Lectures contrastades
Tenim un article publicat al Diari Avui en que Miquel Iceta mostra obertament el que suposa i la resta del contingut del retall i el que queda pendent a .....Després de la sentència, política del Estatut .Cal llegir atentament el contingut ,pro tenim d altres opinions i una d elles ,la de Raimon Obiols en el seu bloc on expressa la seva ,a Una declaració de Nou Cicle: L’hora de la unitat, l’hora de Catalunya .
I com no! una lectura incisiva i a peu de carrer....com la de Pilar Rahola ....a La Vanguardia . Totes tres donen a pensar....
anàlisi
Després de la sentència, política
Després de la sentència, política
Miquel Iceta
Dilluns el Tribunal Constitucional va dictar sentència sobre el recurs presentat pel Partit Popular contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Per ara coneixem la resolució, la conclusió de la sentència on es recullen els articles que de forma total o parcial són considerats inconstitucionals i aquells que han estat objecte d'una interpretació restrictiva en funció de la qual són declarats constitucionals. No estarem en condicions, doncs, d'establir una valoració jurídica rigorosa i solvent de la sentència fins que no la coneguem en tots els aspectes. Sí que podem, però, fer-ne una valoració política.
Cal subratllar, en primer lloc, la indignació que ens provoca que un Tribunal Constitucional en una situació tan anòmala com l'actual hagi dictat una sentència que modifica, ni que sigui parcialment, una llei com l'Estatut, que ha estat el fruit d'un acord entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats i el Senat, aprovat com a llei orgànica per majoria absoluta de les Corts Generals i sotmès a referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Aquesta indignació també es fonamenta en la plena i normal vigència de l'Estatut al llarg de quatre anys, el seu desplegament normatiu (cinquanta lleis de desenvolupament estatutari; només una recorreguda davant el Tribunal Constitucional), noves competències ja assumides, i un nou model de finançament autonòmic inspirat directament de l'Estatut, que no caldrà revisar.
Donada la situació anòmala del Tribunal (incomplet, amb un dels seus membres recusat, amb quatre membres que han vist artificialment prorrogat el seu mandat en més de dos anys i mig), per què no s'ha inhibit el Tribunal Constitucional? Per què no ha dictat una sentència que avalés la plena constitucionalitat de l'Estatut, tenint en compte que tot el seu desplegament ulterior també està subjecte al control de constitucionalitat? Per què el tribunal ha decidit imposar la seva visió a la del legislador? Per què ha decidit actuar sense respectar la voluntat popular expressada en el referèndum? Per què el tribunal ha decidit decantar-se per una interpretació restrictiva del pacte constitucional?
És obvi que ens trobem davant d'un exemple evident d'irresponsabilitat i d'absoluta manca de visió d'Estat. El Tribunal Constitucional no ha estat a l'alçada i ha provocat un problema polític i jurídic de conseqüències imprevisibles, que afecta també els altres Estatuts d'Autonomia que van inspirar-se en el nostre.
Malgrat tot, hem de destacar que el Partit Popular no ha assolit el seu objectiu, l'Estatut no ha estat liquidat. Recordem que el Partit Popular havia recorregut 114 articles, instant que fossin declarats inconstitucionals. I només ha assolit aquest objectiu en 14 casos, la majoria dels quals només en forma parcial. En 74 dels articles recorreguts no s'han produït ni retocs ni cap mena d'interpretació restrictiva.
Ara toca respondre políticament a la sentència, acatant-la, sí, però mostrant clarament la nostra disconformitat. Mantenint el nostre compromís de defensa del contingut íntegre de l'Estatut i de desplegament en plenitud del seu potencial d'autogovern. Exigint la lectura àmplia i generosa del pacte constitucional i l'evolució federal de l'Estat de les Autonomies. Aquest és l'objectiu fixat pel president Montilla que requereix unitat, fermesa i intel·ligència. Per nosaltres, els Socialistes de Catalunya, no quedarà.
Raimon Obiols
Després de quatre anys de normalitat en la vigència i aplicació del nou Estatut, un Tribunal Constitucional dividit i deslegitimat, després d’un procés penós, anòmal i degradat, ha acordat una sentència que crea, d’una manera totalment artificial i irresponsable, una situació molt greu.
Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans, ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central.
En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania ni en la unitat civil del poble de Catalunya.
Per contra, la sentència del Constitucional, crea una situació de conflicte que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant quatre anys de manera calculada.
Subordinant-se als plantejaments involucionistes i catalanòfobs del PP, el Tribunal ha actuat políticament. Ha pretès erigir-se en una mena de tercera cambra espúria. Uns pocs jutges dividits i desprestigiats han pretès invalidar el pacte assolit entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, aprovat per aquestes i referendat democràticament pel poble de Catalunya.
Aquesta sentència és una gravíssima perturbació. Però al seu darrere hi ha, a més, una gravíssima provocació.
És evident que hi ha un intent malèvol de la dreta espanyola que, generant aquest conflicte, vol en realitat liquidar el pacte constituent de 1978 en un sentit involucionista.
És evident també que es vol que això generi una situació de confrontacions a Catalunya, exasperant posicions, jugant amb enganys i divisions, propiciant una situació que permeti un nou designi assimilador contra Catalunya.
Això és intolerable. No es pot deixar passar. Per tal d’ impedir-ho, Catalunya ha d’unir-se.
