      |
15.9.07
foto/arxiu Diari de Cubelles
CUBELLES ,LA TARDOR
Maria Trives
Ja som en portes de dir adéu a l´ estiu. Fa anys els que formaven el col·lectiu de estiuejants organitzàvem per Sta. Rosa ,el trenta de setembre una festa al Cafè Armengol. Llavors realment es donàvem per acabades les vacances encara que molts de nosaltres allargàvem pocs dies més i el retorn era imminent. Ja ens acompanyava algun que altre ruixat i la rebeca també. Nostàlgia d´ una anys en que hi érem tots, pares, germans amics i també records de Cubelles , l´ aroma de la verema i dels cups de vi que moltes de les cases del poble desprenien, i que mai més hem oblidat ningú .
CUBELLES ,LA TARDOR
Maria Trives
Ja som en portes de dir adéu a l´ estiu. Fa anys els que formaven el col·lectiu de estiuejants organitzàvem per Sta. Rosa ,el trenta de setembre una festa al Cafè Armengol. Llavors realment es donàvem per acabades les vacances encara que molts de nosaltres allargàvem pocs dies més i el retorn era imminent. Ja ens acompanyava algun que altre ruixat i la rebeca també. Nostàlgia d´ una anys en que hi érem tots, pares, germans amics i també records de Cubelles , l´ aroma de la verema i dels cups de vi que moltes de les cases del poble desprenien, i que mai més hem oblidat ningú .
L´ arribada de treballadors de la collita de raïm asseguts al banc de la església esperant al pagès sota un sol clar, brillant i un cel blau contrastant damunt la torre del campanar ,imatges i sensacions que tenim per sempre més en el record.
14.9.07
Recomanem la lectura d´ articles de grans periodistes, un d´ ells es Joan Barril.
ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL
Fràgils i durs
JOAN BARRIL
Un dirigent polític ha decidit anar-se'n a casa. La política requereix molt d'esforç. Molt més dins dels partits que al Govern, perquè una cosa és solucionar problemes i una altra mantenir les lleialtats. Segons sembla, és més fàcil enfrontar-se a una inundació o a un repunt de l'atur que aconseguir sortir indemne de les conjures intrapartidàries.
Llegeixo en aquest diari que Josu Jon Imaz se'n va a casa i a l'empresa privada perquè no ha pogut convèncer els durs del seu partit. ¿I qui són els durs? No cal buscar raonaments ni ideologies. Analitzem en qualsevol col.lectiu suposadament democràtic i allà on s'ha instal.lat el no, allà on val més la bronca que la raó i on predomina la vagància inerta dels principis per sobre de l'arriscada drecera dels fins, allà hi ha sens dubte un niu de durs.
Se suposa que els durs existeixen per donar més brillantor a aquells que imaginen. El dur es mostra en societat com un referent antic. Al dur se'l sol identificar també amb el pot de les essències, malgrat que les essències s'hagin evaporat i ells ja només siguin uns pots buits. El dur sempre pensa que qualsevol temps passat, per conflictiu que fos, era sempre millor que l'exercici del dubte. El dur es dirigeix als esperits simples perquè fa temps que ha vist esclerotitzades les glàndules mentals. El dur és un ésser de poques lectures, lectures que van ser escrites al seu dia per personatges morts, que es van deixar llegir amb la convicció dels catecismes, les sures i els mantres. La violència no repugna al dur, en el ben entès que des del seu pedestal no pensa aixecar el cul de la cadira per jugar-se la seva sang, sinó que es limitarà a fer arengues de saló. Al cap i a la fi, el dur se sol multiplicar quan la situació política és amable i garantista, perquè arribat el cas de les armes el dur acostuma a ser el primer de desertar i exercir l'ambigu art de dissimular. Mentre el flexible sap inventar camins de convivència, el dur es dedica a repetir totes les formes del verb trair. El dur celebra abans la dimissió del seu parent que la derrota del seu enemic. Sap que, sense enemic, el seu castell seria de sorra, però que només amb la dimissió del parent seguirà sent el rei de tots els galliners.
