5.10.06

UN PAS ENDAVANT EN FAVOR DE LA IGUALTAT
Ciutadans sense exclusions
1• La llei de dependències que s'ha d'aprovar avui és la norma social més ambiciosa d'aquesta legislatura.

Esperança Esteve, diputada del PSC; Isabel López, diputada del PSC; Carme García, diputada d'ICV-IU i Joan Tardà, diputat d'ERC.

Els ciutadans de Catalunya, així com els del conjunt de l'Estat, estem d'enhorabona. Si res ho impedeix, el ple del Congrés dels Diputats donarà avui el vistiplau a la llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Sens dubte, es tracta de la norma de caràcter social més ambiciosa d'aquesta legislatura, que garantirà una atenció adequada i dignificarà les condicions de vida de les persones dependents.
És important assenyalar que aquesta ambiciosa reforma significarà el reconeixement d'un nou dret subjectiu de ciutadania, de caràcter universal: el de l'atenció als ciutadans que, per raó d'edat o pel fet de patir algun tipus de discapacitat o de malaltia, no poden desenvolupar amb plena autonomia les tasques bàsiques de la vida diària. Un nou dret de ciutadania que configurarà l'anomenat quart pilar de l'Estat de benestar, que s'afegeix als que avui ja estan consolidats: educació, sanitat i el sistema de pensions públiques.
No obstant, a més més de felicitar-nos per això, és convenient que ens aturem a analitzar quin ha estat el camí que hem recorregut per fer realitat aquest gran avanç social, així com l'impacte que suposarà la posada en marxa, a partir de l'1 de gener de l'any que ve, del nou Sistema per a l'Autonomia i l'Atenció a la Dependència.
Per començar, s'ha de reconèixer el paper que al llarg dels últims anys han portat a terme les associacions i entitats que representen les persones grans i els col.lectius de discapacitats físics, mentals i sensorials, reivindicant una implicació més gran de l'administració en l'atenció de les persones dependents.
A totes elles, hem d'agrair la participació i les aportacions que han portat a terme i que han estat de gran utilitat per poder millorar el contingut d'aquesta llei.Existeixen, a més a més, dos factors més que, segons el nostre parer, han estat determinants i sense els quals molt probablement avui no hauríem arribat al punt en què ens trobem. Per una banda, la correlació de forces favorable a l'esquerra sorgida després de les eleccions generals de l'any 2004 i, per una altra --dit amb la modèstia que això requereix--, l'impuls que ha aportat la complicitat i el treball en comú dels diputats de l'esquerra catalana --PSC, Esquerra Republicana i ICV-- tant en la tramitació com en la configuració d'una majoria parlamentària suficient per poder tirar endavant la llei de la dependència.
Si ens aturem a analitzar quin serà l'abast i la incidència de l'atenció a les persones dependents a Catalunya i a Espanya, les xifres parlen per si soles. Actualment, s'estima que a l'Estat hi ha prop d'1,3 milions de persones que són dependents, de les quals unes 332.000 persones --el 4,6% de la seva població total-- corresponen a Catalunya. Analitzant la distribució per grups de les persones dependents a Catalunya, observem que 96.000 pateixen una dependència severa (29%); 107.000, dependència moderada (32%), i 129.000, un nivell de dependència lleu (39%). A més a més, cal assenyalar que, del total, 210.000 tenen més de 65 anys, cosa que significa que un 20,3% de les persones més grans de 65 anys són dependents.
L'objectiu de la nova llei de la dependència és millorar l'atenció i la qualitat de vida d'aquestes persones, que fins ara han estat ateses fonamentalment per les seves famílies --i en la gran majoria dels casos per dones--, a través de serveis (teleassistència, ajuda en domicili, creació de noves places de residència i centres de dia) i de prestacions per a la contractació d'assistents professionals, que seran finançats per l'Estat, les comunitats autònomes i, en una petita part, pels usuaris, sempre en funció del seu nivell de renda.
Lamentablement, malgrat les indubtables conseqüències positives que tindrà aquesta reforma per al col.lectiu de persones dependents en el conjunt de l'Estat i a Catalunya, hem vist amb certa sorpresa com CiU s'ha posicionat en contra d'una llei que finalment ha aconseguit que fins i tot el PP se sumi a l'acord. Una oposició que evidencia fins a quin punt CiU anteposa els seus interessos electorals i de partit --juntament amb l'excessiu personalisme d'alguns dels seus dirigents-- a l'interès de la majoria dels ciutadans de Catalunya.
Malgrat això, és just assenyalar que el no de la dreta nacionalista a una llei socialment tan avançada és plenament coherent amb la línia que ha seguit en els 23 anys que ha governat a Catalunya, en què va dedicar una escassa atenció a les polítiques de suport a les persones dependents i a les famílies. També és plenament conseqüent amb algunes de les últimes propostes formulades pel seu candidat a presidir la Generalitat, Artur Mas, que, com a mínim, podrien qualificar-se de socialment regressives. Així, on l'esquerra proposa estendre els drets socials i incrementar els recursos per ampliar i millorar els serveis públics, l'alternativa que CiU ens ofereix són xecs per facilitar que els més rics puguin adquirir-los en el mercat i que els que més tenen obtinguin desgravacions fiscals per pagar menys impostos.Mentre altres cauen en una preocupant dretanització, escudant-se en arguments de tipus competencial tan inversemblants com oportunistes per oposar-se a aquest gran avanç social, les forces progressistes catalanes continuarem treballant en el que resta per a l'aprovació definitiva i eldesenvolupament de la nova llei de dependència.

Estem convençuts que avui farem un gran pas per construir una societat més justa i igualitària en la qual totes les persones, amb independència de les seves limitacions i el seu nivell d'ingressos, puguin moure's amb el mínim de dignitat que la vida mereix.
http://www.elperiodico.cat/
OPINIÓ // EL MIRADOR >> ALBERT SÁEZ

El mercat de Calaf dels candidats
Albert Sáez
La campanya ha convertit aquests dies Catalunya en una mena de gran mercat de Calaf que ens ha deixat una mica atabalats. A hores d'ara, ja som incapaços de calcular quants xecs ens donaran si tenim sis fills, a quina edat ens pagaran l'audiòfon, quantes vegades hem de passar per un peatge perquè ens surti gratis o a quina conselleria de totes les que es crearan ens haurem d'adreçar per demanar la pròxima subvenció. La majoria de les promeses electorals dels partits són serioses només si ens en llegim la lletra petita que apareix en els programes aprovats. Però tal com ens les expliquen pel broc gros tenen certament un to molt patètic, atès que no ens concreten ni les condicions ni els sacrificis que caldrà fer per aconseguir-les.
Que quedi clar que aquí ningú ens pagarà res ni encara menys ens ho donarà gratis, en tot cas qui governi podrà canviar algunes prioritats pressupostàries o bé apujar el tram autonòmic dels impostos cedits en el nou Estatut per pagar-nos les coses que ara financem directament.
Una part substancial d'aquesta manera de fer és responsabilitat dels periodistes i dels assessors de comunicació dels partits. Ens passem la vida criticant els polítics perquè no parlen dels temes que "interessen a la gent". I quan ho fan, ens queixem que siguin excessivament populistes. Igualment, atès que hem establert el principi d'identificar la pluralitat amb la homogeneïtat del temps i de l'espai que assignem als partits, aleshores els obliguem a dir- ne una de ben grossa cada dia per ocupar la quota que tenen adjudicada, especialment a la ràdio i a la televisió pública.
Aquestes rutines de la vida política s'accentuen quan arriba el tram més intens de la campanya i, com remarcava l'altre dia Carles Capdevila al programa d'en Bassas, resulten del tot inversemblants si se'ns acut sumar les promeses que ens fan els partits que presumptament podrien fer coalició de govern. Des d'aquest punt de vista, el pacte més rendible seria la dita sociovergència, perquè si afegim els xecs de Mas a les prestacions de Montilla, la vida ens pot arribar a sortir pràcticament gratis. Vaja, que finalment es faria realitat la vella profecia de Francesc Pujols, quan va preveure que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat. Altra cosa seria valorar si una despesa d'aquesta magnitud ens la podrem permetre malgrat el previsible augment de recursos disponibles a la Generalitat a partir del nou sistema de finançament, sempre que no arribi el vicepresident Solbes amb les rebaixes que ja ha començat a anunciar. Però que quedi clar que aquest mercat de Calaf que ens han muntat ens fa perdre tant de prestigi a la resta d'
Espanya com la famosa corona d'espines, les paraules de Rubianes o el debat de l'Estatut, sobretot si el que ens venen és fum.
http://www.elperiodico.cat/

