ELS DIES VENÇUTS
La frivolitat
JOAN BARRIL
A vegades és cert que la línia diagonal és la més curta entre dos punts. Però a vegades una diagonal està plena de sots, d’obstacles i de pors. Així passa ara amb el referèndum que l’ajuntament de Barcelona ha muntat perquè la ciutadania recolzi la primera, la segona o cap de les dues opcions de reforma que se’ns ofereixen. Curiós món aquest en què coses realment importants es resolen per la via de l’«ordeno y mando» i les menys urgents acaben convocant la gent en una exhibició d’allò que se’n diu participació.
Els he de dir que la Diagonal, tal com avui la tenim, no és precisament una meravella. Coincideixo en part amb els apòstols de la diagonalitat expedita al pensar que bonic que seria un bulevard de voreres amples i de silencis pristins. Els efectes col·laterals del trànsit rodat per altres carrers de l’Eixample no són, al meu parer, un element tan greu com per deixar de buscar solucions. Ja és sabut que en qualsevol via ràpida de, posem-hi, tres carrils només se l’ha d’ampliar a quatre perquè els embussos continuïn. El trànsit rodat es comporta com els gasos: sempre tendeix a ocupar la totalitat de l’espai.
O sigui: que subscric totes i cadascuna de les propostes d’Hereu per emprendre aquesta reforma dràstica que posarà costures a la cicatriu diagonalera. Subscric, sobretot, aquella frase imperial que diu que «una ciutat que es nega a transformar-se és una ciutat condemnada al declivi». Però, malgrat el fons, em perden les formes. En primer lloc aquest títol apressant de la seva proclama: Ara toca decidir. ¿Per què precisament ara? Aquest adverbi de temps, ¿a qui va adreçat? ¿Potser ens esperen hordes de tramvies renillant als extrems de la gran artèria amb ganes de carregar-se del tot el trànsit? ¿O és que potser l’ara és una mostra de la premura participativa davant de la presumpta debacle electoral que comporta la desafecció? Si el món no es va fer en un dia, ¿per què tantes presses en un tema que s’ha usurpat a l’urbanisme per entregar-lo a la política?
Però hi ha una altra cosa. Aquest ús frívol del referèndum amb el qual es pretén dignificar el nou traçat. Els referèndums els carrega el diable. Més encara quan el dret al sufragi s’ha oblidat incomprensiblement del vot presencial amb paperetes, i s’equipara el vot per internet amb la lenta i il·lusionada espera del votant al seu col·legi. En un moment en què el sistema informàtic de Wall Street ens ha portat gairebé al desastre per una lletra de més o de menys, ¿realment és fiable el vot telemàtic? Diuen els papanates que aquesta és la nova democràcia. ¿Què volen que els digui? Que per a aquest viatge de suposada participació domèstica, a vegades, la nova democràcia és més incerta que les doloroses velles dictadures.La participació que se’ns proposa pateix d’un vici original. I no és cap altre que el fet d’haver estat potenciada pel poder. La verdadera participació sorgeix de les bases. I avui més d’un ciutadà es pregunta pels motius amb els quals se subverteix l’opinió del poble sobirà només en el cas de la Diagonal. ¡Quants barcelonins haurien anat a votar contra l’erecció de l’Hotel Vela! ¿Per què no es va convocar a la participació per al traçat de l’AVE al costat de la Sagrada Família? No cal ser politòleg per intuir que si no es va cridar a la participació, va ser per por del resultat. El despotisme il·lustrat dels tècnics potser és més encertat que l’incruent combat entre optimistes crèduls i reaccionaris compulsius. Això és, al capdevall, un referèndum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada