30.8.07

Ens ho mereixem?

Marta Pessarrodona / Escriptora i traductora

Una frase feta i cruel és la de si ens mereixem els governs que tenim. Si llanço la pregunta a la primera televisió nostrada, la meva resposta és no, no ens la vam merèixer, per exemple, dilluns a la nit. Intentaré explicar-me, bo i tenint en compte que un programa tradicional, 30 minuts, que generalment vèiem per la 3, ara el veiem pel 33, que dimarts, l'endemà de l'aniversari de la mort de Diana, va intentar esmenar la plana del dia anterior. Hi ha tant desfici per Diana a ca nostre? Deixo la pregunta en l'aire. Fa deu anys, el dia 27 d'agost era a Salònica, aquella població grega, macedònica, si no m'erro, on van anar a parar tants jueus catalans al segle XV, i això sí que és històric. (Per cert, mai no hem demanat perdó per aquella expulsió.) A l'hora d'esmorzar va arribar la notícia, certament funesta, de la mort accidental de la princesa Diana a París. Curiosament, els diaris britànics que van arribar en aquella població grega des d'on es divisa el mascle mont Athos (les dones no hi podem pujar) resultaven patètics perquè encara anaven plens de les aventures principesques amb el fill del propietari no britànic dels magatzems Harrods de Londres. A Salònica, vaig intentar, sense èxit, trobar el consolat britànic per signar al llibre de condolences. Al cap de tres dies, ja a casa, ho vaig fer via Internet, mentre se'm posaven els ulls quadrats de tant veure televisió en una caixa quadrada, sovint dita tonta. Sempre creuré que va ser el gran moment de Tony Blair, un fet que ha refermat recentment el film The Queen. Hi va haver molta repercussió aquí del terrible accident? Sí i no, encara que no vam estalviar pronòstics internacionals del tipus final de la monarquia britànica. Previsions que, sens dubte, no s'han acomplert. Moral de la història: una monarquia encara avui és més duradora que no pas un primer ministeri, una cosa que els polítics de tot arreu haurien de recordar i que recordem fins i tot els no monàrquics, com és el meu cas.

EN UN ESTIU QUE HE VIST POCA TELEVISIÓ, em va sorprendre veure anunciat un programa dedicat a Diana i la seva mort per part de la degana de les televisions nostrades. Calia commemorar des d'aquí el funest aniversari? Va ser un programa de factura britànica, que em va produir allò que els anglesos diuen en alemany, Schadenfreude, o alegria perversa. També la televisió britànica pot ser terrible, insuportable, vaig pensar, a tall de consolació. És que cap de les persones que va comprar el programa per infligir-nos-el no el va visionar abans? Indirectament, em va portar a un Shakespeare de títol esmenat: Malson d'una nit d'estiu! I no s'acabava aquí la necessitat del tranquil·litzant per dormir, perquè el va seguir una mostra de la incapacitat catalana per a la coreografia i la dansa, si més no televisives. Una televisió que és capaç de canviar l'hora de les notícies per una retransmissió esportiva, també està molt preparada per oferir la versió secundària d'actors o actrius, o cantants de tots dos gèneres, que triomfen en d'altres canals televisius. Em refereixo al programa 60mania, on Nina no és, al meu entendre, ni una ombra de la que hem vist en d'altres ocasions i canals. Això sí, és un programa d'una correcció política important. Segurament com que aquest estiu els polítics ens han pogut renyar poc, la temperatura i la pluja els ha deixat descol·locats, pel que sembla cal que ens imposin els seus gustos històrico-musicals. Enhorabona per a l'emissora. És clar que, personalment, hauria preferit una Lloll Bertran cantant Yesterday dels Beatles, per exemple, com la setmana anterior hauria preferit que l'actor Pou m'hagués parlat dels musicals (en sap molt) en comptes de veure aparèixer la quota política que, això sí, deu garantir molts nomenaments televisius.

CERTAMENT, ELS ESPECTADORS CATALANS que no ens agrada el futbol ho tenim molt cru pel que fa a la degana de la televisió nostrada. És una realitat que no s'adiu gens amb la del país, al meu entendre. Amb la mínima o màxima mobilitat que sempre suposa l'època estival, em trobo amb un país amb petits museus, com l'Isaac Albéniz de la bellíssima Camprodon, prop de la ratlla que van travessar tants el 1939. O el d'arqueologia de Tona, prop de la plana de Vic, per no parlar dels importants festivals de música, de teatre, repartits per tota la geografia catalana. Això sí que ens ho mereixem, francament, així com treure més rendiment d'allò que ja tenim.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dijous, 30 d'agost del 2007
www.avui.cat