Molt adient!
De moment bon cap de setmana !!!!!!!!!!!!!
21.5.10
Fa uns dies Manuel Vincent, admirat periodista que totes les setmanes ofereix una columna genial quasi sempre a El Pais va fer un petit relat sobre la seu del Tribunal Constitucional, si home i dona! Aquell que desprès de molt temps encara ens dona incertesa diària de si emeten o no una resolució. Ingeni a tope !MANUEL VICENT
Pesadilla
MANUEL VICENT 25/04/2010
La sede del Tribunal Constitucional tiene por fuera la forma de un cono truncado y se puede imaginar el interior como un laberinto de pasillos circulares que va a dar en una sala de juntas, una especie de huevo insonorizado, donde se reúnen a dilucidar 12 magistrados. La tarde aciaga en que empezó todo, sólo 10 magistrados del alto tribunal se encontraban allí dentro, puesto que uno había sido recusado y otro ya había muerto, con lo que ambos se libraron de la pesadilla. Al final de la jornada todos los funcionarios judiciales, incluidos los bedeles y el personal de la limpieza, habían abandonado el establecimiento con absoluta normalidad. El edificio se hallaba vacío. Sólo quedaban los 10 magistrados reunidos alrededor de una mesa en el interior del huevo insonorizado examinando un único y eterno recurso. Llegó un momento en que uno de ellos, el más prostático, tuvo necesidad de ir al lavabo. Fue el primero en darse cuenta de que había sido cegada la puerta que daba al pasillo. Antes de comunicar este hecho insólito a sus colegas se restregó los ojos por si se trataba de una alucinación, pero después de examinar toda la pared circular llegó a la conclusión de que el recinto había quedado absolutamente hermético, sin salida posible. Al principio sus colegas no dieron crédito a este extraño suceso; luego uno detrás de otro abandonaron las poltronas y comenzaron a sacudir con el puño crispado todos los tabiques gritando. La sorpresa se convirtió en angustia cuando comprobaron que habían desaparecido no sólo las puertas y ventanas, sino también los huecos de la ventilación y del aire acondicionado. Se hallaban dentro de un huevo de hormigón, cuyo espesor era tan compacto que los móviles habían quedado sin cobertura. Estaban incomunicados. Si los magistrados no podían salir, lógicamente nadie podría entrar nunca en su ayuda. Funcionaba una sola bombilla, que en este caso sirvió para iluminar la cara de pánico que pusieron todos cuando el presidente del tribunal calculó el tiempo que tardaría en agotarse el oxígeno de la sala. Precisamente fue el propio anhídrido carbónico el que les hizo perder la memoria y la noción de las cosas. Sucedió hace más de tres años y los ciudadanos no saben todavía si los magistrados están vivos o ya han muerto.
Pesadilla
MANUEL VICENT 25/04/2010
La sede del Tribunal Constitucional tiene por fuera la forma de un cono truncado y se puede imaginar el interior como un laberinto de pasillos circulares que va a dar en una sala de juntas, una especie de huevo insonorizado, donde se reúnen a dilucidar 12 magistrados. La tarde aciaga en que empezó todo, sólo 10 magistrados del alto tribunal se encontraban allí dentro, puesto que uno había sido recusado y otro ya había muerto, con lo que ambos se libraron de la pesadilla. Al final de la jornada todos los funcionarios judiciales, incluidos los bedeles y el personal de la limpieza, habían abandonado el establecimiento con absoluta normalidad. El edificio se hallaba vacío. Sólo quedaban los 10 magistrados reunidos alrededor de una mesa en el interior del huevo insonorizado examinando un único y eterno recurso. Llegó un momento en que uno de ellos, el más prostático, tuvo necesidad de ir al lavabo. Fue el primero en darse cuenta de que había sido cegada la puerta que daba al pasillo. Antes de comunicar este hecho insólito a sus colegas se restregó los ojos por si se trataba de una alucinación, pero después de examinar toda la pared circular llegó a la conclusión de que el recinto había quedado absolutamente hermético, sin salida posible. Al principio sus colegas no dieron crédito a este extraño suceso; luego uno detrás de otro abandonaron las poltronas y comenzaron a sacudir con el puño crispado todos los tabiques gritando. La sorpresa se convirtió en angustia cuando comprobaron que habían desaparecido no sólo las puertas y ventanas, sino también los huecos de la ventilación y del aire acondicionado. Se hallaban dentro de un huevo de hormigón, cuyo espesor era tan compacto que los móviles habían quedado sin cobertura. Estaban incomunicados. Si los magistrados no podían salir, lógicamente nadie podría entrar nunca en su ayuda. Funcionaba una sola bombilla, que en este caso sirvió para iluminar la cara de pánico que pusieron todos cuando el presidente del tribunal calculó el tiempo que tardaría en agotarse el oxígeno de la sala. Precisamente fue el propio anhídrido carbónico el que les hizo perder la memoria y la noción de las cosas. Sucedió hace más de tres años y los ciudadanos no saben todavía si los magistrados están vivos o ya han muerto.
20.5.10
II Jornades de Participació Ciutadana
Agenda Local pels Drets Humans i donar a conèixer la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat va ser el motiu per convocar una sessió informativa i a la vegada participar en aquest joc pedagògic, impulsat per la col·laboració entre la Diputació de Barcelona i el Gabinet de Drets Humans de la Creu Roja a Barcelona.
Les llibertats publiques , els drets humans i el respecte entre nosaltres veïns i veïnes com usuaris de serveis i el que volem per la nostra ciutat, hi son presents tot jugant .
Aquesta convocatòria organitzada per la Regidoria de Participació Ciutadana del Ajuntament de Cubelles, va aconseguir una bona resposta de participació .
Representants d´ entitats de Cubelles i veïns i veïnes van omplir la sala de premsa del Centre Social
M. Trives/Diari de Cubelles
Una ràdio comunitària és una estació de transmissió de radio que ha estat creada amb intencions d’afavorir a una comunitat o nucli poblacional., Aquestes estacions no tenen ànim de lucre.. Algunes estacions de ràdio comunitàries, també ho fan via internet.Donades les seves característiques les ràdios comunitàries de vegades no tenen suport governamental i en alguns països la legislació no està ben definida respecte a elles. Eixís es com es defineixen les ràdios comunitàries.A Amèrica Llatina proliferen aquests tipus de radio populars. A Xile un terratrèmol ha afectar greument aquets tipus de mitjans informatius i demanen suport per engegar de nou les seves retransmissions. Por derecho Propio ,Mézclate Conmigo informa de que han creat una plataforma per recol·lectar fons destinats a aquesta demanda.
Una ràdio comunitària és una estació de transmissió de radio que ha estat creada amb intencions d’afavorir a una comunitat o nucli poblacional., Aquestes estacions no tenen ànim de lucre.. Algunes estacions de ràdio comunitàries, també ho fan via internet.Donades les seves característiques les ràdios comunitàries de vegades no tenen suport governamental i en alguns països la legislació no està ben definida respecte a elles. Eixís es com es defineixen les ràdios comunitàries.A Amèrica Llatina proliferen aquests tipus de radio populars. A Xile un terratrèmol ha afectar greument aquets tipus de mitjans informatius i demanen suport per engegar de nou les seves retransmissions. Por derecho Propio ,Mézclate Conmigo informa de que han creat una plataforma per recol·lectar fons destinats a aquesta demanda.
Clikeu a http://www.mezclate-conmigo.blogspot.com/
Radio Cubelles informa de la campanya organitzada per donar suport.....
Por derecho propio organitza un acte per finançar el projecte
“Totes les veus, totes”
Font: Ràdio Cubelles
Un dels actes principals serà el proper dissabte 22 de maig, a partir de les 5 de la tarda, a la biblioteca Guinardó Mercè Rodoreda de Barcelona
L’Associació Por Derecho Propio de Cubelles ha engegat un campanya per donar suport a la reconstrucció de ràdios comunitàries xilenes afectades pel terratrèmol i les seves conseqüències. Sota el nom de “Totes les veus, totes” l’entitat cubellenca ha iniciat una sèrie d’actes per recaptar fons per tal de finançar el projecte.
