17.4.08



imatges /www.tebeosfera.com www.samizdat.com.ar www.collectingfool.com




M. Trives/Diari de Cubelles
A la meva infantessa si el meu para entrava a una papereria propera a casa, es ben segur que n´ oblidava comprar el conegut T.B.O i alguna que d´altre Florita o Azucena , molt venuts llavors dedicats a les nenes,que jo més tard llegia en un plis plas .
A dalt del terrat de casa ,hi tenien un estudi els meus cosins ,Jaume i Ricard que dibuixaven comics per una editorial , i a on jo podia veure com les il·lustracions dibuixades per ells, prenien vida mitjançant un guió que interpretaven. Disposaven de una verdadera col·lecció de còmics genials com Flash Gordon,Rip Kirby el Guerrero del Antifaz, Capitán Trueno i més. Anàvem de una lectura acaramel·lada com Azucena i Florita a d´altres, en que els personatges com Rip,Flash, introduïen nous elements i que evidenment, enganxaven més. Si un determinat moment una febre provocada o no ,feia una possible campana de l´ escola tenia sempre a punt l´ excusa per enviar a el meu pare , la meva mare o a un dels meus dibuixants portadors d´ un volum enquadernat, a on trobava tot un món de fantasia,ficció i misteri que llegia ,una vegada i dues i més.
Florita (Mireille en la versión francesa) fue un popular personaje de historieta creado en 1947 por Vicente Roso (Vinaroz, 15 de abril de 1920 – Barcelona, 14 de febrero de 1996). La popularidad del personaje haría que diera nombre a su propia revista de historieta, dirigida a un público femenino juvenil, en la que se incluían páginas de diversos autores. Florita tuvo éxito por su enfoque realista, consiguiendo que el público adolescente se identificase con un personaje moderno en estética y actitudes y que evolucionaba con el paso del tiempo.
Flash Gordon

Historieta creada por el dibujante Alex Raymond el 7 de enero de 1934 para el King Features Syndicate, como página dominical (sunday strip). Aunque Flash Gordon fue creado inicialmente para competir con las aventuras de Buck Rogers rápidamente desarrolló un éxito muy superior y más perdurable en el tiempo
Rip Kirby

Rip Kirby es una tira de prensa creada el dibujante estadounidense Alex Raymond en 1946 y que se publicó en la prensa norteamericana hasta 1999.
Trobareu més informació a...
Ara si voleu ,clikeu i trobareu molta informació respecte aquest nou Saló del Comic .....en que trobareu tots els vostres.....i d´altre gent



El Saló del Còmic de Barcelona obre aquest dijous amb una aposta pel cinema i pels grans de la historieta

http://www.avui.cat

16.4.08


Si voleu anar a escoltar un ratet de bona música en viu , teniu el proper dijous, 17 d'Abril, al Celler l'actuació del duet
MANDINGA
Marti­n Fernandez Guitarra i veu
Martin Maluco Peralta Percusió
Cantautor argentí ­ que amb la seva música
(zambas i chacareras) ho pasareu molt bé ¡!!!

L'horari d'actuació, com sempre, de 19.30h. fins les 21.00h.
Pic & Jazz
Jacint Verdaguer, 20. Cubelles

Tlf: 93 8952914
Fotos/enviades/Joss

M. Trives/Diari de Cubelles
La Joss ,sobradament coneguda a Cubelles envia aquestes fotos que pertanyen a la exposició que ha fet a Mèxic a on viu habitualment. Creativa,inquieta i agosarada no para mai!!!! Els seus viatges pel món han fet que el bagatge de imatges i els colors , ho sap transmetre a les seves pintures. Sort i fins aviat i torna com l´ oreneta cada any !!!



M.Trives / Diari de Cubelles





Aquesta setmana propera a la Diada de Sant Jordi ,comencem a recomanar llibres i farem una petita bibliografia de l’escriptor o l´escriptora .
Avui mateix rellegint el contingut de Babelia a El País he trobat aquest article en que Emma Cohen ocupa portada. Molta gent de la meva generació recorda a Emma Cohen .Val una lectura atenta, anem-hi !!!
CRÓNICA: EL RINCÓN

La creación involuntaria

Emma Cohen ha imaginado mil historias en forma de teatro y novela. "No pesa la ausencia de Fernando, está por todas partes"

ROSANA TORRES 12/04/2008
El mismo día de su último cumpleaños, el 21 de noviembre de 2007, cuando llegó a los 61, la persona con la que había paseado por la vida durante cuatro décadas falleció tras una larga enfermedad. Ella, con ese humor inteligente que nunca pierde, dijo entonces: "Era muy absorbente y ha muerto hoy para que no celebre mi cumpleaños". La ausencia de Fernando Fernán-Gómez le devolvió todo su tiempo a Emma Cohen.

La inercia la empuja a llevar el mismo horario que en vida de él. Desde las nueve de la mañana y hasta las tres de la tarde se sienta y se sumerge en sus escritos, como en los tres últimos lustros en los que las circunstancias la alejaron de los escenarios y de las pantallas que frecuentó hasta los años noventa. Ha sido un tiempo en el que su universo creador ha germinado en torno a esa gran mesa de dos metros de diámetro en la que ha imaginado mil historias, hoy convertidas en sus últimas cuatro obras de teatro y una larguísima novela. "Cuando esté más fuerte tengo que dar salida a todo lo que he escrito en mi etapa, digamos, de enfermera..., son obras surgidas casi sin yo quererlo". Lentamente se incorpora al mundo que hay más allá de esa mesa. Anda enzarzada en una dramaturgia, que piensa poner en escena, en torno a cuatro importantes mujeres republicanas. "Y me tiene fascinada un proyecto para la Expo de Zaragoza", dice en referencia a un Hamlet que escribió Buñuel y con el que cuatro directores (uno es ella) harán un curioso proyecto escénico. También asoma por la mesa la adaptación de La antesala, de Ramón J. Sénder, convertida en un casi monólogo.
La que fuera la musa del cine underground catalán de los sesenta, fijó su residencia en Madrid en 1970, después de vivir el Mayo Francés en París. Más tarde llegó a esta casa donde hoy crecen sus historias en el ordenador y tomates y otros frutos en el invernadero.
Su mesa está a escasos metros de la de Fernán-Gómez. Las dos acogen últimos sueños.
Ella habla de los suyos. La mesa de Fernando, de los de él; unas hojas con notas de su puño y letra: en la primera pone Millonarios sin dinero. Especie de novela 2006. Emma lo deja claro: "No pienso ordenar nada, en este espacio no pesa la ausencia de Fernando, porque está en todo, por todas partes". Mira a su alrededor y lanza una mirada sobre los miles de libros, papeles, legajos, piedras, gafas, lápices..., y concluye: "Aún falta tiempo para saber qué pasa conmigo, para poder decidir en qué me convierto; siempre me han gustado los interrogantes..., quizá ahora son demasiados".

La creación involuntaria
Emma Cohen ha imaginado mil historias en forma de teatro y novela. "No pesa la ausencia de Fernando, está por todas partes"ROSANA TORRES

http://www.elpais.com/suple/babelia/

15.4.08

M. Trives/Diari de Cubelles

Sovint faig referència a articles de Joan Barril . El seu estil es impecable . Avui parla de Celestino Corbacho,designat Ministre del nou Govern de Zapatero.

Llegiu i trobareu una bona lectura.Com sempre.


ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

Carta a un ministre


JOAN BARRIL

Necessitàvem immigrants, i en comptes d'immigrants ens arriben persones. Aquest descobriment encara sacseja el món judicial, policial i social. Des que el nostre nivell de vida va començar a sustentar-se en el treball d'altra gent i des que els nostres compatriotes van decidir que aquestes feines ja les faria algú altre, la immigració ha estat el gran fenomen que ens atordeix. Ara fa uns quants anys tots ens consideràvem ciutadans del món, fins que el món va trucar a la porta de les platges i dels aeroports i es va acabar l'eufòria multiculti. Vam passar, llavors, de ser uns universalistes esplèndids a convertir-nos en uns xenòfobs atemorits. Fins i tot ens vam inventar sufixos despectius per als habitants del soterrani social. Als intel.lectuals i professionals argentins, xilens o uruguaians que es van instal.lar, per al seu bé i el nostre, a Espanya, se'ls deia sudaques. Als treballadors nigerians, gambians o senegalesos que cultiven les nostres amanides se'ls va dir negrates, i moracos als magribins, i xinesos a tots els que llueixen ulls ametllats, i paquis als de cara fosca. El problema de la immigració no és únicament dels immigrants, sinó també dels que ja no ens recordem que som el resultat de milers d'immigracions interiors. També el ministre que es dedicarà a evitar que el que és un benefici acabi sent un problema.
Algun dia, algú amb bona ploma, potser el meu amic Arturo, haurà de fer una biografia de gent com Celestino Corbacho. I d'altres amics experts en les coses del poder hauran d'explicar de quina manera els partits polítics van servir d'ascensor social a aquelles persones que, com Corbacho, van saber exercir de traductors de mons diferents i fer convergir els seus desitjos amb les necessitats de la gent. Ahir, alguns comentaristes parlaven de Corbacho i el definien com "un dur". Sens dubte, ho és. Forma part d'aquella escola política del PSC del Baix Llobregat que s'expressa millor amb els silencis densos que amb les paraules frívoles, potser perquè el silenci sempre és la màscara de l'error i les paraules, frívoles o no, exigeixen sempre un incòmode diàleg per al qual no tothom està capacitat. L'estil de Celestino no és el meu estil, però prefereixo al capdavant d'un ministeri un polític com Corbacho, que sap el que vol i que, sobretot, sap qui no vol.
Cada vegada que vaig o vinc de l'aeroport veig sobre la plaça d'Europa el llegat d'aquest gran alcalde que ha sabut col.locar l'Hospitalet al mapa. Ha sabut batallar amb les immobiliàries i amb els grans ambaixadors dels diners, i ningú no ha pogut interpretar mai el pensament --o simplement la passió-- que s'amagava sota les seves celles blindades. Ara se'n va a Madrid a gestionar la burocràcia de la Seguretat Social i a defensar la vida dels treballadors. Però, abans que res, a imaginar camins en el claustre de la immigració. Aquest sí que és tot un repte, Celestino. Una bona oportunitat per comprendre que, abans que immigrants o professionals o treballadors, hauràs de tractar amb persones que no seran votants. Més encara: hauràs de buscar l'equilibri entre la seva esperança i la teva desconfiança. En aquesta tasca, la més difícil del Govern, pots comptar amb mi. Perquè treballaràs amb una matèria primera delicada. Per a tu és l'hora de prestigiar l'orgull del sociata. Oblida't dels números. No arrufis el nas. Arqueja les celles. Sorprèn-te. I somriu. Que el somriure no ha estat mai un signe de debilitat, sinó de generositat. Això, la generositat, també és el poder.
També trobareu informació
Una piscina ,dues piscines,tres piscines.......
Llegiu .... molt interessant el contingut i un excel·lent text de Mauricio Bernal a....
VIATGE AERI PER L'ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

El país de les piscines
1. Les angoixes de la sequera xoquen de ple amb la realitat de Catalunya, on les piscines formen part natural del paisatge

TEXT: MAURICIO BERNAL

El nedador de John Cheever aconsegueix travessar el comtat saltant de piscina en piscina. Es diu Neddy Merrill i la seva gesta de 13 quilòmetres a través de Bullet Park només és possible perquè la majoria dels afortunats habitants dels suburbis de Nova York tenen piscina; ell mateix en té. El narrador nord-americà va publicar el que és gairebé amb tota seguretat el seu conte més famós el 1964, i a part de crear un personatge singular i inoblidable --Burt Lancaster li donaria cara i cos en el cine-- es va inventar una forma de desplaçament inèdita ("En homenatge a la seva dona, anomenaria Lucinda aquest curs d'aigua".) ¿Per què Cheever? Perquè és difícil no pensar en el seu nedador quan se sobrevola Barcelona.
¿Fins on arribaria Ned Merrill si decidís travessar la ciutat nedant? Molt lluny. Els pantans estan sota mínims, la sequera marca l'agenda de la premsa, els polítics parlen de portar l'aigua a bord de vaixells i trens, de fer transvasaments, i tot això passa en un lloc on milions de litres d'aigua són d'esbarjo; un territori que es pot travessar nedant. No és que de Castelldefels a Alella existeixi una ininterrompuda successió de resplendents piscines, però a 400 metres d'altura és fàcil veure que un Merrill voluntariós es podria fabricar un nou curs Lucinda. De totes maneres, en el conte original de Cheever el nedador havia de travessar jardins i carrers, i fins i tot quedar-se un quart d'hora enmig d'una autopista esperant que el trànsit li permetés travessar; el mateix que li passaria a Catalunya.
Diguem que Merrill o algú amb ganes d'imitar-lo decideix començar el recorregut a Castelldefels. No hi ha problema. Aquí, com en centenars de pobles a peu de platja, hi ha illes de cases en què es compten tantes cases com piscines. El nedador es capbussa, arriba a l'altra banda, surt, travessa un mur de pins, es torna a capbussar, passa de piscina en piscina, de propietat en propietat, de tant en tant es veu en banyador travessant algun carrer (el Merrill original para a saludar els amics, però aquest no té temps). Així arriba fins a Gavà (mar), on repeteix la mateixa operació. Sense problemes.
Població tímida
Però el país de les piscines té forats negres, i per desplaçar-se cap al nord-est el nedador està obligat a fer coses rares (com travessar en banyador els camps de carxofes). I fer un gran esforç a Sant Boi de Llobregat --on la població de piscines és tímida--, i travessar com pugui la Ronda Litoral, i arribar així a Sant Joan Despí, on torna a estar en el seu ambient. És possible que el nedador tingui molts problemes per passar d'un poble a un altre, però hi ha municipis com Valldoreix, com Sant Cugat del Vallès, com Alella, com Tiana i com el Masnou que estan plens de piscines, i que sense cap mena de dubte podrien travessar-se nedant. Almenys segons Cheever. Si algú pensa que la sequera ha buidat les piscines s'equivoca: vuit o nou de cada 10 estan esplendoroses, a punt per a les banyades. Però no podem oblidar que l'aigua d'aquestes piscines d'esbarjo es canvia cada cinc anys, més o menys, i que és impossible saber, des d'un helicòpter, qui s'ha saltat últimament la norma i ha canviat el preciós líquid.

http://elperiodico.cat/

13.4.08

M.Trives/ Diari de Cubelles


Presentat a Cubelles “Dames, Reines i Abadesses¨.
Elisenda Albertí, va presentar el seu llibre.

Mafalda de Pulla-Calàbria, Margarida de Prades, Blanca de Navarra, Ermessenda de Carcassona, Almodis de la Marca, Dolça de Provença, Peronella d’Aragó, Constanza de Sicília o Blanca d’Anjou, entre d’altres, històricament reconegudes ,encara que segurament moltes més mereixerien un lloc a la historia de Catalunya.
Algunes d´ elles van ser reconegudes com les mares de.... les dones de.... i sovint la seva vida ja de molt petites va ser adreçada i sotmesa a interessos de reis,pares,germans i fills que les van utilitzar,encara que totes elles van significar.
De tot això Albertí en va fer referència i ens va fer agafar moltes ganes de llegir aquesta part desconeguda de les dones que van regnar .
Albertí ,segueix investigant !!!!!

Elisenda Albertí fins ara Diputada al Parlament de Catalunya per Esquerra també es Secretària d’Imatge i Comunicació de la Federació de Barcelona.

Presentat per Joan Rodríguez Serra ,Regidor de Esquerra Republicana a Cubelles i també amb un bon gruix de gent de Cubelles present .Va ser un èxit i Elisenda Albertí va estar immillorable en la seva exposició d´ una part de la historia de dones, desconeguda per molta part dels assistents .

Por derecho propio ha celebrat la 4a edició de les jornades Paraules de dones

(fotos arxiu Diari de Cubelles i també de Luz Cassino)


Amb el suport de la regidoria de Polítiques d'Igualtat
La lectura de fragments de prosa i poesia de autores i escriptores de tot arreu amb cançons triades per les pròpies dones.





