9.6.07

ELS DIES VENÇUTS// JOAN BARRIL

Amistat de l'arbre
Joan Barril

Un anunci per televisió i una breu escena: un home s'abraça al tronc d'un arbre. La imatge em sona. Fa anys, en el transcurs d'una entrevista poc interessant, una artista que vivia al camp em va explicar gairebé amb un xiuxiueig que algunes nits, quan no podia dormir, baixava al jardí, on s'aixecava un esplèndid pollancre, i s'abraçava al seu tronc rectilini. "Quan ho faig, sento coses", em deia. I me la imaginava, com una aparició gòtica, potser vestida amb una lleugera bata de color de lluna, abraçada a un arbre pel qual fluïa tota la saba del planeta.També recordo una robusta noguera de tronc estranyament recargolat que s'alçava al fons del jardí de casa meva, a Olot. Algunes tardes veia des de la finestra la silueta encorbada d'un home gran que travessava la tanca i buscava sota les branques de la noguera les nous que havien caigut. S'emportava unes quantes nous, les ficava en un farcellet i desapareixia fins a la setmana següent. Anys després, l'home va deixar de venir. Les fulles de la noguera van començar a clarejar i les branques queien i es convertien en serradures amb el contacte amb el terra. Sense l'home gran que recollia les nous, la noguera ja no tenia sentit. Allà es va quedar, com una firma pòstuma sobre el cel fins que una ràfega de temporal el va abatre.Fa temps que no vaig al parc de la meva joventut, allà on, com tots els adolescents, vam voler convertir en altar el banc compartit amb la primera nòvia. Molt a prop del banc, com diu el manual, vam gravar les nostres inicials al tronc d'un plàtan. N'hi ha prou de recórrer amb la mà l'escorça exfoliada del tronc per creure que sota el tou dels dits encara hi ha allà el signe d'una educació sentimental de la qual no en sabrem mai prou.Repasso els arbres de la meva vida i em sento el follet dels boscos. Allà hi ha la sequoia de menys d'un metre que vaig portar de Califòrnia en una maleta com qui s'emporta 5.000 anys de futur. L'olivera eterna amb unes fulles de plata vella on es veu el pas de les legions romanes. El cirerer on n'hi ha prou d'acostar la boca perquè el temps de les cireres ens enrogeixi els llavis. La por al tronc llis i relliscós de la figuera, aquell arbre maleït per als grimpadors furtius. El lent verí destil.lat pels teixos, que fa embogir els qui s'ajeuen a fer la migdiada a la seva ombra. L'hospitalitat altiva dels xiprers, com a signes d'admiració del paisatge. Les branques horitzontals dels faigs que deixen l'aire del camí jaspiat de fulles suspeses. L'udol malastruc dels pins quan pentinen el vent. Les arrels imparables dels bellaombres, que aixequen paviments mentre fan fora els escassos ocells inconscients que s'atreveixen a posar-se entre el seu fullatge. L'acàcia japonesa de la qual va penjar durant tants anys el gronxador en què vaig creure que havia après a volar. L'esclat blau de l'avet que al seu interior encara guarda les bombetes cegues de tants Nadals antics.M'abraço al primer arbre com l'home de l'anunci. Jo també sento coses. Al cap i a la fi, tots els arbres formen part del gran arbre genealògic de la història.
http://www.elperiodico.cat/

8.6.07

De tu a tu
Argonauta arriscat
Baltastar
Alfred Bosch

Deu ser cert que els déus premien els argonautes quan cavalquen cap a la fosca. Tu has derrotat el cranc, Porcel, i ara reps els reconeixements que tant han trigat a arribar. Però has fet molt més, perquè des que et vas marcar els deures per aconseguir el teu velló d'or vas decidir posar la paraula franca per davant de la simpatia. Has dit sempre el que et pujava de les vísceres, i això t'ha guanyat una treballada fama d'inconvenient. L'elecció potser t'ha tret lectors, i sens dubte t'ha robat audiències. Ara bé, t'ha permès ser lliure i fer allò que et convenia, amb independència del que convenia als altres. Dius que tu ets la teva obra, i si em permets esmenar-te, juraria que no és veritat, perquè tu ets les teves obres, en plural. Has viatjat, has fet entrevistes i has alternat amb qui t'ha semblat, des de polítics de talla fins als gegants de la cultura, passant pel Don Camilo de Son Armadans i alguna testa coronada. Has festejat amb doctrines reialistes i també amb credos independentistes, encara que la ideologia que més t'ha definit sempre ha estat la del pessimisme -el problema de la literatura catalana és Catalunya, afirmes-. I sobretot, has omplert una pila de pàgines, que des de les arrels tortes de la Mallorca de tramuntana s'enfilen cap a les odissees universals. Bé es mereix un plural, tot plegat. I una mena d'estrellat, Baltastar, que no s'alimenta de clamors sinó d'apostes i de risc.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Divendres, 8 de juny del 2007
El dret al vot de les persones immigrades a debat
La plataforma “Tots iguals, tots ciutadans”, integrada per una vintena d'organitzacions i SOS Racisme reivindiquen el dret al vot de les persones immigrades en el marc de les properes eleccions municipals. El sufragi, argumenten, ha d'estar vinculat a la residència i no a la nacionalitat. La campanya es duu a terme a nivell estatal i és la continuació de dues campanyes que ambdues entitats varen endegar l'any 2006.
Més informació
PARTICIPACIÓ CIUTADANA I DRETS HUMANS
ACTUALITAT
Dia Mundial del Medi Ambient
El passat 5 de juny s’ha celebrat arreu del món el Dia Mundial del Medi Ambient. Enguany, la temàtica proposada ha estat el procés de desglaçament que s’està produïnt al planeta. Les principals celebracions es duran a terme a Noruega, on la ciutat de Tromso ha estat escollida com a l’amfitriona d’aquest dia per a les Nacions Unides. El Dia Mundial del Medi Ambient és un dels principals vehicles que les Nacions Unides utilitzen per fomentar la sensibilització mundial sobre el medi amtient i per promoure l’atenció i acció política en aquesta matèria.
Més informació

