28.9.07

Recomanem aquest article de Alfred Bosch ,com sempre la lectura de la columna De tu a tu escrita per aquest genial periodista dins el Diari Avui ,ofereix continguts interessants ,lúcids i sempre d´una actualitat que mantén a un lector fidel pendent d´ells dia a dia.


De tu a tu

Babel bàrbara

Peri 'colosa'

Alfred Bosch

A Catalunya Ràdio t'han dit que no pots tenir pinso si no enraones en català, i tu, Cristina Peri Rossi, has muntat en còlera. Has denunciat persecucions, feixismes excloents i atemptats a la llibertat, i els terços d'en Pedrojota t'han acollit com a víctima d'una neteja cultural de barretina. Dona, no fotem; tu et vas exiliar de l'Uruguai i saps molt bé què vol dir ser empaitada a punta de pistola. Fa 33 anys que vius aquí, has rebut el Ciutat de Barcelona i el Ciutat de Palma, has passejat per ateneus, biblioteques, universitats, etcètera, i mai no has renunciat al castellà, que estimes de tot cor (ho celebro, jo també adoro la plàstica del meu parlar indígena). Has defensat a cops de Ñ una Babel bàrbara de llengua, d'esperit i de cos. Genial. Però no pots ignorar que gran part dels catalans, abans de fer el ximple provant d'eradicar llengües majors, el que volem és evitar que ens eradiquin a nosaltres. Per això volem que els nostres mitjans públics siguin un santuari -no pas un escorxador, caram-. I estic convençut, amiga, que el dia que jo pugui sucar en català a RNE, TVE-1, la COPE, Antena 3, Tele 5, Cuatro, La Sexta, o qualsevol altra de les que ocupen un 80% del paisatge mediàtic català, aleshores tu i jo seurem a parlar de persecucions i de llibertats, i brindarem per la simetria. Mentrestant, continuaré dubtant si el teu autèntic propòsit parteix de la Peri, de la colosa poetessa que ets o de totes dues coses.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Divendres, 28 de setembre del 2007

27.9.07

Ahir ,26 de setembre va tenir lloc al Hotel d´Entitats i dins els actes de la 2ª setmana Garraf per la Pau, la presentació a Cubelles d´ un documental realitzat per Joana Galindo i Diana Kuellar que situa la realitat en que es troben a Colòmbia les dones que desplaçades, moltes violades i en constant amenaça son perseguides per grups armats i a pesar de totes les dificultats , tiren endavant un projecte de Pau i Resistència.
Trobareu més informació a http://www.rutapacifica.org.co/
La Ruta Pacífica es una propuesta política feminista, de carácter nacional que trabaja por la tramitación negociada del conflicto armado en Colombia, y por la visibilización de los efectos de la guerra en la vida de las mujeres. Nos declaramos pacifistas, antimilitaristas y constructoras de una ética de la No violencia en la que la justicia, la paz, la equidad, la autonomía, la libertad, y el reconocimiento de la otredad son principios fundamentales. Desde su conformación venimos haciendo parte del creciente movimiento ciudadano por la paz, que desde la sociedad civil ha dicho NO a la guerra. Forman parte de La Ruta Pacífica más de 315 organizaciones y grupos de mujeres coordinadas en 9 regionales (Santander, Bolívar, Valle del Cauca, Risaralda, Bogotá, Putumayo, Antioquia, Chocó y Cauca).
Surgimos públicamente en 1996 como respuesta a la grave situación de violencia en la que se encuentran las mujeres en las zonas de conflicto, tanto en las áreas rurales como urbanas; violencias que han sido invisibilizadas y subvaloradas por las violencias que se suponen son más fatales. Nosotras validamos todos los esfuerzos para lograr la negociación entre el Estado y los diferentes actores armados, que contemplen la urgencia de un acuerdo humanitario, el cese al fuego, el respeto de los derechos humanos y la aplicación del Derecho Internacional Humanitario. Creemos que el país no puede darse el lujo de abortar el actual proceso de diálogos de paz, como ocurrió en 1984 y en el 91. Ese es nuestro empeño y nuestra convicción y trabajamos para que las mujeres no sólo nos veamos y expresemos como víctimas de la guerra, sino como actoras sociales y políticas del proceso de Negociación y de construcción de la PAZ

contadores webcursos gratisfotosavisos gratisjuegos gratiscontador gratis

Avui ,dia 27 de setembre de 2007 el comptador de visites de Diari de Cubelles ha superat les 16000 visites.
Gràcies a tothom
Promoció Cultural i Festes i Tradicions

Cubelles s'adhereix a l'onzena edició del Correllengua
El Consistori aportarà 600 € per donar suport a les entitats municipals que organitzen els actes de Cubelles

L'Ajuntament de Cubelles va aprovar concedir un ajut de 600 € a les entitats i grups del municipi que s'encarreguen de la organització de l'onzena edició del Correllengua. Aquest moviment es va crear per a defensar l'ús de la llengua catalana davant de la progressiva disminució de l'ús que s'està evidenciant.

A Cubelles, el nucli local de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana ha organitzat un seguit d'actes per als propers dies 28 i 29 de setembre.

El divendres 28 de setembre, a les 7 de la tarda a la sala de conferències del Centre Social, el jove Èric Bertran presentarà els seus llibres L'institut de la vergonya i Èric i l'Exèrcit del Fènix.

Dissabte 29 de setembre, els actes centrals de l'arribada de la Flama del Correllengua'07 i la lectura del manifest, començaran a 2/4 de 8 del vespre, a la plaça del Castell. Seguidament hi haurà l'actuació del cantautor cubellenc Joan Salvador i es clouran els actes amb l'actuació dels Diables i Timbalers de Cubelles.

El Correllengua
El Correllengua és una iniciativa a favor de la nostra llengua i cultura sorgida de la societat civil catalana. És una proposta per la defensa i promoció de la llengua catalana, transversal, oberta, participativa i popular, que té com a objectius fomentar l'ús social de la llengua en tots els àmbits. També és una eina per donar a conèixer la nostra llengua i cultura a les persones que, nouvingudes o no, encara no la coneixen, i una manera festiva i oberta de celebrar la catalanitat, al carrer, de manera desacomplexada i en positiu.

Sorgeix l’any 1993 a l’illa de Mallorca, inspirada en la Korrika del País Basc. El 1995 es comença a fer al País Valencià i a partir del 1997 la Coordinadora d'Associacions per a la Defensa de la Llengua (CAL) agafa el compromís de portar-lo a la resta dels territoris de parla catalana.
El Correllengua es vertebra amb el pas de la flama, que és l’element simbòlic i cohesionador de tota aquesta iniciativa, per les diferents poblacions del país. Al seu pas es llegeix el Manifest del Correllengua, i es realitzen, en l’àmbit local, tota mena d’activitats de caire lúdic, festiu, pedagògic i reivindicatiu: xerrades, taules rodones, programes de ràdio i televisió, música i balls populars, actes gastronòmics, cercaviles, teatre al carrer, concerts,... amb l'objectiu de mostrar la vitalitat de la nostra llengua i cultura, així com d’'implicar tothom en la defensa de la llengua catalana

El Correllengua s’estructura en quatre columnes que reten homenatge a quatre persones destacades pel seu compromís amb la llengua i cultura catalana. El darrer any vàren dur el nom de: Jesús Moncada, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak i Avel·lí Artís Gener “Tísner”.

El Correllengua és la iniciativa per la llengua que anualment mou més persones arreu del país; prova d'això ho és l'èxit de participació de l'any passat, que va mobilitzar més de 300.000 persones, celebrant-se més de mig miler d'actes arreu del país.

