La perplexitat, una paraula utilitzada darrerament a molts mitjans a l’hora de desentrellar la situació creada a l´entorn i en motiu d´un possible acord o no d’un finançament acceptable o no ,per part del govern de la Generalitat i el govern de Madrid ,i que fa visible la carona que a tots ens queda llegint dia a dia llegint les informacions puntuals i comentades a les tertúlies a Catalunya i segurament a los corrillos de Madrid i d’altres indrets també, a on ningú veu clar aquest joc de escacs a on peons,alfils,torres i reis mouen peces a dojo i quedar a la foto el millor possible sembla també un objectiu a tenir en compte davant espectadors perplexos que som nosaltres.
.Llegiu aquest article ,es força interessant i a on la paraula perplexitat mostra significat.
La perplexitat i el nus gordià
Joan Ramon Resina / Catedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford
H a nascut el català perplex, una nova espècie que desbanca el català acomplexat, el català emprenyat i tots els altres catalans adjectivats. La perplexitat és l'evidència d'una contradicció que no es pot resoldre dins les regles del joc. Si hi seguim jugant, l'agreugem; si parem, se'ns acaba el jugar. L'estadística diu que en aquesta situació s'hi troba molta gent, però no diu des de quan. Jo arriscaria que, pel cap baix, des del 2003. Aquell any les eleccions catalanes havien de confirmar la fi del pujolisme, però es tractava de saber si seria per superació o per abaixament. Les urnes van respondre amb precisió sismogràfica: victòria de CiU condicionada per un aval molt clar a l'independentisme.
PERÒ VET AQUÍ QUE ERC no va voler jugar al joc que tocava i es va decantar per jugar al Front Popular, com els francesos que el 1789 es posaren a jugar a romans. Les hemeroteques, que són les vergonyes dels polítics, ens recorden un Joan Ridao fent propaganda postnacionalista, mentre Carod parlava del PP com si fos la criatura de CiU i dissimulava la balconada de Zapatero a la Generalitat. Eren al govern per dur el país a la independència, deien, però mai han explicat com es fa això mentre manin els de la dependència. És tot un cas d'ase de Buridà: per governar amb projecte propi, haurien de sortir d'aquest govern; però si en surten, ja no seran al govern. Perplexos? Vostès diran.
CONVERGÈNCIA HA FET de la perplexitat un modus vivendi. S'hi troba en el seu element. Ara mateix, malgrat ser, teòricament, l'únic partit amb les mans lliures, no pot trencar l'estantís front català pel finançament. O es fa coresponsable del previsible mal resultat o li encolomen el mort. Ja va passar-li amb l'Estatut del 30 de setembre, quan Artur Mas va accedir incautament a aixecar-ne l'acta de defunció. Mas és el líder més preparat, amb més discurs i més possibilitats de projecció internacional. Però també és presoner d'un dilema: seguir en l'ambigüitat omnívora del pujolisme o deixar enrere aquella política de terra ideològicament cremada. Avui l'autonomisme és l'opció conservadora; vet aquí per què el PSC s'hi apunta amb entusiasme. Ja era això, companys, ja era això, es diuen ells amb ells. La Catalunya del segle XXI sols pot retrobar l'esma amb una ambició a la mida de la necessitat històrica. I a Mas el temps se li esmuny mentre dubta si passa o no passa el Rubicó.
EL PSC TAMBÉ EN GASTA, de perplexitat, tot i haver aconseguit la quadratura del cercle: governar a Catalunya i a Espanya. Però ni així assoleix la seva aspiració de fer de Catalunya una baronia. Montilla ha desplaçat CiU, reeducat ERC i portat la supermainadera a ICV, i veu amb estupor com el tracten de talibà els compañeros. El moment li és propici, però. Si trenca la disciplina de vot a Madrid, es consagra com a líder catalanista i obre una etapa plena de riscos, però també de beneficis potencialment molt grans.
I ICV? AQUÍ TOPEM amb la raresa de la perplexitat pura. Deu ser per això que es dediquen a combatre la pol·lució acústica... dels condicionadors d'ambient.
NO S'HI VAL A ESPERAR que la societat resolgui la perplexitat dels líders; importa molt saber avançar-se als esdeveniments i reconduir-los, no cal dir que pel bon camí. Qui vulgui governar és lògic que arrisqui alguna cosa. Però el català està perplex perquè observa com la retòrica i les escenificacions li posen davant els ulls una realitat paral·lela, mentre el país se li torna cada vegada més aliè. Potser la perplexitat més gran és la dels que es pregunten per què els jugadors segueixen apostant a costa del país en lloc d'aixecar-se de la taula i denunciar el tafur. El problema és que fer-ho afegiria encara més perplexitat, si a més d'aixecar-se el jugador no estripa també les cartes.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dilluns, 22 de setembre del 2008
.jpg)