L’exposició Els drets humans a la ciutat arriba a Súria
El municipi de Súria acull del 9 al 24 de juny l’exposició itinerant Els drets humans a la ciutat. Aquesta exposició és un producte que, juntament amb un joc de gran format i un pòster, conforma un conjunt de recursos que la Diputació de Barcelona, a través de la Xarxa de Pobles i Ciutats pels Drets Humans, ofereix als ajuntaments i altres ens locals per posar en marxa campanyes de difusió i sensibilització a la ciutadania sobre els principis recollits a la Carta Europea de Salvaguarda de Drets Humans a la Ciutat. La mostra s’estructura en 10 àmbits, on s’hi desenvolpen les 10 idees clau de la Carta. Cada idea es planteja en tres nivells diferents: el paper del govern local en la garantia de la salvaguarda dels drets; la contribució de la ciutadania en l’exercici dels drets; i, per últim, els equipaments i espais públics on aquests drets es fan efectius. Laproducció es complementa amb un audiovisual que recull cinc actuacions municipals envers els principis de la Carta i un joc interactiu sobre els continguts de l’exposició.La inauguració de l’exposició tindrà lloc dissabte 9 de juny a les 19h.
Més informació

6.6.07

Dependència no és només una llei

Més de la meitat de les persones que cuiden un familiar que no es pot valer per si mateix pateixen algun trastorn psíquic, sobretot ansietat, i també més de la meitat cauen en l’aïllament social. Aquesta és una de les conclusions a què han arribat els responsables del grup d’atenció a la gent gran de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària. Hi ha més dades que il·lustren una situació sovint desconeguda que ha arribat a l’opinió pública arran de l’aprovació de la llei de dependència. Com ara que a Catalunya quasi el 84 per cent de les persones que necessiten ajuda per a la majoria de les activitats de la vida quotidiana són ateses bàsicament per una única persona, que acostuma a ser la filla o la jove. De fa temps els metges han entès la importància d’aquestes cuidadores, que han assumit l’atenció de la persona dependent com una responsabilitat que sovint arriba a obsedir-les. Els professionals de la medicina demanen que rebin més atenció, més suport i més formació.

La llei de dependència podrà alleujar una part de la càrrega que suporten les cuidadores. Però, davant aquesta iniciativa legislativa, cal destriar el gra de la palla. D’entrada, cal reconèixer el gest al govern de l’Estat, però s’han de considerar igualment els esforços que fins ara han fet els governs autònoms en el mateix àmbit. Potser hauria estat més efectiu augmentar els recursos que ja s’hi dediquen. Cal considerar també la fragilitat d’una mesura que hauria estat molt més efectiva si hagués estat inclosa dins les partides de la Seguretat Social. No haver-ho fet i haver fixat només partides pressupostàries per als primers anys és tan greu com la invasió de competències que ha implicat la iniciativa.

En tot cas, és obvi que ni ha començat ni acabarà tot amb la llei de dependència. Els problemes que afronta són profunds. Les persones que atenen familiars que no es poden valer per ells mateixos necessiten molt més. Són totes les administracions les que han de treballar per acomodar-se a una realitat social que es complica amb l’augment de l’esperança de vida i que presenta nous problemes que han anat resolent-se en l’àmbit estrictament familiar.
http://www.avui.cat/

5.6.07

ROSA MONTERO
Fanáticos
ROSA MONTERO 05/06/2007
Hay gente a la que le da miedo que Turquía entre en la UE: consideran que les falta democracia y les sobran integristas, desde los islamistas a los nacionalistas, como el asesino de Hrant Dink. Y es cierto que es una sociedad en plena reestructuración y con problemas hondos. Pero, personalmente, a mí no me da miedo que entre Turquía. Lo que de verdad me está empezando a poner los pelos de punta es que haya entrado Polonia.