Des de fa 7 anys la cloenda del Correllengua es fa a Perpinyà, coincidint amb la signatura del Tractat dels Pirineus, el 7 de novembe de 1659, pel qual s’imposava a Catalunya una greu divisió i fractura territorial. Aquesta cita –ineludible en el calendari nacional– creix cada any en participació i mobilització i esdevé un clam per la recuperació dels lligams històrics entre el nord i el sud de la nostra nació. Dins dels actes d'aquest dia hi ha la manifestació i el Festival Rellamp.

www.cubelles.com


"EL MÓN HAURIA DE SABER-HO"

Noam Chomsky es fa ressò del cas de l'Èric Bertran

L'intel·lectual nordamericà Noam Chomsky

El prestigiós professor nord-americà Noam Chomsky, conegut pel seu activisme polític i autor de la teoria de gramàtica generativa (considerada la contribució més extraordinària en el camp de la lingüística teòrica del segle XX), s'ha pronunciat sobre el cas d'Èric i l'Exèrcit del Fènix amb aquestes paraules: "És increïble. Espero que els mitjans de comunicació en parlin i que hi hagi organitzada una protesta seriosa. El món hauria de saber-ho", segons el web de l'obra de teatre sobre el cas.
Chomsky ha fet aquestes declaracions després de veure el documental Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigit per Xevi Mató amb versió internacional de Heather Hayes, que narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, fan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista. Actualment, la família de l'Èric està seguint tots els tràmits legals per dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.
Sobre aquest cas, Víctor Alexandre va escriure la sàtira teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigida per Pere Planella, que es va estrenar oficialment al Teatre Borràs de Barcelona el passat mes d'abril i que aquest setembre començarà a Valls i a Calella una gira pels Països Catalans.
Per altra banda, Xavier Mir, promotor des del seu bloc de Vilaweb, ara fa un any, de la campanya "Jo també vull un Estat propi" -que va donar lloc a la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web www.estatpropi.cat-, ha fet una nova proposta: Mir convida tothom a visionar, del 3 al 9 de setembre, el documental de Xevi Mató, per tal que pugi posicions en el rànquing i entri en el circuit dels més vistos. Un dels objectius d'aquesta crida és aconseguir la projecció internacional del cas de l'Èric i difondre la presa de consciència que està experimentant el poble català amb relació als seus drets nacionals.

26.9.07

Altres Informacions

La Setmana Garraf per la Pau arriba a Cubelles amb la projecció del documental Tejedoras de Paz.
El documental es podrà veure a les 7 de la tarda al Centre Social

Segueixen el actes de la Setmana Garraf per la Pau. Aquest dimecres, 26 de setembre, al Centre Social de Cubelles, a les 7 de la tarda, es projectarà el documental Tejedoras de Paz. Aquest documental, realitzat per Joana Galindo i Diana Kuellar, recull testimonis d'algunes dones què, malgrat haver estat desplaçades, perseguides i amenaçades pels diferents grups armats a Colòmbia, ara són líders de projectes de pau i resistència.

La projecció de la pel·lícula anirà acompanyada per la presentació de la Ruta Catalunya en suport a les dones de Colòmbia, una campanya que s'està duent a terme amb diverses associacions de dones que volen contribuir a visibilitzar la violació dels drets humans de les dones, a Colòmbia.

La presentació de la Ruta Catalunya anirà a càrrec de Laura Badillo representant de la Ruta Pacífica de Mujeres de Colòmbia a Barcelona.

L'activitat compta amb la participació de Dones per la Cooperació de Vilanova i la Geltrú-Cooperacció.

