Joan Barril a la seva columna de El Periodico fa una recomanació per si voleu anar al cinema ,feu-li cas.....



ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

Plorar de bellesa


JOAN BARRIL

Probablement es pot viure sense llegir mai un llibre. Es pot anar tirant sense un museu. Però a vegades em pregunto si es pot viure sense la música. Quan arribo a casa hi ha un piano obert que ens espera als meus fills i a mi perquè ens respongui quan l'estimulem. ¿Es pot veure la música? Si ho dubten, vagin immediatament al cine Verdi a veure El silenci abans de Bach, de Pere Portabella. No és una pel.lícula d'argument. És simplement una pel.lícula concebuda per a la bellesa. Abans de Bach no hi havia silenci, perquè la música ens arriba de molt lluny.

Però Bach va tenir el mèrit de fer que la música, encara que vingués de molt lluny, ens arribés molt endins.

Diuen que, quan s'acosta la mort, tendim a recordar els grans moments de la nostra vida. La infància, les alegries, el frec d'una mà, aquell calfred davant la barrera de coral del mar Roig o aquella cançó siciliana sentida en una gruta de Siracusa. La vida són imatges i la pell sempre és de gallina. Però Pere Portabella ens ha regalat a la Humanitat les imatges sense les quals no podríem morir en pau. A vegades, un elogi excessiu desvirtua l'obra elogiada. Però la veritat mai és excessiva. Bach és allà i Portabella hi ha posat imatges. I Quim Roy li ha buscat espais i dramatúrgia. I Carles Santos ha inventat un guió. I Pladevall ha aconseguit recuperar la llum dels quadros de Vermeer. Vint violoncels al metro de Barcelona. Les veus blanques cantant La passió segons sant Mateu, recuperada --diuen-- perquè el carnisser de Mendelssohn solia embolicar la carn amb els fulls d'una partitura inèdita. Un cavall que balla les notes de les Variacions Goldberg. Un camioner que a la cabina toca contrapunts i fugues amb una harmònica. La bellesa. Quan la dificultat es fa fàcil.

M'havien explicat l'existència de l'anomenada síndrome de Stendhal, una invenció romàntica que portava els que la patien a esvanir-se davant l'harmonia de les coses. Si alguna vegada he sentit aquesta estranya síndrome ha estat en la soledat del desert o en la plenitud d'aquesta pel.lícula. Vagin al cine a veure-la. Però no es pensin que van al cine a veure una pel.lícula. El cine de Portabella és una pantalla que acull les imatges de la millor Europa. Portabella és la mirada ben temperada. Per la cultura.

www.elperiodico.cat