Publicat avui a La Vanguardia .
Els altres marginats
El senyor Montoro ha retallat un 56% la partida destinada a
la inserció laboral dels discapacitats
PILAR RAHOLA
El cost de la crisi és inversament proporcional al lloc que
hom ocupa en la societat: més alt per a la gent sense recursos que per a la
classe mitjana, i molt més per a la classe mitjana que per als més poderosos.
Si aquesta escala discriminatòria la fem amb altres paràmetres, també en
retallades, hi ha col·lectius més discriminats que d'altres. És el cas, per
exemple, de les entitats que treballen amb discapacitats psíquics i físics i
que acaben de veure com els pressupostos del senyor Montoro han retallat un 56%
la partida destinada a la seva inserció laboral. Dita així, la xifra és una més
de les que s'amunteguen en el femer de les males notícies. Però si ens hi
apropem amb els ulls de mirar la gent, el que en queda són 7.300 llocs de
treball, repartits en 100 entitats sense ànim de lucre, que ara perillen, a més
de 982 persones que deixaran de ser formades i 500 professionals que perdran la
feina, mentre els discapacitats que tenien una vida laboral digna restaran a
casa. L'Estat, a més, incompleix la llei d'Integració Social, que obliga a
finançar el 50% del sou mínim d'aquestes persones, i -cosa ben estranya!- la
retallada és més dura a Catalunya que en altres autonomies. És a dir, que
posats a deixar-nos en els ossos, també es recorden de gratar els pocs diners
que dedicaven a la reinserció d'aquest sensible col·lectiu.
Des de la perspectiva humanitària queda poc a dir, més enllà de constatar la grisa sensibilitat del Govern Rajoy envers aquest col·lectiu. Però, a més, la qüestió també té lectura catalana, perquè fou a Catalunya als setanta, quan la discapacitat era un tema tabú, que van començar a plantejar-se centres especials per inserir laboralment els discapacitats. Sortosament, la Generalitat els va donar suport des de l'inici i, en aquests moments, aglutina un terç d'aquests contractes a tot l'Estat, però la retallada de l'Estat en aquesta partida posa en perill tot el sistema. Davant la greu situació que es pot crear per a milers de discapacitats, les entitats implicades faran diumenge un acte que es preveu multitudinari a l'Arc de Triomf, sota el lema "Això sí que no. Si ens retalleu, ens abandoneu". Tant l'alcalde Trias com el conseller Cleries han confirmat l'assistència.
I no hi ha molt més a dir, tal vegada perquè el següent que em vindria de gust seria massa gruixut per a un article. Com poden fer una cosa com aquesta? Els quadraran els números retallant aquestes partides tan sensibles i alhora tan minses? I què els dirà la consciència mentre diuen que no tenen diners per a discapacitats, però tapen els milionaris forats negres de la seva joguina bancària, aquella en què els polítics i els amics del PP feien festa grossa? Festa grossa que ara paguem tots. Diria que és una vergonya, però és massa suau. Que és indigne, i em quedaria curta. Que és brut, lleig, trist, injust..., i encara em faltaria diccionari...
Des de la perspectiva humanitària queda poc a dir, més enllà de constatar la grisa sensibilitat del Govern Rajoy envers aquest col·lectiu. Però, a més, la qüestió també té lectura catalana, perquè fou a Catalunya als setanta, quan la discapacitat era un tema tabú, que van començar a plantejar-se centres especials per inserir laboralment els discapacitats. Sortosament, la Generalitat els va donar suport des de l'inici i, en aquests moments, aglutina un terç d'aquests contractes a tot l'Estat, però la retallada de l'Estat en aquesta partida posa en perill tot el sistema. Davant la greu situació que es pot crear per a milers de discapacitats, les entitats implicades faran diumenge un acte que es preveu multitudinari a l'Arc de Triomf, sota el lema "Això sí que no. Si ens retalleu, ens abandoneu". Tant l'alcalde Trias com el conseller Cleries han confirmat l'assistència.
I no hi ha molt més a dir, tal vegada perquè el següent que em vindria de gust seria massa gruixut per a un article. Com poden fer una cosa com aquesta? Els quadraran els números retallant aquestes partides tan sensibles i alhora tan minses? I què els dirà la consciència mentre diuen que no tenen diners per a discapacitats, però tapen els milionaris forats negres de la seva joguina bancària, aquella en què els polítics i els amics del PP feien festa grossa? Festa grossa que ara paguem tots. Diria que és una vergonya, però és massa suau. Que és indigne, i em quedaria curta. Que és brut, lleig, trist, injust..., i encara em faltaria diccionari...