El silenci del poder
Llencen la pedra i amaguen la mà. Això és el que passa amb certs personatges que, quan els convé, convoquen la premsa i els demanen que escriguin la simfonia coral dels seus interessos. Però, quan no els convé, callen i adopten actituds de princesa ofesa. Això és el que fa Ángel María Villar, el president de la cosa espanyola del futbol. L'home ha prohibit una trobada amistosa, i així ha aconseguit crear més independentistes juvenils que els que pot generar Carod, i quan se li pregunta pel problema que ell mateix ha provocat es nega a respondre a la premsa. També Luis Aragonés, quan les coses no li surten del tot bé, enfila cap a l'autobús a amagar el cap entre les mans. Un dirigent esportiu és, abans que res, un dirigent. I als dirigents se'ls paga perquè responguin. Bestieses, si volen, però que no callin quan els ànims estan encesos.
http://www.elperiodico.cat/
13.9.07
Catalunya ha acollit el 22.6 per cent dels immigrants arribats a Espanya els últims set anys
Castells denuncia que l’impacte de la immigració perjudica més Catalunya
Redacció (laMalla.net)
El conseller d'Economia de la Generalitat, Antoni Castells, ha denunciat que la falta d'acord entre comunitats autònomes sobre l'impacte real de la immigració en el sistema de finançament autonòmic perjudica "especialment" a Catalunya perquè és la que més població immigrant rep. Castells va fer aquesta valoració dimarts, a la sortida del Consell de Política Fiscal i Financera, que va reunir a Madrid als consellers autonòmics de l'àrea i al vicepresident econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes. Durant la reunió es van presentar els resultats d'un informe sobre l'impacte de la immigració en el sistema de finançament autonòmic.
El conseller ha assenyalat que Catalunya va rebre el 22,6 per cent de tots els immigrants que van arribar a Espanya durant el període 1999-2006, pel que, segons que ha explicat, "el fet que a l'informe no s'elevin propostes perjudica especialment als interessos de la Generalitat". Pel conseller, el fet que al document no es reculli cap recomanació perquè no hi ha consens entre les comunitats, és "només una excusa. La falta d'acord no pot entorpir que es prenguin decisions", ha apuntat.
Castells denuncia que l’impacte de la immigració perjudica més Catalunya
Redacció (laMalla.net)
El conseller d'Economia de la Generalitat, Antoni Castells, ha denunciat que la falta d'acord entre comunitats autònomes sobre l'impacte real de la immigració en el sistema de finançament autonòmic perjudica "especialment" a Catalunya perquè és la que més població immigrant rep. Castells va fer aquesta valoració dimarts, a la sortida del Consell de Política Fiscal i Financera, que va reunir a Madrid als consellers autonòmics de l'àrea i al vicepresident econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes. Durant la reunió es van presentar els resultats d'un informe sobre l'impacte de la immigració en el sistema de finançament autonòmic.
El conseller ha assenyalat que Catalunya va rebre el 22,6 per cent de tots els immigrants que van arribar a Espanya durant el període 1999-2006, pel que, segons que ha explicat, "el fet que a l'informe no s'elevin propostes perjudica especialment als interessos de la Generalitat". Pel conseller, el fet que al document no es reculli cap recomanació perquè no hi ha consens entre les comunitats, és "només una excusa. La falta d'acord no pot entorpir que es prenguin decisions", ha apuntat.
Castells ha recordat que "quan hi ha comunitats que tenen problemes amb la immigració, o necessitats financeres més greus que altres, també necessiten rebre recursos", i ha afegit que l'impacte de la població immigrant "és evident". Segons el conseller, el fet que no s'hagi aconseguit el consens entorn d'aquest assumpte, "ens obliga a qüestionar el concepte de solidaritat entre comunitats autònomes".