4.10.06

DIA A DIA
Xavier Grau
Regidor de Governació, Paeticipació Ciutadana i Comunicació

PRESIDENTS i VOCALS
L'Ajuntament de Cubelles ha celebrat aquest matí el Ple de dessignació de les persones que ocuparan les meses electorals als propers comicis autonòmics. Es tracta d'un Ple centrat en el sorteig informàtic per nomenar presidents, vocals i suplents de les meses electorals cubellenques. La participació de la ciutadania com a protagonistes centrals de les jornades electorals eleva la grandesa de la Democràcia al rang del sublim. A força de ser un dret exercit, per sort, en ja nombroses ocasions cal tenir present que la conquesta democràtica va costar vides i esforços de moltes persones. Les persones que ocuparan les meses electorals el proper 1 de novembre -veïns i veïnes nostres- ens representen i encarnen també aquesta sobirania popular que és la dipositaria de la legitimitat democràtica i a la vegada la màxima garantia del progrés de les comunitats democràtiques. A la propera jornada electoral caldrà lliurar el DNI i les paperetes del vot als membres de les meses electorals i caldrà també donar-los les gràcies pel seu compromís i la seva participació. Algun dia, a més, en un pais força donat als homenatges institucionals, caldrà plantejar-se el reconeixement a aquesta senzilla i magnífica manifestació d'implicació democràtica. 5.-
Ajuda el planeta, estalvia energia a casa

Marta Aznar (laMalla.net)

Aquesta setmana se celebra la Setmana de l'Energia, una setmana que fa campanya a favor d'estalviar energia per tal de contribuir a no contaminar i fer malbé, més del que ja està, el nostre planeta. Cal que sàpigues que l'energia que fas servir a casa (el gas i l'electricitat) prové, en gran mesura, de combustibles fòssils, és a dir, combustibles que en cremar-se i produir l'energia desprenen CO2, un element químic altament contaminant que provoca l'anomenat efecte hivernacle. Per evitar-ho, només cal canviar alguns hàbits que impliquin consumir menys energia, és a dir reduir les factures de gas i electricitat, cosa que també t'agrairan els pares. Si vols aprendre com pots estalviar energia a casa i, en general, en la teva vida quotidiana, segueix-nos.
10 consells per estalviar en la teva vida quotidiana

1. Si a l'hivern tens fred i a casa tens calefacció o estufes, abans d'apujar-ne la temperatura, prova de posar-te un jersei. No és sostenible estar a casa en ple mes de gener en màniga curta i amb la calefacció funcionant a tot gas. L'Institut Català de l'Energia (ICAEN) recomana mantenir la llar a una temperatura d'uns 20ºC a l'hivern i... portar màniga llarga.
2. El mateix passa a l'estiu. L'estiu és per passar calor, si més no, una mica. Si a casa tens aire condicionat, fes cas de l'ICAEN i no l'abaixis més dels 25ºC. Posa't roba fresca i no intentis convertir casa teva en un iglú i anar tu amb anorac. Com més intentis refredar la cas, més energia gastaràs.
3. Comprova que les finestres tanquen bé i el fred no es col·la per enlloc, a l'hivern. I obre les finestres a banda i banda de la casa perquè l'aire circuli, a l'estiu.
4. A l'hora, juga amb les persianes i les cortines per climatitzar la casa. A l'hivern, aprofita els rajos de sol per escalfar l'estança: apuja la persiana i deixa que entri l'escalforeta. A l'estiu: abaixa les persianes. La foscor dóna sensació de frescor.
5. Apaga la llum quan surtis de les habitacions. Si no hi ha ningú, a qui li serveix que la bombeta estigui encesa??? I ja de pas, demana als pares que posin bombetes de baix consum, que gasten 5 vegades menys energia que les normals i fan la mateixa llum.
6. Si és de dia i a l'estança hi ha finestres, aprofita la llum natural. 7. No tinguis la porta de la nevera oberta si no és per treure'n alguna cosa. El fred surt i la calor de fora entra, i obligues a la nevera a treballar més - o sigui, a consumir més energia - per poder mantenir la temperatura adequada en el seu inetrior.
8. Apaga la televisió, la cadena de música, l'ordinador i qualsevol altre aparell elèctric per l'interruptor d'encès/apagat (on/off). No ho facis per l'opció d'stand by (quan es queda amb la llumeta vermella), perquè l'aparell va consumint energia sense funcionar.
9. Tanca l'aixeta si no fas servir l'aigua, quan et dutxis, et rentis les dents o netegis els plats, no només perquè estalviaràs aigua, sinó perquè així no faràs funcionar l'escalfador o caldera innecessàriament.
10. Ves a l'escola, a casa dels amics, a veure els avis, al futbol, a la natació o allà on vulguis anar, caminant o en transport públic. Potser si que fa mandra de bon matí anar al cole caminant, en metro o bus, carregat amb la motxilla, però pensa que si et duen en cotxe estaràs llançant grans quantitats de CO2 a l'atmosfera, contribuint a esclafar encara més el planeta.Ara posa en pràctica aquests consell i posa el teu granet de sorra en la lluita per conservar el planeta.
Publicat 04/10/2006 - 07:30h
http://www.lamalla.net/
Participació Ciutadana i Comunicació