11.4.08

(foto/ arxiu Diari de Cubelles)
M.Trives/ Diari de Cubelles

A Cubelles tenim la sort de gaudir de muntanya i platja. Si qualsevol dia aneu la vora del mar i fent una ullada mar endins, tindreu l´ ocasió de veure potser un petit veler que balla entre onades degut a la força del vent ,com també ja entrada la tarda un grupet de barques de pesca que tornen al port de Vilanova son acompanyades de la llum rogenca que provoca la propera posta de sol. Quins vents acostumen a bufar a Cubelles ? Preguntaré a la gent que va a pescar ,ells ho saben o potser a un bon amic meu aficionat a la vela i amant de les onades.
Cubelles disposa de postes de sol espectaculars ,només cal arribar-se a la platja de la Mota i esperar asseguts que el temps passi. Es un espectacle que cada dia segons la claror i la llum i l´ època del any sigui diferent.

Mentrestant llegiu aquest article de Manuel Vicent excel·lent periodista dins el seu espai a El País a on ens dona a conèixer histories de vents d´ altres indrets.
Bon cap de setmana !!!!

MANUEL VICENT

Vientos

MANUEL VICENT 06/04/2008

Sólo hay tres clases de hombres, los vivos, los muertos y los que navegan, pero cualquier navegante del Mediterráneo se volverá loco si trata hoy de encajar con la realidad los nombres de los vientos que rigen en ese mar. Según su origen, el gregal es el viento que viene de Grecia; el siroco, de Siria; el lebeche, de Libia; la tramontana, de tras los montes. El gregal es un noreste y allí no está Grecia; el siroco es un sureste y allí no está Siria; el lebeche es un suroeste y allí no está Libia; la tramontana es un norte y los montes están en todas partes. Existe también el mistral o viento maestro, que proviene del noroeste. En la Provenza hay una región con ese mismo nombre, aunque la Provenza tampoco está en el noroeste. Cuando se dice que el levante sopla del este, de donde se levanta el Sol y el poniente llega del oeste, de donde se pone, sólo es verdad los dos únicos días de equinoccio, porque el Sol va derivando hasta 30 grados al norte o al sur el resto del año. Para resolver este enigma hay que encontrar un punto en el Mediterráneo donde el nombre y la dirección de los vientos encajen. Ese lugar existe y su elección fue producto de un consenso entre pescadores sicilianos, mercaderes genoveses y catalanes, navegantes tunecinos, corsarios y piratas berberiscos, que surcaban esas aguas en el medievo. Por supuesto no se decidió durante las travesías. Cuando se navega no se pueden hacer demasiados cálculos, ya que a los tripulantes sólo les separa de la muerte los cuatro dedos de espesor del casco de la nave. La decisión de someter la veleidad de los vientos a la lógica fue tomada a través de la experiencia de los marineros en las tabernas portuarias en largas conversaciones al calor de un aguardiente. Sólo hay una isla en medio del Mediterráneo donde los nombres de los vientos responden a su dirección. Esa isla es Malta. En La Odisea se la llama Ogigia, el ombligo del mar. Allí permaneció siete años Ulises en brazos de la ninfa Calipso. Pero en literatura el viento es una ficción. Por eso en cualquier latitud donde uno se halle, el gregal llegará de Grecia; el siroco, de Siria; el lebeche, de Libia, siempre que el viento sea una forma de poderosa locura que, unida a la marea del tiempo, al final te lleve a Ítaca.


http://www.elpais.com


BAIX PENEDÈS
Martes 8 de Abril, a las 09:13:h

El despertar comercial de Cunit Cunit ha programado una gran crecimiento comercial.
Los que han abierto hace poco destacan el potencial, pero piden mejoras urbanísticas
por José M. Baselga
Unos 20 millones de euros anuales se fugan de Cunit y los vecinos los gastan en comercios y superficies que están a escasos kilómetros de la localidad. Para evitar esas fugas el Ayuntamiento ha aprobado un plan de dinamización que tiene en la profunda rehabilitación del casco histórico una de sus principales actuaciones, aunque también se han planificado zonas comerciales en las principales áreas de crecimiento urbano.
El objetivo es potenciar la actividad comercial para evitar que la localidad se convierta en un pueblo dormitorio, un riesgo que se incrementa por el crecimiento demográfico tan acelerado que tiene. Sorprende que ahora se esté levantando el primer hotel en un municipio con más de tres kilómetros de playas y que hayan sido muy pocos los nuevos establecimientos que han abierto en el casco histórico en los últimos años.'
No' a grandes superficies
Ahora la Generalitat ya ha aprobado el Pla d'Ordenació del Comerç de Cunit, que señala la deficiencia de oferta comercial al detalle que tiene el municipio. El Ayuntamiento había solicitado una gran superficie comercial como elemento de atracción de clientes, pero Comerç de la Generalitat la desestimó al considerar que ese servicio ya se ofrecía en zonas próximas como Calafell y Cubelles, y al considerar que Cunit no tenía población suficiente, ya que sólo se consideró a la población empadronada.
El concejal Xavier Lorenzo señaló que «ya se han planificado zonas comerciales donde podrán abrirse establecimientos que deben dar una variada y atractiva oferta». Sin embargo señaló que una de las prioridades será la de dinamizar el casco histórico, donde resisten los comerciantes con más antigüedad, pero que están en una zona que no ayuda a las actividades comerciales.
Además de las mejoras urbanas, el Ayuntamiento bonificará en hasta un 75% las licencias de obras e impuestos de actividades y residuos si crean negocios en el casco antiguo (50% fuera de él) que generen más de un puesto de trabajo para vecinos. Además participará en las campañas de promoción que realice la asociación de comerciantes.
Carmen Vallverde es la nueva presidenta de la Asociación de Comerciantes y Empresarios de Cunit. Dejó Barcelona y se ha instalado en la localidad, donde tiene dos negocios. La asociación tiene 95 socios, aunque Vallverde explica que en Cunit hay 252 negocios entre comercios y empresas. En este sentido señaló como una de las prioridades «fortalecer el tejido y la relación empresarial» para poder estructurar acciones de promoción conjuntas «y potentes».
La nueva presidenta señala la necesidad de una profunda actuación urbanística «y que no se pueden desaprovechar nuevas instalaciones comerciales que en el fondo hacen que los clientes se queden en Cunit». En este sentido señala que los polígonos comerciales de Cubelles, en la misma frontera con Cunit, «hacen el mismo daño pero no dejan ningún beneficio. De tenerlos en Cunit, se beneficiaría también el pequeño comercio ya que los clientes vendrían aquí».
En este sentido apunta a la importancia de crear «un foco de atracción» que ahora parece que puede estar en la nueva zona a desarrollar de Parc Central, donde se hará el mercado, con una cadena de supermercados en el interior, «y a que incluso el Ayuntamiento pueda buscar a empresas interesadas en abrir en la localidad».
Vallverde destaca también la necesidad de remodelar el casco histórico para crear un punto de atracción. «Y hemos de ser conscientes de que, aunque haya subvenciones, también nos tocará contribuir por las mejoras. Debemos tener presente que para disponer de servicios de calidad debemos pagar impuestos»
.La presidenta de los empresarios apunta que entre los pasados junio y diciembre han cerrado 11 negocios. «Es una lástima que se pierda ese comercio tradicional que podría tener mucho atractivo en un casco histórico en condiciones».
La apertura de nuevas tiendas que aportan calidad, e incluso de un hotel previsto para el próximo verano, «deben ser elementos a aprovechar como dinamizadores comerciales». En Cunit «cada vez son más los que viven. No debe convertirse en un barrio dormitorio y ello animará también a abrir más comercios».
Hace algo más de tres meses decidió abrir una moderna tienda de moda en el casco histórico de Cunit. Jordi Miquel ha sido de los que recientemente han apostado por la localidad.

http://www.diaridetarragona.com

10.4.08


M. Trives/ Diari de Cubelles


De joveneta el meu pare tenia la bona costum de aportar-me coneixements en el mon de la música. Sovint els matins de diumenges de molt petita solíem anar al Palau de la Musica a escoltar un concert i després com era habitual anàvem a buscar un tortellet a la pastisseria propera a casa. La resta de la jornada de diumenge a casa ,el meu pare escoltava música ,tot llegint un llibre escollit amb cura .Aquesta afició musical i de lectura ,va aconseguir obrir les portes i apreciar a bons musics amb veus i estils diferents , i tambe ha produït fruits i es encara avui , tinc que agrair una vegada més que la petita afició musical que tinc, la dec al meu pare. Aquest escrit no té res a veure ,però si comentar que la memòria em porta a recordar que Herbert von Karajan gaudia en el món de la música un èxit total ,per part de aficionats i les gravacions de Deutsche Grammophon y EMI eren reconegudes com genials.
Potser en realitat eren un producte creat en un entrellat concret. El temps demostra ,que a vegades, ignorem fets al entorn de gent glamorosa i el temps una vegada més posa al seu lloc a qui toca i fa remenar cireres potser no del tot tan dolces i que desprenen olors poc recomanables .