Departament de Comunicació/Ràdio Cubelles Dimarts, 25-09-2007
www.cubelles.com

25.9.07

Sobre eixos a Catalunya

Article d'opinió de la diputada Mila Arcarons

Quan jo era jove el meu pare m´explicava que el president Pujol faria una carretera que ens facilitaria l´anada de Vic a Lleida i de Vic a Girona. Nosaltres, que vivíem a prop de Vic, a la Vall del Ges, anàvem sovint a aquestes dues zones del país per què casa meu traficaven amb bestiar. Aquest viatge era pesat perquè volia dir anar a buscar l´autopista a Granollers i llavors dirigir-se cap a les capitals de província . Malgrat que ho vivíem com una festa i com un viatge de coneixement del país, era evident que el trajecte que fèiem no era del tot racional. I si miràvem el mapa de Catalunya, quedava clar que la línia i el somni del President tenien molt de sentit .
Quan vaig fer-me gran vaig entendre que el que provava d´explicar-me el meu pare era el projecte de l´Eix Transversal. Una via de comunicació que es va concretar l´any 1997, però que havia estat reclamada i planificada feia anys i panys. Aquest dies ens han recordat que el “catalanisme polític” va inventar-se l´eix transversal abans que el president Pujol en parlés. Sembla que la llunyania en aquest projecte ens porta fins al 1819. El meu pare, que creia en la capacitat de treball i executiva del president Pujol, no va poder fer ús mai d´aquesta infraestructura que ha estat, penso, cabdal per al país i que ha generat tot tipus de relacions comercials, econòmiques, culturals ....
Ho deia dies enrere l´alcalde de Manresa, arran de l´informe sobre infraestructures a Catalunya que va presentar el Conseller Nadal, on es contempla que la Generalitat està realitzant més d´un centenar d´obres, entre elles el desdoblament de l´Eix Tranversal per a millorar-lo, i l´Estat 56 .
No hi ha dubte que l´Eix Tranversal, que va arribar tard i ara està en fase de millora a causa de les llacunes històriques de planteig , suposa la planificació de les infraestructures per a Catalunya mes enllà de la centralitat Barcelonina. Il•lustra una manera d´entendre el país que s´ha de potenciar.
En el mateix sentit, podem parlar de L´Eix Diagonal. Un somni més proper i reclamat també per alcaldes i sectors econòmics, des dels inicis de la democràcia. Tots els alcaldes que han estat al capdavant de les ciutats de l´Eix n´han parlat amb mes o menys intensitat. Però no és fins l´any 1999, durant la Fira de Novembre de Vilanova i la Geltrú, que quatre alcaldes signen la Declaració de L´Eix Diagonal. Jordi Valls de Manresa , Jordi Aymemi d´Igualada, Joan Aguado de Vilafranca del Penedès i Sixte Moral de Vilanova i la Geltrú s´unien per reclamar el reconeixement i les potencialitats econòmiques d´aquest eix. Manifestaven públicament la fortalesa de les ciutats del nostre país . Ciutats que estructuren el territori i que porten la innovació i el creixement a tots els punts del país. Reclamaven, també, la necessitat d´estimular la creació de noves radialitats, capaces d'unir i crear dinàmiques pròpies entre les ciutats i els territoris, relacions directes que siguin, alhora, complement i alternativa a la fortíssima centralitat que exerceixen Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Va ser, penso, la primera vegada que s´unien les veus d´aquestes ciutats i que es recollia la proposta de l´Eix Diagonal amb fermesa. Els alcaldes feien una demanda clara al govern Nacional. Volien que es planifiqués un corredor per a la comunicació directa i d'intercanvi entre Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Sixte Moral deia, a més, que ens havia d´enllaçar amb les Illes a traves del Port de Vilanova. Els alcaldes reclamaven una connexió per carretera adequada, directa, moderna i funcional entre aquestes quatre ciutats, convençuts que, amb la millora de les comunicacions, es reforcen i multipliquen les relacions econòmiques, d´intercanvi i coneixement, de treball, d´oci i de turisme.
Ara som al 2007. Aquesta via ràpida, autovia desdoblada que enllaçarà aquestes ciutats a partir del desdoblament de la C-15 i de la C-37 ( sense peatge ) és previst que s´iniciï el 2008 i s´acabi el 2011. Ara, hi ha aprovat tècnicament l´estudi de viabilitat i està en procés d´informació pública.
És a dir, que les ciutats han estat escoltades i els ciutadans/es podran beneficiar-se de les millores que ha de suposar, forçosament , aquesta obra . El calendari, en la mesura de les possibilitats cal que s´acompleixi puntualment. Com més aviat es comencin aquestes obres, millor. La necessitat ha anat en augment i si l´any 1999 s´intuïa el nivell de mobilitat i les possibilitats de creixement econòmic de l´Eix Diagonal, ara la intuïció ha deixat pas a la realitat. Ara l´Eix Diagonal és una necessitat clara per al desenvolupament del Garraf.
El Govern de la Generalitat, a més de les obres que estan enfilant-se, ha planificat amb la mirada posada en el futur. Té un pla de treball i un model. Ha formulat un Pla d´Infraestructures del Transport ambiciós i que inclou projectes a la xarxa de ferrocarrils i carreteres del nostre país. Per respondre a les necessitats i als reptes de Catalunya. I fer-ho a bon ritme.