Cloenda-col·loqui de l'Exposició de ràdios antigues al Centre Social, divendres La cloenda comptarà amb un col·loqui sobre el periodisme local i comarcal, a partir de les vuit del vespre

Aquest divendres, 6 d’octubre, es clausura l’exposició de ràdios antigues organitzada per Ràdio Cubelles al Centre Social, dins dels actes commemoratius dels seus 25 anys. L’acte, que començarà a les vuit del vespre, comptarà amb la participació de la periodista sitgetana Montse Lago, que parlarà de la importància de les ràdios locals a través de la seva pròpia trajectòria professional.
Per la seva banda, Francesc Pujades, el col·leccionista que ha cedit les ràdios, farà una repassada als models exposats que passen dels anys 30 fins els anys 60. Paral·lelament, la mostra acull una exposició de fotografies de tots els actes celebrats fins el moment en aquest 25è aniversari. Ràdio Cubelles Dimarts, 03-10-2006
Educació i Joventut.

Comencen les activitats de tardor de l'Espai Jove.

Es pot fer dansa del ventre, fotografia i expressió teatral i es prorroga la inscripció de l'activitat de fotografia
El passat 2 d'octubre van començar les activitats que ha programat l’Espai Jove per aquesta tardor. Aquest trimestre tindran lloc, en diferents espais del Centre Social, les activitats de dibuix artístic, dansa del ventre i expressió teatral.
El curs de fotografia, però, no començarà el dia previst per manca de participació. Les inscripcions s’allarguen una setmana més en previsió que s’inscrigui la gent necessària per tal de tirar el curs endavant.
En el cas de dibuix artístic i expressió teatral encara queden places disponibles per a inscriure’s-hi. Els grups de dimarts i dijous del curs de dansa del ventre estan complerts, i degut a la gran demanda d’aquest taller s’obrirà un tercer grup, l’horari del qual està per confirmar.
Departament de Comunicació Dimecres, 04-10-2006
www.cubelles.com

3.10.06

DIA A DIA
Xavier Grau i Roig
regidor de Governació, Participació Ciutadana i Comunicació

EL CANVI NO PERJUDICA LA SALUT
La visió que una persona o una organització pot tenir sobre el canvi, sobre la transformació, oscila entre la por al percebre una amenaça o l'esperança al captar una oportunitat. Cubelles, com a municipi en ràpida transformació, afrontarà canvis estructurals determinants en els propers anys i cal que els enfoquem com a una riquesa d'opcions, d'oportunitats i nous reptes com potser mai a la història hem viscut. No només la Casa Gran, l'Ajuntament, afronta nous reptes i nous canvis. Les entitats, les associacions, els col.lectius ciutadans també estan inmerses en aquesta nova aposta pel futur de la comunitat. Des d'una institució propera com és l'Ajuntament cal seguir apostant per transformacions que potser ara semblen petites o poc importants però que en un futur no molt llunyà percebrem com a imprescindibles i, el que és més important, irreversibles i sense camí enrera perque el canvi -el bon canvi- no perjudica la salut ni de les persones ni de les organitzacions.
Ballarí elegant
Guti
Alfred Bosch