Necessitem la unitat, expressada al Parlament i a la societat, de totes les forces polítiques i socials de Catalunya.
Necessitem la unitat al voltant del President de la Generalitat i de les nostres institucions nacionals.
Qui vulnerés aquesta exigència assumiria una greu responsabilitat, perquè la unitat és una condició imprescindible per defensar amb eficàcia allò que ens pretenen negar.
Demanem una resposta massiva del poble per a manifestar-se de manera cívica i democràtica al servei de Catalunya, de les nostres institucions i llibertats.
Demanem l’acció unida de les forces polítiques que defensen la Generalitat i l’autogovern, fins a recuperar totalment el contingut de l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum.
Nou Cicle extret d´ un bloc sobre l´ actualitat on Raimon Obiols escriu i que recomanem llegir
dimarts 29 de juny de 2010
Després de quatre anys de normalitat en la vigència i aplicació del nou Estatut, un Tribunal Constitucional dividit i deslegitimat, després d’un procés penós, anòmal i degradat, ha acordat una sentència que crea, d’una manera totalment artificial i irresponsable, una situació molt greu.
Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans, ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central.
En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania ni en la unitat civil del poble de Catalunya.
Per contra, la sentència del Constitucional, crea una situació de conflicte que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant quatre anys de manera calculada.
Subordinant-se als plantejaments involucionistes i catalanòfobs del PP, el Tribunal ha actuat políticament. Ha pretès erigir-se en una mena de tercera cambra espúria. Uns pocs jutges dividits i desprestigiats han pretès invalidar el pacte assolit entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, aprovat per aquestes i referendat democràticament pel poble de Catalunya.
Aquesta sentència és una gravíssima perturbació. Però al seu darrere hi ha, a més, una gravíssima provocació.
És evident que hi ha un intent malèvol de la dreta espanyola que, generant aquest conflicte, vol en realitat liquidar el pacte constituent de 1978 en un sentit involucionista.
És evident també que es vol que això generi una situació de confrontacions a Catalunya, exasperant posicions, jugant amb enganys i divisions, propiciant una situació que permeti un nou designi assimilador contra Catalunya.
Això és intolerable. No es pot deixar passar. Per tal d’ impedir-ho, Catalunya ha d’unir-se.
Necessitem la unitat, expressada al Parlament i a la societat, de totes les forces polítiques i socials de Catalunya.
Necessitem la unitat al voltant del President de la Generalitat i de les nostres institucions nacionals.
Qui vulnerés aquesta exigència assumiria una greu responsabilitat, perquè la unitat és una condició imprescindible per defensar amb eficàcia allò que ens pretenen negar.
Demanem una resposta massiva del poble per a manifestar-se de manera cívica i democràtica al servei de Catalunya, de les nostres institucions i llibertats.
Demanem l’acció unida de les forces polítiques que defensen la Generalitat i l’autogovern, fins a recuperar totalment el contingut de l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum.
Nou Cicle extret d´ un bloc sobre l´ actualitat on Raimon Obiols escriu i que recomanem llegir
dimarts 29 de juny de 2010
i finalment ....
Pilar Rahola ens te acostumats a un llenguatge directe i si la resta sovint comptem ,i es recomanable comptar fins a deu,ella engega la directa i zas! ? Disposa d’experiència política i la política requereix ser crític i ferm en determinats moments. En fi que cadascú i faci dels seus pensaments la seva lectura i les seves opinions ...
OPINIÓN
¿Existe el PSC?
El PSC existe en Catalunya tanto como olvida su identidad cuando triunfa en despachos de la Moncloa
Pilar Rahola
OPINIÓN
¿Existe el PSC?
El PSC existe en Catalunya tanto como olvida su identidad cuando triunfa en despachos de la Moncloa
Pilar Rahola
Creo recordar que en tiempos remotos, allá por el lejano año 2008, Carme Chacón era candidata del PSC a les elecciones generales. Incluso recuerdo una agresiva y eficaz campaña de su partido para mostrar sus "bondades catalanas" en relación con las muchas maldades que el PP había acumulado respecto a Catalunya. De hecho, fue tan intenso y exitoso el mensaje de salvación nacional del PSC, que fue en Catalunya donde el PP perdió la presidencia del Gobierno. Su derrota en estas tierras díscolas no fue relevante, fue directamente estrepitosa. Sin embargo, fue llegar, besar el santo del Ministerio de Defensa y olvidarse raudamente de su ínclita militancia. ¿En algún momento se ha notado que Carme era militante del PSC? Sí. Se ha notado en las campañas que le han organizado los ultramontanos, cuyo ataque persistente –por ser mujer, catalana y ministra de Defensa– ha sido despiadado. Pero más allá de los graznidos cavernosos, Carme se ha portado tan bien que no ha hecho nada para recordar que un día fue presentada como la "salvación" de Catalunya, ante el peligro pepero. Su reciente aplauso a la sentencia del Constitucional, mientras en Catalunya arrecia la indignación, no hace sino confirmar lo ya sabido: que el PSC existe en Catalunya tanto como olvida su identidad cuando, puente aéreo mediante, triunfa en los despachos de la Moncloa. O incluso antes.
Font: ¿Existe el PSC?
Pilar Rahola
Font: http://www.lavanguardia.es/
