La guerra d´Iraq ha suposat una tragèdia per l´ humanitat ,gent desplaçada, famílies destrossades i pèrdues irrecuperables en vides humanes i la conseqüent destrucció de ciutats i pobles mil·lenaris.
Podeu llegir aquests articles publicats a
L’ONG afirma que 2.000 persones són desplaçades diàriament de les seves llars a l’Iraq
Amnistia Internacional denuncia la indiferència del món davant els refugiats iraquians
Amnistia Internacional denuncia la indiferència del món davant els refugiats iraquians
Font: Agències
Amnistia Internacional (AI) ha denunciat aquest dilluns la "indiferència" del món davant els milers de desplaçats i refugiats com a conseqüència del conflicte iraquià i davant els esforços de Síria i Jordània per acollir-los. En un informe, AI elogia als dos veïns àrabs per haver mantingut fins ara, en bona mesura, obertes les seves fronteres, mentre acusa a altres governs de no ajudar a satisfer les necessitats dels quasi dos milions de refugiats que acullen en els seu territoris.
El món ha fet "cas omís" de la desesperada situació humanitària dels iraquians desplaçats, inclosos aquells que segueixen a l'Iraq, ha criticat Malcom Smart, director del programa per Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica d'AI. Com a mínim quatre milions d'iraquians han estat desplaçats de les seves llars i la xifra continua augmentant a un ritme que es calcula de 2.000 persones. Síria acull ja a 1,4 milions d'ells i Jordània, a mig milió o més, mentre que hi ha 2,2 milions de desplaçats que continuen dins del propi Iraq.
Síria i Jordània ha decidit reforçar últimament els controls fronterers amb noves exigències en matèria de visats, la qual cosa, segons AI, "impedirà que els iraquians rebin la protecció que necessiten.
En aquest sentit, AI ha instat als governs d'Aman i Damasc a "mantenir les fronteres obertes per aquells que intentin salvar les seves vides". A més, ha demanat a altres governs que augmentin l'assistència bilateral financera, tècnica i en espècies a Síria i Jordània, per permetre satisfer les necessitats dels refugiats en matèria de sanitat, escolarització i altres serveis.
Ajudes de la comunitat internacional
"Les mesures més aviat modestes adoptades per la comunitat internacional no han estat a l'alçada de la magnitud de la crisi", ha criticat Malcom Smart.
Segons el directiu d'AI, molts governs fins i tot emprenen accions negatives com la repatriació per la força a l'Iraq de sol·licitants d'asil refusat, el retall de les ajudes o la no renovació de l'estatus de refugiats d'alguns iraquians.
L'informe critica la lentitud del ressentiment en països tercers dels més vulnerables entre els refugiats iraquians que han fugit a Síria o Jordània, els quals han estat víctimes de la tortura o d'altres abusos greus.
Així, segons ACNUR, el 2003 un total de 1.425 refugiats iraquians van ser reassentats en tercers països mentre que en el 2006 van ser només 404.
La comunitat internacional ha d'acceptar compartir la responsabilitat de reassentar més ràpidament als iraquians que han fugit a Jordàia i Síria, particularment als "més vulnerables", ha dit Smart. Els països que integren la força multinacional i estan directament involucrats en el conflicte, ha afegit, han de fer més per ajudar als que s'han vist expulsats de les seves cases per la violència, inclusos els que no han sortit de l'Iraq.
La guerra i el caos esborren el passat arqueològic de l’Iraq, un dels bressols de la civilització humana
Un país sense història
Un país sense història, només un present marcat per la guerra i la destrucció. El país és l'Iraq, convertit en una de les zones més violentes del planeta, el lloc on milers de persones moren cada any víctimes d'una guerra civil especialment sagnant. Les imatges de morts i ferits s'han convertit en rutina i ningú a l'oest sembla reaccionar ja davant d'aquesta tragèdia anunciada. Però a l'Iraq no només les persones moren: també ho fa el patrimoni artístic, víctima igualment innocent d'un conflicte que està esborrant el passat del país.
Quan les tropes estrangeres van enderrocar el règim de Sadam Hussein el caos es va apoderar de l'Iraq i un dels punts on aquest caos es va posar de manifest va ser als museus del país, escenaris del pillatge generalitzat d'unes ciutats on l'autoritat havia estat substituïda per l'anarquia. Les imatges de museus saquejats van desaparèixer de les televisions però l'espoliació de la riquesa arqueològica del país ha continuat sense cap mena de control.
