Manuel Garcia Grau
Isabel-Clara Simó
Ha mort el poeta valencià Manuel Garcia Grau, en plena joventut, car només tenia 44 anys, d'un càncer inclement. Malgrat la diferència d'edat, fa una pila d'anys que era un dels meus millors amics. Però això no és gens estrany: a Manel l'estimava un nombre enorme de gent. Fa només dos o tres dies, presentava el seu darrer llibre a la llibreria Babel de Castelló, i m'asseguren que el públic no hi cabia i que es van fer cues al carrer. Potser els amics pressentíem la seva mort, però tots hem trobat que, tot i la gravetat per què passava, el final no l'esperàvem encara. Com sempre passa, ens ha agafat de sorpresa: una maligna, horrible sorpresa.
Amb amargor, vull recordar-lo amb aquests versos seus, d'un dels poemes més bells que mai he llegit: "Em declaro culpable de tanta renúncia, / de tanta claudicació, de tanta presència absorta, / de tanta fronda descoberta entre els acers agres de l'ànima, / d'haver fundat una pàtria amb cada mirada, / d'haver estat poble amb cada gest deslliurat entre la gola, / d'haver creat un món amb cada tanda brodada entre els dies".
És un minúscul tast de la seva abassegadora obra poètica. Us demano, humilment, que el llegiu, que el comenteu amb els amics, que us acosteu a un poeta immens, i que així, els escriptors valencians estiguin una mica més a prop del cor dels principatins --la Sénia de vegades és tan fonda!-. Estic segura que us enlluernarà. Que aquest home modest, amb el seu posat de professor universitari i la seva bondat discreta, us ajudi a viure -al capdavall, nosaltres a ell no hem tingut la fortuna d'ajudar-lo gens- i que, llegint-lo, la seva absència no sigui tan feixuga.
www.avui.cat