i la tira d´humor de Jaume Desola ,bon cap de setmana !!!!!
miradasdesola-sol

M.Trives/Diari de Cubelles

Mentrestant que faig una ullada el diari pel matí i tot menjant un croissant i apurant el cafè llegeixo les noticies relacionades amb aquests finançaments que porten molts maldecaps i més en tindrem si no arriben diners...i a on pràcticament tots els diaris apunten el posicionament de cadascú dels representants politics catalans un pel emprenyats i que a dia d’avui de moment coincideixen en un mateix punt. Fins ara el president del Govern Català ,José Montilla ,mantenia un cert silenci prudent ,després de les paraules que va dirigir a Zapatero en el Congrés del PSC i aquest matí tots els diaris publiquen les manifestacions públiques i que denoten un posicionament i una lectura difícil de pair segons l’orella que rep les senyals i en aquest cas molt directes a qui de moment té la paella per la mà.

Font: Diari Avui

José Montilla no afluixa.Encara que la vicepresidenta espanyola María Teresa Fernández de la Vega i els socialistes extremenys i andalusos van aplaudir ahir el ministre Pedro Solbes per la seva intervenció de dijous al Congrés posant encara més aigua al vi del finançament, el president de la Generalitat va tornar a respondre –hi havia expectació– amb contundència, un cop Solbes ha dinamitat la tàctica del PSC de posar sordina al debat.

Així que ahir Montilla, en la trobada dels socialistes catalans a Vilopriu (Baix Empordà), va respondre a l’amenaça de Solbes de fer una llei de finançament de manera unilateral que ell no entén d’imposicions –contra imposicions, “raons”– ni mals acords, i que ni els socialistes catalans ni el govern de la Generalitat les acceptaran. I, atenció, Montilla feia les declaracions amb el pin de primer secretari del PSC. La resposta del govern va arribar del vicepresident Josep-Lluís Carod, que avisa d’una LOAPA financera del PSOE. La Generalitat no estaria obligada a acceptar un model imposat, perquè qualsevol acord l’ha de signar en la Comissió Mixta amb l’Estat. Es quedaria amb el model actual i podria recórrer al Tribunal Constitucional.

Montilla va avisar ahir els seus –en un discurs, per cert, ofert en directe pel 3/24, fet que demostra la intencionalitat– que han d’estar “preparats per a tot”, però en un nou esforç de català optimista, va dir que no considera cap altre escenari que l’acord. També amb aquest argument el secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, va evitar lligar la sort dels pressupostos de Solbes al finançament, tal com reclama Artur Mas com a arma negociadora.

Montilla va fer el seu primer cop de força amb un històric discurs a Madrid en què va avisar que una mala actuació del govern espanyol a Catalunya –vegeu Renfe, apagada, aeroport i Estatut encallat– provocaria una mena d’“adéu, Espanya” maragallià que ell no desitja, i la desafecció cap a Espanya. Montilla continua reivindicant l’Espanya plural, però el procés de desafecció el pot patir ell mateix cap als barons socialistes, als quals ahir va acusar d’embolicar-se en la paraula Espanya i en la solidaritat per defensar només interessos econòmics territorials. I va dir més. Va dir que hi ha territoris que amb els diners catalans sufraguen serveis que no hi ha a Catalunya. Reflexió que signarien els seus socis d’ERC. I va fer un segons avís a l’executiu de Zapatero: “Si no aconseguim un encaix múltiple i complex, ens veurem desbordats pel radicalisme, els extremismes creixeran i deixarem d’ocupar la centralitat”.

Finançament
Montilla adverteix que si fracassa l'acord creixerà el "radicalisme"

Font :
http://www.avui.cat/

M.Trives/Diari de Cubelles

A Pere LLeó

Aquest matí anant a comprar tabac, jo soca addicte de moment al vil tabac, un enorme cartell penjat al balcó , encarregant-se de donar a conèixer un aniversari,el de Pere Lleó ,que compleix cinquanta anys, suposo penjat per amics i que no es desapercebut per els vianants.
Que puc dir de Pere Lleó ? Personalment tinc una simpatia personal cap a la seva persona.
Vaig coincidir amb ell en un altre temps i en un altre espai en que tant ell com jo mateixa més tard,varem decidir reprendre un altre camí ,pro això no va afectar mai les bones formes i sempre un adéu,una paraula va quedar . Això demostra una elegància en les formes i amb les actituds. Avui dia tant ell com jo mateixa som a diferents espais,pro sempre es retroba una mostra d’afecta,una abraçada si fa temps que no coincidim es evident ,ja sigui a la sala de Plens del Ajuntament o per el carrer. No et doni el yu-yu i canvis aquesta manera de ser !!!
Feliç aniversari amb els teus,la teva dona i el teu fill i a qui vulguis al teu costat !

La foto no partany a Diari de Cubelles ,la trobareu a la web de

http://www.iniciativa.cat/cubelles/

M. Trives/Diari de Cubelles
Fa uns anys vaig fer una petita estància a Roma. Evidentment es una ciutat monumental, es cert i a cada cantonada hi trobem signes evidents de la importància històrica i del poder que disposava . A dia d’avui es visitada per turistes d’arreu del món que fan cues interminables sobre tot al Vaticà a on hi trobem el poder absolut del que va disposar i del que disposa . A part de les meravelles del seu interior ,a on sales i sales contenent veritables tresors i a on un oh ,oh !! a mes d’ un se li escapa, també sens tot el poder que desplega l’aparell religiós juntament amb tot una entrellat econòmic. Es per això que llegint El País vaig trobar un article que en parla d’ aquest poder i es forca interessant...

REPORTAJE: CINCO IMÁGENES QUE CAMBIARON NUESTRA VIDA... El cristal antibalas

Wojtyla en concierto

MANUEL VICENT 17/08/2008

El papa Juan XXIII suprimió la silla gestatoria porque estaba muy gordo y creía que su peso no se correspondía con el exiguo estipendio que cobraban sus costaleros. Pudo haberles subido el sueldo, pero prefirió bajarse él de la peana. Juan XXIII fue el primer Papa que caminó con las manos en la espalda entre las hortensias y los rododendros del jardín del Vaticano con la misma actitud del campesino que observa las alcachofas de la huerta. Tenía 77 años cuando en 1958 accedió al papado. Los cardenales pensaron que sería un hombre de transición, pero Juan XXIII tenía una rareza: era un papa que creía en Dios. Y a causa de esta gracia estuvo a punto de hundir a la Iglesia. Con el Concilio Vaticano II los templos se llenaron de guitarras, el latín fue descabalgado de la liturgia, con lo cual los fieles comenzaron a entender lo que se mascullaba en el altar. En la mayoría de los casos se trataba de preces muy vulgares, sin aliento místico ni siquiera poético. Juan XXIII murió en 1963 después de desmontar el caparazón de oro de la Iglesia y dejar las sacristías infiltradas de marxistas.

Cumplió la doble misión que le encargaron a medias el Pentágono y el Espíritu SantoVino a poner orden un intelectual dubitativo, Pablo VI, que tenía el don de angustiarse en público. Mediante distinciones escolásticas muy sutiles logró que el diálogo entre cristianos y marxistas se estabilizara en el sexo de los ángeles. Después llegó el papa Luciani, en 1978, a quien le costó muy caro no haber sabido disimular su espanto al descubrir las cuentas e inversiones del Vaticano. Pocos días después de su elección se encontró de repente en presencia de Dios, gracias a un té con leche muy cargado.

Vistas las cosas que pasaban, esta vez a la hora de elegir a su sucesor, el Espíritu Santo consultó con la CIA y con el Pentágono antes de inspirar a los cardenales. En Washington le susurraron al oído que tenían preparado a un polaco, anticomunista visceral, para un alto destino. Era el Papa que necesitaba el Occidente. El 16 de octubre de 1978 fue elegido Wojtyla en la segunda votación, un hombre fuerte, de 57 años, que había sido actor en su juventud, trabajador en una fábrica, con una novia gaseada en un campo de concentración nazi. En ese momento los obreros de Polonia estaban a un punto de la rebelión. Las manifestaciones de protesta iban presididas por enormes imágenes de Wojtyla y de la Virgen María, que se reflejaban en las gafas negras del general Jaruzelski. La alta misión espiritual a la que fue llamado este Papa consistía en dar con un martillo de plata obsesivamente a un tabique deteriorado del imperio soviético cuya grieta pasaba por Cracovia. Si lograba partirlo, todo el tinglado se vendría abajo. Wojtyla comenzó a darle con el martillo y, de pronto, se acabó la historia, según Fukuyama.

Que la jugada era arriesgada se supo poco después cuando el KGB le mandó unas cartas credenciales al pontífice. El turco Mehmet Ali Agca en plena plaza de San Pedro lo baleó directamente en el estómago en medio de un revuelto de seglares y monjas que rodeaba su coche descapotado. Fue el 13 de mayo de 1981. La conexión búlgara tenía ramificaciones lejanas, muy misteriosas, puesto que el mismo día, un año después, en el santuario de Fátima, en lugar de aparecérsele la Virgen, se le acercó un sacerdote dispuesto a asestarle en el costado un cuchillo de cortar jamón.

A partir de entonces la fe dio un salto cualitativo: Dios también necesitaba guardaespaldas. La imagen de Wojtyla impartiendo amor divino a todo mundo dentro de una urna de cristal antibalas fue un arquetipo del final del siglo XX. El proyectil de Ali Agca le complicó el organismo, pero Wojtyla nunca olvidaría que de joven quiso ser actor. El encuentro con su frustrado asesino en la cárcel de Regina Coeli no lo hubiera mejorado Bertold Brecht. Tenía además a su disposición todo el boato de la liturgia con 2.000 años de experiencia. La sacristía de la basílica de Roma estaba llena de vestiduras de oro, terciopelos, sedas y damascos, a los que ahora había que añadir chalecos antibalas de Armani, muy flexibles. Ningún espectáculo mundial disponía de un atrezo semejante. Para que la Iglesia recuperara su antiguo esplendor se requería que entraran en acción las masas. Wojtyla se encargó de darles un aire de grandes conciertos de rock a las manifestaciones religiosas donde él oficiaba de Gran Mono Blanco de la tribu. Al final, con el cuerpo maltrecho, envuelto en un caparazón de oro, este actor representó su propia agonía ante el mundo y a su muerte dejó al catolicismo recargado con la electricidad estática que generan siempre las concentraciones fanatizadas, inoculándole el carácter de una gran secta planetaria. Wojtyla había cumplido la doble misión que le habían encargado a medias el Pentágono y el Espíritu Santo.

Font :

http://www.elpais.com/

M. Trives/Diari de Cubelles

Fa pocs dies escoltant la radio ,algú parlava de la Pedra Seca.El tema en concret un pel desconegut ,va fer que motivada ,fes un clik a Google i simplement esperar la resposta. I aquí teniu una web en que podeu informar-vos vers la Pedra Seca.

La Pedra seca a la Bisbal del Penedès del 3 al 12 d'octubre al Centre Municipal de Cultura

A les riberes de la Mediterrània hi ha moltes àrees de sols calcaris, aquesta abundància de pedra possibilita que en moltes zones geogràficament llunyanes trobem necessitats plantejades a l'hora de configurar els espais cultivats, les pastures, de resguardar-se de les tempestes, de construir... Tot aquest conjunt de respostes donen com a resultat una sèrie de testimonis materials que perfectament entrelligats, defineixen un paisatge. Aquests paisatges constitueixen la plasmació material de l'assimilació i el domini d'una tècnica, la pedra seca, una técnica creada amb les mans i al treball de milers de persones, generació rere generació, amb els recursos que els ha atorgat el territori.

La necessitat de guanyar terres de cultiu ha deixat com a testimoni els nombrosos camps construïts amb tots els seus elements, en els quals s'ha utilitzat un material sobreabundant per tot arreu, proporcionat pel mateix medi físic; la pedra calcària. Aquesta s'utilitza en sec,sense cap morter o material d'unió entre les diferents peces, motiu pel qual les pedres, de morfologia irregular, van encaixant-se unes amb les altres, pedra sobre pedra, i s'uneixen pel seu propi pes. La relació de l'home amb els recursos que ofereix el seu espai físic dóna com a resultat l'arrelament en la comunitat local d'una autèntica cultura de la pedra que es materialitza en tots els elements construïts que configuren el paisatge del nostres pobles.

Des de la dècada dels cinquanta, coincidint amb la recessió demogràfica, va caient tot allò que els homes han anat alçant pedra sobre pedra, tornant a poc a poc la natura a recuperar allò que els avantpassats havien anat guanyant-li lentament amb les seves mans, motiu pel qual aquest paisatge, està condemnat a desaparèixer

L'objectiu d'aquesta exposició és sensibilitzar-nos a tots sobre els valors ambientals, paisatgístics, culturals i patrimonials que ens ofereixen les construccions de pedra seca i alhora retre homenatge a les generacions que ens han precedit i ens han legat aquesta obra fruit del seu treball constant.

