Article publicat per Vicenç Navarro a Público, el 29 juliol 2010
Aquest article assenyala que, en contra del que estan dient veus excessivament complaents, Espanya es gasta en sanitat pública molt menys del que li correspon pel nivell de desenvolupament econòmic que té (i això malgrat els avenços que s'han fet en els darrers anys). L'article assenyala possibles fonts de finançament per cobrir el dèficit de despesa pública sanitària, assenyalant que l'èmfasi mediàtic en el copagament ha ignorat altres alternatives que generarien més fons i serien més equitatives.
Hi ha una visió excessivament complaent de la sanitat espanyola que assenyala que Espanya es gasta ja en sanitat el que li correspon pel seu nivell de riquesa. Els que sostenen aquestes tesis presenten les últimes dades de l'OCDE (el grup de països més rics del món) que mostren que Espanya es gasta un percentatge del seu PIB gairebé idèntic al de la mitjana dels països de l'OCDE. Aquesta dada, però, és desorientador i poc significatiu. L'OCDE és un grup de països d'enorme diversitat en el seu nivell econòmic, incloent països com Mèxic i Xile, que tenen un PIB per càpita i una despesa sanitària molt baix. Per aquest motiu la mitjana sigui relativament baix, la qual cosa ens dóna una bona imatge, que és el que volen els que utilitzen aquest indicador.
L'indicador més valuós per mesurar el grau de desenvolupament de la sanitat pública espanyola és la despesa pública sanitària per habitant, comparant amb la mitjana de la UE-15, el grup de països de la UE de semblant nivell de desenvolupament al nostre. . I aquí sí que no hi ha raons per a la complaença. Continuem estant, juntament amb Grècia i Portugal, a la cua de la UE-15. Si en lloc de tal indicador escollim la despesa pública sanitària com a percentatge del PIB o el percentatge de la població adulta que treballa en sanitat veiem que també estem a la cua de la UE-15.
Aquest baix despesa pública explica la polarització per classe social de la sanitat espanyola, de manera que el 30% de la població espanyola (la de renda superior) utilitza la sanitat privada, i el 70% restant, les classes populars (la classe treballadora i la majoria de les classes mitjanes), utilitzen els serveis públics. Aquesta polarització de la sanitat no és bona ni per a les persones de rendes superiors ni per a la majoria de la població, ja que, tot i que la privada sigui, en general, millor que la pública en confort (un llit per habitació hospitalària, per exemple ), temps de visita més llarg i llistes d'espera més curtes, i millor tracte personal, la pública és molt millor en la qualitat del personal i suport científic tecnològic que la sanitat privada, amb la qual cosa, si el lector cau malalt de veritat, li aconsello que vagi a la pública, tal com va fer el Rei d'Espanya.
El que es requeriria seria una sanitat pública multiclassista que tingués el confort de la privada, mantenint la qualitat de la pública. Ara bé, per a això es necessita molt més diners. . En realitat, la subfinançament de la sanitat pública s'ha agreujat com a conseqüència de la crisi, la qual cosa ha forçat a les autoritats públiques a considerar diverses opcions per tal d'aconseguir recursos per a la sanitat pública. Una cosa que hauria ja haver-se fet des de fa temps (i que estava en els programes electorals dels partits d'esquerra, incloent el PSOE) era una major càrrega impositiva (i molt especialment dels sectors que s'han beneficiat més aquests últims anys de la gran bonança econòmica) que comportarà més recursos a l'estat. És escandalós que mentre que el percentatge en impostos que paga un treballador de la manufactura a Espanya sigui ja el 74% del que paga el seu homòleg suec, el d'un gran empresari sigui només el 38% del seu equivalent suec.
Una altra mesura que hauria de considerar és l'increment d'impostos finalistes sobre el tabac i l'alcohol, molt més baixos que en la mitjana de la UE-15. Una altra font d'ingressos hauria de ser el pagament que les mútues laborals controlades per la patronal haurien de fer a la sanitat pública, per tal de cobrir el cost d'atendre les malalties laborals, que signifiquen gairebé el 18% de tots els malalts hospitalitzats. Les mútues laborals (les entitats amb majors beneficis en el món mutual) no paguen-com haurien-aquestes despeses. Si ho fessin, aconseguirien uns ingressos a l'Estat considerables.
Els mitjans d'informació de més difusió han oblidat aquestes fonts d'ingrés, centrant-se en els copagaments (i molt en particular, el copagament d'1 euro per visita, quantitat que es justifica sovint com a mesura dissuasòria per reduir la demanda). S'assumeix erròniament que l'usuari espanyol abusa del sistema, prenent l'elevat nombre de visites sanitàries per habitant (9 visites) com a exemple d'aquest abús (la mitjana de la UE-15 és de 6 visites). . Però el que no es diu és que, d'aquestes nou visites hi ha, almenys tres, que en altres països les atén o bé una infermera o bé un administratiu, i que a Espanya, en canvi, les fa el metge. El metge està sobrecarregat, però això no vol dir que l'usuari abusi, ja que en altres països, les infermeres tenen major responsabilitat i els metges tenen major suport administratiu. Les reformes del sistema, prioritzant l'atenció sanitària comunitària, com s'està fent a Catalunya, és una manera de disminuir la demanda. D'altra banda, els que generen la demanda que ocasiona costos (farmàcia, proves clíniques, intervencions) no és l'usuari sinó el metge.
En España ya existe el copago en farmacia y puede mejorarse en cuanto a su equidad.Però és erroni centrar-se en el copagament a costa de les altres intervencions públiques més generadores de recursos. Això no nega la importància que el copagament pugui tenir per aconseguir fons per a proveir nous serveis (com podologia o odontologia) sempre que els seus preus siguin regulats i que siguin equitatius. . El que no pot permetre és que continuem a la cua de la UE-15 en despesa pública. El risc de privatització i de manteniment de la polarització pública-privada no procedeix dels copagaments sinó de la desgravació de les mútues sanitàries privades, cosa que, a més de significar un cost a l'erari públic (qualsevol desgravació és un subsidi públic), incrementaria, encara més la polarització del sistema sanitari per classe social, la qual cosa seria un gran error.
Font :
La sanidad española - Vicenç Navarro*Vicenç Navarro ha sido Catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Barcelona. Actualmente es Catedrático de Ciencias Políticas y Sociales, Universidad Pompeu Fabra (Barcelona, España). Es también profesor de Políticas Públicas en The Johns Hopkins University (Baltimore, EEUU) donde ha impartido docencia durante 35 años. Dirige el Programa en Políticas Públicas y Sociales patrocinado conjuntamente por la Universidad Pompeu Fabra y The Johns Hopkins University. Dirige también el Observatorio Social de España
Aquesta nit , desprès de les dotze campanades el tret de sortida per empastifar de cola cartells de propaganda de cadascun dels partits politics que es presenten a Cubelles .