Per tot això, Castells ha expressat els seus dubtes sobre si el Consell de Política Fiscal i Financera és un organisme "útil", capaç de diagnosticar els problemes i aportar solucions als mateixos, i ha recordat que el govern "és el responsable de propulsar l'acord".
www.lamalla.net
11.9.07
( foto/arxiu Diari de Cubelles)Onze de setembre a Cubelles
Maria Trives
Any darrera any la plaça de la Església de Cubelles, s´ omple de gom a gom .Un ventall de Entitats en motiu d´ aquest dia tot passejant aporten color amb rams de flors a l´espera del moment en que es doni pas a la ofrena en que representants de grups polítics municipals s´ afegeixin, i un any més escoltem les veus i els cants de tothom plegats. Avui el cor batega al veure la senyera penjada.
Visca Catalunya de tots,visca Cubelles !!!
DES DEL MOLÍ
Onze de Setembre, l'esperança
Maria de la Pau Janer
Torna l'Onze de Setembre. Tots aquells que estimam la llengua amb què van fer els seus versos Ausiàs March i Roís de Corella, Salvador Espriu i Josep Maria Llompart, Vicent Andrés Estellés i Miquel Costa i Llobera sentim un punt d'emoció, quan arriba la Diada de Catalunya. No està de moda sentir l'emoció que t'inspira el sentiment de país i de llengua. Vivim en un món on predominen el pragmatisme, la individualitat i la sensació d'anar massa de pressa. Hi ha, però, valors que mai no hauríem de perdre, sentiments que ens cal tenir presents i viure molt endins. Em referesc a la consciència de pertànyer a una pàtria, a una terra que té una història que no hem d'oblidar.
Ho reflectia Espriu quan ens demanava que diguéssim plegats: "Treballarem per sempre més al servei d'aquest poble". Cadascú des d'una parcel·la distinta, amb la pròpia veu i amb l'orella atenta a escoltar les veus dels altres, plens de la serenitat dels qui viuen amb orgull la seva identitat. "El meu país és tan petit", cantava Lluís Llach. Els espais són sempre molt relatius, i els nostres poden ser tan amples com vulguem, perquè els formen molts paisatges i molta gent.
Aquests dies, he sentit a parlar de desànim. Creix la idea que Catalunya a vegades sembla una nau a punt d'enfonsar-se. Hi ha pessimisme, una certa tristesa a l'ambient. No importa. Recordem les paraules dels poetes, que ens diuen que no cal defallir, que l'esperança sempre és el millor horitzó. No volem ser venedors de fum, ni tampoc inventors de futurs impossibles. Tanmateix, no renunciarem a creure en aquesta pàtria nostra, sovint malmenada i sotmesa, tantes vegades menystinguda, però sempre supervivent, capaç d'alçar-se com l'au fènix i començar a volar, per damunt de tots els cels que il·luminen les dones i els homes que tenim una mateixa parla, que deim "bon dia i "bona nit", que conjugam el verb "estimar" i que volem ser qui som.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 43. Dimarts, 11 de setembre del 2007
www.avui.cat
Penedès.
L'elecció de les pubilles i la trepitjada de raïm especial 20 anys de verema van ser dos dels actes que més públic van atreure, dissabte a la tarda. Judith Escolà, del barri de la Mota de Sant Pere, és la nova pubilla de Cubelles, i Ariadna Rodríguez, del mateix barri, va rebre el títol de pubilla infantil del municipi. De divendres a diumenge, els assistents a la festa van poder adquirir tiquets per degustar els diversos productes alimentaris de la fira, així com els vins i caves dels diferents establiments amb estand al recinte. Segons Besòs, enguany hi ha hagut un increment d'un 10 a un 15% en la venda de consumicions.
