I la tira d´humor de Jaume Desola...bon cap de setmana!!
22.11.08
Premi de poesia Miquel Martí i Pol
La vint-i-quatrena edició del premi de poesia Miquel Martí i Pol va quedar dessert i el jurat va atorgar dos accèssits ex aequo a Ricard Desola de Barcelona amb el recull titulat 'El do de la mirada' i a Glòria Forester de Badalona amb 'Si em despullés'.
Ricard Desola té la carrera de Filosofia i aquest és el primer premi en català al qual es presenta i guanya. Desola ja ha obtingut altres premis en llengua castellana.
Pel que fa a Glòria Foraster, fa un any que està jubilada després de dedicar-se a la docència.
Gloria Foraster i Ricard Desola, amics propers ,envien a Diari de Cubelles dos poemes ,us agradarán a ben segur...
Incògnita
Mai he sabut perquè m’agrada tenir les finestres obertes,
ser gata de carrer que trepitja els terrats
plens de plantes i flors de veïns i veïnes,
tenir urpes i ulls que traspuen la llum
i venir i marxar
i tornar
amb la força rebel de qui trenca les normes.
Mai he sabut d’on em ve
aquest instint ferotge que em fa ser i estimar
tan arran de la terra,
i que em fa quedar a un lloc
i ser a un temps lliure i presa,
que no em deixa volar,
doncs el cel és el ventre de l’espai que he triat
per l’olor de les heures.
Perquè em són aliment
ceps, espines, granotes, rels de fruits, lliris blaus,
pa, sal, llet..., en essència,
el que mengen els homes.
Per què sóc (mai ho sé)
Tan feréstega i fidel i tan salvatge alhora.
Gloria Forasté Giravent
Si em despullés
Si em despullés seria àngel de fum
gràcil imatge, suau i delicada
amb ales de setí i cos de fada
navegant i surant entre el besllum
Així seria al mig del clar verdum
provocadora i despentinada
–trossets de vidre quan ja fos trencada–
gotes de mel i menta per perfum.
Prò camino amb soroll i sóc maldestra
vesteixo gris i duc esclops de plom
no sé en el cel pintar cap foc campestre
ni de la lluna en puc escriure el nom.
Mireu, aquí damunt de la palestra
no posaré pas nua per tothom
Glòria Forasté Giravent
Cel obert
Surto a fumar. Sóc al balcó petit
que dóna al cel obert.
Es fa de nit
i la llum del crepuscle s’obre pas
a través d’un forat gris i geomètric
de vint metres quadrats.
M’agrada la ciutat
allà on es mostra nua i palpitant
i és com l’anatomia d’una bèstia.
M’agrada en els recons
farcits d’enigmes diminuts i fràgils.
Murs esquerdats que s’alcen i traspuen
pobresa i dignitat,
bugada estesa,
desguassos que gemeguen, confluïnt
en una canonada d’uralita
i finestres estretes que il.luminen
no sé quines vergonyes quotidianes.
M’agrada aquest indret. Aquí la vida
estima, sua, necessita i caga.
M’agrada aquest indret. Aquí la vida
mostra el seu rostre en lloc d’una façana.
Ricard Desola Mediavilla
Abril ja vol ser Maig
i va assajant
cabdells de llum de sol i teranyines
daurades en els vidres.
Abril és laboriós; en els seus marges
l’alba s’aixeca d’hora i els crepuscles
s’ en van a dormir tard.
Abril arriba
en una revolada de libèl.lules
alliberant el cor dels gessamins
i germinant llavors per totes bandes.
Abril comparteix síl.laba amb la brisa,
deixa un perfum de flors a l’enramada
i omple el vespre d’insectes lluminosos.
Abril és primavera irrenunciable.
Fins i tot al menyspreu de les voreres
deixa monedes d’or per als captaires.
Ricard Desola Mediavilla
21.11.08
Xerrada col·loqui
Parlem-ne de la Violència de Gènere ?