Llegiu i veureu informacions documentades que potser sorprenen al recordar a en el seu centenari a ... Herbert von Karajan







REPORTAJE: EN PORTADA - Perfil


Emperador Karajan


El director más influyente en el imperio de la música clásica, que hoy cumpliría 100 años, aprendió de Goebbels el arte del enfrentamiento y ejerció un poder tiránico en Berlín, Viena, Salzburgo, y en las discográficas, según explica el crítico británico Norman Lebrecht, autor de El mito del maestro


NORMAN LEBRECHT 05/04/2008

Me despierto por la mañana con Herbert von Karajan en la radio y tengo que frotarme los ojos y comprobar el calendario para asegurarme de que el generalísimo Franco no está vivo ni la Unión Soviética es una potencia mundial. Hubo una época, definida por las dictaduras, en la que Karajan suministró el telón de fondo musical. En el tercer cuarto del siglo XX, su sonido era ubicuo y su poder absoluto.


El rey Midas del disco clásico
El número uno
·
Su hegemonía no dio resquicio a las contradicciones. Aplastó la independencia y la creatividad
Como director musical y explotador comercial, gobernó los imperios de la Filarmónica de Berlín y el Festival de Salzburgo y ejerció un control similar sobre las casas discográficas de música clásica Deutsche Grammophon y EMI, con las que hizo casi novecientas grabaciones. Las cajas registradoras vibraban con el sonido de Karajan, de la misma forma que las ondas radiofónicas de todo el mundo.


Era un sonido inconfundible. Todo lo que dirigía Karajan parecía de una suavidad extrema, como unas camisetas de algodón tras pasar por suavizante. Ya fuera Bach o Bruckner, Rigoletto o las Rapsodias españolas, la música se caracterizaba por una línea perfecta de belleza artificial que no era tanto creación del compositor como resultado del empeño del director en ofrecer un producto reconocible.


Y no hay duda de que era inconfundible. En una ocasión entré en una tienda de libros de arte en Manhattan, de altos techos y paneles de madera, y tuve que pedir al dependiente que sustituyera el concierto de Chaikovski que salía de los altavoces por una grabación más auténtica. "¿Cómo sabía que era Karajan el que dirigía?", exclamó. "Porque tiene una forma de dirigir obvia", fue mi respuesta.


Un álbum de homenaje en Deutsche Grammophon realizado por su viuda, Eliette, pone de relieve lo mejor y lo peor del director. El primer disco empieza con una Pastoral de Beethoven doblemente pasteurizada, sintética en extremo, seguida de unos Debussy y Ravel homogeneizados y un Adagietto de Mahler en el que se ha anestesiado todo dolor, una parodia de Mahler. El segundo disco contiene extractos de oratorios y óperas, algunos de una emotividad trascendental -un resplandeciente 'Erbarme mich' de La Pasión según San Mateo, un emocionante 'Dies Irae' del Réquiem de Verdi y fragmentos de las Valquirias de Wagner. Cuanto más grandes eran las fuerzas, mejor era su interpretación.


Si Karajan tenía algún talento, era para la organización y la oportunidad. Creció en Salzburgo después de la Primera Guerra Mundial, cuando una diminuta ciudad de montaña se convirtió en la segunda ciudad de un Estado austriaco en declive, y allí aprendió los peligros de la falta de poder. Con la ascensión de Hitler, en 1933, se unió al Partido Nazi, no una sino dos veces, y fue recompensado con un puesto de director de música en Aquisgrán, el más joven del Reich. La prensa controlada por Goebbels empezó pronto a aclamarlo como "Das Wunder Karajan (el Milagro Karajan)", en contraste con Wilhelm Furtwängler, que era poco de fiar políticamente.


Karajan aprendió de Goebbels el arte siniestro de enfrentar a una potencia artística contra otra.
Después de la guerra, a Karajan le impidieron subirse al podio mientras duró la desnazificación, pero un ejecutivo de EMI, Walter Legge, le llevó a Londres a grabar con la Philharmonia Orchestra, compuesta por combatientes británicos recién desmovilizados. La relación, que duró 10 años, otorgó a Karajan una experiencia fundamental en la política de la controversia y una genuina afición a los conflictos. Tras la muerte de Furtwängler, en 1954, fue nombrado director vitalicio en Berlín, y la deshecha capital del Reich le sirvió de cabeza de puente para la expansión imperial. Si hubo una lección que Karajan aprendió de los nazis, fue la necesidad de dominar el mundo.


Ningún músico en la historia ha buscado el poder que alcanzó Karajan, el poder de dictar el repertorio y los músicos en las salas de conciertos y los salones del mundo. Reaccionario por naturaleza, excluyó la música contemporánea atonal y diversos estilos de interpretación. Christoph von Dohnanyi ha llegado a acusarle de destruir la tradición alemana de dirección musical al imponer sus gustos y su estilo propios de forma tan imperativa. Nikolaus Harnoncourt, que tocó el violonchelo en la orquesta de Karajan, vio prohibida su entrada en Salzburgo y Berlín cuando empezó a dirigir conjuntos de instrumentos de época. Cada vez que Karajan grababa un ciclo de Beethoven -y lo hizo en cinco ocasiones-, era una oportunidad menos de interpretación alternativa.


Su hegemonía fue autocrática y no dio resquicio a las contradicciones. Cuando los músicos de Berlín, en 1983, se negaron a aceptar a la clarinetista que había seleccionado, Sabine Meyer, él incrementó sus actividades con la orquesta rival, la Filarmónica de Viena. Trabajó con y contra dos compañías discográficas; a su muerte, en julio de 1989, estaba preparándose para abandonar Deutsche Grammophon y pasarse a sus amigos japoneses de Sony. No conocía la lealtad, excepto hacia sí mismo. Su amor a la música se limitaba a su forma de hacer música.


El pasado nazi de Karajan no es secundario, aunque no fue de los que cometieron holocaustos. No hay ninguna sospecha de que cometiera crímenes raciales, y su carrera en el Reich sufrió a partir de 1942 cuando se casó con una rica heredera de ascendencia parcialmente judía. Lo que adquirió de los nazis fue un sistema de valores que aplicó a la inocente e ineficaz industria de la música a partir de 1945 de forma despiadada e implacable. Demostró que la música era, sobre todo, cuestión de poder. Muchos se sintieron, y permanecen, impresionados. A algunos, como a mí, su actitud nos pareció antimusical. Yo la analicé en El mito del maestro (1991) y en The life and death of classical music (2007). Todavía me cuesta escucharle en la radio con ecuanimidad.


"Celebrar" ahora su vida, con ocasión de su centenario, representa un último esfuerzo a la desesperada, por parte de una industria discográfica moribunda, para sacar provecho de un león muerto desde hace mucho tiempo. Algunas conmemoraciones del festival están subvencionadas con subsidios ocultos de los reverentes y obscenamente ricos herederos del director, que tenía un patrimonio de más de trescientos millones de euros en el momento de morir.


El hecho de que Karajan fuera un hombre malo o bueno no viene al caso. Fue un director inteligente, con talento para hacer que una orquesta se adaptara a su sonido personal, una capacidad que explotó con fines inmorales. Impuso su ego en el mundo de la música clásica de tal forma que aplastó la independencia y la creatividad. Su legado es regresivo, y su centenario es el momento perfecto para dejar caer el telón de una vez sobre una vida poco meritoria que no produjo ninguna idea original ni defendió ningún valor humano que mereciera la pena. Karajan está muerto. La música está mucho mejor sin él.


© Norman Lebrecht. Marzo, 2008 http://www.normanlebrecht.com/ Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia. El crítico británico Norman Lebrecht (London Evening Standard y BBC, Radio 3) es autor, entre otros libros, de El mito del maestro (Acento Editorial, 1997) y de The secret life and shameful death of the classical record industry (Hardcover).


9.4.08


M. Trives/ Diari de Cubelles


Llegint unes informacions aparegudes a diversos mitjans de comunicació relacionades amb la fuga radioactiva a la central nuclear d'Ascó en que aparentment que no tenen importància o si ? segons es clar per tècnics qualificats de la mateixa Central. Vaig tornar a llegir la columna que disposa Joan Barril a El Periódico en la que hi trobem un petit comentari molt adient .Llegiu ,es força interessant.....

Imatge/www.elperiodico.cat




ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

El silenci culpable



Ens expliquen que fa uns quants mesos es va produir una fuga radioactiva a la central nuclear d'Ascó. Els responsables ho admeten. Uns diuen que això és molt greu. Altres, que no n'hi ha per tant. Uns ens fiquen la por al cos i altres diuen que ja està tot net i que han sortit a recollir partícules radioactives a la rodalia com qui va a buscar bolets. Quan va passar l'accident de Txernóbil hi va haver alguns països que van aconsellar que, als països pels quals va transcórrer la radioactivitat, la gent mengés verdura congelada abans de l'accident. Txer- nóbil cremava i ningú va dir res als ciutadans de Pritjap, que estaven allà mateix. Van haver de ser els suecs, que estan a uns 3.000 quilò- metres de distància, els que van alertar el món. Del verí radioactiu no hi ha fuga petita. Hi ha errors i silencis. Podem ser indulgents amb l'error. Però hem de ser implacables amb el silenci.








7.4.08

M. Trives/ Diari de Cubelles


Possiblement a les generacions de les nostres mares veure a Bette Davis, , Lana Turner ,Ava Gardner ,Joan Crawford ,Katherine Hepburn i moltes més en personatges de caràcter i amb poques similituds amb l´ època que elles vivien ,debia ser un trasbals. De sobte trobar-se amb dones ,que feien anar com desitjaven a personatges durs, qualificats com homes integres ,la majoria amb perfils masclistes degut a lo que era habitual trobar, per les ments de l´ època suposava un cert desconcert. Es curiós que llavors ,amb bons guions de mans segurament escrits per homes es traslladés a la petita pantalla lleument una certa referència de marcar punts de divergència i una protesta tímida en el model que imperava .Totes eren dolentes, arpies, potser diferents ,que seduïen al home amb males arts i sovint acababen malament o en un convent o al silenci... i com calia, per no decebre al personal ..... Ah!!!!!!


Llegiu atentament aquest excel·lent article publicat de Maruja Torres genial !!!!..... Dins el centenari de Bette Davis a....





REPORTAJE


Mujer de carácter y mirada saltona



Hoy Bette Davis, genial protagonista de 'Eva al desnudo', cumpliría 100 años


MARUJA TORRES 05/04/2008

Cuando el rostro humano valía tanto para el cine como el épico paisaje del Gran Cañón del Colorado, cuando unos ojos y una luz bien dirigida narraban un amor o su ausencia, o un asesinato que sucedía fuera de la pantalla, cuando unas piernas de mujer bajando una escalera expresaban una voluntad... Cuando, en definitiva, el cine era tan grande -más grande que la vida, solía decirse- y tan en claridades y en sombras que no cabía en la pantalla de un teléfono móvil, una mujer rubia y relativamente bajita, de mirada saltona y busto acolchado, irrumpió en lo que se conocía como el star system de Hollywood, instalándose en la primera fila con determinación y carácter. A simple vista parecía frágil, pero resultó de acero.




·
Bette Davis no era una belleza ni necesitaba serlo: para eso estaban las otras, las lánguidas, las vampiresas o las chicas de la casa de al lado. La señorita Davis, de Lowell, Massachusetts, poseía algo mejor: talento, determinación, y la versatilidad necesaria para convertir los puntos flacos de su anatomía en poderosos alicientes interpretativos. Sus encantos obedecían a su mandato: y en eso residía el mayor encanto. Astuta, Bette Davis asimiló para sus personajes la entera galería de los prototipos femeninos de la época, pero volcándolos en su crisol y devolviéndolos en interpretaciones memorables, casi siempre a este lado del histrionismo -esa delicada frontera con la que sólo los gigantes pueden coquetear-, pero rozándolo. Abarcaba la panoplia entera, como nadie lo había hecho hasta entonces. En La loba, su trabajo convertía las argucias de una arpía sureña sedienta de patrimonio en la encarnación de una clase emergente avariciosa y despiadada de la que incluso hoy recibimos ejemplos cotidianos. Su Regina era un tótem del capitalismo salvaje que acechaba a una sociedad todavía ingenua, intuido genialmente por la autora de la obra, Lillian Hellman. Del mismo modo, cuando tuvo que protagonizar películas de mujeres, e hizo bastantes, Davis le dio la vuelta al dramón, convirtiéndolo, una vez más, en una cuestión de carácter: La extraña pasajera.


Las películas de mujer de los años treinta y cuarenta eran el precedente de los telefilmes de sobremesa que tienen en los avatares femeninos inventados por los guionistas sus principales alicientes. Aunque aquello tenía clase. Sufrir y ser incomprendidas era el destino de las protagonistas de esos filmes inolvidables, pero Bette Davis incorporó algo excepcionalmente suyo. Sufrir, sí; ser incomprendida, por qué no. Mas, por encima de todo, ser una bitch. Eso iba a convertirse en su marca de referencia. Generalmente, la señorita Davis empezaba como bitch, y luego pasaba a los estadios más nobles, llegando en algunas ocasiones (Jezabel) al sacrificio de entregarse a la peste negra por amor, o a morir de un tumor cerebral (Amarga victoria), para pagar por haber ido a muchas fiestas. Pero uno siempre se quedaba, allá en la butaca, con la pérfida, la mujer diferente que había detrás.


El término bitch, que según los lingüistas puritanos era el peor insulto que antiguamente se le podía lanzar a una mujer -más grave que llamarla puta-, fue enriquecido por Bette Davis para el cine. Y aunque últimamente haya sido adoptado en las teleseries en que aparecen pandilleros y delincuentes para insultar a los ex convictos con términos tales como "chúpamela, perra", quien quiera apreciar los matices debe acudir tanto a la interpretación del Gran Diccionario Oxford Inglés-Español como al cine de los años treinta y cuarenta del siglo pasado. Indica el diccionario: "Perra, zorra, loba, hiena, hembra, mujer despreciable, bruja, arpía, cabrona", entre otras acepciones. Añadan a esos insultos algo que no lo es, "mujer de carácter", y obtendrán, destilada, la mejor personificación de la bitchie inteligente que ha dado el cine: Margot Channing en Eva al desnudo.


Ahí se detiene mi recuerdo de ella, en esa actriz madura y combativa, insegura y grandiosa, que se balancea por el salón de su morada, vestida por Edith Head, gruñona y recelosa, indefensa y agresiva, irónica y contrita y, definitivamente, a ratos una víctima, a ratos un dolor de cabeza.
Nunca hubo ni habrá otra como ella. Y eso es lo mejor que de alguien puede decirse.


6.4.08



M.Trives/ Diari de Cubelles

Por Derecho Propio ,grup que treballa i de valent ,també dins la programació de Radio Cubelles té un espai propi a....






Barreja’t amb mi és un programa de l’associació Por Derecho Propio que té per objectiu enriquir els valors humans a través de la barreja i el mestissatge cultural. Es pot escoltar a Radio Cubelles





El nou espai de 30 minuts vol ser un espai de convivència entre els diferents col•lectius estrangers que ara viuen a Catalunya i la societat receptora. Les persones migrades porten a les seves maletes un bagatge ple de coneixements i experiències, tant valuoses com particulars, per aportar a una cultura diferent. La proposta del programa apunta a posar en comú aquestes històries i, des de tot allò quotidià, acostar costums, anècdotes i informacions que col•laborin a coneixents més i a entendre’ns millor.
L’equip de producció està format per Roxana Navarro, Julia Toro, María Managua, Luz Cassino i Lucía Toro. I compta amb l’equip de col•laboradores i col•laboradors format per Anja María García, Nonna Bolozaeva, Ángel Fili, Silvia Rearte, Naoual Sammar, Teresa Gómez Sánchez, Cinthia Sánchez, Karla Tilac.nou espai de 30 minuts vol ara viuen a Catalu Barreja’t amb mi ofereix cada setmana quatre seccions fixes: Països i cultures; Itineraris de viatge: Històries sobre la vida de gent estrangera que ara viu a Catalunya; l’espai de convivència: Entrevistes a persones autòctones; i l’agenda setmanal.

Font

http://www.radiocubelles.net

Por Derecho Propio organitza novament ....

Paraules de Dones


(4a. Trobada de dones immigrades… i no)


Adreçat a:

Dones que han migrat i que viuen a la comarca del Garraf i a Catalunya.
Dones que són interessades en els espais de dones



Dia: Dissabte, 12 d’abril de 2008
Hora: 4 de la tarda
Lloc: Centre Social Cubelles

Organitza

Por Derecho Propio

asporderechopropio@yahoo.es

678984917

4.4.08


M.Trives / Diari de Cubelles



Aquets dies tenim informacions molt preocupants amb el tema del aigua .Fent una ullada a determinats mitjans informatius ,llegeixes posicionaments de governs,oposició ,experts ,ingeni ers , que es passen la pilota sota la mirada de ciutadans perplexos ,del nostre entorn i d´ altres propers o no ,un pel mosquejats per tanta bellugadissa i amb l’arròs al foc a punt de passar-se de temps. Se suposa que el ciutadà paga la seva aigua i vol un servei i unes infraestructures adequades als temps que corren i previsions en cas de sequera que potser no es van resoldre en el seu moment amb pèrdues inexplicables o desaprofitament per canalitzacions potser obsoletes. La realitat es que no plou i d´ aquí a poc aquesta situació serà no preocupant com ara sinó dificultosa a l´ hora d´ obrir una aixeta. Llegiu aquestes informacions aparegudes en que tot un plec de raons son exposades. Interessants els continguts.


Imatge/www.sabadell.cat


EDITORIAL



Barcelona, sedienta



La falta de previsión de los sucesivos Gobiernos catalanes explica el problema actual del agua




Barcelona y su región metropolitana suman unos cinco millones de habitantes, en una zona en la que no hay ni un solo río caudaloso. En materia de agua, se nutre de dos cauces menores: el Ter, sobre todo, y el Llobregat. Las reservas de ambos se hallan ahora bajo mínimos, dada la conjunción de dos factores: una sequía persistente (la mayor en los 60 años en los que se dispone de registros) y la falta de previsión de los Gobiernos catalanes, donde CiU, hoy beligerante en el asunto, tiene mucho de lo que arrepentirse. Ni siquiera si se hubiera optado por su gran proyecto, el trasvase del Ródano, se habría evitado el actual episodio de sequía, porque para terminar las obras (contando con que no hubiera retrasos) faltarían aún unos cuatro años.




Guerra del agua ante la sequía catalana

Pero es que el problema de Barcelona, siendo también de modelo a largo plazo, es hoy por hoy un asunto a muy corto plazo. Las reservas actuales pueden llegar, como mucho, hasta el otoño. El problema es qué hacer desde ese momento, octubre, hasta abril, cuando entrará en funcionamiento la desalinizadora del Llobregat, que aportará 60 hectómetros cúbicos anuales (el equivalente a dos meses de consumo). Si llueve, perfecto. Pero un Gobierno responsable no puede fiar en ello su política.



El trasvase de entre 20 y 45 hectómetros de agua del Segre al Llobregat, con no pocos condicionantes que garanticen el caudal ecológico del afluente del Ebro, no es la peor solución. Pero ha quedado enturbiada por la errática política del consejero de Medio Ambiente, Francesc Baltasar (ICV), hecha de regates semánticos forzados, porque, se mire como se mire, se trata de un trasvase propuesto por un Gobierno que ha hecho bandera de rechazar cualquier trasvase. Baltasar negó primero los hechos para acabar reconociendo que son ciertos, eso sí, iniciando una bizantina batalla léxica, con el argumento de que no hay trasvase si la obra que se hace para llevar agua de un río a otro no es para siempre, y retando al mundo a que encuentre una nueva palabra donde él no encuentra nada. Y además, actuó como si el Gobierno central careciese de competencias en la materia.



El consumo de agua es hoy muy desigual en Cataluña: el sector primario (agricultura y ganadería) exprime el 73% de los recursos y su aportación al PIB apenas supone un 2%. Los consumos domésticos alcanzan sólo el 18%. El resto corresponde a una industria donde el pago de tasas (al contrario de lo que ocurre en la agricultura) ha impuesto políticas de ahorro. Habrá que reequilibrar todo esto. Pero de inmediato, lo que se impone es solucionar el abastecimiento hasta la entrada en funcionamiento de las desaladoras, tres previstas, dos ya en construcción, cuya aportación sumada, 180 hectómetros cúbicos anuales, equivale al déficit anual de la región metropolitana. Tras la saga de los apagones eléctricos y el caos de Cercanías, los barceloneses merecen al menos no padecer sed.







LA LUCHA CONTRA LA SEQUÍA

Sale a información pública el proyecto que apunta al enlace con el minitrasvase


El Ebro gana adeptos

Antonio Cerrillo Barcelona 03/04/2008 Actualizada a las 03:31h



El agua sobrante de los canales del delta del Ebro sigue ganando adeptos como solución preferente para abastecer la región de Barcelona, dar un respiro a su terrible sequía y dar, incluso, una solución estructural a su escasez de recursos.


Seguir leyendo noticia

MÁS INFORMACIÓN









El Ebro vende agua

Relevantes hidrólogos o el Col·legi d´Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya se han manifestado claramente por esta opción, frente a la opción del trasvase del Segre. Otros expertos matizan, sin embargo, que en las actuales condiciones (y dada ya la falta de tiempo y la necesidad de actuar por la vía de urgencia) los recursos que podrían aportarse por esta vía no resolverían todas las carencias.

En cualquier caso, los expertos consultados atribuyen la actual situación a una gran improvisación. Si se hubiera hecho ya la interconexión entre el minitrasvases del Ebro y el sistema metropolitano de abastecimiento, la crisis no habría alcanzado ni mucho menos la dimensión actual. "No podemos desaprovechar ningún recurso. No podemos estar rezando para que llueva, como en la edad media", declaró a este diario Lluís Berga, catedrático de Ingeniería Hidráulica de la UPC.

Sin embargo, el conseller Francesc Baltasar reaccionó ayer de una manera un tanto displicente ante el ofrecimiento hecho por las dos comunidades de regantes del delta del Ebro. Estas comunidades se mostraron dispuestas por vez primera a enviar el caudal sobrante del denominado minitrasvase del Ebro hasta la región de Barcelona.

Ahora, gracias a esa agua, el Consorci d´Aigües de Tarragona tiene una concesión anual para aprovechar 121 hm3 anuales en el Camp de Tarragona, pero sólo se emplean tres cuartas partes de esta suma, por lo que quedan disponibles unos 45 hm3 para la región de Barcelona. Esta cantidad es bastante más que el trasvase de emergencia y temporal (32 hm3 en ocho meses) desde el Segre al Llobregat propuesto por Medi Ambient, y rechazado por el Gobierno.

Baltasar opina que esta agua no soluciona la tremenda crisis. "Esta tubería la hemos estudiado muchas veces, y proporcionaría una aportación ridícula, tan pequeña que en estos momentos no nos serviría para la situación de emergencia", declaró. "No dudamos que podamos preverla en el futuro; pero en estos momentos, no es viable. Lo agradecemos, pero no la podemos descartar", declaró Baltasar.

Sus afirmaciones fueron rebatidas por otros expertos: si el agua sobrante de los canales del Ebro no está siendo ya aprovechada es porque se ha perdido un tiempo precioso; se ha prescindido de un caudal de manera imperdonable, dicen. La interconexión estaba prevista entre las obras alternativas al derogado trasvase del Ebro, recordaron el catedrático Lluís Berga o el decano del Col·legi d´Enginyers de Camins, Josep Oriol. Sin embargo, este enlace hidráulico fue retirado por el Departament de Medi Ambient en el 2004, bajo presión de las plataformas territoriales de Tarragona, que la tacharon de "trasvase encubierto" del Ebro.

En cualquier caso, habría que hablar de dos posible trazados de interconexión (como mínimo) entre el minitrasvase y la región de Barcelona. La actual tubería de Tarragona llega a Cunit con un diámetro pequeño, y eso condiciona la conexión.

Lluís Berga recuerda que en primera instancia se podría hacer una interconexión desde Cunit hasta Cubelles con una conducción de unos 12 km, para la cual se requerirían unas obras de corta duración (unos tres meses). El problema, naturalmente, es que como la conducción en Cunit es pequeña, no podrían enchufarse los 45 hm3 de agua anuales sobrantes, sino sólo 12 hm3 (unos 300 litros/s como máximo), según sus estimaciones.

En segunda instancia, la interconexión de mayor calibre (a través de un posible trazado entre El Vendrell y Vilanova de más de 20 km) permitiría aprovechar el resto del caudal disponible (hasta completar los 45 hm3). Y, para ello, según Berga, en condiciones normales, se requerirían unos seis meses (aunque otras fuentes estiman que sería de entre seis meses y un año). "Tenemos que ir a donde está el agua; y el agua está en Cunit. Además, vendría en tubo, ya potabilizada. La del Segre está demasiado lejos", explicó Berga. Josep Oriol, decano del Col·legi d´Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya, declaró que "aunque la obra inicial no permita aprovechar los 45 hm3 anuales, la conexión inmediata entre Cunit y Cubelles serviría para aprovechar un tercio del caudal, haciendo una obra inmediata".

"Además -agrega- hay una ventaja económica añadida. Y es que no haría falta que fuera una instalación temporal. No haría falta desmontarla. Podría estar hecha y serviría exclusivamente para el caso de necesidad de Barcelona". Oriol insiste en que aunque la tubería que une Cunit y Cubelles no es la panacea, no puede ser desestimada y, además, ambas conducciones pueden acometerse de forma paralela. "Es evidente que se necesita más agua, pero no podemos dejar que se escapen esos otros 12 hm3", dice.

Otros expertos sostienen, en cambio, que la interconexión Cunit-Cubelles ofrecería un caudal aún menor y que la opción de interconexión a través del itinerario El Vendrell-Vilanova ya no llegaría a tiempo para saldar la emergencia. Manel Hernández, director de la Agència Catalana de l´Aigua, declaró anoche en TV3 que la interconexión, tal y como fue ideada en su día, supondría, un tubo de 61 km y 21 meses de obras y 180 millones de inversión. Otras fuentes opinan que la Generalitat se decantó por la opción del Segre frente al minitrasvase por el temor a que las plataformas de Tarragona volvieran a expresar sus protestas y a exhibir su músculo político (pues son muy influyentes en ICV).

Sin embargo, la Administración sigue explicando su gestión con cuentagotas. Y así, hace unos días sacó a información pública el proyecto de conexión de todo el municipio de Cubelles y Vilanova Geltrú con la red de Aigües Ter-Llobregat. Se puede decir que se ha dado un paso más hacia la interconexión: el agua del Ebro queda a tiro de piedra.

2.4.08


El Casal Josep Mestres d’esquerra de Cubelles,presenta el llibre

“Dames, reines i abadesses”a càrrec de la seva autora Elisenda Albertí



dissabte 12 d’abril a les 7 de la tarda

a l’espai jove del Centre Social de Cubelles

carrer Joan Roig i Piera, 3


Dames, reines, abadesses
Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval
Autora: Elisenda Albertí
Al llarg de la història, generacions successives de dones han nascut i han mort sense que les seves vivències hagin transcendit l’esfera íntima i familiar. És cert que la immensa majoria d’homes tampoc no ha passat a la història, però si més no n’han tingut l’oportunitat. En canvi, l’altra meitat de la humanitat, les dones, precisament per la seva condició, han restat en l’oblit. Només unes quantes, per raó de la seva posició singular i gairebé sempre per motius circumstancials, han aconseguit emergir de l’anonimat i perpetuar el seu nom i la seva memòria. És aleshores quan tenim l’ocasió de copsar una personalitat femenina, perduda dins d’un món masculí i reduïda encara, la majoria de les vegades, a la seva condició procreadora.
Resseguir el casal comtal de Barcelona, des de Guifré el Pilós a Martí l’Humà, es redueix sovint a centrar la mirada en els vint-i-tres homes que se succeïren, al llarg de cinc-cents anys, fins a la dolorosa extinció de la línia successòria masculina. Al seu voltant, com satèl·lits misteriosos, apareixen noms de dones sorgides del no res, destinades, en el seu trànsit fugaç per la història, a perpetuar la nissaga, no pas la d’elles sinó la del marit. D’entre aquestes, n’hem triat divuit. Dones reals, de carn i ossos, amb virtuts i defectes, amb esperances i ambicions, totes elles relacionades amb el casal de Barcelona, sovint per mitjà del vincle matrimonial. Per aquest motiu, n’hi ha poques de catalanes ja que, a l’hora de casar-se, els nostres antics sobirans —i en això no eren gens originals— procuraven establir contractes avantatjosos i aliances duradores amb altres nacions.
Aquesta, doncs, és la història de divuit dones —dames, reines, abadesses— a qui tocà viure en un món hostil.
Biografies incloses
Ermessenda de Carcassona, Almodis de la Marca, Mafalda de Pulla-Calàbria, Dolça de Provença, Peronella d’Aragó, Sança de Castella, Aurembiaix d’Urgell, Constança de Sicília, Blanca d’Anjou, Sança de Mallorca, Elisenda de Montcada, Teresa d’Entença, Constança d’Aragó, Cecília de Comenge, Sibil·la de Fortià, Violant de Bar, Margarida de Prades i Blanca de Navarra.

Urbanisme i Planejament

Comencen les obres d'urbanització de l'entorn del Poliesportiu i l'institut
Les executa l'empresa ADEC Building Factory SA, a qui se'ls ha adjudicat per un total d'1.139.973,74 €.

Les obres d'urbanització de l'accés i entorn del Poliesportiu Municipal de Cubelles van iniciar-se la setmana passada. L'empresa ADEC Building Factory S.A. ha estat l'adjudicatària del concurs per a l'execució de les obres, per un import total de 1.139.973,74 €.
Les obres, que van iniciar-se el passat divendres, han de permetre recuperar el tancat exterior del Poliesportiu i les seves oficines de consergeria, a més de millorar la seguretat de l'alumnat que diàriament es desplaça fins a l'IES Cubelles i la construcció d'un carril bici. De passada, el projecte contempla la urbanització de les zones d'estacionament del Camp de Futbol Josep Pons i Ventura i del Poliesportiu Municipal, on es proposa la instal·lació d'una torre repetidora de telefonia mòbil.
L'empresa adjudicatària disposa d'un termini de quatre mesos per executar el projecte. Aquest contempla l'arranjament i millora de l'espai format per l'accés al Camp de Futbol Municipal, l'accés a la zona poliesportiva municipal i el carrer que uneix els dos equipaments, és a dir, l'Avinguda Onze de Setembre, sumen una superfície d'actuació de 12.500 m2.
En quant a l'entorn del Poliesportiu, les principals obres a executar són la construcció d'un edifici de 182 m2 que farà les funcions de consergeria. Aquest s'ubicarà al costat de l'actual entrada principal al recinte, que se substituirà, per una porta correguda automatitzada, juntament amb el tancat exterior que es va haver d'enderrocar fa dos anys a causa del seu mal estat. Aquesta, per tant, serà la segona gran actuació al voltant de les instal·lacions esportives i que han de garantir la seguretat dels equipaments esportius interiors, així com la dels seus usuaris.
El projecte contempla que en la zona d'accés al Poliesportiu, de 3.900 m2 de superfície, es farà una zona d'aparcament de cotxes i motocicletes, una zona de vianants i espais verds equipats amb mobiliari urbà. La zona d'estacionament serà de formigó imprès i tindrà uns 2.000 m2 de superfície. Un tractament similar al que es donarà a la zona del davant del camp de futbol municipal, que té una extensió de 4.000 m2. En aquest espai també es contempla la construcció d'una zona d'estacionament de cotxes i motocicletes i una zona de vianants i zones verdes amb mobiliari urbà.
Pel que fa a l'Avinguda Onze de Setembre es construiran les voreres, s'asfaltarà i es construirà un carril bici d'aglomerat asfàltic amb colorant, a més de fer la vorera de la banda de la via del ferrocarril, avui totalment inexistent. Igualment, als carrers Pla de Sant Pere i Josep Pla, el projecte contempla la construcció de noves voreres i del corresponent carril bici. Tot l'entorn també s'il·luminarà de nou amb llampares de vapor de sodi de baixa pressió, així com es plantarà nova vegetació que no malmeti el paviment amb les arrels.