Mila Arcarons i Oferil
Diputada al Parlament.

mes informació a http://socialistes.cat

24.9.07

La guerra d´Iraq ha suposat una tragèdia per l´ humanitat ,gent desplaçada, famílies destrossades i pèrdues irrecuperables en vides humanes i la conseqüent destrucció de ciutats i pobles mil·lenaris.
Podeu llegir aquests articles publicats a
L’ONG afirma que 2.000 persones són desplaçades diàriament de les seves llars a l’Iraq
Amnistia Internacional denuncia la indiferència del món davant els refugiats iraquians

laMalla.net (laMalla.net)

Font:
Agències

Amnistia Internacional (AI) ha denunciat aquest dilluns la "indiferència" del món davant els milers de desplaçats i refugiats com a conseqüència del conflicte iraquià i davant els esforços de Síria i Jordània per acollir-los. En un informe, AI elogia als dos veïns àrabs per haver mantingut fins ara, en bona mesura, obertes les seves fronteres, mentre acusa a altres governs de no ajudar a satisfer les necessitats dels quasi dos milions de refugiats que acullen en els seu territoris.

El món ha fet "cas omís" de la desesperada situació humanitària dels iraquians desplaçats, inclosos aquells que segueixen a l'Iraq, ha criticat Malcom Smart, director del programa per Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica d'AI. Com a mínim quatre milions d'iraquians han estat desplaçats de les seves llars i la xifra continua augmentant a un ritme que es calcula de 2.000 persones. Síria acull ja a 1,4 milions d'ells i Jordània, a mig milió o més, mentre que hi ha 2,2 milions de desplaçats que continuen dins del propi Iraq.
Síria i Jordània ha decidit reforçar últimament els controls fronterers amb noves exigències en matèria de visats, la qual cosa, segons AI, "impedirà que els iraquians rebin la protecció que necessiten.
En aquest sentit, AI ha instat als governs d'Aman i Damasc a "mantenir les fronteres obertes per aquells que intentin salvar les seves vides". A més, ha demanat a altres governs que augmentin l'assistència bilateral financera, tècnica i en espècies a Síria i Jordània, per permetre satisfer les necessitats dels refugiats en matèria de sanitat, escolarització i altres serveis.
Ajudes de la comunitat internacional

"Les mesures més aviat modestes adoptades per la comunitat internacional no han estat a l'alçada de la magnitud de la crisi", ha criticat Malcom Smart.
Segons el directiu d'AI, molts governs fins i tot emprenen accions negatives com la repatriació per la força a l'Iraq de sol·licitants d'asil refusat, el retall de les ajudes o la no renovació de l'estatus de refugiats d'alguns iraquians.
L'informe critica la lentitud del ressentiment en països tercers dels més vulnerables entre els refugiats iraquians que han fugit a Síria o Jordània, els quals han estat víctimes de la tortura o d'altres abusos greus.
Així, segons ACNUR, el 2003 un total de 1.425 refugiats iraquians van ser reassentats en tercers països mentre que en el 2006 van ser només 404.