Organitza : Associació de Dones La Fita
Dia : dissabte ,22 de novembre
Hora: a les 19h
Lloc: Centre Social de Cubelles
A càrrec de Mª José Rojas Bujalance
Advocada especialitzada en Dret Civil i Matrimonial
i Sonia Pastor i Conchita Cubillo
Mossas d´Esquadra de Vilanova
Cubelles,22 de novembre 2008
20.11.08
Diari de Cubelles
La violència manifestada i en escalada de fills cap a pares i mares comenta a ser preocupant. Sovint els mitjans d’informació en tenim noticies relacionades amb aquests fets i que denuncies molt pausades i moltes més de les que no consten en els jutjats son evidents. La mancança de respecte cap a les persones s’ha perdut en capes determinades de la societat en que la permissivitat mal aplicada ha permès desenvolupar aquesta actitud violenta manifestada per joves cap als pares i especialment mares. Potser també una actitud masclista poc respectuosa practicada cap a la dona i en aquest cas les mares, reiteradament observada per els fills en el transcurs de l infància i adolescència ha influït. També situacions d’exclusió,drogues i un llarg procés a conduit als adolescents i joves a determinades actituds.
Trobem en el contingut d’aquest article aparegut al Diari El Pais , unes dates esgarrifoses i malauradament certes. Llegiu....
Los fiscales alertan de la escalada de agresiones de hijos a padres
Los ataques afectan a todas las clases sociales y también los cometen niñas
Los ataques afectan a todas las clases sociales y también los cometen niñas
NATALIA JUNQUERA - Madrid - 01/10/2008
Ella estaba viendo la televisión cuando llegó a casa. Su hijo le quitó el mando sin mediar palabra y cambió de canal. Cuando ella pidió que se lo devolviera porque estaba viendo un programa, él agarró el electrodoméstico y lo arrojó por la ventana. Es uno de los casos que Teresa Gisbert, fiscal de menores entre 1992 y 2007, ha escuchado de madres desesperadas (cada vez más) que acudían a la justicia exhaustas y deshechas para confesar entre lágrimas que su hijo les pega, las maltrata, tira un televisor por la ventana en cuanto escuchan un "no".
Ella estaba viendo la televisión cuando llegó a casa. Su hijo le quitó el mando sin mediar palabra y cambió de canal. Cuando ella pidió que se lo devolviera porque estaba viendo un programa, él agarró el electrodoméstico y lo arrojó por la ventana. Es uno de los casos que Teresa Gisbert, fiscal de menores entre 1992 y 2007, ha escuchado de madres desesperadas (cada vez más) que acudían a la justicia exhaustas y deshechas para confesar entre lágrimas que su hijo les pega, las maltrata, tira un televisor por la ventana en cuanto escuchan un "no".
En la mayoría de los hogares la víctima es la madre
La memoria de la Fiscalía General del Estado recoge con "preocupación" el aumento de las agresiones de hijos a padres e incluso a abuelos. El diagnóstico se realiza a partir de las memorias de cada fiscalía provincial de menores, que coinciden en este punto. La de Málaga considera el incremento "alarmante". La de Lugo llama la atención sobre un dato: 2007 es el primer año en que han visto más víctimas progenitores (37) que hijos (23). El fiscal jefe de Zamora manifiesta su preocupación por este "fenómeno nuevo, cuyo crecimiento se produce en régimen de progresión geométrica, y que si el año pasado ofreció siete casos, el actual ha presentado hasta 15". Y añade que más preocupante aún es saber que la mayoría de los agresores tiene entre 14 y 16 años.
Los expertos consultados por este periódico coinciden en que las cifras de denuncias están todavía lejos de la realidad porque, aunque ahora se repita más la escena del padre que, rendido, acude a un juez de menores para decir que no puede más, la mayoría sigue sintiéndose incapaz de denunciar a su propio hijo.
"Después de la pérdida de un hijo, denunciarle es el mayor desgarro que puede sufrir un padre. Equivale a un sentimiento de fracaso absoluto, unido a otro muy fuerte de impotencia. No suelen denunciar a su hijo porque tienen miedo a que otros familiares no lo entiendan; a que los amigos les pregunten, a que al salir del centro donde han internado a su hijo, se le vuelva en contra", explica Javier Urra, primer defensor del menor de Madrid y psicólogo de la Fiscalía del Menor.
