DISCURS D'ACCEPTACIÓ DEL PREMI MICRÒFON D'OR 2008 DE RÀDIO CUBELLES
PER PART DE LA GUARDONADA, PILAR LÓPEZ
Bona nit a tothom.
Gràcies a tots els que heu volgut acompanyar-me en aquest acte tan emotiu.
Estic molt contenta d’estar envoltada d’amics i companys, de tota la bona gent que ha tingut la voluntat de compartir avui aquest acte, que de fet és un homenatge a Ràdio Cubelles, una emissora ferma, formada per gent ferma, que ha sabut encaixar amb fermesa tots els embats que ha rebut durant 27 anys.
Avui Ràdio Cubelles m’atorga el Micròfon d’Or, un reconeixement que m’ha sorprès molt i que no em sembla gaire just, perquè crec que hi ha persones que se’l mereixen més que no pas jo. Són els periodistes que estan cada dia al peu del canó, exercint l’ofici de la manera més honesta possible, malgrat totes les traves amb què ensopega diàriament en aquesta societat el dret a la informació.
I vist així, penso que no me’l mereixo gaire, aquest Micro. A Ràdio Cubelles només vaig fer la feina que se m’havia encomanat: tirar endavant la ràdio. La vaig fer tan bé com vaig poder. Però no hauria obtingut cap resultat si no fos per la gran col·laboració que vaig tenir.
No hauria fet gran cosa sense la tasca dels 45 col·laboradors que va arribar a tenir l’emissora en aquella època, que em van donar el seu suport incondicional en tot moment. Quan les coses anaven bé i quan no hi anaven tant. I aquí van demostrar ser, a més d’uns bons professionals, uns amics excel·lents. Aquest Micro d’Or, de fet, l’hauríem de compartir entre tots perquè fos de justícia, i a tots 45 el dedico. I, en especial, el dedico al Víctor Alari, que va ser el que em va embarcar en aquesta odissea cubellenca.
En realitat, la que hauria d’estar agraïda a Ràdio Cubelles sóc jo. Quan vaig arribar aquí l’any 1981, passava una època molt delicada per tota una sèrie de circumstàncies personals que havia viscut. La tasca de dirigir l’emissora va ser tot un repte. M’hi vaig dedicar en cos i ànima, i això em va ajudar molt a superar la crisi. El cas és que em donava tanta feina que no tenia temps de pensar en res més. I així va ser com vaig anar recuperant la seguretat i l’alegria, i vaig intentar encomanar-les als companys de la ràdio. I llavors vaig veure que formàvem un gran equip.
De Cubelles, en guardo una pila de bons records, de sensacions, d’emocions i d’aprenentatges. És clar que hi vaig viure moments de tensió, de desconcert, d’impotència i de ràbia per alguna injustícia. Però aquests records estan tancats en un arxiu petitet, de poca capacitat. A l’arxiu amb més memòria hi tinc guardats tots els altres, que són la majoria.
Són els moments màgics que vaig compartir amb els meus amics: quan l’Ajuntament va acceptar la proposta de construir uns estudis nous (que ara ja són vells), quan un programa ens sortia rodó, quan organitzàvem un acte i omplíem L’Aliança, o quan el Tito feia pronunciar al seu saxo una frase llarga, expressiva i melancòlica...
Són tants els bons records que de fet no m’hi caben, a l’arxiu, i ja n’he perdut uns quants. Hi ha situacions i persones, però, que no s’obliden mai.
Com els meus tècnics, que es poden qualificar d’heroics, ja que aconseguien resultats magnífics amb uns mitjans més aviat precaris. La meticulositat i l’afany de perfecció del Javi Rodríguez. La impassibilitat i la bonhomia del Joan Martínez. L’enginy i l’humor negre del Josep Almirall. L’alegria i la vivesa de l’Àlex Valverde. Cadascun amb el seu estil, eren l’ànima electrònica de la ràdio.
Dels realitzadors, en guardo igualment records entranyables. L’amor pel país que traspuava dels programes de la Dolors Thomas, que tant li costava pujar les escales de l’estudi. L’espontaneïtat dels alumnes de la classe del Víctor quan gravaven el programa infantil amb el Jordi Llompart. La il·lusió d’un noi jovenet anomenat Manel Sastre que venia des de Segur amb els discos lligats darrere la moto. La realització impecable dels programes de música del Napo, el Pere Carrillo, el Tito i el Lluís Osdepernil, que em feien treure el barret.
Tampoc no oblidaré mai l’acollida del Víctor i la Xus, tota prenyadeta ella, quan em van asilar a casa seva com si fos de la família. Ni la mala bava creativa de l’Iu Forn, la saviesa urbana del Peti, la bona voluntat de la Margarida, la dolçor de la Carme Dastis, els acudits verds del Valverde pare ni els concerts de la Ràdio Cubelles Big Band 8a Assemblea.
I recordo de la mateixa manera els pantalons que em va prestar l’il·lustríssim Lluís Pineda el dia que vaig arribar amb la moto xopa com un pop, i l’atac de riure consegüent que li va agafar al tècnic. I les reunions decisòries fetes amb el Joan Amorós sota les potes d’una vaca.
I un tractor aparcat a la porta de l’emissora, que volia dir que el Ramon de cal Baró estava davant del micro. I l’estudi de les golfes de l’Ajuntament, que era tan diminut que pràcticament havies de seure a la falda de l’entrevistat per fer-li les preguntes.
I la unitat mòbil, formada per un vespino, una gravadora lligada amb un cordill i un xicot de 16 anys, anomenat Xavier Grau, que amb el temps i una canya va arribar a ser un dels millors periodistes del continent.
I la sorpresa que em trobava molts dies darrere la porta de casa, quan tornava a mitjanit rebentada de treballar: un meló, una ampolla de vi o una dotzena de tomaques que m’havia deixat algun admirador anònim.
Tot això només pot passar a Cubelles. I és el que fa que aquesta emissora sigui única, autèntica i irrepetible.
La ràdio l’hem feta viure entre tots. El mèrit, doncs, no va ser pas meu. Si Ràdio Cubelles ha superat tots els daltabaixos i ha arribat fins al 2008 en bon estat de salut, és perquè compta amb un equip molt competent i perquè des del primer dia s’hi ha fet les coses amb ganes, bon humor i molt d’amor. I l’experiència m’ha ensenyat que aquesta és l’única manera d’obtenir bons resultats en totes les assignatures d’aquesta carrera anomenada “vida” que tots estem obligats a estudiar.
Per acabar, només us vull donar les gràcies altra vegada per aquest Micro d’Or que no em mereixo i felicitar l’emissora més tossuda i més trempada del país.
Visca Ràdio Cubelles!
Gràcies a tots els que heu volgut acompanyar-me en aquest acte tan emotiu.
Estic molt contenta d’estar envoltada d’amics i companys, de tota la bona gent que ha tingut la voluntat de compartir avui aquest acte, que de fet és un homenatge a Ràdio Cubelles, una emissora ferma, formada per gent ferma, que ha sabut encaixar amb fermesa tots els embats que ha rebut durant 27 anys.
Avui Ràdio Cubelles m’atorga el Micròfon d’Or, un reconeixement que m’ha sorprès molt i que no em sembla gaire just, perquè crec que hi ha persones que se’l mereixen més que no pas jo. Són els periodistes que estan cada dia al peu del canó, exercint l’ofici de la manera més honesta possible, malgrat totes les traves amb què ensopega diàriament en aquesta societat el dret a la informació.
I vist així, penso que no me’l mereixo gaire, aquest Micro. A Ràdio Cubelles només vaig fer la feina que se m’havia encomanat: tirar endavant la ràdio. La vaig fer tan bé com vaig poder. Però no hauria obtingut cap resultat si no fos per la gran col·laboració que vaig tenir.
No hauria fet gran cosa sense la tasca dels 45 col·laboradors que va arribar a tenir l’emissora en aquella època, que em van donar el seu suport incondicional en tot moment. Quan les coses anaven bé i quan no hi anaven tant. I aquí van demostrar ser, a més d’uns bons professionals, uns amics excel·lents. Aquest Micro d’Or, de fet, l’hauríem de compartir entre tots perquè fos de justícia, i a tots 45 el dedico. I, en especial, el dedico al Víctor Alari, que va ser el que em va embarcar en aquesta odissea cubellenca.
En realitat, la que hauria d’estar agraïda a Ràdio Cubelles sóc jo. Quan vaig arribar aquí l’any 1981, passava una època molt delicada per tota una sèrie de circumstàncies personals que havia viscut. La tasca de dirigir l’emissora va ser tot un repte. M’hi vaig dedicar en cos i ànima, i això em va ajudar molt a superar la crisi. El cas és que em donava tanta feina que no tenia temps de pensar en res més. I així va ser com vaig anar recuperant la seguretat i l’alegria, i vaig intentar encomanar-les als companys de la ràdio. I llavors vaig veure que formàvem un gran equip.