Com en el cas de la guerra, l'origen de l'espoli artístic de l'Iraq també es troba a Occident. Un país on les autoritats no poden mantenir l'ordre i on la prioritat passa per intentar salvar la vida de la població és un terreny abonat pels col·leccionistes sense escrúpols, que encarreguen a màfies globals objectes arqueològics la compravenda i tràfic dels quals estan prohibits per la legislació internacional. A vegades l'encàrrec és genèric -un cofre d'or, una copa...- però a vegades és concret -un tipus de peça determinada d'un jaciment determinat. Així, si després de la invasió eren els propis iraquians els que van veure l'oportunitat de robar patrimoni per vendre'l més tard, ara l'espoliació s'ha tornat més sofisticada, més professional, i els iraquians treballen per organitzacions internacionals amb contactes amb antiquaris i col·leccionistes d'Occident.
L'espoliador, propietariNo només l'espoliació s'ha professionalitzat sinó que ha canviat d'escenari. En caure el règim de Hussein els actes de pillatge tenien lloc als museus. Ara els museus més petits ja no tenen res de valor i els grans, com els de la capital, resulten de més difícil accés pels lladres, de forma que aquests han trobat una nova fórmula que els permet aconseguir objectes de valor. Es tracta de comprar les terres on es troben els indrets històrics o els jaciments arqueològics. D'aquesta manera, tota vegada que en són els propietaris, poden excavar sense problemes. I en un país sense infraestructura policial i legal exportar els objectes resulta relativament fàcil.
El govern iraquià intenta en va contenir la marea espoliadora però s'enfronta a un enemic poderós i sense escrúpols. Fa dos anys una complexa operació es va saldar amb la detenció de nombrosos antiquaris i la recuperació de centenars de peces que van ser transportades al museu de Bagdad. Mai no hi van arribar. El comboi on viatjaven les peces recuperades i els arqueòlegs que van fer possible les detencions va ser assaltat i els seus integrants van ser brutalment assassinats. Els seus cossos van ser cremats i abandonats al desert. Altres arqueòlegs intentant aturar el procés no han patit aquest tràgic final però han estat acusats pels caps de les màfies, personatges molt ben connectats amb els líders religiosos i tribals de les zones històriques. En un país on no se sap quan arribarà la pròxima nòmina, molts han optat per sumar-se a l'espoliació.
Col·leccionistes estrangers
Els efectes d'aquesta espoliació són dobles. Per una banda, objectes pensats, fabricats i conservats a Iraq durant segles acaben als prestatges dels rics col.leccionistes de Manhattan. Per una altra, en el seu afany per trobar els objectes més lucratius, els excavadors trenquen o fan malbé peces que creuen que no resultaran tan fàcils de vendre o per les quals pensen que no obtindran tants diners. Això passa perquè, tot i que l'espoliació és dirigida per arqueòlegs iraquians, molts dels quals van perdre la feina en caure el règim de Hussein, la duen a terme homes sense coneixements arqueològics.
Ciutats sumèries, objectes quotidians, gerres... els tresors de l'antiga Mesopotàmia, creats fa sis mil anys, desapareixen dia a dia a un ritme impressionant. La pràctica totalitat dels jaciments arqueològics del país -uns 10.000- és en mans d'espoliadors. D'aquí a uns mesos no quedarà res, amb milers d'objectes destruïts o bé venuts a col·leccionistes privats que no els podran ensenyar mai. No només els espoliadors destrueixen, la pròpia guerra ho fa, amb tancs i míssils fent malbé restes d'enorme vàlua històrica i artística. L'exèrcit americà va decidir instal·lar una de les seves bases d'operacions a Ur, una ciutat fundada pels sumaris fa sis mil anys, citada en la Bíblia i en la qual es creu que va viure Abraham. Els soldats americans ja no hi són, però Ur ja no és la que era.
La destrucció de Babilònia
Els militars americans han respost a la indignació dels historiadors d'art antic dient que la seva presència a la mítica Babilònia volia justament evitar l'espoliació. Però els americans no van optar per vigilar la ciutat sinó que hi van instal·lar la base militar més gran de la regió, amb els seus vehicles i les seves tendes de campanya. Pels arqueòlegs, el dany que s'ha fet és irreparable. El de Babilònia no és l'únic cas: altres set ciutats històriques, entre les quals hi ha Samarra, han acollit bases militars, la qual cosa està prohibida pel Protocol de La Haia del 1954.
Ciutats com Ur no són una simple col·lecció de pedres. És aquí on l'home va aprendre a cultivar la terra, a construir cases de manera sòlida, a produir objectes de metall, on va inventar la moneda, on va sofisticar la joieria, on va començar a escriure. Que siguin esborrades del mapa, víctimes de la brutalitat de la guerra, captives dels militars i de les màfies, és un drama que passa inadvertit tant entre els iraquians, que no saben si demà estaran vius, com en la resta del món, massa avergonyit com per admetre el que ha provocat en la regió.
L'Iraq està perdent el seu patrimoni. El món, la història comuna, les primeres pedres de la civilització humana, conservades durant mil·lenis i avui perdudes per sempre més, víctimes oblidades d'una guerra que està esborrant el passat, el present i el futur dels iraquians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada