4.5.06

Els musclos i l'Estatut.
L'hora del tallat
Francesc Puigpelat
Com es va extingir la civilització de l'illa de Pasqua? Per què va desaparèixer un poble capaç d'erigir aquelles magnífiques estàtues? Els arqueòlegs han trobat la resposta: és un cas del que Garrett Hardin va anomenar la "tragèdia d'allò que és comú". La civilització de l'illa de Pasqua estava dirigida per una classe dominant en què primava, com a únic objectiu, construir estàtues cada cop més grosses. Per aconseguir-ho, van arrasar els arbres de l'illa, en especial una planta gegant de la qual depenia l'ecosistema. Cada cabdill mirava només per la seva glòria i els seus objectius: així, entre tots, es van carregar l'illa sencera.
És un cas paradigmàtic de la "tragèdia d'allò que és comú". Com que tots els cabdills pensaven que, si ells no feien estàtues, els altres en farien igualment, van continuar la seva cursa folla cap al suïcidi col·lectiu.
De casos semblants, n'hi ha molts. Fa uns dies, a la platja, observava un vell que es dedicava a treure els musclos de les roques. Eren musclos minúsculs, ridículs, immenjables. No hauria estat més raonable que esperés tres o quatre mesos a collir-los? Sí, però el vell hauria argumentat, amb raó, que si ell no els hagués collit, un altre ho hauria fet. Mal per mal, preferia collir ell els musclos. Amb el Protocol de Kyoto passa el mateix. Cada país sobrepassa els límits d'emissions de CO2, mentre pensa: "Per què hem de complir nosaltres, si els altres s'ho salten?"
La clau és la manca de cohesió social, d'objectius comuns mínims. A Catalunya s'ha superat la "tragèdia d'allò que és comú" en temes com la neteja dels carrers o l'ecologia. S'ha creat una certa consciència grupal per la qual el ciutadà mitjà separa el vidre i el paper, sense esperar a comprovar si ho fa el veí. Ara: en altres aspectes, la crisi de sentit de comunitat és patent. Per exemple, en la llengua. Quan se'ls demana que reivindiquin més el català, els ciutadans protesten: "Per què ho hem de fer nosaltres, si els polítics passen de tot?". Mentrestant, quan als polítics se'ls demana que actuïn, s'excusen: "Nosaltres no podem arribar a tot arreu. Els ciutadans han d'actuar". I així, els uns pels altres, ningú escombra la casa.
La tramitació de l'Estatut és un cas com un cabàs de la "tragèdia d'allò que és comú". Tothom s'ha dedicat a negociar mirant pels seus interessos particulars, sense visió global de país. Davant d'aquest retret, l'excusa és sempre la mateixa: "És que els altres fan el mateix". I si a algú se l'acusa de voler només els càrrecs i les conselleries, la resposta és: "Però els altres també". I si a algú se l'acusa de ser corrupte, es respon: "Els altres també". Etcètera.
Potser d'aquí a 200 anys, els historiadors es preguntaran: ¿com es va extingir Catalunya? Trobaran la resposta a les hemeroteques dels dos darrers anys. Veuran com la responsabilitat individual dels polítics s'ha volatilitzat alhora que la idea de país. I, els uns pels altres, ens hem quedat sense estàtues i sense musclos.
www.avui.cat