ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL
L'art d'estar-ne fart
Joan Barril
L'art d'estar-ne fart.
Davant les eleccions catalanes, cadascú té el seu sondeig personal. I de totes les coses que ens expliquen i de com les expliquen sorgeixen algunes constatacions. Primera constatació: el reflux de la il.lusió. De la mateixa manera que el dèbit marital no exigeix passió, també es percep un increment de votants que aniran a les urnes per pura rutina democràtica. Més encara es percep un increment de votants que poden deixar de ser-ho.
Segona constatació: en totes les motivacions declarades del vot s'intueix un augment de sufragis defensius. No hi ha esperança de res constructiu. S'incrementa el vot a la contra: gent que en votarà uns per castigar els altres o per impedir que uns altres manin. Mirin, escoltin i preguntin al voltant seu. Els motius del vot davant de les pròximes eleccions autonòmiques catalanes no es nodreixen de sòlids plantejaments ideològics. Coincideixen els uns i els altres en una frase justificativa: "Votaré aquests perquè ja n'estic fart".L'estat d'afartament és universal i embolcallador. En una societat malcriada com la catalana, sotmesa a la dutxa escocesa entre l'eficàcia i el simbolisme, el fet d'estar-ne fart és una de les poques pulsions noves que porta a les urnes. Tot allò que és col.lectiu ha deixat pas a l'afirmació personal. Els partits eren llavors una emanació fidel dels sentiments individuals. Avui, en canvi, el partit ja no és la nostra eina delegada, sinó un desencantat mal menor que es regeix per regles incomprensibles i que es blinda davant de la mirada o la queixa dels seus propis votants. En aquestes condicions, la fe en les sigles ja no és automàtica. I per fer- se sentir hi ha un votant en augment disposat a demostrar el seu fastic i la seva protesta. Farts de tripartit, farts de postpujolisme, farts de la COPE, farts del nacionalisme, farts d'esquerres frívoles, farts dels que van fer de Maragall un polític d'un sol ús. Tots els farts tenen causes reals. Però la suma de tots ells ens dóna un país cabrejat i impotent, incapaç d'excitar-se amb hormones de campanya electoral.
www.elperiodico.cat
2 comentaris:
Está muy bien el artículo. Describe a la perfección, a los votantes, y a su tipo de voto. Ahora en el año que estamos, la gente no es nada de tonta, quien más y quien menos, todos estamos muy bien informados, por los distintos medios de comunicación o por internet. Ya no cabe aquello de engañar al pueblo. Al pueblo no se le engaña. Sí que es verdad que estamos muy hartos de muchas cosas, pero el día de las votaciones, el primer mensaje que los políticos deben de dar es el de IR A VOTAR, que salga una alta participación, que se pueda decir que tal o cual porcentaje de votantes, han elegido a éste a o aquel candidato. Los partidos tienen la obligación de ganarse al electorado, lo primero para que acuda a las votaciones, y después que vote en consecuencia a quien considere el mejor.
En Cubelles, ahora mismo, solo hay una persona con capacidad suficiente para llevar a Cubelles a su sitio, donde debía estar hace años. Esta persona es Monica Miquel, la única política que está con el pueblo, que participa de los actos del pueblo, que siempre está ahí. Aprender de ella, llegareis lejos.
Publica un comentari a l'entrada