Ara que la vella dama negra t'estira, potser és l'hora de meravellar-nos dels afectes que has collit. És difícil passar pels tràngols de la lluita clandestina i del faccionalisme d'esquerres, Antoni, i no ser profundament odiat. Que la teva vida ha tingut ombres? Home, no podia ser d'altra manera: has passat moltes hores al sol. Quan vas emergir a la llum de la Transició, eres un dels forts de la política. Ningú no et confonia amb un jugador de futbol, Guti, i el teu PSUC era el partit més vigorós del país. En pocs anys el vau convertir en una olla de grills, amb aquella pulverització combinada d'afgans, leninistes i moderats. Tu vas navegar amb la teva gràcia entre l'euroverb afinat i la barbeta d'aire bolxevic. Vas mirar-te les estridències de la canalla amb ulls de pediatre, menuts i escèptics, i vas renunciar a molts honors. De vegades et confonien amb Maurice Béjart. Tu reconeixies que havies ballat molt a la vida, i després et miraves al mirall per exclamar la sort que tenia el ballarí francès de ser confós amb tu. Vas ser juganer amb el teu ego, i vas decidir que mai no faries memòries (ens ho perdrem), perquè no t'agradava instal·lar-te en la justificació. Sempre vas ser un dansaire elegant, un senyor presumit aparellat amb una senyora ironia. Ara te'n vas, i ens deixes orfes en companyia d'aquest ecosocialisme que es mira al mirall i no es pot confondre amb tu. Què vols fer-hi?, tot s'encomana menys l'hermosura.
www.avui.cat

2.10.06

EL QUART PILAR DE L'ESTAT DE BENESTAR / ELS DETALLS

332.000 catalans es beneficiaran de la llei de dependència de l'esquerra
1. • PSC, ERC i ICV reivindiquen l'"avanç social" i atribueixen el rebuig de CiU a la "deriva neoliberal"
2. • La norma, amb el suport del PP, aportarà 40.000 llocs de treball i recursos addicionals a Catalunya

MÉS INFORMACIÓ

· Quan el carrer és un luxe

ENRIC HERNÀNDEZMADRID
La llei de dependència, que enfronta l'extint tripartit amb CiU, comença a colar-se a la precampanya catalana. Convençuts de les bondats del que consideren el principal avanç social d'aquesta legislatura, el PSC, Esquerra i ICV han recompost la seva fràgil aliança per fer front comú davant la federació nacionalista, que rebutja el projecte perquè estima que envaeix les competències de la Generalitat. Les xifres, en tot cas, són prou eloqüents: la llei beneficiarà 1,3 milions d'espanyols --d'ells, 332.000 catalans-- que no poden valer-se per si mateixos, a més a més de les seves famílies.El batejat com a quart pilar de l'Estat de benestar començarà a rutllar l'1 de gener que ve. Abans, aquest dijous, el Congrés dels Diputats remetrà al Senat, amb el suport de més del 90% dels diputats, el projecte de llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Un nivell d'acord tan insòlit com aquest és fruit de la recent adhesió del PP a una iniciativa que, impulsada pel ministre de Treball i Afers Socials, Jesús Caldera, va comptar des del principi amb el suport d'ERC i IU-ICV, a les quals s'han anat sumant --juntament amb sindicats i empresaris-- tots els grups restants tret de dos: CiU i el PNB.

DIFERÈNCIES CALDERA-DURAN.

El maig passat el Grup Català va estar a punt de donar suport a la llei, però l'acord --plasmat fins i tot per escrit-- es va frustrar finalment per les discrepàncies entre Caldera i el democristià Josep Antoni Duran Lleida sobre com escenificar la firma. El larvat enfrontament entre les forces d'esquerres i CiU es va agreujar la setmana passada al sumar-se al pacte els populars, accentuant així l'aïllament de la federació nacionalista. I tot això, és clar, amb les eleccions catalanes de l'1 de novembre com a teló de fons.Més enllà de disputes electorals i discussions competencials, l'objectiu de la norma és que l'atenció a les persones dependents no estigui condicionada, com ara, a les disponibilitats pressupostàries de cada administració, sinó que sigui un dret subjectiu i universal.

