OPINIÓ // EL MIRADOR >> ALBERT SÁEZ

El mercat de Calaf dels candidats
Albert Sáez
La campanya ha convertit aquests dies Catalunya en una mena de gran mercat de Calaf que ens ha deixat una mica atabalats. A hores d'ara, ja som incapaços de calcular quants xecs ens donaran si tenim sis fills, a quina edat ens pagaran l'audiòfon, quantes vegades hem de passar per un peatge perquè ens surti gratis o a quina conselleria de totes les que es crearan ens haurem d'adreçar per demanar la pròxima subvenció. La majoria de les promeses electorals dels partits són serioses només si ens en llegim la lletra petita que apareix en els programes aprovats. Però tal com ens les expliquen pel broc gros tenen certament un to molt patètic, atès que no ens concreten ni les condicions ni els sacrificis que caldrà fer per aconseguir-les.
Que quedi clar que aquí ningú ens pagarà res ni encara menys ens ho donarà gratis, en tot cas qui governi podrà canviar algunes prioritats pressupostàries o bé apujar el tram autonòmic dels impostos cedits en el nou Estatut per pagar-nos les coses que ara financem directament.
Una part substancial d'aquesta manera de fer és responsabilitat dels periodistes i dels assessors de comunicació dels partits. Ens passem la vida criticant els polítics perquè no parlen dels temes que "interessen a la gent". I quan ho fan, ens queixem que siguin excessivament populistes. Igualment, atès que hem establert el principi d'identificar la pluralitat amb la homogeneïtat del temps i de l'espai que assignem als partits, aleshores els obliguem a dir- ne una de ben grossa cada dia per ocupar la quota que tenen adjudicada, especialment a la ràdio i a la televisió pública.
Aquestes rutines de la vida política s'accentuen quan arriba el tram més intens de la campanya i, com remarcava l'altre dia Carles Capdevila al programa d'en Bassas, resulten del tot inversemblants si se'ns acut sumar les promeses que ens fan els partits que presumptament podrien fer coalició de govern. Des d'aquest punt de vista, el pacte més rendible seria la dita sociovergència, perquè si afegim els xecs de Mas a les prestacions de Montilla, la vida ens pot arribar a sortir pràcticament gratis. Vaja, que finalment es faria realitat la vella profecia de Francesc Pujols, quan va preveure que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat. Altra cosa seria valorar si una despesa d'aquesta magnitud ens la podrem permetre malgrat el previsible augment de recursos disponibles a la Generalitat a partir del nou sistema de finançament, sempre que no arribi el vicepresident Solbes amb les rebaixes que ja ha començat a anunciar. Però que quedi clar que aquest mercat de Calaf que ens han muntat ens fa perdre tant de prestigi a la resta d'Espanya com la famosa corona d'espines, les paraules de Rubianes o el debat de l'Estatut, sobretot si el que ens venen és fum.
http://www.elperiodico.cat/