La comunitat internacional ha d'acceptar compartir la responsabilitat de reassentar més ràpidament als iraquians que han fugit a Jordàia i Síria, particularment als "més vulnerables", ha dit Smart. Els països que integren la força multinacional i estan directament involucrats en el conflicte, ha afegit, han de fer més per ajudar als que s'han vist expulsats de les seves cases per la violència, inclusos els que no han sortit de l'Iraq.
La guerra i el caos esborren el passat arqueològic de l’Iraq, un dels bressols de la civilització humana

Un país sense història

Isidre Estévez (laMalla.net)

Un país sense història, només un present marcat per la guerra i la destrucció. El país és l'Iraq, convertit en una de les zones més violentes del planeta, el lloc on milers de persones moren cada any víctimes d'una guerra civil especialment sagnant. Les imatges de morts i ferits s'han convertit en rutina i ningú a l'oest sembla reaccionar ja davant d'aquesta tragèdia anunciada. Però a l'Iraq no només les persones moren: també ho fa el patrimoni artístic, víctima igualment innocent d'un conflicte que està esborrant el passat del país.

Quan les tropes estrangeres van enderrocar el règim de Sadam Hussein el caos es va apoderar de l'Iraq i un dels punts on aquest caos es va posar de manifest va ser als museus del país, escenaris del pillatge generalitzat d'unes ciutats on l'autoritat havia estat substituïda per l'anarquia. Les imatges de museus saquejats van desaparèixer de les televisions però l'espoliació de la riquesa arqueològica del país ha continuat sense cap mena de control.

Com en el cas de la guerra, l'origen de l'espoli artístic de l'Iraq també es troba a Occident. Un país on les autoritats no poden mantenir l'ordre i on la prioritat passa per intentar salvar la vida de la població és un terreny abonat pels col·leccionistes sense escrúpols, que encarreguen a màfies globals objectes arqueològics la compravenda i tràfic dels quals estan prohibits per la legislació internacional. A vegades l'encàrrec és genèric -un cofre d'or, una copa...- però a vegades és concret -un tipus de peça determinada d'un jaciment determinat. Així, si després de la invasió eren els propis iraquians els que van veure l'oportunitat de robar patrimoni per vendre'l més tard, ara l'espoliació s'ha tornat més sofisticada, més professional, i els iraquians treballen per organitzacions internacionals amb contactes amb antiquaris i col·leccionistes d'Occident.

L'espoliador, propietariNo només l'espoliació s'ha professionalitzat sinó que ha canviat d'escenari. En caure el règim de Hussein els actes de pillatge tenien lloc als museus. Ara els museus més petits ja no tenen res de valor i els grans, com els de la capital, resulten de més difícil accés pels lladres, de forma que aquests han trobat una nova fórmula que els permet aconseguir objectes de valor. Es tracta de comprar les terres on es troben els indrets històrics o els jaciments arqueològics. D'aquesta manera, tota vegada que en són els propietaris, poden excavar sense problemes. I en un país sense infraestructura policial i legal exportar els objectes resulta relativament fàcil.

El govern iraquià intenta en va contenir la marea espoliadora però s'enfronta a un enemic poderós i sense escrúpols. Fa dos anys una complexa operació es va saldar amb la detenció de nombrosos antiquaris i la recuperació de centenars de peces que van ser transportades al museu de Bagdad. Mai no hi van arribar. El comboi on viatjaven les peces recuperades i els arqueòlegs que van fer possible les detencions va ser assaltat i els seus integrants van ser brutalment assassinats. Els seus cossos van ser cremats i abandonats al desert. Altres arqueòlegs intentant aturar el procés no han patit aquest tràgic final però han estat acusats pels caps de les màfies, personatges molt ben connectats amb els líders religiosos i tribals de les zones històriques. En un país on no se sap quan arribarà la pròxima nòmina, molts han optat per sumar-se a l'espoliació.