CATÀLEG DE SERVEIS

Segons les dades del Llibre Blanc de la Dependència i del Departament de Benestar Social, el 4,6% de la població catalana pateix alguna mena de discapacitat que la converteix en dependent, en més o menys grau. Gràcies al projecte de llei en marxa, doncs, uns 332.000 catalans --96.000 afectats de dependència severa i 210.000 més grans de 65 anys-- es beneficiaran gradualment d'un catàleg de serveis que inclourà, entre altres, la teleassistència, l'ajuda a domicili, l'ingrés en residències públiques o concertades i l'atenció en centres de dia. Part de la factura anirà a càrrec dels usuaris, segons el nivell de renda de cadascú.En els dos anys vinents, a més a més, uns 4.000 catalans amb familiars dependents al seu càrrec percebran ajudes per contractar assistents professionals. Fins al 2015, quan finalitzi el desenvolupament del nou Sistema Nacional de Dependència, el nombre de places residencials i de centres de dia creixerà un 20%, de manera que, segons estimacions oficials, a Catalunya es crearan 40.000 llocs de treball. Com a administració responsable en els serveis socials, la Generalitat gestionarà, ja l'any que ve, un percentatge a convenir dels 400 milions d'euros pressupostats per l'Estat per sufragar aquestes prestacions.I darrere les dades, la picabaralla política. Daniel Fernández, coordinador del PSC a les Corts, atribueix aquest "avanç social" a "l'existència d'una majoria progressista" al Congrés, i atribueix el rebuig manifestat per CiU a una "deriva neoliberal" que la situa "a la dreta del PP". Com a exemple d'aquesta suposada dretanització, el PSC esgrimeix la idea d'Artur Mas que la Generalitat entregui xecs a les famílies perquè així puguin rebaixar la factura de la sanitat i l'educació privades.Carles Campuzano (CiU) es defensa de les crítiques al.legant que aquesta llei, "la més centralista de la legislatura", vulnera l'Estatut, que atorga a la Generalitat competència exclusiva sobre serveis socials."En lloc de pàtries, CiU defensa patrimonis", diu Joan Tardà (ERC), que culpa CiU d'"amagar darrere la bandera competencial" el seu desigþque "els mercats entrin amb fúria en els serveis públics".Carme García (IU-ICV) nega que la norma envaeixi les atribucions de la Generalitat, ja que es limita a fixar una garantia de prestacions mínimes per a tots els dependents i deixa el posterior desenvolupament a les mans de les autonomies.
http://www.elperiodico.com/

1.10.06

Campoamor y el voto femenino

Por Amelia Valcárcel
Domingo 1ro octubre 2006.

