M. Trives/Diari de Cubelles
Sovint faig referència a articles de
Joan Barril . El seu estil es impecable . Avui parla de Celestino Corbacho,designat Ministre del nou Govern de Zapatero.
Llegiu i trobareu una bona lectura.Com sempre.
ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRILCarta a un ministre
JOAN BARRIL
Necessitàvem immigrants, i en comptes d'immigrants ens arriben persones. Aquest descobriment encara sacseja el món judicial, policial i social. Des que el nostre nivell de vida va començar a sustentar-se en el treball d'altra gent i des que els nostres compatriotes van decidir que aquestes feines ja les faria algú altre, la immigració ha estat el gran fenomen que ens atordeix. Ara fa uns quants anys tots ens consideràvem ciutadans del món, fins que el món va trucar a la porta de les platges i dels aeroports i es va acabar l'eufòria multiculti. Vam passar, llavors, de ser uns universalistes esplèndids a convertir-nos en uns xenòfobs atemorits. Fins i tot ens vam inventar sufixos despectius per als habitants del soterrani social. Als intel.lectuals i professionals argentins, xilens o uruguaians que es van instal.lar, per al seu bé i el nostre, a Espanya, se'ls deia sudaques. Als treballadors nigerians, gambians o senegalesos que cultiven les nostres amanides se'ls va dir negrates, i moracos als magribins, i xinesos a tots els que llueixen ulls ametllats, i paquis als de cara fosca. El problema de la immigració no és únicament dels immigrants, sinó també dels que ja no ens recordem que som el resultat de milers d'immigracions interiors. També el ministre que es dedicarà a evitar que el que és un benefici acabi sent un problema.
Algun dia, algú amb bona ploma, potser el meu amic Arturo, haurà de fer una biografia de gent com Celestino Corbacho. I d'altres amics experts en les coses del poder hauran d'explicar de quina manera els partits polítics van servir d'ascensor social a aquelles persones que, com Corbacho, van saber exercir de traductors de mons diferents i fer convergir els seus desitjos amb les necessitats de la gent. Ahir, alguns comentaristes parlaven de Corbacho i el definien com "un dur". Sens dubte, ho és. Forma part d'aquella escola política del PSC del Baix Llobregat que s'expressa millor amb els silencis densos que amb les paraules frívoles, potser perquè el silenci sempre és la màscara de l'error i les paraules, frívoles o no, exigeixen sempre un incòmode diàleg per al qual no tothom està capacitat. L'estil de Celestino no és el meu estil, però prefereixo al capdavant d'un ministeri un polític com Corbacho, que sap el que vol i que, sobretot, sap qui no vol.
Cada vegada que vaig o vinc de l'aeroport veig sobre la plaça d'Europa el llegat d'aquest gran alcalde que ha sabut col.locar l'Hospitalet al mapa. Ha sabut batallar amb les immobiliàries i amb els grans ambaixadors dels diners, i ningú no ha pogut interpretar mai el pensament --o simplement la passió-- que s'amagava sota les seves celles blindades. Ara se'n va a Madrid a gestionar la burocràcia de la Seguretat Social i a defensar la vida dels treballadors. Però, abans que res, a imaginar camins en el claustre de la immigració. Aquest sí que és tot un repte, Celestino. Una bona oportunitat per comprendre que, abans que immigrants o professionals o treballadors, hauràs de tractar amb persones que no seran votants. Més encara: hauràs de buscar l'equilibri entre la seva esperança i la teva desconfiança. En aquesta tasca, la més difícil del Govern, pots comptar amb mi. Perquè treballaràs amb una matèria primera delicada. Per a tu és l'hora de prestigiar l'orgull del sociata. Oblida't dels números. No arrufis el nas. Arqueja les celles. Sorprèn-te. I somriu. Que el somriure no ha estat mai un signe de debilitat, sinó de generositat. Això, la generositat, també és el poder.
També trobareu informació