Col·leccionistes estrangers
Els efectes d'aquesta espoliació són dobles. Per una banda, objectes pensats, fabricats i conservats a Iraq durant segles acaben als prestatges dels rics col.leccionistes de Manhattan. Per una altra, en el seu afany per trobar els objectes més lucratius, els excavadors trenquen o fan malbé peces que creuen que no resultaran tan fàcils de vendre o per les quals pensen que no obtindran tants diners. Això passa perquè, tot i que l'espoliació és dirigida per arqueòlegs iraquians, molts dels quals van perdre la feina en caure el règim de Hussein, la duen a terme homes sense coneixements arqueològics.

Ciutats sumèries, objectes quotidians, gerres... els tresors de l'antiga Mesopotàmia, creats fa sis mil anys, desapareixen dia a dia a un ritme impressionant. La pràctica totalitat dels jaciments arqueològics del país -uns 10.000- és en mans d'espoliadors. D'aquí a uns mesos no quedarà res, amb milers d'objectes destruïts o bé venuts a col·leccionistes privats que no els podran ensenyar mai. No només els espoliadors destrueixen, la pròpia guerra ho fa, amb tancs i míssils fent malbé restes d'enorme vàlua històrica i artística. L'exèrcit americà va decidir instal·lar una de les seves bases d'operacions a Ur, una ciutat fundada pels sumaris fa sis mil anys, citada en la Bíblia i en la qual es creu que va viure Abraham. Els soldats americans ja no hi són, però Ur ja no és la que era.

La destrucció de Babilònia
Els militars americans han respost a la indignació dels historiadors d'art antic dient que la seva presència a la mítica Babilònia volia justament evitar l'espoliació. Però els americans no van optar per vigilar la ciutat sinó que hi van instal·lar la base militar més gran de la regió, amb els seus vehicles i les seves tendes de campanya. Pels arqueòlegs, el dany que s'ha fet és irreparable. El de Babilònia no és l'únic cas: altres set ciutats històriques, entre les quals hi ha Samarra, han acollit bases militars, la qual cosa està prohibida pel Protocol de La Haia del 1954.

Ciutats com Ur no són una simple col·lecció de pedres. És aquí on l'home va aprendre a cultivar la terra, a construir cases de manera sòlida, a produir objectes de metall, on va inventar la moneda, on va sofisticar la joieria, on va començar a escriure. Que siguin esborrades del mapa, víctimes de la brutalitat de la guerra, captives dels militars i de les màfies, és un drama que passa inadvertit tant entre els iraquians, que no saben si demà estaran vius, com en la resta del món, massa avergonyit com per admetre el que ha provocat en la regió.

L'Iraq està perdent el seu patrimoni. El món, la història comuna, les primeres pedres de la civilització humana, conservades durant mil·lenis i avui perdudes per sempre més, víctimes oblidades d'una guerra que està esborrant el passat, el present i el futur dels iraquians.

contadores webcursos gratisfotosavisos gratisjuegos gratiscontador gratis

Informació enviada per PSC

CANVI DE LOCAL SOCIAL

El PSC deixa el seu local del carrer Gallifa


El PSC ha deixat el seu local del carrer Gallifa, a prop de la plaça del Mercat, per obrir un de nou al carrer Major, 17.


La decisió de canviar de local, ha estat tan per causes administratives, com per la necessitat de millorar els serveis del local.


El trasllat s´ha fet aquet cap de setmana, i no esperem tindre el nou local enllestit fins el proper dimecres dia 26.


Ens podreu trobar al nou local, tots els dimecres, com de costum, a partir de les 20.00 h.


Estem convençuts que aquet canvi suposarà una millora evident per la nostra Agrupació.


Tenim previst fer una inauguració oficial, us tindrem informats.

Mes informació a http://socialistes.cat/