Si, claro, seamos políticamente correctos y además justos: sin duda hay muchos polacos estupendos que deben de estar sufriendo, ellos los primeros, la situación actual de su país. Pero también es verdad que los pueblos atraviesan épocas mejores y peores, y se diría que la Polonia de hoy es un país espeluznante, a medio camino de la ópera bufa y de la intransigencia más fanática. ¿Qué se puede esperar de una nación dirigida por esa pareja bomba de hermanos gemelos, Lech y Jaroslaw Kac-zynski, presidente y primer ministro respectivamente? Se parecen tanto que los internautas polacos han creado un juego para distinguirlos entre sí. Estos Hernández y Fernández de la política están llevando a Polonia a un callejón tan rancio y tan retrógrado que, de seguir así, su caspa acabará por salpicarnos. Recordemos que hace poco su viceprimer ministro exigió que la UE prohibiera el aborto; y ahora acaba de cerrarse una grave crisis moral en el Gobierno polaco, provocada por la horrible sospecha de que la serie infantil de los Teletubbies promocionara la homosexualidad. Tras una urgente y angustiada investigación, el Gobierno ha concluido que no. Aleluya.

Ya sé que tenemos el cerebro muy comido por el miedo a los islamistas, y con razón. Lo malo es que ese temor traumático nos hace recelar excesivamente de gente que, como los turcos, son musulmanes y morenos, mientras que los polacos, rubitos y católicos, nos parecen de perlas. Nos cuesta darnos cuenta de que el integrismo cristiano existe, y de que puede ser tan peligroso y feroz como el islámico. Seamos serios: no se puede ser socio de alguien que sospecha de la homosexualidad de los Teletubbies. Hay que estar dispuestos a defender los valores democráticos contra todos los fanáticos, vengan de donde vengan.
www.elpais.es

4.6.07


contadores webcursos gratisfotosavisos gratisjuegos gratiscontador gratis

L'hora del tallat

Autoengany i felicitat
Francesc Puigpelat

Fa pocs dies, m'ha caigut a les mans una revista que tracta un tema fabulós: l'autoengany. Segons les darreres recerques dels científics, els éssers humans no solament tendim a autoenganyar-nos; a més, necessitem autoenganyar-nos per ser feliços. Eduard Punset ho explica a L'ànima és al cervell: "El nostre cervell ens enganya, adultera i falsifica, però ho fa per sobreviure".
La frase de Punset resulta molt precisa per definir les reaccions dels nostres polítics després de les eleccions de diumenge. Primer, per justificar els resultats. Segon, respecte a l'abstenció. L'autoengany era patent: tots donaven la culpa als altres. Els polítics pateixen la síndrome de creure's sempre ells els bons i de donar la culpa als altres membres del gremi. Passa com amb aquelles enquestes on el 95% dels avis pensen que el jovent fuma marihuana, però només el 5% pensen que els seus néts fumen marihuana. O com amb un curiós estudi de Thomas Gilovich a les universitats americanes: el 94% dels professors afirmaven que el seu nivell a les classes era superior a la mitjana.
La ciència de l'autoengany és tremendament instructiva. Per exemple, els psicòlegs Justin Kruger i Dan Dunning han demostrat, en un estudi exhaustiu, que els individus més incompetents són els que més tendeixen a sobrevalorar les seves aptituds. I, de vegades, fins i tot convencen els altres! (Li sona això al lector?) Altres psicòlegs també han analitzat el que passa amb persones que tenen poder i, com a conseqüència, s'envolten de subordinats que en depenen i dels quals reben una adulació permanent. L'espiral poder-adulació-autoengany pot desembocar en alguna mena de paranoia. Oi que és interessant? Ara ja sabem el perquè de les reaccions de determinats polítics (i no només del PP) que veuen conxorxes i maquinacions per tot arreu.
Però compte: no es tracta de criticar només els polítics. Al cap i a la fi, tenim els polítics que ens mereixem. Uns polítics que s'autoenganyen per a un poble, el català, especialista a autoenganyar-se. I posaré un exemple: l'Estatut del 2006. Fora interessantíssim un estudi psicològic i sociològic sobre la forma com es va aprovar. Ha passat un any, hem vist que no resolem el problema de Rodalies, hem vist que no tindrem aeroport, hem vist que el finançament era una presa de pèl i hem escoltat Maragall parlant clar. Si hi tornés a haver un referèndum, ¿tornaria a guanyar el sí amb tanta claredat? Ens van enganyar? O és que ja estàvem disposats, i ben disposats, a autoenganyar-nos?
Els catalans tenim una enorme tendència a l'autoengany. Ho necessitem per no retre'ns a l'evidència que la llengua s'acaba, que el dèficit fiscal ens ofega i ens ofegarà, i que Catalunya s'anirà dissolent dins d'Espanya, a poc a poc, fins a esdevenir una comunitat autònoma com la Región de Murcia. I tot això passa mentre ens barallem com criatures per una regidoria, una direcció general, una conselleria o un ministeri. Qui dia passa, any empeny: enganyats i feliços.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Diumenge, 3 de juny del 2007