La experiencia ha enseñado a los fiscales que no hay un perfil muy definido para el menor que agrede a sus padres. No es decisivo el nivel socioeconómico ni el país de procedencia. Tienen entre 14 y 17 años. Y últimamente, han aumentado las chicas, aunque ellas ejercen la violencia familiar de otra manera. "De cada diez casos, tres son niñas. No suelen utilizar la violencia física, pero ejercen una resistencia más sutil, se escapan de casa, insultan...", explica Gisbert.
En la mayoría de los hogares, la agredida es la madre. "El padre no suele enterarse porque la madre lo oculta". El agresor suele ser "hijo único, o el hermano pequeño en un hogar que los mayores ya han abandonado", añade Urra.
¿Por qué ocurre? ¿Qué hace que un adolescente ataque a su madre? "El niño no nace tirano", explica Urra. "Pero si no se le ponen límites, si cree que sólo tiene derechos, se convierte en un tsunami imparable. Primero desvalijan la nevera, luego se niegan a ir a la escuela o lo rompen todo en cuanto escuchan un no. Influyen muchos factores: madres que no quieren a sus parejas y vuelcan todo su amor en el hijo -"tú eres mi tesoro"-; separaciones mal llevadas en las que el padre, por ejemplo, pone al chaval en contra de la ex -'no le hagas caso a tu madre, que sólo dice tonterías'- el rato que pasa con él el fin de semana... Cuando un niño llega tan alto es porque alguien le ha dejado subirse ahí".
Las diferentes fiscalías añaden las adicciones a algún tipo de sustancia estupefaciente, el alcoholismo, situaciones de exclusión y problemas mentales. "Hay casos de chicos que padecen algún trastorno mental que nunca deberían haber terminado en la fiscalía. Con prevención y tratamiento se hubieran evitado, pero ni la sanidad ni los servicios sociales tienen medios", explica Gisbert. La Memoria de la Fiscalía General del Estado recoge la queja de varias fiscalías de menores que reconocen tener equipos "insuficientes" para llevar a cabo su trabajo.
En la mayoría de los casos de agresiones de hijos a padres se acordó la medida de privación de libertad, con lo que los menores fueron ingresados en centros donde pasan entre seis meses y dos años aprendiendo a manejar la ira y donde terminan, quizá, intuyendo el enorme sufrimiento que han causado a sus padres.
Es capital que el menor agresor pase por ese proceso. De su rehabilitación, depende mucho más que el bienestar de una familia. "La violencia de hijos a padres es un fenómeno mucho más peligroso que cualquier otro tipo de violencia. Ese agresor estable, que ha perdido la capacidad de empatía, que es el bully en el colegio, está dando un salto muy importante cuando agrede a un adulto. Está alterando todo el sistema por el cual los adultos son los encargados de cuidar y proteger. Y son daños muy difíciles de revertir", advierte Rosario Ortega, catedrática de Psicología y experta en violencia infantil y juvenil.
Si agrede en el colegio, agredirá en casa y tiene todas las papeletas para terminar agrediendo también a su pareja, admiten los expertos.
La memoria de la Fiscalía General del Estado recoge con "preocupación" el aumento de las agresiones de hijos a padres e incluso a abuelos. El diagnóstico se realiza a partir de las memorias de cada fiscalía provincial de menores, que coinciden en este punto. La de Málaga considera el incremento "alarmante". La de Lugo llama la atención sobre un dato: 2007 es el primer año en que han visto más víctimas progenitores (37) que hijos (23). El fiscal jefe de Zamora manifiesta su preocupación por este "fenómeno nuevo, cuyo crecimiento se produce en régimen de progresión geométrica, y que si el año pasado ofreció siete casos, el actual ha presentado hasta 15". Y añade que más preocupante aún es saber que la mayoría de los agresores tiene entre 14 y 16 años.
Los expertos consultados por este periódico coinciden en que las cifras de denuncias están todavía lejos de la realidad porque, aunque ahora se repita más la escena del padre que, rendido, acude a un juez de menores para decir que no puede más, la mayoría sigue sintiéndose incapaz de denunciar a su propio hijo.
"Después de la pérdida de un hijo, denunciarle es el mayor desgarro que puede sufrir un padre. Equivale a un sentimiento de fracaso absoluto, unido a otro muy fuerte de impotencia. No suelen denunciar a su hijo porque tienen miedo a que otros familiares no lo entiendan; a que los amigos les pregunten, a que al salir del centro donde han internado a su hijo, se le vuelva en contra", explica Javier Urra, primer defensor del menor de Madrid y psicólogo de la Fiscalía del Menor.
La experiencia ha enseñado a los fiscales que no hay un perfil muy definido para el menor que agrede a sus padres. No es decisivo el nivel socioeconómico ni el país de procedencia. Tienen entre 14 y 17 años. Y últimamente, han aumentado las chicas, aunque ellas ejercen la violencia familiar de otra manera. "De cada diez casos, tres son niñas. No suelen utilizar la violencia física, pero ejercen una resistencia más sutil, se escapan de casa, insultan...", explica Gisbert.
En la mayoría de los hogares, la agredida es la madre. "El padre no suele enterarse porque la madre lo oculta". El agresor suele ser "hijo único, o el hermano pequeño en un hogar que los mayores ya han abandonado", añade Urra.
¿Por qué ocurre? ¿Qué hace que un adolescente ataque a su madre? "El niño no nace tirano", explica Urra. "Pero si no se le ponen límites, si cree que sólo tiene derechos, se convierte en un tsunami imparable. Primero desvalijan la nevera, luego se niegan a ir a la escuela o lo rompen todo en cuanto escuchan un no. Influyen muchos factores: madres que no quieren a sus parejas y vuelcan todo su amor en el hijo -"tú eres mi tesoro"-; separaciones mal llevadas en las que el padre, por ejemplo, pone al chaval en contra de la ex -'no le hagas caso a tu madre, que sólo dice tonterías'- el rato que pasa con él el fin de semana... Cuando un niño llega tan alto es porque alguien le ha dejado subirse ahí".
Las diferentes fiscalías añaden las adicciones a algún tipo de sustancia estupefaciente, el alcoholismo, situaciones de exclusión y problemas mentales. "Hay casos de chicos que padecen algún trastorno mental que nunca deberían haber terminado en la fiscalía. Con prevención y tratamiento se hubieran evitado, pero ni la sanidad ni los servicios sociales tienen medios", explica Gisbert. La Memoria de la Fiscalía General del Estado recoge la queja de varias fiscalías de menores que reconocen tener equipos "insuficientes" para llevar a cabo su trabajo.
En la mayoría de los casos de agresiones de hijos a padres se acordó la medida de privación de libertad, con lo que los menores fueron ingresados en centros donde pasan entre seis meses y dos años aprendiendo a manejar la ira y donde terminan, quizá, intuyendo el enorme sufrimiento que han causado a sus padres.
Es capital que el menor agresor pase por ese proceso. De su rehabilitación, depende mucho más que el bienestar de una familia. "La violencia de hijos a padres es un fenómeno mucho más peligroso que cualquier otro tipo de violencia. Ese agresor estable, que ha perdido la capacidad de empatía, que es el bully en el colegio, está dando un salto muy importante cuando agrede a un adulto. Está alterando todo el sistema por el cual los adultos son los encargados de cuidar y proteger. Y son daños muy difíciles de revertir", advierte Rosario Ortega, catedrática de Psicología y experta en violencia infantil y juvenil.
Si agrede en el colegio, agredirá en casa y tiene todas las papeletas para terminar agrediendo también a su pareja, admiten los expertos.
font :
19.11.08
Actes organitzats a Cubelles en motiu del 25 de novembre Dia Internacional contra la violència de gènere
· L'Associació Por Derecho Pròpio se suma a una Campanya contra la Violència de Gènere
Més informació a través del web http://www.porderechopropio.blogspot.com/
· La Fita organitza una xerrada sobre Violència de Gènere
Xerrada col·loqui Parlem-ne de la Violència de Gènere ?
La regidoria de Polítiques d’Igualtat informa de les activitats que es duran a terme a Cubelles en commemoració del Dia Internacional contra la violència de gènere que es celebra cada 25 de novembre
Cubelles commemorarà el Dia Internacional contra la violència de gènere amb diversos actes
Font: http://www.cubelles.cat/
· L'Associació Por Derecho Pròpio se suma a una Campanya contra la Violència de Gènere
Més informació a través del web http://www.porderechopropio.blogspot.com/
· La Fita organitza una xerrada sobre Violència de Gènere
Xerrada col·loqui Parlem-ne de la Violència de Gènere ?
més informació a http://doneslafita.blogspot.com/
més informació a Font: http://www.radiocubelles.net/
La regidoria de Polítiques d’Igualtat informa de les activitats que es duran a terme a Cubelles en commemoració del Dia Internacional contra la violència de gènere que es celebra cada 25 de novembre
Cubelles commemorarà el Dia Internacional contra la violència de gènere amb diversos actes
Font: http://www.cubelles.cat/
18.11.08
Diari de Cubelles
A tots els pobles les llegendes urbanes circulen de boca en boca i a Cubelles la existència d’un fantasma al castell formava part de les converses a mitja tarda entre nens i nenes i sempre algú narrava algun fet puntual que generava pors i si ens amagaven dins el recinte del castell la ombra del fantasma era percebuda. Avui tenim un relat curt enviat a Diari de Cubelles.
A tots els pobles les llegendes urbanes circulen de boca en boca i a Cubelles la existència d’un fantasma al castell formava part de les converses a mitja tarda entre nens i nenes i sempre algú narrava algun fet puntual que generava pors i si ens amagaven dins el recinte del castell la ombra del fantasma era percebuda. Avui tenim un relat curt enviat a Diari de Cubelles.
A les fosques
El últim tren de la nit va arribar a l’estació, les tres o quatre persones que van baixar amb mi, ni tan sols en van mirar la cara. Anàvem tots tapats i endevinava que el seu únic interès era arribar a casa seva, quan mes aviat millor. Jo, vaig parar-me en mig de la andana, una mica entranyada en mi mateixa , i preguntant-me que hi feia allà, pal plantada, en plena nit, fosc com una gola de llop i en ple hivern.
En tot el viatge, vaig deixar-me portar per el traquetreig del tren . He arribat a una edat, en que les nostàlgies entre els amics surten espontànies, sense voler, tot xerrant.
Darrerament i sense motiu ,el Castell de Cubelles surt en les nostres converses. L’han rehabilitat per fora, pintat de nou, té un color que encara ningú ha definit, i està il·luminat per la nit, donant-li un esplendor sobreposat, que li va gran. El castell ja no es el que han vist els ulls de la meva infantessa. Ja no es poderós, no domina el paisatge, no és fosc per la nit, no crida la imaginació de la quitxalla. Però, cada vegada que en parlàvem, amb quedava una mica fora de la conversa , tot recordant que, en els anys de la meva infantessa , va existir un vincle molt sotil, indefinible i secret, entre el castell i jo, el de la por.
En aquell temps, estava habilitada una habitació, la de la finestra de l’escut de la primera planta, com a cosidor, i era sempre un cau de rialles i d’històries que les dones fabulaven dels fantasmes d’antics moradors que, en aquells temps, rondaven dins el castell.
Jo, hi anava cap el tard ha passar l’estona, m’ha agradava; i arribava des de casa saltant o corrent, però sempre al tombar la cantonada del carrer entrant dins la Plaça, sentia com si aquell recó de poble ja no fos Cubelles ; havia entrat en un lloc desconegut i frenava en séc.