De Cubelles, en guardo una pila de bons records, de sensacions, d’emocions i d’aprenentatges. És clar que hi vaig viure moments de tensió, de desconcert, d’impotència i de ràbia per alguna injustícia. Però aquests records estan tancats en un arxiu petitet, de poca capacitat. A l’arxiu amb més memòria hi tinc guardats tots els altres, que són la majoria.
Són els moments màgics que vaig compartir amb els meus amics: quan l’Ajuntament va acceptar la proposta de construir uns estudis nous (que ara ja són vells), quan un programa ens sortia rodó, quan organitzàvem un acte i omplíem L’Aliança, o quan el Tito feia pronunciar al seu saxo una frase llarga, expressiva i melancòlica...
Són tants els bons records que de fet no m’hi caben, a l’arxiu, i ja n’he perdut uns quants. Hi ha situacions i persones, però, que no s’obliden mai.
Com els meus tècnics, que es poden qualificar d’heroics, ja que aconseguien resultats magnífics amb uns mitjans més aviat precaris. La meticulositat i l’afany de perfecció del Javi Rodríguez. La impassibilitat i la bonhomia del Joan Martínez. L’enginy i l’humor negre del Josep Almirall. L’alegria i la vivesa de l’Àlex Valverde. Cadascun amb el seu estil, eren l’ànima electrònica de la ràdio.
Dels realitzadors, en guardo igualment records entranyables. L’amor pel país que traspuava dels programes de la Dolors Thomas, que tant li costava pujar les escales de l’estudi. L’espontaneïtat dels alumnes de la classe del Víctor quan gravaven el programa infantil amb el Jordi Llompart. La il·lusió d’un noi jovenet anomenat Manel Sastre que venia des de Segur amb els discos lligats darrere la moto. La realització impecable dels programes de música del Napo, el Pere Carrillo, el Tito i el Lluís Osdepernil, que em feien treure el barret.
Tampoc no oblidaré mai l’acollida del Víctor i la Xus, tota prenyadeta ella, quan em van asilar a casa seva com si fos de la família. Ni la mala bava creativa de l’Iu Forn, la saviesa urbana del Peti, la bona voluntat de la Margarida, la dolçor de la Carme Dastis, els acudits verds del Valverde pare ni els concerts de la Ràdio Cubelles Big Band 8a Assemblea.
I recordo de la mateixa manera els pantalons que em va prestar l’il·lustríssim Lluís Pineda el dia que vaig arribar amb la moto xopa com un pop, i l’atac de riure consegüent que li va agafar al tècnic. I les reunions decisòries fetes amb el Joan Amorós sota les potes d’una vaca.
I un tractor aparcat a la porta de l’emissora, que volia dir que el Ramon de cal Baró estava davant del micro. I l’estudi de les golfes de l’Ajuntament, que era tan diminut que pràcticament havies de seure a la falda de l’entrevistat per fer-li les preguntes.
I la unitat mòbil, formada per un vespino, una gravadora lligada amb un cordill i un xicot de 16 anys, anomenat Xavier Grau, que amb el temps i una canya va arribar a ser un dels millors periodistes del continent.
I la sorpresa que em trobava molts dies darrere la porta de casa, quan tornava a mitjanit rebentada de treballar: un meló, una ampolla de vi o una dotzena de tomaques que m’havia deixat algun admirador anònim.
Tot això només pot passar a Cubelles. I és el que fa que aquesta emissora sigui única, autèntica i irrepetible.
La ràdio l’hem feta viure entre tots. El mèrit, doncs, no va ser pas meu. Si Ràdio Cubelles ha superat tots els daltabaixos i ha arribat fins al 2008 en bon estat de salut, és perquè compta amb un equip molt competent i perquè des del primer dia s’hi ha fet les coses amb ganes, bon humor i molt d’amor. I l’experiència m’ha ensenyat que aquesta és l’única manera d’obtenir bons resultats en totes les assignatures d’aquesta carrera anomenada “vida” que tots estem obligats a estudiar.
Per acabar, només us vull donar les gràcies altra vegada per aquest Micro d’Or que no em mereixo i felicitar l’emissora més tossuda i més trempada del país.
Visca Ràdio Cubelles!