Alcalá Zamora es jefe de Gobierno en 1931. Está en el Parlamento. Lo contempla, pensativa y esperanzada, una diputada menuda y muy conocida, Clara Campoamor. Está sentada en su escaño, pensando en los "alvéolos del futuro". Más exactamente, en el feminismo y los tales alvéolos. Allí, se lo dijo el propio Alcalá hace unos años, está esperando la igualdad de las mujeres, y, como son lugares lejanos, irá para largo. Pero Clara Campoamor ahora, en este día, ve que esa misma persona, ahora jefe del Gobierno, está a favor del voto femenino. El futuro se está haciendo presente. Es el 1 de octubre de 1931. Se va a continuar el debate y se va a votar el artículo que habla de los derechos electorales.
Campoamor ya trae a cuestas un par de meses de debates, que han sido intensos, pero que ha ido ganando. No ha faltado un solo día a la Comisión Redactora y conoce también lo que los grupos apoyan. Los derechos políticos de las españolas están, por fin, al alcance de la mano. Dos mujeres, que no podían elegir, han sido elegidas, para un Parlamento de 465 diputados.
Campoamor ya sabe olfatear el ambiente. Ventea que algo no va bien. Entradas, salidas, señas, corrillos, risas... Más tarde escribirá: "El primero de octubre fue el gran día del histerismo masculino dentro y fuera del Parlamento, estado que se reprodujo, quizá aún más agudizado, el primero de diciembre. Esta manifestación nerviosa se localizó anchamente en las tres minorías republicanas y acusó manifestaciones agudísimas personales en diputados a quienes creíamos más serenos. Se extendió a toda la prensa, de izquierdas y no de izquierdas".
Con ambiente tenso y ánimo caldeado, la Cámara bulle. Campoamor espera. Todo el mundo pone la luz sobre ella y la identifica como valedora del derecho de las mujeres al voto. Tiene apoyos; los ha contado y cultivado. Tiene enemigos; los conoce y ya ha argumentado contra sus posiciones. Es buena dialéctica, incluso muy buena.
Ha salido de Malasaña, huérfana, con una madre costurera y una abuela portera; se ha puesto a trabajar a los 12 años, primero en talleres de modistería, de peque, después de dependienta de mercería. Y sola ha ido estudiando, aprendiendo, formándose. Ha sido primero empleada y recorrido España por oficinas de telégrafos y pensiones; después maestra de adultos en Madrid. Ha hecho el bachillerato como ha podido, pero en dos años, los mismos que le lleva acabar la carrera de Derecho cuando tiene 35. Sin familia que la promocione, hecha a sí misma, y, como se va a dar cuenta inmediatamente, sin grupo político propio que la respalde. Porque, mientras ella mira a Alcalá Zamora y piensa, casi divertida, en los alvéolos de futuro, aquí y ahora hay una gran estrategia en marcha. La otra diputada, Kent, ha pedido intervenir.
"Es significativo que una mujer como yo se levante a decir a la Cámara, sencillamente, que creo que el voto femenino debe aplazarse. Que creo que no es el momento de otorgar el voto a la mujer española: lo dice una mujer que, en el momento de decirlo, renuncia a un ideal".L a verdad es que, después de esta sorpresa, y andados ya muchos parlamentos, la estrategia es archisabida: que sea una mujer quien se oponga a los avances feministas. Pero en 1931 era nueva. La Cámara estira las orejas. Desconcierto y chacota: ¡sólo son dos y no están de acuerdo! Así son ellas, como de antiguo se sabe.
En el fondo del asunto un frente cerrado contra los derechos políticos de las españolas, representado por una diputada que consigue vivas y aplausos a medida que desgrana su postura. No se opone al voto, sino a la oportunidad: que voten las españolas cuando estén maduras para ello, que ya se verá.
Campoamor tiene que dejar de ensoñarse en los alvéolos de futuro. Aquello, aunque lo venteara, no se lo esperaba. Es nuevo e inaplazable. Tiene que hablar, tiene que defender el voto, templadamente, como si no percibiera la puñalada. Habla, escribirá después, "bien a su pesar". Ya sabía que llevaba la bandera del sufragio y que ésta resulta pesada; pero tendrá que oponerse a una Cámara cuyo nivel baja continuamente, entre interrupciones, abucheos, bromas de dudoso gusto y esporádicos aplausos. "Yo ruego a la Cámara que me escuche en silencio; no es con agresiones y no es con ironías como vais a vencer mi fortaleza; la única cosa que yo tengo aquí ante vosotros que merezca la consideración y acaso la emulación es defender un derecho a que me obliga mi naturaleza, mi tesón y mi firmeza". Y agrega: "Es un problema de ética, de pura ética, reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos; sólo aquel que no considera a la mujer ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y el ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre".
Pero, como se habla de oportunidad, se acoge a las estadísticas: españoles y españolas están parecidamente, pero ahora las españolas salen del analfabetismo más deprisa, porque quieren cambiar y tener otra vida, porque confían en la nueva política, porque tienen esperanza. Y la plenitud de los derechos políticos es el seguro cierto de que alcanzarán la equidad de los civiles, de que tendrán oportunidades: no se juega sólo el voto, se juega toda una forma de entender la justicia entre los sexos.
Fue una sesión larga que tuvo además sucesivas vueltas al estribillo. En este tema, los que perdían nunca se daban por vencidos. Alargaron la agonía hasta diciembre. Campoamor, agotada, vio como terminaba la de aquel día con una apretada victoria de 40 votos. Llevaba muchos años en esto y marchó a prepararse para la siguiente. A ella esa victoria le costó primero su carrera política y un solitario exilio después. Nunca se arrepintió. Escribe: "Digamos que la definición de feminista con la que el vulgo pretende malévolamente indicar algo extravagante indica la realización plena de la mujer en todas sus posibilidades, por lo que debiera llamarse humanismo".
Fuente: El País
Amelia Valcárcel es catedrática de Filosofía Moral y Política de la UNED y miembro del Consejo de Estado.
www.mujeresenred.net