El últim tren de la nit va arribar a l’estació, les tres o quatre persones que van baixar amb mi, ni tan sols en van mirar la cara. Anàvem tots tapats i endevinava que el seu únic interès era arribar a casa seva, quan mes aviat millor. Jo, vaig parar-me en mig de la andana, una mica entranyada en mi mateixa , i preguntant-me que hi feia allà, pal plantada, en plena nit, fosc com una gola de llop i en ple hivern.
En tot el viatge, vaig deixar-me portar per el traquetreig del tren . He arribat a una edat, en que les nostàlgies entre els amics surten espontànies, sense voler, tot xerrant.
Darrerament i sense motiu ,el Castell de Cubelles surt en les nostres converses. L’han rehabilitat per fora, pintat de nou, té un color que encara ningú ha definit, i està il·luminat per la nit, donant-li un esplendor sobreposat, que li va gran. El castell ja no es el que han vist els ulls de la meva infantessa. Ja no es poderós, no domina el paisatge, no és fosc per la nit, no crida la imaginació de la quitxalla. Però, cada vegada que en parlàvem, amb quedava una mica fora de la conversa , tot recordant que, en els anys de la meva infantessa , va existir un vincle molt sotil, indefinible i secret, entre el castell i jo, el de la por.
En aquell temps, estava habilitada una habitació, la de la finestra de l’escut de la primera planta, com a cosidor, i era sempre un cau de rialles i d’històries que les dones fabulaven dels fantasmes d’antics moradors que, en aquells temps, rondaven dins el castell.
Jo, hi anava cap el tard ha passar l’estona, m’ha agradava; i arribava des de casa saltant o corrent, però sempre al tombar la cantonada del carrer entrant dins la Plaça, sentia com si aquell recó de poble ja no fos Cubelles ; havia entrat en un lloc desconegut i frenava en séc.
Em quedava una bona estona davant la gran porta del castell, sense entrar-hi. Mirava l’escala que pujava cap d’alt hipnotitzada, veia com ombres estranyes movent- se i posava l’orella, tot escoltant les veus que m’arribaven del cosidor, com un sord remor semblant a lletanies monocords, fins que, una rialla les trencava i en donava el valor per traspassar el portal i pujar els esglaons, com una exhalació, sense tocar peus a terra, tal i com si algú en portes em volant-les.
Avui i després de molt de temps i sense cap raó, tan sols guiada per un impuls, estava enfilant com si rés, la rambla que va cap el poble; volia traspassar la carretera i fer drecera pujant l’escala del costat de la farmàcia que va directe a la plaça, veuria el castell pel front. Sorprenent-me a mi mateixa , estava pujant l’últim tram de l’escala .
Un cop a dalt , i resseguint la barana em vaig mig seure en el únic tros que hi queda.
Havien tornat les mateixes ombres d’abans i tot era silenci.
L’espessor de la foscor i d’impenetrable silenci u impregnaven tot. Tan sols la llum de la lluna colpejava lleument la façana del castell que semblava dibuixat amb llapis. Les finestres estaven totalment fosques, com pintades en negre.
En sentia tranqui-la i deixava passar el temps. Inesperadament, una forta ventada em va despentinar els cabells i el mocador de seda que portava va començar a dansar embogit per la força del vent. Amb les mans intentava tornar-ho tot el seu lloc, no era possible, el vent cada vegada era més fort i els cabells i el mocador continuaven ballant incontrolats.
Y aleshores u vaig veure Una petita llum, però molt forta, parpellejava darrera l’ultima finestra del segon pis del Castell.
Insegura vaig fer dos passos endavant, i l’enlluernament que cada cop era mes gran i mes fort, omplia tota la finestra fent una estranya dansa amb el vent, els meus cabells i el mocador.
Aquella llum va començar a córrer per tot arreu, anant i tornant sense parar, deixant-se
veure, cada cop que passava per les finestres. Passar del segon pis al primer, seguint la seva dansa embogidora. De cop i volta, al arribar a l’habitació de l’antic cosidor és parar uns segons , i girant-se ràpidament es va acostar a la finestra.
