foto/arxiu Diari de Cubelles/Jardins de Cubelles 2009
M. Trives/Diari de Cubelles
A vegades potser per manca de voluntat,o simplement no ser una prioritat davant de moltes qui si ho son,o conceptes diferents de veure com recuperar espais que potser tenen la seva utilitat o alternativa per rehabilitar i donar-hi una viabilitat es un pas a tenir en compte en un futur més o menys inmediat.
Avui a Cubelles disposem de alguns d’aquests espais que de moment estan en fase de deteriorament i que potser caldria posar fil a la agulla. Tenim el Fortí a la platja, els safarejos de Cubelles, la casa Estapé, les fonts de la plaça del Ajuntament i de la Font i també malauradament la Ermita que corona el turó de Gallifa ja irrecuperable pràcticament. Molta feina per fer ,i la poca voluntat de qui corresponia ,fruit de molts anys de deixadesa, han permès malmetre aquests punts concrets i que formen part de les senyes d’identitat del poble de Cubelles. Anar a la Ermita tot passejant, beure a les fonts com quan érem petits o petites, l’espai dels safareigs antics publics oberts al públic ,on la fresqueta i el rajolí del aigua permetria seure un ratet o a l´estiu donar lloc a actes de petit format, el Fortí rehabilitat com a museu, espai lúdic o el que sigui adient i com no la casa Estapé que actualment sembla extreta de una peli de por al més pur estil Alfred Hitckok, seguim ?
En aquets moments l’ajuntament de Cubelles està molt enfeinat en temes molt més prioritaris es evident i aquí si tenen l’agulla ben enfilada ara per ara , i es cert que el desenvolupament de projectes es costós ,i no tot es pot fer ara mateix de una tacada pro si caldria posar-ho al cistell i al moment oportú,zas! ja ho tindrem...
Llegiu un article de Iu Forn a el Diari Avui i en que ens parla de un fet apropiat amb el tema de fons.
Passa-ho!
Iu Forn
Apunti un nom: Josep Valls
Any 1965. L’empresa Campsa construeix a Badalona un pantalà per descarregar carburant fins als dipòsits situats al mig del que llavors era una gran zona industrial. Finals dels any 90.
Els dipòsits deixen pas a pisos de luxe, però el pantalà queda. S’enceta el debat: “Què en fem?”. Ningú té clara la resposta. Llavors apareix la figura d’un pastisser del barri de la Morera anomenat Josep Valls, que es construeix una pancarta amb dos pals d’escombra i un tros de llençol i es passeja per la ciutat reclamant que es conservi el que tothom coneix com a “pont del petroli”. La gent el pren per un friqui i no li fot ni cas. Però Valls insisteix fins que, ara un arquitecte, ara els submarinistes que freqüenten la zona, ara la premsa local, ara alguna premsa de BCN, comencen a escoltar-se’l. I és així com un bon dia es convoca una concentració per salvar el pont i l’èxit de participació és tan gran que les autoritats decideixen pujar al carro i anunciar la salvació d’una construcció que tothom anomena pont, però que no du enlloc. Ara bé, la història no acaba aquí. Quan es descobreix que a la zona del pont del petroli hi ha una de les colònies de cavallets de mar més importants de tota la Mediterrània, Valls elabora unes galetes amb la forma d’aquest animal i les regala pel carrer. Quan el pont es va degradant a l’espera que l’Ajuntament el rehabiliti, Valls convenç un fabricant de pintures i, amb el quilos de material que li proporciona, ell tot solet el pinta. Sencer i a mà. Fes sol o una llevantada.Demà inauguren el pont del petroli convertit en un centre d’investigació marítima, just dies després de ser visitat per experts japonesos i nord-americans que reconeixien estar davant d’una cosa única al món. Error. Aquí qui és únic al món és el pastisser Valls, l’exemple que demostra que, de vegades, un senyor amb dos pals d’escombra pot canviar el món.
M. Trives/Diari de Cubelles