Segons el regidor de Dinamització Econòmica i Comerç, la festa es troba ara en «un punt d'inflexió», que ha de donar pas a canvis amb vista a la pròxima edició. «Encara no sabem què farem», reconeix Besòs, que insinua la necessitat de replantejar la festa amb la col·laboració dels restauradors i els comerciants del municipi. «És clar que no perdrem la tradició», diu el regidor, que també destaca el fet que «el comerç ha d'evolucionar i tirar endavant, i el tema dels expositors ja no està en la mateixa situació que fa vint anys». Per aquest motiu, el regidor de Dinamització Econòmica i Comerç defensa «canvis» en la celebració.
www.vilaweb.cat
La festa i la fira de la verema de Cubelles atreu prop de 4.000 visitants
La festa de la verema i la fira comercial de la plaça del Mercat han atret prop de 4.000 persones durant el cap de setmana, segons l'Ajuntament de Cubelles. El regidor de Dinamització Econòmica i Comerç, Joan Besòs, destaca la «consolidació» d'una festa que enguany ha complert la seva 20a edició.
L'elecció de les pubilles i la trepitjada de raïm especial 20 anys de verema van ser dos dels actes que més públic van atreure, dissabte a la tarda. Judith Escolà, del barri de la Mota de Sant Pere, és la nova pubilla de Cubelles, i Ariadna Rodríguez, del mateix barri, va rebre el títol de pubilla infantil del municipi. De divendres a diumenge, els assistents a la festa van poder adquirir tiquets per degustar els diversos productes alimentaris de la fira, així com els vins i caves dels diferents establiments amb estand al recinte. Segons Besòs, enguany hi ha hagut un increment d'un 10 a un 15% en la venda de consumicions.
Segons el regidor de Dinamització Econòmica i Comerç, la festa es troba ara en «un punt d'inflexió», que ha de donar pas a canvis amb vista a la pròxima edició. «Encara no sabem què farem», reconeix Besòs, que insinua la necessitat de replantejar la festa amb la col·laboració dels restauradors i els comerciants del municipi. «És clar que no perdrem la tradició», diu el regidor, que també destaca el fet que «el comerç ha d'evolucionar i tirar endavant, i el tema dels expositors ja no està en la mateixa situació que fa vint anys». Per aquest motiu, el regidor de Dinamització Econòmica i Comerç defensa «canvis» en la celebració.
www.vilaweb.cat
10.9.07
ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL
El dia de la ràbia
JOAN BARRIL
El dia de demà va ser durant uns anys el dia de la reivindicació. Alguns heroics ciutadans llançaven unes quantes octavilles i es perdien enmig rància policia política del franquisme els detingués. Després va venir l'eufòria democràtica i, davant d'una estàtua commemorativa, se sentien aplaudiments per a tothom.
Però des de fa uns anys, l'Onze de Setembre és el dia de la ràbia. Legítima si vostès volen, però ràbia al capdavall. L'Onze de Setembre és una jornada d'afirmació sobre la negació. Hi contribueixen les badades governamentals, la catalanofòbia ambiental i fins i tot la Federació Espanyola de Futbol. Qualsevol cosa serveix per deixar que s'instal.li la idea que millor sols que mal acompanyats. El que no està tan clar és que pel fet d'estar sols les coses anirien millor.
A mi no em preocupa l'independentisme. Em sentiria també a gust en una Catalunya independent que no fos totalitària. L'independentisme, avui, ni tan sols és una ideologia. L'independentisme és la pulsió lògica d'aquells que se senten nacionalment maltractats. I jo, la veritat, no és que consideri que Espanya m'hagi tractat gaire bé, ni com a contribuent ni com a parlant ni com a ciutadà. Però tampoc m'agrada aquesta convicció tan estesa que Catalunya és collonuda i els governs espanyols són uns catalanicides. De gent bona n'hi ha a tot arreu. I em sap greu aquesta tendència dels independentistes a crear malvolença contra el conjunt de la societat espanyola sense destacar els còmplices catalans de l'actual situació. L'independentisme és la malaltia infantil d'una incapacitat: la de crear poders econòmics, culturals i associatius potents que irradiïn la seva influència sobre Espanya i sobre el món. Demà serà el dia de la ràbia i se'ns dirà als ciutadans sense recursos que odiem tot allò que representa Espanya. Però no se'ns dirà que una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans que fa temps que han renunciat al seu paper de lideratge nacional. Mentre els independentistes exigeixin més a un ciutadà que als directius de La Caixa, és senyal que hi ha més tàctica que estratègia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)