Afectació del trànsit
Paral·lelament, i mentre durin aquestes obres, es veurà afectat lleugerament el trànsit de l'avinguda Onze de Setembre, entre els carrers Pla de Sant Pere i Josep Pla.
Aquest tram està tallat a la circulació rodada, mentre que els vianants poden creuar-lo mitjançant un camí tancat habilitat a la banda de la via del ferrocarril. Els vehicles que vulguin accedir tant a l'IES com al camp de futbol Josep Pons i Ventura hauran de fer-ho pel carrer Pompeu Fabra, Clot del Bassó i Avinguda Onze de Setembre.
L'Ajuntament de Cubelles demana disculpes per les molèsties de les obres als veïns i veïnes de la zona, així com a la ciutadania que fa servir aquest vial per dirigir-se a altres zones del municipi. Cal entendre que aquesta és una actuació important per a l'accés dels alumnes a l'institut i de la ciutadania a les instal·lacions esportives.

Departament de Comunicació

http://www.cubelles.com/

També podeu veure a Serveis informatius Canal Blau

Obres al polisportiu de Cubelles

http://link.brightcove.com/services/link/bcpid1119284141/bclid1111449107/bctid1485315901

http://www.canalblau.cat

31.3.08


“PIC & JAZZ” ofereix de nou ....


Aquesta vegada

"Tarda de Samba-Jazz" amb MANGUEÃ DUO.


Els components del duet son:
Luis Oda
veu-guitarra-armonica


i Martin Maluco Peralta

percusio


de 19.30h. fins les 21.00h el proper 03 d'Abril

i

estem preparan pel proper 10 d'Abril la 3ª cata, amb la bodega EMENDIS


La nostra adreça: carrer Jacint Verdaguer, nº 20
El nostre telefón: 938.952.914
El nostre e.mail: : pic-jazz@wanadoo.es
DIA A DIA
Xavier Grau
Regidor de l'Ajuntament de Cubelles

SALVADOR ESCAMILLA, L'AMIC REGALAT
La veu de Salvador Escamilla és la veu del paisatge cultural dels seixanta a Catalunya. La unió indestructible d'audàcia, de coratge, de talent i de generositat personal i professional han convertit aquest home de la cultura catalana en un referent indiscutible. Fa molts anys, molts, Salvador Escamilla va visitar en diverses ocacions Cubelles coincidint amb la celebració del concurs de roses que organitzaven també amb coratge i passió la Dolors Thomas i en Jan Caralt. Rotund, vehement, amb la veu elegantment impostada com era habitual... en Salvador Escamilla va conduir i compartir algunes d'aquelles lluïdes gales de lliurament de premis del certamen roserístic, el que més ha fet per difondre el nom de Cubelles arreu de Catalunya. Va ser un goig comprovar com l'admiració del públic cubellenc cap a ell seguia sent inqüestionable com correspon al grans comunicadors. Avui, molts anys després d'aquells concursos, i molts anys després d'algunes trobades personals al seu despatx de Catalunya Ràdio, em falten ratlles per definir aquests radiofonista, inventor de la ràdio en colors, actor, cantant i activista cultural en els foscos anys de la dictadura: no son suficients ni les tres frases fetes... Cal ser molt agosarat i molt intel.ligent per impulsar en plena dictadura un espai, Radioscope, que oferia a l'hora la imaginació de la ràdio, l'emoció de la música i la reivindicació d'una llengua i'un pais! Com ha destacat el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, és elogiable l'encert, la gosadia i la responsabilitat d'Escamilla posant-se al capdavant de tota aquella revolució cultural que va obrir el camí a la Nova Cançó. Aquest dies la persona i la feina de Salvador Escamilla rebran grans elogis però jo escolliria les que va dedicar-li Joan Manuel Serrat el 2002 "agraïnt l'amic que la vida m'ha regalat..". .-49

Resum en imatges de l'homenatge a Salvador Escamilla celebrat el 14 de juny de 2002 al Palau de la Música. No us el perdeu!
SERRAT. PARAULES D'AMOR. HOMENATGE A SALVADOR ESCAMILLA
M. Trives/ Diari de Cubelles

Encara avui les pel·lícules de James Bond fetes ja fa anys provoquen el fet de retornar a veure de nou qualsevol d´ elles. Tota una generació qui més qui menys ha fet cua a la porta d´ un cinema i crec que mantenen el ganxo i a l´ hora de veure una peli a la sobretaula ,ningú canvia de canal !!
Podeu llegir aquest article en que tenim una bona referencia del seu exit....






REPORTAJE

Centenario agitado, no mezclado

Londres celebra el año Ian Fleming con una gran exposición mientras se ultima en Chile el rodaje de la nueva película de la rentable franquicia de James Bond

PATRICIA TUBELLA - Londres - 25/03/2008


Como en uno de los legendarios martinis de vodka de James Bond, el año Ian Fleming, se presenta "agitado, no mezclado" (shaken, not stirren). Pasado ampliamente el medio siglo desde que la pluma de Fleming le concediera "licencia para matar", el agente secreto más famoso del planeta continúa en plena forma al servicio de su graciosa majestad. Estos días, sin ir más lejos, anda enfrentado a una peligrosa banda de narcotraficantes en la selva suramericana. Pero mientras el rodaje en Chile de la nueva película de James Bond -y su enésima encarnación fílmica en el rubio Daniel Craig- viene acaparando el grueso de la atención mediática, el Reino Unido ha decidido desviar el foco hacia su creador, de cuyo nacimiento se cumple el centenario el próximo 28 de mayo.

Si voleu més informació clikeu....
M. Trives/ Diari de Cubelles

Mereix anar a veure i de pasada coneixeu el Centre,val la pena !!!!


De dilluns a divendres, d’11 a 14h i de 17 a 20h
Dissabtes, d’11 a 14h
Sala Àgora (2a planta)
ENTRADA GRATUÏTA

EXPOSICIÓ

Dels Fons a la Superfície


Obres d’artistes catalanes contemporànies anteriors a la Dictadura
Comissària: Núria Rius i Vernet

Dels Fons a la Superfície mostra una selecció d’obres d’artistes contemporànies que van treballar durant un temps, més llarg o més curt, a Catalunya. Són obres realitzades des de finals del segle XIX fins a la Dictadura Franquista i provenen dels fons de diferents museus i institucions catalans. D’aquí la particularitat del títol. L’exposició s’inicia amb un facsímil del Beatus de Girona (ca. 975), primera obra coneguda a Catalunya il·lustrada i signada per una dona: Ende. Aquesta mostra pretén recuperar una part del llegat d’artistes, que tot i formar part de fons museístics, que garanteixen la seva qualitat i valor artístic, resta a la foscor.

Organitza: Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

Sant Pere més baix, 7 2a planta ▪ 08003 Barcelona
Tel. 93 268 42 18 ▪ Fax 93 315 14 32
comunicacio@bonnemaison-ccd.org
http://www.bonnemaison-ccd.org/

30.3.08


Fotos/Maribel Balboa/arxiu La Fita








Gracies ,un bon apunt dedicat a nosaltres i n´ estem agraïdes per la bona idea !!

Associació Dones de Cubelles La Fita