Opinió/

Xavier Grau
Periodista

L’ÚLTIM OCTUBRE DE MIQUEL PAIROLÍ

A punt de situar-se entre els millors escriptors catalans de la segona meitat del XX, Miquel Pairolí va morir el 6 de juliol de 2011 i va marxar pendent d’explicar-me, encara, perquè la protagonista de El camp de l’Ombra condueix un Lancia Delta. I el que és pitjor, aquest estiu, Miquel, no vas poder rellegir de nou Lighea de Lampedusa.

Al Garraf, Miquel, els últims raig de sol porten encara calor i claror, molta claror, sobretot claror. És l’octubre més calorós de les últimes dècades al Penedès i el mes amb millor clima al teu Empordà des del 1954, l’any mateix que va ser construïda la vostra casa a Quart i l’any que Joan Vinyoli s’instal.là a can Pallí de Begur. Aquest triangle de costa preferit: Palafrugell, Palamós i Begur llueix esplèndid. Tot ben lluny del teu Octubre que “va començar amb una fredorada”. I això que l’estiu va arribar malament, de pena. Del juliol, ni te’n parlo. I nosaltres fent riure, això sí, cruspint-nos uns bocates de pernil a peu de rierol a les portes de Quart. Semblaríem uns irreverents, això sí, si no fos per la íntima sensació d’afecte i estimació que va dur-nos fins allà pel teu enterrament. A mi, -i cito en el teu discret nomenclàtor- a la M.C. i a l’E.S. Va venir fins i tot la C.S, al primer funeral conjunt que recordo a no ser que el traspassat fos de la família. A l’igual. I compte, hi assistí el conseller Mascarell, home sensible i de cultura fina, i l’alcalde de Girona, periodista també. En aquest sentit, tu, un funeral de primera a major glòria de la nissaga de la teva Cera. I a tots ens va quedar clar, com vas deixar dit i deixar dir, que “per raons òbvies” tu hi series només de cos present.

La solidesa de l’obra de Miquel Pairolí, la capacitat narrativa i la precisió en la descripció d’ambients i sensacions no pot passar desapercebuda en aquest país petit i sempre emprenyat. Per l’escàs artifici formal del seu relat i, malgrat això, la seva exuberància. Un estil contingut però florit, a la vegada ferm i sinuós, com l’escorça de l’alzina surera. La teva alzina, Miquel, la que persevera. Com tu, Miquel, segons va definir Pla els homes de la teva terra: “endevinen el temps, miren el cel, espien la mar, senten el vent al clatell, veuen un peix, polsen una vela, segueixen un núvol, ensumen un rastre, fan pronòstics raonats i prudents, tenen el paladar fi i tot ho volen fresc. Tenen enginy a la mà, els sentits desperts, senten créixer l’herba, dormen amb un ull obert. No hi ha una altra cultura que aquesta en aquest món, la resta és dolor, neguit i cendra”. Tens raó Miquel, carpe diem.

Pairolí: articulista a L’escaire del diari El Punt i a l’Avui, cap d’opinió al liquidat Diari de Barcelona desaparegut malgrat la seva “esperança irracional” en la supervivència, guionista del Literal de TVE, biògraf de Joan Oró, autor d’assaig, estudis literaris i teatre... premi Crítica Serra d’Or 2011 pel dietari Octubre. I el més important, en paraules de Lluís Muntada, “mantenia inexpugnable el seu cercle íntim i prodigava una amistat noble”. Gràcies Miquel: “Per a en Xavier, que s’ha llegit aquest llibre amb més afecte que no pas jo”.

La narrativa de Miquel Pairolí és sensual i crua, precisa, continguda i vital a l’hora. Un cant a la vida i un pols a la mort des de l’exacte punt de la serenor personal i creativa que Vinyoli situa en un punt exacte:

“Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

Però tu i jo vivim al botó de la roda,

On és imperceptible el moviment”

En Miquel deixa feta una gran literatura. Construïda amb elements senzills i propers però aprofundint en els grans temes de la creació. El sentit de la mort i de la vida: l’ implacable piconadora del pas del temps, la renúncia indefugible als grans plaers de les vida que la vida mateixa ens va prenent.

I ho ha fet amb les mateixes eines rebudes de l’herència intel.lectual i genètica que ell reivindica de la gent del camp, dels pagesos de l’entorn de l’Onyar. Amb precisió, paciència i coneixement d’allò que porta entre mans bé sigui el tràmec corcat del pare i de l’avi, bé sigui l’última entrada del proper dietari tot just encetat: No ha estat un somni, no.

Poc amant del gregarisme i dels saraus, algú hauria de reivindicar per a ell la Creu de Sant Jordi –“per raons òbvies”- a títol pòstum. O no. Millor que li dediquem un mirador des d’on es vegi el que en Miquel veia i puguem aprendre a pensar i a ser com ell pensava i era. I sobretot, que hi hagi el seu banc preferit i que s’hi albiri, no fotem!, una magnífica panoràmica del perfil de les Gavarres en caure el sol. O una bonica plaça a Girona, què collons!!

El SOLC organitza un curs d’informàtica per a aturats


Curs de monitors en el lleure

Visita dels assessors del Síndic de Greuges, el 2 de novembre

Programa d’hores del conte i activitats infantils 2011-2012


Font : http://www.cubelles.org/

Missa dels fidels difunts, el 2 de novembre

Campanya informativa del morrut de les palmeres


Visita dels assessors del Síndic de Greuges, el 2 de novembre

Ampliada la prohibició de fer foc en zones forestals

Font : http://www.radiocubelles.com/

Fa pocs dies un grup de dones d’una entitat, Dones Solidàries d'Alella van programar una exposició de fotografies en que es mostraven els pits de dones. a la sala de la Parròquia de Sant Fèlix a la bonica de Alella No, no era una exposició de llenceria i mides de pits ! Eren un reclam d’atenció cap al càncer de mama i com afecta a la població femenina. Sembla que les imatges van trasbalsar al mossèn Josep Fàbregas i que no va perdre temps en justificar i no permetre exposar-les, emparant-se en que un grup de mares estaven esgarrifades, per si els nens i nenes de la catequesis o d’altres activitats podien veure les fotografies. . Aquest fet ha donat que parlar a la població uns dies. Finalment l’exposició es va inaugurar a unes altres dependencies.

De moment tot llegint a Quim Monzó trobareu un pel més d´informació i una fina ironia afegida important.

Senyores esgarrifades , prenguin una tassa de til·la i les sales por favor ,a propet. !

Es mejor llamar a la puerta idónea

A mí me parece bien que el párroco no permita la exposición: al fin y al cabo el local es de la parroquia

Quim Monzó

La semana pasada, en Alella, mosén Josep Fàbregas, párroco de la iglesia de san Félix, hizo retirar la exposición de fotografías sobre cáncer de pecho que estaban a punto de inaugurar en un local de la parroquia. El motivo es que, al ser fotos sobre el cáncer de pecho, aparecen pechos. De la misma forma que, si la exposición hubiese sido de fotos sobre el cáncer de colon, habrían aparecido cólones bellamente fotografiados. Es lo que pasa con las exposiciones monográficas: al tratar de un tema determinado, las fotos que se cuelgan tratan de ese tema y no de otro. No tendría sentido, por ejemplo, una exposición fotográfica sobre el cáncer de pecho con fotos de las mansiones de la Toscana, de la cocina tecnoemocional o de la zarza borde.

Mosén Fàbregas ha vetado la exposición porque hay niños que hacen catequesis en el mismo local y considera que las imágenes de pechos son "inadecuadas" para ellos. Dice que, además, hay familiares de los niños que se han quejado. La exposición lleva por título El pecho al descubierto, y muestra la evolución del pecho de la mujer: desde la infancia a la vejez. Es una exhibición itinerante, que exhibieron por primera vez el año pasado durante el noveno Congreso Catalán de Mastología y Patología Mamaria.

A mí me parece bien que el párroco no permita la exposición. Al fin y al cabo el local es de la parroquia, y en su casa cada uno hace lo que le parece. Sin embargo, ¿por qué el Consejo Pastoral Parroquial de Alella y el párroco aceptaron en principio alquilarles el local? Ese es el razonamiento de la asociación Dones Solidàries d'Alella: ¿por qué no pusieron ningún impedimento y después, horas antes de la inauguración, la prohibieron? ¿No supieron intuir que, en una exposición de fotos titulada El pecho al descubierto, por fuerza habría fotos de pechos?

De los organizadores, lo que no entiendo es por qué pidieron hacerla en la iglesia y no en el centro cívico municipal, donde finalmente –una vez rechazada por el mosén– estará hasta el domingo. No lo entiendo, sobre todo si tenemos en cuenta que la parroquia de Alella está bajo la advocación de san Félix, un mártir que murió con el cuerpo desgarrado por garfios de hierro. Habría sido diferente si la parroquia hubiese estado bajo la advocación de santa Ágata, una joven siciliana, también mártir, que había consagrado a Dios su virginidad y a quien le cortaron los pechos cuando rechazó las propuestas lúbricas de un prefecto romano. Por eso, en todas las imágenes de santa Ágata –desde la de Piero della Francesca a la de Zurbarán– se la representa con una bandeja en la mano y los dos pechos encima. Seguro que, en una parroquia así, no habrían topado con ningún problema. Y otra cosa: si alguna vez nombran a mosén Fàbregas párroco de alguna parroquia de santa Ágata, que sepan que lo primero que hará será retirar todas las imágenes de la santa.

:

Font

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20111026/54236122320/es-mejor-llamar-a-la-puerta-idonea.html

24 d'octubre del 1971, amb gairebé 95 anys, Pau Casals rebia a Nova York la Medalla de la Pau de les Nacions Unides i pronunciava, en un discurs improvisat, les famoses paraules “I'm a Catalan”. Casals va parlar de la seva mare, de la seva enyorada Catalunya i de la pau i, emocionat, va tornar a agafar el violoncel després de molt de temps per interpretar El cant dels ocells.

Font : http://www.ara.cat/cultura/catalanista-Pau-Casals-Nacions-Unides_0_578342245.html