Una forma fantasmal es va fer visible .El palmell de unes llargues mans es retallaven en els vidres i uns ulls inanimats en miraven fixament. Instintivament vaig recular fins trobar altre cop la barana. El vent xiulava en força i s’enredava amb els meus cabells i el mocador. Amb la gola seca, sentí bategar el cor en els polsos, tenia oberta la boca per xisclar, però la veu no en sortia. Completament lligada per el que estava passant no podia treure els ulls de la finestra del cosidor.De sobte, la finestra va enfosquir-se. Ara, la llum s´escapava, per les escletxes de el gran portal de la entrada. Un dels batents de la porta va començar a obrir-se sense fer cap soroll, poc a poc, molt poc a poc . Una atracció irrefrenable en feia anar cap aquella llum, ja no tenia ganes de xisclar, sentia que el vent m’empenyia cap a la porta .
I em peu davant l’entrada, mirant lentament endins, vaig tornar a veure l’escala que pujava cap el cosidor i a dalt movent-se, estranyes ombres.
Avui i després de molt de temps i sense cap raó, tan sols guiada per un impuls, estava enfilant com si rés, la rambla que va cap el poble; volia traspassar la carretera i fer drecera pujant l’escala del costat de la farmàcia que va directe a la plaça, veuria el castell pel front. Sorprenent-me a mi mateixa , estava pujant l’últim tram de l’escala .
Un cop a dalt , i resseguint la barana em vaig mig seure en el únic tros que hi queda.
Havien tornat les mateixes ombres d’abans i tot era silenci.
L’espessor de la foscor i d’impenetrable silenci u impregnaven tot. Tan sols la llum de la lluna colpejava lleument la façana del castell que semblava dibuixat amb llapis. Les finestres estaven totalment fosques, com pintades en negre.
En sentia tranqui-la i deixava passar el temps. Inesperadament, una forta ventada em va despentinar els cabells i el mocador de seda que portava va començar a dansar embogit per la força del vent. Amb les mans intentava tornar-ho tot el seu lloc, no era possible, el vent cada vegada era més fort i els cabells i el mocador continuaven ballant incontrolats.
Y aleshores u vaig veure Una petita llum, però molt forta, parpellejava darrera l’ultima finestra del segon pis del Castell.
Insegura vaig fer dos passos endavant, i l’enlluernament que cada cop era mes gran i mes fort, omplia tota la finestra fent una estranya dansa amb el vent, els meus cabells i el mocador.
Aquella llum va començar a córrer per tot arreu, anant i tornant sense parar, deixant-se
veure, cada cop que passava per les finestres. Passar del segon pis al primer, seguint la seva dansa embogidora. De cop i volta, al arribar a l’habitació de l’antic cosidor és parar uns segons , i girant-se ràpidament es va acostar a la finestra.
Una forma fantasmal es va fer visible .El palmell de unes llargues mans es retallaven en els vidres i uns ulls inanimats en miraven fixament. Instintivament vaig recular fins trobar altre cop la barana. El vent xiulava en força i s’enredava amb els meus cabells i el mocador. Amb la gola seca, sentí bategar el cor en els polsos, tenia oberta la boca per xisclar, però la veu no en sortia. Completament lligada per el que estava passant no podia treure els ulls de la finestra del cosidor.De sobte, la finestra va enfosquir-se. Ara, la llum s´escapava, per les escletxes de el gran portal de la entrada. Un dels batents de la porta va començar a obrir-se sense fer cap soroll, poc a poc, molt poc a poc . Una atracció irrefrenable en feia anar cap aquella llum, ja no tenia ganes de xisclar, sentia que el vent m’empenyia cap a la porta .
I em peu davant l’entrada, mirant lentament endins, vaig tornar a veure l’escala que pujava cap el cosidor i a dalt movent-se, estranyes ombres.
Decidida, vaig creuar el dentell de la porta i amb la mirada fitxa en el final de la escala
començar a pujar els esglaons , les cames en passaven i mentalment contava , un, dos, tres, ...... un dèbil grinyol de la porta del darrera meu, va fer que instintivament girés la vista.
