18.6.07

ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

Aplaudiments i xiulets

JOAN BARRIL
Pel que sembla, ahir va ser un dia important per als toros. Només a Barcelona se'n van matar sis. I va haver-hi 19.000 persones que van pagar fortunes per veure aquelles morts. Els meus amics que diuen dedicar-se a aquesta suposada festa m'asseguren que la mort del toro és el menys important i que, en qualsevol cas, s'ha de tenir en compte que l'animal ha viscut com un rei abans d'arribar a la plaça, cosa que portada a l'extrem humà faria tremolar de terror Bill Gates, la reina d'Anglaterra, l'artista porno Rocco Sifredi i tants personatges que pel seu esforç o el seu destí estan per sobre de les necessitats de la majoria.
Els toros són una barbaritat que m'avergonyeix. Anar pel món portant l'estigma nacional d'aquesta gresca litúrgica em suposa un esforç del qual m'agradaria prescindir. Potser es pensaran ara que el que m'entristeix és la sort del toro. I no és així, perquè estic escrivint aquestes línies amb el record recent d'un bistec magnífic. Hi ha conciutadans que estan contra la festa dels toros per uns suposats drets dels animals. Jo no crec que els animals tinguin drets. Sí que crec, en canvi, en els drets humans, entre ells el dret d'homes i dones a no formar part d'una espècie que converteix la mort en un espectacle de pagament. El que em fa pena de debò és, en definitiva, aquesta degradació de la mort com a acte públic. Una degradació que intenta enaltir-se amb paraules molt més serioses tals com cultura. La imatge romàntica del jove que, a la llum de la lluna, entra a la devesa amb el seu estoc i la seva muleta per temptar l'animal i ser mereixedor de l'admiració de la seva estimada o dels versos d'un poeta no té res a veure amb els caríssims aplaudiments amb què s'acomiada l'arrossegament de l'animal torturat i els trofeus del torero supervivent. La suposada festa dels toros no em fa millor, més aviat m'envileix. I em produeix la perplexitat de coincidir amb alguns dels meus amics en tot menys en aquest enfrontament sagnant.
Ahir vaig sentir per la ràdio persones que pensaven més o menys el mateix que jo. Deien que no els agradaven els toros, que a Catalunya no hi ha afició, que de toros ni els d'Osborne. I acabaven demanant que es prohibissin els toros.
I això sí que no. Les coses no són tan simples. Si es vol combatre els toros s'ha de recórrer a arguments i a raons. Però estem enfangats en el temps de les prohibicions fàcils. El que no ens agrada, que vingui l'Administració i que ho prohibeixi. No és aquesta la millor manera d'anar avançant cap a una societat tranquil.la. La prohibició tampoc ens ennobleix. Hi ha alguna cosa més lenta i més profunda que va canviant els rituals socials. Fa menys de 100 anys, Barcelona comptava amb tres places de toros en funcionament. Avui en queda únicament una que ahir va omplir unes grades que no s'havien omplert des de fa 22 anys. Algun retrocés afecta el món del toro. I sense necessitat de prohibicions i de, mai millor dit, brindis al sol com el de considerar Barcelona una ciutat antitaurina. A mi no m'agrada que la meva ciutat sigui antirès. Ni que s'intenti arribar amb la llei allà on no s'ha arribat amb l'educació i la persuasió.
www.elperiodico.cat