Un dels actes principals serà el proper dissabte 22 de maig, a partir de les 5 de la tarda, a la biblioteca Guinardó Mercè Rodoreda de Barcelona situada al carrer camèlies 75. Es pot arribar fàcilment gràcies a la parada Alfons X de la línia groga del Metro de Barcelona. Es tracta d’un recital poètic-musical on hi prendran part el grup de poetes “Metàfora” juntament amb diferents actuacions musicals.
L’acte tindrà un preu solidari de 5 euros, que anirà destinat a aquest projecte de reconstrucció de les ràdios comunitàries, a la zona del Pelluhue, al sud de Xile, juntament, amb l’emissora Ràdio Placeres, que també treballa amb aquests objectius.
A banda d’aquest recital poètic-musical, “Por Derecho Propio” també estarà present el proper 29 de maig a una fira organitzada a Calafell on seguiran donant a conèixer aquest projecte. Per a més informació podeu visitar el web .
19.5.10
Sopar – Conferència – Col·loqui
Dijous 10 de Juny de 2010
Volem parlar de la imatge del vi; l’etiqueta, allò que ens crida l’atenció d’una ampolla dins d’una lleixa plena i fa que ens decidim per una i no un altre.
L’art gràfic associat al vi.
L’art gràfic associat al vi.
Per això hem convidat a
MARCO CAMPEDELLI , “cal·lígraf del vi”.
Per a que ens expliqui com s’enfronta al repte de donar la imatge a un vi.
Per a que ens expliqui com s’enfronta al repte de donar la imatge a un vi.
Autor del llibre: Cal·ligrafia & Diseño Gráfico, Barcelona 2010, editorial Links.
Marco Campedelli és professor de Disseny Gràfic i Cal·ligrafia. Es va graduar en Gràfica Publicitària a l'Institut Ateneu de Milà (1994). El 1996 va fundar el Homing Estudi amb Federica Negroni. Des de 1999 ha treballat com a dissenyador freelance amb diverses agències de publicitat de Verona i Milà. S’especialitza en el disseny d’etiquetes i ampolles de vi, disseny gràfic per a editorials i disseny d’interiors. També participa en exposicions individuals i col.lectives a Itàlia, Espanya i Bèlgica. Des de 2006 és el director de l’associació Italiana de Cal·ligrafia , amb la que ha col·laborat des de 1997. Actualment viu a Verona (Itàlia).
Podeu consultar els seus treballs a: www.marcocampedelli.it
Reserves amb antelació
Aforament limitat.
Preu sopar 25 €.
Es prega puntualitat; trobada a les 20,30 h.
Pic-jazz@amplificador.net
C/ J.Verdaguer, 20
Cubelles
Reserves amb antelació
Aforament limitat.
Preu sopar 25 €.
Es prega puntualitat; trobada a les 20,30 h.
Pic-jazz@amplificador.net
C/ J.Verdaguer, 20
Cubelles
t. 93.895.29.14
M. Trives/Diari de Cubelles
En un moment com el que vivim en que la crisis colpeja a moltes famílies i veus contraries o no a la retallada que sobrevindrà aquests temps difícils es tema de tertúlies ,algunes dignes de ser escoltades per la qualitat dels criteris dels seus participants i d´ altres millor canviar de canal d´ immediat. Als diaris i blocs trobem articles i referències que mereixen una especial atenció en que no hi trobem ni veus crispades i si serenitat i seriositat a l’hora de recomanar la seva lectura. Us fem referència de dues dones, Mila Arcarons i Gemma Calvet en que la primera des de el seu bloc i la segona en el contingut de les pagines impreses del Diari Avui mostren la voluntat de raonar el moment i valorar coincidint o no respecte a les disposicions que es volen aplicar. .Les dues ,veus serenes i on cadascuna a la seva manera i punt de vista , mostren la seva reflexió en que coincideixen o no , cal recomanar llegir. continguts.. de les dues lectures
La setmana ha estat marcada per les propostes del president Zapatero, dimecres al matí, per rebaixar el dèficit públic . La ciutadania , els companys i companyes , la premsa ... han centrat la seva activitat amb aquesta proposta . Preocupació a peu de carrer i en les tertúlies . Algun company vinculat a l’educació manifestava la seva crítica amb paraules dures. Un empresari – petit empresari – em recordava que ells i elles – els funcionaris – són els únics que no han de patir “ el dia 31 de cada mes quan van al banc . Ells sempre hi troben el sou . Nosaltres hi trobem un nou mal de cap . I poques portes obertes quan demanen ajuda als bancs”.
La premsa a utilitzat expressions prou clares “Retallada”, “ Al final... Tisorada” i recull informacions, consideracions i articles que il•lustren la preocupació per el benestar d’aquells que ho passen més malament, les renuncies que fem en relació a la despesa social . També veus d’experts econòmics que “accepten el pla per necessari i inevitable”. Entre ells, l’exministre d’economia que conclou que " són mesures contundents i valentes"
Alguns d’aquests experts o articulistes consideren que es veia a venir . Que la realitat era tossuda i que potser hagués calgut temps per preparar-nos entre tots per assumir les noves propostes. Ho deia Paco Longo a , un ajust anunciat i inevitable, ”..la societat paga un preu suplementari al no haver-se conegut abans la realitat” . Interessant és la reflexió de Guillem Lopez Casanovas , “Aquest cop sembla que la cosa va de debó” , que fa una distinció entre mesures raonables . Entre elles el xec nadó, i la rebaixa de sous als governamentals i d’altres una mica discutibles.
Aquests dies també s'ha parlat de sacificis . Aquest es el relat que descrivia Miquel Iceta a l'ABC en un article dijous , sacrificos necesarios ". Medidas duras que responden a una verdad incuestionable: no saldremos de la crisis sin esfuerzo. Un esfuerzo colectivo que intentaremos que sea lo más equitativo posible.
seguir llegint a ... recomanable el bloc
* Mila Arcarons es actualment ,Diputada al Parlament pel PSC-CpC i regidora de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
Mesures dràstiques
Gemma Calvet / Advocada i consultora
Zapatero, amb massa retard, i de manera massa improvisada, ha posat en marxa unes mesures d'estalvi públic que posen en evidència la situació econòmica de l'Estat: en fallida. La Unió Europea ha forçat el que era inevitable, tenint en compte el gran nivell d'endeutament, si no es volia acabar com Grècia. El problema és que l'adopció d'aquest pla d'estalvi, de tant d'impacte social, no és opcional, ni acabarà amb la situació. La trista realitat és que això només és el començament, ens hem d'estrènyer el cinturó col·lectivament i no es pot evitar de cap manera. L'impacte de les retallades de sous públics, de la baixada de pensions i la reforma de les jubilacions serà gran i provocarà conflicte social. La crisi arriba als funcionaris. Calen mesures, però en el paquet de les propostes es troben a faltar les que afecten el sector bancari, els beneficis dels mercats financers i els grans capitals. On són els milions d'euros que es van donar als bancs fa un any? Quina exigència de transparència sobre aquest gran ajut hi va haver en el debat al Congrés? El debat polític es correspon amb la gravetat de la situació? Hi ha voluntat real per redreçar el sistema cap un enfortiment de l'economia productiva? Europa està tractant d'impulsar un paquet de 34 mesures de regulació i transparència als mercats financers que podrien ser molt importants per reconduir la crisis econòmica, i no sembla que el govern espanyol ni l'oposició estiguin treballant perquè siguin aprovades. El que és cert és que amb l'actual pla hi haurà crisi de cohesió social, i no falten raons per la indignació. Ara bé, caldrà fer un esforç de responsabilitat i de coneixement de la situació econòmica real per reconduir la protesta a alguna cosa més que la indignació. Calen solucions i propostes. La societat civil haurà de fer un esforç per tirar endavant i exigir rigor. No són temps per a l'electoralisme oportunista ni per a l'individualisme. La frivolitat amb què s'ha gestionat amb diners que no es tenien, essent presoners de bancs que ara poden tallar l'aixeta, ha estat la tònica de totes les administracions. La Unió Europea, lluny de la batalla per les urnes, i avaluant, vol fer bé les coses, i ho hem d'aprofitar. El risc de la frivolitat és l'altra cara de la ignorància. Inexcusable.
