perquè distribueixin caramels sense gluten a les seves festes populars.
El caramel no ha de portar gluten en la seva elaboració i tampoc és més car si no en porta. Per tal de garantir que no portin gluten els caramels que es distribueixen a les festes populars, l’Associació Celíacs de Catalunya ha posat a disposició dels ajuntaments una llista de fabricants de caramels que no utilitzen el gluten en la seva elaboració.
2.1.12
31.12.11
30.12.11
Avui matí de divendres , una repassada als diaris ,puntualment vaig cap a les editorials ,articles d’opinió si es permés l’accés per Internet i alguns d’ells m’agrada compartir-los amb vosaltres ,clikant Diari de Cubelles .
Avui com d´altres vegades, la editorial de La Vanguardia es força recomanable de llegir i compartir.Parla de víctimes ,de dones mortes al llarg d´aquest any 2011.
Avui com d´altres vegades, la editorial de La Vanguardia es força recomanable de llegir i compartir.Parla de víctimes ,de dones mortes al llarg d´aquest any 2011.
Aquest any2011, l’atur arrastra una bona cua de gent a l´atur i la crisis ha comportat retallades a molts indrets com a Sanitat ,Ensenyament, Servei a les persones i totes les conseqüències a més i que comporten a molts afectats inseguretat al treball,que passarà demà o d’aquí dos mesos ,es pregunten moltes famílies o persones que viuen soles i no disposen de ajudes o en fase de perdre-les .De tot aquest munt de problemes no resolts en tenim un que a més ,suposa una inacabable filera de dones mortes en aquest últim any, esgarrifós i sembla no acabar ,a pesar de les mesures preventives i de les penes als autors dels crims disposem d´unes dades a dia d´avui preocupants. Demà a la nit es cap d’any i tanquem l’any 2011 esperem no sumar-ne cap més.
LLegiu....
Sesenta mujeres asesinadas
Editorial 30/12/2011 - 00:00h
Sesenta mujeres han perdido la vida en el 2011 a manos de sus parejas o ex parejas. Este balance mortal de la violencia de género en España ha sido menos malo que el del año pasado, en el que el número de asesinadas fue de 73. Pero sigue siendo muy alto, demasiado alto, reflejo de un problema latente en la sociedad de muy difícil solución. No sólo se evidencia en el número de muertes, que son el caso extremo, sino también en las 134.100 denuncias que llegaron el año pasado a los juzgados, a razón de 367 denuncias de media diaria.
Es importante que cada vez sean más las personas que se conciencien de que la violencia machista es una verdadera lacra social sobre la que no cabe ningún tipo de tolerancia y que, por tanto, las agresiones deben denunciarse a tiempo para evitar lesiones graves o un desenlace fatal. Cierto es que el número de denuncias está aumentando, pero no lo suficiente. Basta tener en cuenta que tres cuartas partes de las fallecidas el año pasado a manos de sus parejas o ex parejas no habían presentado denuncia, ni ellas ni nadie de su entorno.
Desde que en el 2004 se promulgó la ley integral contra la violencia de género, la sociedad española cuenta con medidas de apoyo a las víctimas, con penas más duras a los agresores, con mayor sensibilización social, política y judicial, con una asignatura sobre igualdad en la enseñanza secundaria, con nuevos organismos en defensa de las mujeres y con campañas periódicas para concienciar a los ciudadanos. Pero hay que mantener la guardia alta, ya que la violencia contra la mujer está muy extendida, como indica el dato de que un 11% de las españolas reconozcan haber sido maltratadas.
No parece, pues, aconsejable abrir polémicas sobre el nombre del problema, que puedan desviar la atención sobre su verdadero origen, por más razón que pueda tener la nueva ministra de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad cuando habla de violencia en el ámbito familiar. Lo que hay que hacer es sumar los esfuerzos realizados y concentrar todas las energías en atacar a fondo el maltrato contra la mujer.
Editorial 30/12/2011 - 00:00h
Sesenta mujeres han perdido la vida en el 2011 a manos de sus parejas o ex parejas. Este balance mortal de la violencia de género en España ha sido menos malo que el del año pasado, en el que el número de asesinadas fue de 73. Pero sigue siendo muy alto, demasiado alto, reflejo de un problema latente en la sociedad de muy difícil solución. No sólo se evidencia en el número de muertes, que son el caso extremo, sino también en las 134.100 denuncias que llegaron el año pasado a los juzgados, a razón de 367 denuncias de media diaria.
Es importante que cada vez sean más las personas que se conciencien de que la violencia machista es una verdadera lacra social sobre la que no cabe ningún tipo de tolerancia y que, por tanto, las agresiones deben denunciarse a tiempo para evitar lesiones graves o un desenlace fatal. Cierto es que el número de denuncias está aumentando, pero no lo suficiente. Basta tener en cuenta que tres cuartas partes de las fallecidas el año pasado a manos de sus parejas o ex parejas no habían presentado denuncia, ni ellas ni nadie de su entorno.
Desde que en el 2004 se promulgó la ley integral contra la violencia de género, la sociedad española cuenta con medidas de apoyo a las víctimas, con penas más duras a los agresores, con mayor sensibilización social, política y judicial, con una asignatura sobre igualdad en la enseñanza secundaria, con nuevos organismos en defensa de las mujeres y con campañas periódicas para concienciar a los ciudadanos. Pero hay que mantener la guardia alta, ya que la violencia contra la mujer está muy extendida, como indica el dato de que un 11% de las españolas reconozcan haber sido maltratadas.
No parece, pues, aconsejable abrir polémicas sobre el nombre del problema, que puedan desviar la atención sobre su verdadero origen, por más razón que pueda tener la nueva ministra de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad cuando habla de violencia en el ámbito familiar. Lo que hay que hacer es sumar los esfuerzos realizados y concentrar todas las energías en atacar a fondo el maltrato contra la mujer.
Font : www.lavanguardia.com
28.12.11
Projectats tres enderrocaments d’espais municipals
Notícies - Obres i Serveis
28/12/2011
El deteriorament d’aquests espais ha obligat al Consistori a prescindir-ne per motius de seguretat
L'Ajuntament ha ordenat l'enderroc de l'edifici municipal del carrer de Joan Pedro i Roig que antigament havia estat l'escola i posteriorment havia acollit el veterinari del poble. L'edifici estava en molt mal estat i l'Ajuntament s'ha vist obligat a tallar el trànsit en tot el carrer per motius de seguretat mentre duren els treballs d’enderrocament. Una actuació que en declaracions a Ràdio Cubelles el regidor d’Obres i Serveis i Prevenció de Riscos, Pere Lleó, ha qualificat d’”urgent”. Un cop finalitzin les tasques d’enderrocament i es retiri tota la runa resultant es tapiarà el solar i, tot i que de moment el Govern no té previst cap ús d’aquest espai, en un futur podria servir per a construir serveis municipals.
A més, el Govern ha anunciat que s’ha aprofitat l’aturada nadalenca en les competicions esportives per enderrocar també les grades velles del camp de futbol municipal Josep Pons i Ventura que presentaven des de fa temps un estat molt deteriorat fet que va obligar al seu apuntalament. La intenció és construir una nova graderia més endavant.
Les tasques d’enderrocament d’espais municipals en mal estat finalitzarà després de Reis serà el torn de l'edifici del carrer Major situat a la part posterior de l’Ajuntament i que abans de la construcció de l’actual prefectura havia acollit les dependències de la Policia Local. D’aquesta manera es pretén evitar el màxim de molèsties als comerciants de la zona en aquestes dates. L’espai que s’habilitarà amb aquesta actuació servirà per l'ampliació de l’edifici de l'Ajuntament que permetrà fer unes noves dependències més àmplies que acullin diversos serveis municipals i es compleixi amb la normativa d’accessibilitat.
Font : http://www.cubelles.cat/
Muere a los 80 años la mona 'Chita'
El chimpancé, protagonista de las películas de Tarzán de los años treinta, falleció el pasado sábado en una reserva de primates de Florida
AGENCIAS / EL PAÍS - Florida - 28/12/2011
El Santuario de Primates de Suncoast en Palm Harbor ha anunciado en su página web que la mona Chita, fiel compañera de Tarzán, murió el 24 de diciembre de insuficiencia renal. Jiggs, nombre original del chimpancé nacido en Liberia el 9 de abril de 1932, en realidad era macho. Su apodo americano, Cheetah, pronunciado a la española sonaba femenino, así que en el mundo hispano se le consideró mona; pero no, es mono y su personaje es masculino.