L'Home i la pedra. Francesc Jarque

Font :

http://www.bisbalpenedes.com/pedraseca/

A tots l´imatge de velers, per més petits que siguin, la sensació de llibertat es evident i si la platja es llunyana encara més....

Veles i vents,canta Raimon ...

Aquí teniu un article molt bonic relacionat amb la navegació a vela .LLegiu …..

LA ESCALERA DE CARACOL

Viejos veleros

RAMON FOLCH
A Alexander Newlands, capitán del Champion of the Seas, le temblaría el cuaderno de bitácora en las manos. Su piloto acababa de anotar la singladura más larga de la historia: 465 millas. En solo 24 horas, su barco había recorrido 861 kilómetros. Es mucho. Era muchísimo, habida cuenta que ello ocurría el 11 de diciembre de 1854 y que el Champion of the Seas era un velero. El récord no fue superado hasta 130 años más tarde, en 1984. Fue necesaria toda la tecnología de un barco de regatas moderno para desbancar a aquel clíper de madera y jarcias de cáñamo construido por Donald McKey en los astilleros de Boston.

Los clípers eran barcos de casco afilado y velamen generoso, pensados para volar. Los vapores tardaron en arrinconarlos. Les costó ser más rápidos, pero eran más seguros: llevaban el viento en sus calderas. Además, el ansia de velocidad hizo de los clípers barcos más veloces que capaces. Como el Concorde, vamos. El siglo XIX los vio nacer y morir, aunque algunos todavía navegaban a principios del XX. El Cutty Sark, que brilló en la comprometida ruta del té y dio nombre a un whisky de sobra conocido, navegó comercialmente de 1870 a 1922, y de 1923 a 1954 fue barco-escuela; convertido en museo, ardió wagnerianamente hace apenas un año, el 21 de mayo de 2007, en el dique de Greenwich, donde se exhibía desde 1954.

Hoy, los veleros evocan verano. Los más modernos llevan mástiles de fibra de carbono y jarcias de nitrónic, que es una aleación de acero, níquel y cobalto, indestructible y carísima. Pero se está volviendo a las jarcias textiles, no de cáñamo como antaño, claro está, sino de PBO, que es una fibra sintética (polibenzoxanzol). Vuelven las sogas, reconcebidas, y se reinterpreta el portentoso diseño hidrodinámico del casco de los clípers. Más aún: vuelve la vela comercial.

Nuevas velas

Desde el pasado enero, surca los mares el Beluga SkySails, que además de motores lleva velas, en efecto. Es un moderno mercante portacontenedores alemán, de 87 metros de eslora, equipado con un innovador sistema de tracción eólica. No es una vela, propiamente, sino una especie de parapente (skysail) que se despliega y recoge solo y que tira del barco como una cometa. El Beluga SkySails hizo más que una prueba, porque atravesó el Atlántico. Navegó de Venezuela a Noruega, del 22 de enero al 13 de marzo, ayudándose de su parapente, con un ahorro de combustible del 20%. Es mucho, y será más, porque el ahorro alcanzará el 30% o 35% cuando se perfeccione el skysail. La vela vuelve...El Alcyone, de la Societé Cousteau, recurre a un turbogenerador eólico que alimenta sus motores eléctricos auxiliares, basado en la vela rotatoria de Anton Flettner (¡que es de 1924!); le seguirá el Calypso II. El barril de petróleo ha superado en días pasados los 140 dólares y sigue subiendo. Se ve venir lo que acabará pasando. La historia avanza helicoidalmente, admitámoslo.El futuro es del nitrónic y del PBO, del skysail y del diseño avanzado. El futuro es del ingenio y de la innovación, como siempre. Y, ahora, el ingenio y la innovación pasan por el ahorro y la eficiencia, por las tecnologías de punta y la sostenibilidad. Por eso aerogeneramos electricidad y recuperamos velas replanteadas. No es pasado, es progreso contra presente amortizado. Viento: bienvenido de nuevo.

Font:

http://www.elperiodico.com/

miradasdesola-sol

I la tira d´humor de Jaume Desola...

M. Trives/Diari de Cubelles

De moment, els politics fan la seva feina per reconduir o no , un moment de negociacions difícil i establir de nou un bon rullitu entre tots en que no prengui mal ningú i mentrestant el ciutadà català o resident a Catalunya i que va per carreteres a tot l’estat Espanyol per vacances o per treball ,es conscient de certes diferencies respecte a les comunicacions entre Comunitats i torna un pel emprenyat a Catalunya ,i si no. , llegiu aquest article relacionat i que parla de les Infraestructures …..

