3.9.11


Desprès de la Jam Session amb en Lucky i als seus amics, i a l’espera de que passi la xafogor d’aquest estiu, hem preparat pel proper dijous , 8 de Setembre , un grup de jazz amb molta marxa, que ens delitaran amb versions de temes actuals i de sempre amb clau de jazz, swing...


SUSSY CASTELLET QUARTET


Sussy Castellet - Veu

Ramón Teixidó - Baix elèctric

Xavi Diaz - Guitarra elect.

Joan Rion - Percussió


Horari d’actuació: 20.00h. a 21.30h.

Preu entrada: 10 €

Consumició mínima 3 €


c/ Jacint Verdaguer, 20

T-93.895.29.14
(foto/arxiu Diari de Cubelles/interior/ Aliança de Cubelles )

M Trives/Diari de Cubelles


Les tertúlies formaven part de la vida quotidiana de molts pobles. Sovint en els cafès i es reunien els homes a jugar a la brisca,poker , canasta ,burro ,manilla ,domino.i d´altres Caliquenyos, purets rosly anaven consumint-se ,tot i prenent un café ,un suau ,un cigaló,beguda també anomenada perfumat i elaborat amb cafè, sucre i brandi o conyac. mentrestant anaven deixant caure algunes tafaneries del poble que també ! ,de les llavors ,de les terres de cultiu i de la propera collita Tot un mon masculí formava part d’aquest ritual on les dones no hi participaven .

Curiosament els jocs de cartes van ser inventats per les dones a China per matar al avorriment en els palaus i dins l'harem.
Avui us recomanem la lectura d´un article publicat per Manuel Vincent on es refereix a d´altres tertúlies . Molt interessant la lectura,esperem que us agradi



MANUEL VICENT Cafés literarios. El Glacier (Marrakech)
La sabiduría de estar sentado
MANUEL VICENT 22/08/2010

Existen algunos cafés árabes muy famosos, los profundos de la Cornisa de Alejandría, algunos del callejón de los Milagros de El Cairo, el café de Paris de Tánger, los del bulevar Michelet de Argel, cuando la colonia francesa, por el que Albert Camus veía pasar a las chicas con sandalias y telas ligeras con flores mientras escribía El Extranjero o el Cintra de Orán donde escribió La Peste. En la plaza Djemma El-Fná de Marraquech hay dos cafés significativos, el France y el Glacier.


Uno intuye que esa actitud pasiva es una auténtica creación con mil años de cultura


En el mundo árabe basta con estar sentado en un café para expresar la verdadera categoría del hombre. Pese a que también podrían pasarse toda una tarde en cuclillas con un equilibrio perfecto sin que se les astillen los cartílagos de las rodillas, cuando uno ve repantigados en la terraza de un café a viejos árabes fumando, dejando pasar las horas sobre su cabeza, intuye que esa actitud pasiva es una auténtica creación con mil años de cultura. Esta vez algunos marroquíes, que ocupaban las mesas del Glacier, leían el periódico con gafas de sol y otros tenían simplemente los ojos cerrados. A media mañana parecían dormitar el tiempo bajo el sonido de los tambores y dulzainas que emanaba del fondo de la plaza.
El Glacier es el café de más referencia en Marraquech, fundado en los años treinta del siglo pasado. Detrás se levanta el minarete de la Koutubia y enfrente se abre la entrada del zoco. El porche que sombrea la puerta está sostenido por siete columnas de madera marrón oscuro, cinco frontales y dos laterales. El salón tiene dos pilastras forradas de espejos con el retrato del rey bebiendo un té de menta. Un aire decó imprime al local una elegancia gastada, también a la escalera de mármol negro con zócalos de sardinetas ocres y engastes verdes que conduce a Le Grand Balcon Café Glacier, una terraza donde funciona una pequeña brasserie. Los turistas tienden a aposentarse en el café de France, más espacioso, con salones más pretenciosos y terrazas más amplias. El Glacier es más sencillo y austero, pero tiene, tal vez, más fantasmas. Como es lógico por aquí pasó el inevitable Churchill y fijaron sus traseros muchos pintores, escritores y otros alucinados, entre la aventura de los sentidos y la ruptura de la moral burguesa, como André Gide, Matisse, Guy de Maupassant, Cocteau, que buscaban el placer del sur cuando el sur era todavía exótico y sensitivo.
Una vez más cumplí el rito de sentarme en la terraza del Glacier y no dejó de sorprenderme el mismo espectáculo que descubrí hace tantos años ya. En el primer viaje a Marraquech comprobé que en esta ciudad las golondrinas y los vencejos eran mucho más gordos que en España. De hecho en el norte de Europa hoy apenas se ve una golondrina porque el aire aséptico ha quedado sin un solo mosquito. En cambio, el crepúsculo de Marraquech se halla cuajado de insectos pegajosos que sirven de alimento a estos volátiles de Bécquer. Por lo demás acontecía una vez más lo previsto. Cuando al final del día la luz no te permite distinguir un pelo blanco de uno negro de un camello comenzaban a llamar a la oración los mohedanos desde los minaretes. Y la plaza de Djemma El-Fná respira su eternidad de tambores y dulzainas de los encantadores de serpientes, los corros de saltimbanquis, contadores de cuentos, aguadores, el humo de las brochetas de cordero junto con el olor de las boñigas de caballo, los vendedores ambulantes que asaltan a los turistas. Todo ese misterio oriental que te prende el corazón con un anzuelo de oro cuando uno es muy joven y llega a Marraquech por primera vez ha quedado diluido en un tráfico bajo el pestilente olor a gasoil, pero todavía están en pie esas murallas color canela que constituían una categoría del alma, un horizonte de todos los cuentos de Las mil y una noches.
La esencia del café árabe es la modorra. Y si uno está a favor del placer hará bien en tomarse por la mañana un té de menta en el Glacier y dejar pasar las horas por encima de la cabeza. Y sentirá que se está bien en este mundo si reincide por la tarde a la caída del sol, se vuelve a sentar en la terraza y se deja invadir por los cinco sentidos. El cerebro aquí tiene poco que hacer. Los sentidos se hallan en cada uno de los orificios del cuerpo. Desde el Glacier aun con los ojos entornados se puede ver la arena del desierto, se oyen los tambores de los encantadores de serpientes, se respira un vaho a sésamo que despide el zoco y el tacto en Marraquech es el resto de la experiencia corporal. En el Glacier no se sirven bebidas alcohólicas. La mejor droga consiste en dejar pasar las horas dulces sentado en la terraza sin que el cerebro las convierta en ninguna clase de duda, de juicio o de pensamiento.
Font : http://www.elpais.com/opinion/