Opinió/
GADAFI, PEL FORAT DEL VÀTER

Creguin-me si els dic que pensava que una frase així jo difícilment pronunciaria. Però acabo d’aprendre que un no pot dir “aquest telenotícies no el miraré mai”: sento unes profundes ganes de vomitar des que he vist la indecent exposició de l’assassinat de Muamar Gadafi.
Només em reconforta contemplar el fons dels ulls serens del meu llaurador, en Max, que em mira i no sé que pensa. Potser que exigir a aquells que diuen matar en nom meu que no cal que ho facin. Ni que sigui Gadafi. És davant de la justícia on ens pertoca situar aquests obscurs personatges per evitar fer el que ells han fet. Només l’autoritat moral i la llei ens salva de la barbàrie.
I ara cal investigar a fons a quin il.lustre despatx de govern truca el descerebrat, si és que és així, que li casca un tret al pols al Germà Líder i Guia de la Revolució a Líbia i el deixa llest per llençar-lo al mar amb el risc que el cadàver acabi enredat a l’hèlix de qualsevol que navegui pel Golf de Sidra. O a la xarxa d’algun tonyinaire.
Vagi d’entrada que penso que aquest coronel colpista i sàtrapa, impresentable i estrafolari, acostumat a vestir com per sortir al Vidalot al Carnaval de Vilanova, deixa per a la història una dictadura de quaranta anys. Poca broma amb el col.lega.
Ara bé, a mi no m’interromp la vomitada el fet de veure les imatges brutals, sàdiques, ofensives i impròpies d’aquesta Europa que ens proclama líders morals, espirituals i també materials de tot el món mundial. Prendre-li la vida a una persona, ni que sigui Gadafi, com ho va ser fa quatre dies a Bin Landen, i cinc dies a Saddan Hussein, i sis dies a Ceaucescu, i set a Ernesto Guevara... i més de deu... a Jesucrist, sí és que va existir, a mi no em mola gens. Podem, també, repassar Suetoni i rellegir com explica la mort de Juli Cèsar i fa fi de la república romana. En fi, una mica la mateixa història de sempre que ben entrat el segle XXI nosaltres seguim repetint.
Els que manen, els poderosos, els amos ocults dels destins del món, enlairen un líder, un dirigent, un guia de la revolució, un pare estimat de la pàtria, un peó dels seus interessos compartits: negocien i treuen profit. Es remenen les cireres mútues fins a dir prou i després; zambombassu i nota de premsa.
La exhibició indecent i immoral de la relíquia humana destrossada per una massa incontrolada és imprescindible en l’era ijobs per validar l’origen popular de qualsevol revolta que curiosament acaba minuts després del convenient repartiment de béns, contractes i concessions diverses entre els mateixos de sempre. Avui un retratu amb el dictador, que ja sabem que és un excèntric què hi farem!!, i demà una foto amb els sacrificats dirigents de la lluita contra la tirania de l’anterior: ai làs!! ¿I Wall Street com reacciona?
I sobretot que sigui compatible amb tots els dispositius mòbils, que per menjar no tindrem però per immortalitzar el cap esclafat del capturat de torn i ser portada del New York Times sempre hi som a temps. Un goig pels dissenyadors de portades d’arreu, que la crisi té mala expressió gràfica i la sang sempre ha venut bé.
El ritual indecendent d’exposició i d’aniquil.lació de la vida humana a mans de la fúria i la ràbia col.lectiva, de l’exèrcit popular, de la milícia oficial o dels al.liats units sense respecte per la raó ni per la decència és un patró de conducta que excita el personal. Doncs que volen que els digui, la seqüència em sona repetida. M’espanta i em repugna. I això no pot ser.
Tota aquesta tira de sanguinaris executats en horari prime time, Hitler s’escapa perque –diuen- es va suïcidar, haurien d’haver respost davant la justícia, amb el dret i la ètica a la mà. Algú ho ha evitat. I no crec que sigui, com en el més recent cas de Gadafi, un jove exaltat de divuit anyets impulsat per la dèria de quedar-se amb la pistola d’or del dictador.
Només fa quatre dies, tu, que aquest Gadafi recorria el planeta vestit de coronel de fireta abraçat als principals líders mundials –els de veritat, els legals, els que vetllen per la pau al món!- i tots semblaven passar-ho pipa. Potser alguna cosa hi devia de fer la guàrdia amazònica de dues-centes joves verges que li feien de guardaespatlles. Devien posar diplomàtic més d’un cos a les cancelleries. Aquest gran invent d’internet en deixa constància: i aquí tot l’occident occidental i l’orient oriental ha estat rient les gràcies a aquest fulanu que ara una panda de locus s’ha carregat a peu d’una canonada, bombes de l’OTAN a banda.
I quina gràcia que ens feia aquest estrambòtic a qui deixàvem plantar la jaima on li rotava i admiràvem com boniques joves li acostaven llet fresca de camella. ¿Com arrencaran ara de l’àlbum familiar les fotos amb Gadafi que fins ara exhibien ambaixadors, ministres i presidents del món civilitzat?
El llaurador alça la vista, es rellepa , s’aixeca i surt al jardí. Abans em mira amb cara de pensar: més d’un humà té a vegades la temptació de reclamar la vida d’un gos però en dies com aquests cap gos enveja canviar-se per un humà. Ni a Cubelles ni a la nova Líbia alliberada pels líders nostres que han de llançar les fotos familiars pel forat del vàter.


Xavier Grau
Periodista

PER CATALUNYA, NO ÉS AL MATEIX RUBALCABA QUE RAJOY

PER CATALUNYA, NO ÉS AL MATEIX RUBALCABA QUE RAJOY
http://youtu.be/BwO4foZ6zlM