Font: Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Divendres, 14 de maig del 2010
18.5.10
M. Trives/Diari de Cubelles
La memòria del temps porta de nou la revisió de paraules sabies d´ en Jordi Soler Tura premonitòries .i advertint quin caire podia significar en un futur el poder del Tribunal Constitucional..Fa pocs dies en un excel·lent article al Diari El Punt rememorava aquestes paraules que disposen d´ un telo de fons suficient revelador. Ahir una part del ple del Ajuntament celebrat i trames per Radio Cubelles va girar una part a l´ entorn del Estatut .on diferents actituds van deixar molt clar posicionaments contrastats. Recomanem clikar la web de Cubelles en que ofereix puntual informació àudio- visual de tots els plens. Nomes cal clikar http://www.cubelles.cat/
i anar a referència TDT sortirà la pagina en que podreu seguir el ple de la data que us interessi. Interessants continguts.
i anar a referència TDT sortirà la pagina en que podreu seguir el ple de la data que us interessi. Interessants continguts.
Ja ho deia Solé Tura
El dirigent comunista advertia el 1979 que el Tribunal Constitucional, «polític» i «incontrolable», podria «invalidar» el sistema democràtic
02/05/10 02:00 - Barcelona -
O.A. OTXEARTE
Jordi Solé Tura, flanquejat per Alfons Comín i Santiago Carrillo, i altres membres del partit, en un fotograma de «Bucarest. La memòria perduda
I va ressonar com una maledicció. «Esperem que el temps i la pràctica donaran la raó a les nostres aprensions.» Era el 19 de setembre de 1979, i en el ple del Congrés es votaven les esmenes introduïdes pel Senat a la llei orgànica del Tribunal Constitucional. Com a colofó d'un estiu de debats parlamentaris per crear l'alt tribunal, Jordi Solé Tura va deixar anar la frase amb la resignació de qui considerava traït el suposat consens que va cosir la Constitució, de la qual era pare. Més de trenta anys després, amb l'Estatut pendent de la sentència del TC, els arguments de l'aleshores ponent del grup parlamentari comunista continuen fent qüestionar el sentit i funcionament d'un dels òrgans que vertebren l'Estat des de tres diaris de sessions perduts a l'arxiu del Congrés.
«Tribunal incontrolable»
L'oposició de Solé Tura a la llei cuinada pel govern espanyol i debatuda a les Corts espanyoles se sustentava sobre un argument bàsic: situava el TC com a centre del sistema. Li atribuïa el control de la constitucionalitat de les lleis elaborades a les cambres i la resolució de tota mena de conflictes de competències i atribucions, incloent-hi els que enfrontessin l'executiu i el Congrés. «Ens sembla absolutament contrari a la filosofia de la Constitució que vam aprovar que diguem aquí que, efectivament, el centre de gravetat no se situarà allà on han dit els milions d'electors, sinó que se situarà en un tribunal incontrolable», va denunciar. El diputat comunista admetia que la divisió de poders és «relativa». Però la clau era veure quin organisme se situava en el melic del model: el parlament i les seves relacions amb el govern o un tribunal construït amb «criteris polítics».
Solé Tura considerava que dotant el TC d'aquestes competències s'«invalidava literalment» el model democràtic pel qual s'havia apostat per trencar amb el franquisme. «Hem creat un organisme que no ha estat elegit per l'electorat, que no és directament controlable, que té una duració quant a l'exercici del càrrec per part dels jutges molt superior al d'una legislatura», de manera que podria «perpetuar» majories no existents, «que se situa per sobre» de l'electorat i podria «acabar invalidant la mateixa activitat del Parlament», va esgrimir durant la defensa de les esmenes del seu grup a la llei. De les propostes de Solé Tura, a l'arxiu del Congrés, no en queda ni rastre. Tampoc del text àmpliament citat en què suposadament defensava que el tribunal no podia modificar un estatut ratificat en referèndum. El butlletí oficial està incomplet. Probablement no es van publicar mai, aquestes propostes.
«Tribunal incontrolable»
L'oposició de Solé Tura a la llei cuinada pel govern espanyol i debatuda a les Corts espanyoles se sustentava sobre un argument bàsic: situava el TC com a centre del sistema. Li atribuïa el control de la constitucionalitat de les lleis elaborades a les cambres i la resolució de tota mena de conflictes de competències i atribucions, incloent-hi els que enfrontessin l'executiu i el Congrés. «Ens sembla absolutament contrari a la filosofia de la Constitució que vam aprovar que diguem aquí que, efectivament, el centre de gravetat no se situarà allà on han dit els milions d'electors, sinó que se situarà en un tribunal incontrolable», va denunciar. El diputat comunista admetia que la divisió de poders és «relativa». Però la clau era veure quin organisme se situava en el melic del model: el parlament i les seves relacions amb el govern o un tribunal construït amb «criteris polítics».