Se estrenó en 1934 con Tarzán y su compañera, película en la que Weissmuller encontraba el amor de la bella Maureen O'Sullivan. Y hasta el pasado fin de semana era la única superviviente de aquel reparto estelar. Dan Westfall, su último cuidador, contaba como a Chita, diabética, se levantaba a las nueve de la mañana, y tras la inyección de insulina, se daba un buen festín de desayuno a base de manzanas, plátanos, naranjas y a veces incluso huevos con tostadas. El resto del día se lo pasaba "haciendo el mono", decía Westfall.
Chita trabajó en 12 películas de Tarzán en los años treinta y cuarenta, aunque no fue la única: hubo otros tres chimpancés que se alternaban con ella las secuencias, siempre había por lo menos dos en el plató. Siempre destacó por su sonrisa con los labios para fuera. Fue sido designada tres veces para tener hueco en el paseo de las estrellas de Hollywood, donde sí que están representados Lassie y Rintintín. Pero ese reconocimiento no llegó y se tuvo que conformar con el paseo de las estrellas de Palm Springs.
Coincidiendo con su 74º cumpleaños, Chita recibió el único galardón cinematográfico de toda su carrera, otorgado por el Festival Internacional de Cine de Comedia de Peñíscola.
Le encantaba pintar con los dedos y el fútbol. Firmaba sus cuadros con brochazos de colores, con la huella dactilar de su dedo índice, para luego venderlos por 115 euros y poder para financiar la pequeña reserva de primates de Florida en la que vivía desde los años sesenta.Su cuidador ha recordado que al animal le encantaba hacerle reír y era muy receptiva a los sentimientos humanos. Chita era muy hábil levantándose y andando como una persona.
Figuraba en el Libro Guiness de los Récords como el simio más longevo del mundo, desde 2001. Los chimpancés suelen vivir 25 o 30 años en estado salvaje y entre 35 y 45 en cautividad. Pese a su larga vida, el chimpancé más famoso de la gran pantalla ha muerto sin descendencia.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Muere/anos/mona/Chita/elpepucul/20111228elpepucul_2/Tes
22.12.11
UNICEF, A TOPE DE POWER
Xavier Grau. Periodista.
Unicef indica que tenim senyals per a l'optimisme. El món ha reduït un 33% la mortalitat infantil des de 1990 i fa arribar ensenyament primari, aigua potable i vacunes a milions de nens que abans d'aquesta data morien sense arribar a complir un anyet.
En això deu consistir la civilització: mentre dos jovenets coquetegen i es besen en una gelada nit de desembre sense sentir ni un indici de fred i al seu rotllo ... el món vetlla per ells. I per nosaltres, que ens fa falta.
seguir llegint...
http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=93695
Xavier Grau. Periodista.
Unicef indica que tenim senyals per a l'optimisme. El món ha reduït un 33% la mortalitat infantil des de 1990 i fa arribar ensenyament primari, aigua potable i vacunes a milions de nens que abans d'aquesta data morien sense arribar a complir un anyet.
En això deu consistir la civilització: mentre dos jovenets coquetegen i es besen en una gelada nit de desembre sense sentir ni un indici de fred i al seu rotllo ... el món vetlla per ells. I per nosaltres, que ens fa falta.
seguir llegint...
http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=93695
AVUI A EL DEBAT.CAT
URDANGARÍN I LES COSES D'ESPANYA
Xavier Grau. Periodista.
La segona reacció és pensar en el Rei d’Espanya, que ens van dir que duia ulleres perquè una porta li havia impactat al rostre. Ara ja sé que no. Va ser ell mateix que majestàticament es va llançar contra la primera porta que va trobar: “Iñaki no me jodas, no me jodas Iñaki”.
SEGUIR LLEGINT A:
http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=93962
AQUESTA SETMANA A CAMBIO 16
EL NAUFRAGIO DEL PSOE, SEGÚN GUERRA
Xavier Grau
Así te quedas: queriendo agradar a todos, se te escapan cuatro millones de votantes y la derecha más carca de Europa se instala en La Moncloa.
http://cambio16.es/not/1040/el_naufragio_del_psoe__segun_guerra
Xavier Grau
Así te quedas: queriendo agradar a todos, se te escapan cuatro millones de votantes y la derecha más carca de Europa se instala en La Moncloa.
http://cambio16.es/not/1040/el_naufragio_del_psoe__segun_guerra
Subscriure's a:
Missatges (Atom)