INFRAESTRUCTURES

L'Estat s'oblida de Catalunya a l'hora de fer grans carreteres

En els últims dotze anys, Foment només ha construït 104 nous quilòmetres de vies d'alta capacitat al Principat Andalusia, Castella i Madrid han inaugurat en aquest temps més del doble de quilòmetres

Quim Torrent

Dada a dada se segueix alimentant el mite. Siguin dades històriques o recents, Catalunya sempre surt malparada en les comparacions amb altres territoris sota dominació espanyola. En aquest cas és la inversió en vies d'alta capacitat de la xarxa de carreteres. Entre el 1995 i el 2006 -últim any de què hi ha dades oficials-, el ministeri de Foment només va construir 104 nous quilòmetres de vies de gran capacitat.
Es tracta d'una xifra baixa, que només suposa un augment d'un 14% del quilometratge de grans carreteres de titularitat estatal al Principat. Pràcticament la totalitat d'aquests nous quilòmetres pertanyen a la conversió de la N-II en autovia entre Barcelona i Lleida, una obra que ja era reivindicada als anys 80.
Mentre els diferents responsables del ministeri de Foment han anat posant pegues al desdoblament de la N-II a Girona i la N-340 a Tarragona, les inversions no s'han fet esperar en altres territoris. Castella i Lleó, per exemple, ha més que doblat el seu quilometratge de vies d'alta capacitat, gairebé tots d'autovies. Aquesta comunitat autònoma ha vist, per exemple, com en els deu últims anys Foment hi construïa l'autovia entre Àvila i Salamanca o l'autopista entre el límit provincial amb Madrid i Valladolid.
No ha sigut l'única comunitat beneficiada per les importants inversions del ministeri de Foment. La inversió en aquest tipus de via a Andalusia ha crescut igual amb independència del color polític del govern d'Espanya. Mentre aquí el govern català havia de construir l'Eix Transversal amb un sol carril per banda perquè no hi havia ni un ral a la caixa, l'Estat asfaltava 500 quilòmetres de vies ràpides al pati de Manuel Chaves. I d'aquests, només una quarta part corresponen a autopistes de peatge. Tal com es va fer amb el TGV, per exemple, la A-7, l'autovia que ha d'unir l'arc mediterrani amb la frontera francesa, s'ha començat pel sud. D'aquesta via al seu pas per Andalusia ja n'hi ha construïts 406 quilòmetres mentre que ha Catalunya hi ha els tristos 16 quilòmetres de la circumval·lació de Tarragona i la variant de Vilaseca.
Fins i tot Galícia pot presumir de tenir unides entre elles totes les seves principals ciutats -menys la connexió Lugo-Ourense- amb vies d'alta capacitat. No és el cas de Catalunya, amb molta més mobilitat, que segueix esperant que es resolguin les connexions Lleida-Tarragona, Lleida-Girona i Barcelona-Girona amb vies d'alta velocitat lliures de pagament. Tot plegat, però, queda lluny si fem cas dels plans de Foment per als pròxims anys.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dissabte, 16 d'agost del 2008

Concurs de fotografia d’Estiu

Font: Ràdio Cubelles

Els treballs, que tindran com a tema "L’Estiu a Cubelles", es podran presentar fins el 23 d’agost a l’OPIC.
Fins el 23 d’agost es poden presentar treballs al concurs de fotografia d’estiu organitzat per la regidoria de Turisme de l’Ajuntament. El Tema és l’Estiu a Cubelles amb l’objectiu de captar amb la càmera la visió personal que cada concursant té del municipi en època estival. Cada participant podrà presentar un màxim de tres fotografies en color, blanc i negre o qualsevol altra tècnica. Les bases indiquen que les obres aniran obligatòriament muntades en cartró, cartolina de fons negre o paspartú de 40x50 cm. En cas de dubte també s'indicarà la verticalitat o l'horitzontalitat de la imatge. Per identificar les obres presentades, cal que al dors de cada obra s'escrigui el LEMA amb el qual concursa el participant que serà comú per a totes les fotografies del mateix autor, i el lloc on s’ha fet la foto, mentre en un sobre tancat a part ha de constar a fora el mateix LEMA; i a dins, el nom, l'adreça i el telèfon del participant.