Aterrada e immòbil per la por, veia com la porta s’anava tancant darrera meu, lentament,molt lentament......tenia que fugir i rapit,no em quedava temps,la porta ja estava mig tancada.
Amb força inusitada vaig girar el cós i recargolant-me, vaig passar per el petit tros que quedava per tancar-se i aleshores, vaig sentir, com el mocador de seda lliscava caient-me per l’esquena.
Fent un fort soroll la porta va quedar, davant meu, hermèticament tancada.
I mentrestant reculava, vaig veure el meu mocador. Seguia dansant amb el vent, enganxat entre les dues fulles de la porta.Allargant el braç per agafar-lo, i abans de que la mà hi arribés, de l’altra banda de la porta l’estiraven cap endins, poc a poc, molt poc a poc..... fins que va desaparèixer.
I jo, seguint enrere fins arribar a la barana de la plaça, vaig mirar la finestra del cosidor. Una forta llum fantasmagòrica estava dansant amb el vent i amb el meu mocador.
Després, varen tornar les mateixes ombres d’abans i tot era silenci.La foscor i d’impenetrable silenci u impregnava tot. Tan sols la llum de la lluna colpejava lleument la façana del castell que semblava dibuixat amb llapis.
començar a pujar els esglaons , les cames en passaven i mentalment contava , un, dos, tres, ...... un dèbil grinyol de la porta del darrera meu, va fer que instintivament girés la vista.
Aterrada e immòbil per la por, veia com la porta s’anava tancant darrera meu, lentament,molt lentament......tenia que fugir i rapit,no em quedava temps,la porta ja estava mig tancada.
Amb força inusitada vaig girar el cós i recargolant-me, vaig passar per el petit tros que quedava per tancar-se i aleshores, vaig sentir, com el mocador de seda lliscava caient-me per l’esquena.
Fent un fort soroll la porta va quedar, davant meu, hermèticament tancada.
I mentrestant reculava, vaig veure el meu mocador. Seguia dansant amb el vent, enganxat entre les dues fulles de la porta.Allargant el braç per agafar-lo, i abans de que la mà hi arribés, de l’altra banda de la porta l’estiraven cap endins, poc a poc, molt poc a poc..... fins que va desaparèixer.
I jo, seguint enrere fins arribar a la barana de la plaça, vaig mirar la finestra del cosidor. Una forta llum fantasmagòrica estava dansant amb el vent i amb el meu mocador.
Després, varen tornar les mateixes ombres d’abans i tot era silenci.La foscor i d’impenetrable silenci u impregnava tot. Tan sols la llum de la lluna colpejava lleument la façana del castell que semblava dibuixat amb llapis.
Les finestres tornaven a ser totalment fosques, com pintades de negre
Immaculada Teruel Baró
Immaculada Teruel Baró
17.11.08
Conferència col-loqui :Cristòfor Colom era català ! la manipulació de la historia
divendres 28 de novembre a les 19,00 hores a la Rectoria de Cubelles
A carrèc de Jordi Bilbeny,filòleg i escriptor.
Amb la projecció d´un reportatge emès per Televisió de Catalunya.
Organitza: GRUP D´ESTUDIS CUBELLENCS.AMICS DEL CASTELL
divendres 28 de novembre a les 19,00 hores a la Rectoria de Cubelles
A carrèc de Jordi Bilbeny,filòleg i escriptor.
Amb la projecció d´un reportatge emès per Televisió de Catalunya.
Organitza: GRUP D´ESTUDIS CUBELLENCS.AMICS DEL CASTELL
La Fita omple l´espai al Centre Social ,en motiu de la conferencia
Assumpció Roset ,Doctora en Farmàcia Llicenciada en C.Biològiques.Diplomada en Nutrició Aplicada davant un públic atent i numerós. La conferencia va girar a l’entorn de la dieta mediterrània i també les facultats de les herbes aromàtiques i les medicinals en el us quotidià.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)