12.11.06

Dones

Isabel-Clara Simó

Barcelona és una ciutat tan polimorfa que encabeix les més rabiüdes contradiccions, i així hi conviu gent llepada i d'altra de procaç; atents ciutadans que somriuen rere múltiples pròtesis dentals i energúmens que puden d'halitosi; cuiners celebèrrims i productors de gasòfies incomestibles; escriptors domesticats que fan gràcia i brutals transgressors del verb literari; motoristes -i ciclistes!- dominats per un fabulós superego i conductors que confien tant en els semàfors com en Déu.

Una de les notícies més sorprenents d'aquesta ciutat insensata i bella, agosarada i poruga, magnífica i brutal, és l'aparició, ja a finals del XIX i sobretot als albors del XX, d'un nombre immens d'institucions per a la dona. Instituts, tallers, ateneus, escoles, biblioteques i un munt d'indrets pensats per a la dona, cosa que va originar una de les actituds més progressistes d'Europa pel que fa al marginat i ultratjat món femení.
Per què passava això? Maria Aurèlia Capmany, que és qui millor ho va estudiar, va concloure que a Barcelona es donava una circumstància singular: un gran nombre de dones solteres. La causa seria complexa d'escatir. Això va despertar l'interès de la burgesia més conservadora per veure què fer amb aquests "excedents" de la producció, dit sigui en sentit zoològic. Les primeres burgeses que se'n van preocupar, com la magnífica Francesca Bonnemaison de Verdaguer, creadora de l'Institut de Cultura de la Dona, potser no s'adonaven que aquestes benpensants institucions serien la llavor del divorci i del dret a l'avortament. Molt per davant d'Estats Units, podeu pujar-hi de peus.

www.avui.cat