29.8.11

Opinió/
LA NADIA, EN LUCKY GURI, EN GENESIES I QUE RULI...

La meva, diguem-ne, sagaç editora al digital Diari de Cubelles , Maria Trives, em sol.licita amb premura un articlet sobre el novè Festival de Jazz Vila de Cubelles, un any més en edició de butxaca al Pic & Jazz.

El meu amic Tomacot, més conegut com K. F, té la gentilesa de reservar taula per la nit estel·lar amb l’actuació de la Nadia Basurto en format Quartet: Miguel Rodríguez al piano, Luciano Poli al contrabaix i Santi Colomer  (que per error havíem col.locat Xavi Hinojosa!) a la bateria. I la nit resulta rodona, per l’afirmació del progrés de la Nadia i el seu grup compacte. Per l’aposta de la Nadia per la recuperació del repertori més clàssic del jazz: Ella, Billie, Sarah... Poca broma.

La Nadia, que és cubellenca, perque si fos francesa ja portaria nits actuant als principals escenaris de Barcelona, té un talent natural pel jazz: que és una música més d’oïda que de veu, que també. De sensacions, de matisos, d’insinuacions i de sentiments que converteixen la veu en un instrument, el principal. I la Nadia s’ho treballa amb l’scat: que és la tècnica que va dominar Ella Fitgerald i que és un talent com la gràcia o la bellesa: es té o no es té. Cal sentit musical i predisposició mental tan ferma com afinada. I sembla haver-hi dues Nadies: la que recita el text de la cançó, la que segueix la lletra –clara, disciplinada i continguda - i la que esclata amb la improvisació. Una Nadia pletòrica, mediterrània i solar que suavitza les escaires del jazz i les dulcifica. Una Nadia que no imposta a l’escenari sinó que proposa al públic que la segueixi, tendrament, cap als meandres emocionals d’una música nascuda lluny de les ribes del nostre mar. O potser no tant lluny.

De tot plegat en teniu una mostra fantàstica, al MySpace de la Nadia Basurto on podreu gaudir d’una fantàstica versió de Missing song on els teclats i la veu de la cantant recorren un camí de gust i d’elegància.

I recordant-me d’això, que el teló del festival cau amb la Nadia i també amb l’actuació renovada d’un clàssic ja del Pic & Jazz, Lucky Guri no cal esforçar-se massa per reconèixer que el Festival de Jazz reclama la complicitat de tothom per fer-ne una digna, oberta i popular desena edició. Que recuperi el gran escenari, que envaeixi la plaça de la Vila, que torni al carrer i als locals de Cubelles. La convicció d’en Jordi Genesies per mantenir el festival, com aquell que diu, en petit format ha de rebre una bona resposta col.lectiva per rellançar-ne l’edició número deu. No ho hauríem de descartar.

Què dir-ne del festival i de la feina que porta anys fent en Jordi: recordo una brevíssima nota del maig del 2010 on amb el títol Senzillament Lucky Guri ja en parlàvem de tot plegat: “Doncs, això. Com diu en Jordi, amo i senyor, mestre de cerimònies del Pic&Jazz: "Senzillament, Lucky Guri". Amb quatre retalls de Sinatra, dos gestos de Cugat i un mal dissimulat accent de Llach, el millor hereu de Tete Montoliu va exhibir-se dijous passat a Cubelles entre una trentena d'espectadors i espectadores entregats des del minut u. Com sempre, brillant. Un cop més, irreverent. Altre volta mestre de la improvisació... Lucky Guri a l'abast del nostre veïnat. En la distància curta, en la proximitat, la música de jazz és com millor es desenvolupa tot i que n'anem perdent el costum. Lucky Guri interpreta, reinventa, aporta el seu segell personal a qualsevol melodia des d'aquell primer dia que va enmirallar-se en Oscar Peterson. En temps de pasteurització de gairebé tot, l'acudit tosc, rude, emfàticament groller que el mestre utilitza per presentar cada tema i per mantenir l’interés de l'audiència a dos pams és un record d'altre temps. De l'artista de raça i de l'auditori que pot estar per tot menys per aquell sacerdot de la música sentida que durant molts anys va ser teló sonor d'escenaris plens de fum i regats d'alcohol. Avui ja no. El gran pianista del jazz català es defineix amb un My Way d'autoconfessió, es diverteix amb una virtuosíssima versió de Gilbert Bécaud i ens deixa a la cocktelera el Boig per tu de Sau amb unes gotetes de Vangelis. Ah!!! i no cal perdre's, malgrat la recent desfeta europea, la versió més entusiasta del Cant del Barça que ben bé podria haver tancat més d'una nit de gresca al Cotton Club!! Vaja, que temps era temps i tot un luxe a Cubelles”.

Cubelles és un municipi que estima i aprecia la música. I ho és també la comarca del Garraf amb l’esforç enorme de suport institucional i ciutadà a l’Orquestra del Garraf com a símbol major dels grups, bandes, escoles i centres que mantenen viva la reivindicació de la música com a font de formació del nostre jovent.

Hi es demostra, en aquest cas Cubelles, amb els i les cantaires del Cor l’Espiga, els sardanistes de l’Anella Oberta, i tots els alumnes de l’escola Pizzicato i els impulsors del Free Rock. I això que us dic s’ha afirmat amb les edicions de la Mota Festival, el Cubelles Rock City o el Festival de Música que va dirigir Edmon Colomer.

La cantarella dels ajustos econòmics me la sé. Ens la sabem. Però no podem resignar-nos a que en cultura també segueixi sent tradicional la necessitat d’un gran esforç per cultivar-la col·lectivament a pobles com Cubelles.

La música i la dansa, com la literatura i el teatre, són també eixos que vertebren una comunitat. I a Cubelles n’estem mancats. Però aquesta és una altra història, per un altre dia... que avui el que toca és espai pels músics... i si no, llegiu el que la mateixa Nadia deixa copiat al mur del seu feis: “A mí me gustaría que a un abogado o a un médico, arquitecto o ingeniero...le dijeran: Doctor, venga y atienda este caso, no hay dinero pero ayuda a promocionarse y darse a conocer; antes agradezca el espacio y la oportunidad.Hay gente que piensa que la Música no es una profesión, sino, un hobbie y que los músicos no comen ni pagan servicios, por eso sólo necesitan promoción.Si eres Músico o amas la Música, hazlo rular...”. Doncs, això, que ruli... ...

Xavier Grau i Roig

Periodista



28.8.11



LA MORT D'HERIBERT BARRERA


Un segle de lluita en tots els fronts
Heribert Barrera ha dedicat la vida a la lluita per la República i els drets nacionals de Catalunya. Des de les institucions democràtiques -abans i després del franquisme-, fins a les trinxeres de guerra i l'activisme polític

M. COLOMER
Barcelona



Nascut el 6 de juliol de 1917 a Barcelona, Heribert Barrera va viure en un entorn familiar ben significat per la República. El seu pare, sindicalista de la CNT i més tard incorporat a ERC, Martí Barrera, va ser diputat al Parlament i conseller de la Generalitat republicana. Això explica que ben aviat, el seu seu fill Heribert va entrar en política. Durant la República, Heribert Barrera va militar en diverses organitzacions republicanes, com el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1935, un any abans de l'aixecament militar feixista, Barrera es va incorporar a les Joventuts d'ERC, per fer-se més tard soldat d'artilleria de les tropes republicanes, on va lluitar al front d'Aragó i del Segre. Va acabar exiliat a França, on va conèixer la duresa dels camps de concentració d'exiliats republicans. S'havia llicenciat en Química a Barcelona, i a Montpeller es va llicenciar en Matemàtiques i Física, matèria en què es va doctorar.
Va participar en la reorganització d'ERC a la clandestinitat, partit que el va elegir secretari general durant la Transició (1976). Va ocupar el càrrec fins al 1987. Els 40 anys de dictadura no el van fer fan cessar, en cap moment, les seves conviccions i activisme. Confederalista convençut, va ser elegit diputat al Congrés a les primeres eleccions amb la coalició comunista Esquerra de Catalunya (ERC encara era il·legal).


més informació a ...