Betty Friedan
Isabel-Clara Simó
Tothom té alguns llibres que han estat cabdals per a la seva formació; normalment l'impacte es produeix a l'adolescència, i mai són uns llibres que ens han recomanat, sinó que els hem descobert nosaltres. Que sigui una descoberta personal, tan modesta com vulgueu, és un factor indispensable. Un dels meus llibres decisius, que vaig llegir d'adulta, va ser La mística de la feminitat, de Betty Friedan. L'antropòloga nord-americana em va semblar i em sembla ara una dona d'una intel·ligència esmolada i d'una racionalitat de pedra picada. Després vaig conèixer la Maria Aurèlia Capmany, que va ser la mestra de totes nosaltres, les dones escriptores catalanes. La mística, tan arrelada i encara tan viva, diguin el que diguin els tranquil·litzadors moviments neoliberals, està formada per unes qualitats que ens ornen de naixença a totes les dones. El contrast amb la realitat és espectacular, però, com sol passar amb totes les místiques, això no obsta perquè hom continuï creient-hi. No hi ha res, ens adoctrinava la Capmany, en les dones, ni tampoc en els homes, que no sigui fruit de la cultura; creure que les dones tenim predisposició natural a la tendresa o fer el ploramiques és un disbarat: hem après a ser tendres i fer el ploramiques si vols per força. La Friedan, a més, explicava la perfídia de transformar les nostres satisfaccions en les dels mascles de la tribu: un èxit acadèmic, econòmic o artístic del nostre mascle és la nostra màxima aspiració. Vet aquí de quina forma ens han arrabassat el nostre subjecte.
Dissabte, dia 4, moria Betty Friedan, als 85 anys. Perviurà sempre. Això, sens dubte de cap mena.
www.diariavui.es