Solé Tura considerava que dotant el TC d'aquestes competències s'«invalidava literalment» el model democràtic pel qual s'havia apostat per trencar amb el franquisme. «Hem creat un organisme que no ha estat elegit per l'electorat, que no és directament controlable, que té una duració quant a l'exercici del càrrec per part dels jutges molt superior al d'una legislatura», de manera que podria «perpetuar» majories no existents, «que se situa per sobre» de l'electorat i podria «acabar invalidant la mateixa activitat del Parlament», va esgrimir durant la defensa de les esmenes del seu grup a la llei. De les propostes de Solé Tura, a l'arxiu del Congrés, no en queda ni rastre. Tampoc del text àmpliament citat en què suposadament defensava que el tribunal no podia modificar un estatut ratificat en referèndum. El butlletí oficial està incomplet. Probablement no es van publicar mai, aquestes propostes.
«Anticonstitucional»
En les seves intervencions en els plens, però, el dirigent comunista recorda que el procediment previst en l'article 151 de la Constitució per als estatuts situa, després dels tràmits parlamentaris previs a les Corts espanyoles, un referèndum entre els electors del territori en qüestió. «Cap altra instància», diu. En la llei del TC, en canvi, s'hi afegeix el control de l'alt tribunal, «al qual estem atorgant dret de vet sobre l'activitat legislativa del Congrés», al·lega. I això, al seu criteri, «no és a la Constitució, va contra la Constitució», és «anticonstitucional d'una manera clara i radical». L'avís de Solé Tura era contundent: «Es pot arribar per aquest camí a una veritable dictadura del Tribunal Constitucional.» Ara els recursos contra la carta catalana posen més a prova que mai el sistema aleshores confegit, que ha estat lleument modificat a través de diverses reformes de la llei orgànica del TC. Per exemple, la que va eliminar el recurs previ d'inconstitucionalitat el 1989, durant la segona legislatura, amb Felipe González com a president espanyol, i que pretenia evitar que l'oposició bloquegés amb aquesta eina l'activitat legislativa impulsada per l'executiu. Sense prou força per aturar els mals auguris, Solé Tura va deixar anar un lament: «Aquesta Constitució s'ha elaborat procurant sumar, i la primera llei que s'ha fet per desenvolupar-la ha restat.»
«Es pot arribar a una veritable dictadura del TC que acabi convertint el Parlament en un òrgan absolutament secundari»
L'alt tribunal i el franquisme
Jordi Solé Tura ja era reticent a la regulació que es faria del Tribunal Constitucional abans i tot de l'aprovació de la Constitució. En un informe sobre l'avantprojecte que va presentar al comitè central del Partit Comunista el gener de 1978, avisava que es podria convertir en «un instrument molt conservador». El ponent de la carta magna ho argumentava pel fet que els seus membres «han de ser designats entre persones de llarga trajectòria professional», i això obligava en aquell moment que els escollits fossin per força persones que havien forjat la seva experiència sota la dictadura. «Pot passar que molts dels seus membres siguin designats entre persones vinculades a una trajectòria que no ha estat, precisament, gaire democràtica», va denunciar en l'informe, recollit al seu llibre Los comunistas y la Constitución (Forma, 1978). Solé Tura també censurava que el mandat dels magistrats de l'alt tribunal s'allargués nou anys: «Si tenim en compte que el Congrés es renova cada quatre, ens trobarem que el Tribunal Constitucional se situa per sobre de la renovació de les legislatures i, en conseqüència, es pot situar per sobre de les mateixes Corts.» És a dir, col·loca els magistrats «per sobre de tot control parlamentari». I això, per Solé Tura, era un perill. Obria la porta que l'alt tribunal es convertís en un «fre per al desenvolupament de les llibertats reconegudes en la Constitució».
mes a Ja ho deia Solé Tura
16.5.10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)