M. Trives/Diari de Cubelles

Pels matins sona el despertador o no ,pro molts de nosaltres ,d’immediat tot anant cap al bany ,es engegar la radio ,mentrestant la cafetera comença a escalfar-se a la cuina. Tenim les nostres preferències al escoltar determinades emissores o potser sintonitzar música. A primera hora els millors espais son les anomenades tertúlies que capten l’atenció i cadascuna amb tertulians opinant respecte al tema del dia. Sempre hi trobem al company de taula que tímidament demana la veu i algú dels contertulians i contertulianes pretén menjar-se’l amb patatetes fregides pràcticament en segons!

També si disposem de Internet podem consultar les portades dels diaris digitals i de pas anar escoltant la tertulia a traves de les emissores.
Ja fa dies que tinc una certa enyorança de no trobar a Iu Forn fent la seva crònica habitual i es mes ,de moment sembla que ho tinc complicat . En Iu, va dir adéu el 30 de juliol als lectors de la seva columna Passa-ho a la que ens tenia enganxats i a primera hora del mati ,un glop de cafè ,un florolo i el seus apunts recoberts de una fina o no tan fina ironia es troben a faltar molt per engegar el dia com cal !
De moment teniu el últim Passa-ho ! publicat al Diari AVUI ,a on parla de molts de nosaltres...pel mati envoltat de un adéu afectuos .

passa-ho!
Adéu i moltes gràcies per tot
30/07/10 02:00 -


Fa set anys va trucar-me en Vicent Sanchis: “xiquet, vols escriure a l'AVUI?”. Primer a Política, després a la 3, a la 2 i ara a la Contra; aquest d'avui serà el segon cop que parlaré de mi... però realment parlaré de vostè. Perquè és que sense vostè no existiríem nosaltres i els que ajuntem lletres de vegades ho oblidem i ens atorguem protagonismes tronats.
Aquest és el últim article que publico al meu diari i podria pensar, egoistament, que algú em trobarà a faltar. Error. Bé, potser sí, el primer dia algú que cada dia tenia la generosa rutina de llegir-me mentre sucava el florolos al cafè amb llet. Però darrere meu en vindrà un altre (o una altra) i vostè que sucava el florolos llegint-me a mi, continuarà sucant-lo amb el meu successor (o successora), de la mateixa manera que anteriorment l'havia sucat llegint a qui jo vaig substituir. I així successivament. A l'univers res canvia i mai passa res... bé, descomptant l'instant que va crear-se i el dia que peti. Però entremig, passar passar mai passa res, com deia Nicolau Casaus, gran filòsof de la saviesa popular. Abans que nosaltres hi ha hagut gent molt bona i molt important que ja no hi són. I ha passat alguna cosa? Sí, que la vida ha continuat. I ara vostè em dirà: “home, no foti, que en queda el record”. Naturalment. I tots esperem ser recordats, però això no treu (això no quita, com diu el meu excunyat) que l'espai emocional que ocupem avui, demà sigui això, un record. I és lògic que sigui així.
Jo me'n recordaré molt dels companys (i companyes) del diari i, sobretot, de vostè. I sap per què? Perquè (molt) en el fons, sóc bona persona.

Font :

Una bona amiga nostra ,Matilde Torralba envia aquesta informacio a Diari de Cubelles .Matilde Torralba presidenta de l'entitat Celiacs de Catalunya ha participat en ocasions concretes per temes relacionats amb la nutrició a Cubelles convidada per l´Associacio de Dones La Fita . En aquest article publicat a El Periodico ,mostra la seva preocupació i es força interesant de llegir .

MESURA CAUTELAR «PER RESPECTE»
Barcelona retira la guia de restaurants per a celíacs
L'ajuntament deixa de distribuir la publicació per les crítiques del col·lectiu

L'Ajuntament de Bar-celona deixarà de distribuir a les oficines d'atenció al ciutadà i a les oficines de turisme la guia de restaurants per a celíacs editada conjuntament amb el Gremi de Restauració que el mateix primer tinent d'alcalde, Jordi William Carnes, va presentar l'11 d'agost. La decisió s'ha pres de forma cautelar i «per respecte» a l'Associació de Celíacs de Catalunya, que ahir al matí va denunciar al programa El dia, de Com Ràdio, que la publicació «no és rigorosa» i que ofereix informació enganyosa que tira per terra la feina feta per l'associació.
«Un restaurant no es pot publicitar com a local per a celíacs i quan hi truques per telèfon per informar-te'n et diguin que et poden fer un entrecot i una amanida», apunta Matilde Torralba, presidenta de l'associació, que va demanar a l'ajuntament que retirés la guia, ja que al seu entendre aporta informació «perjudicial».
Fonts municipals consultades per aquest diari van negar que la ­polèmica publicació sigui «perjudicial per a la salut pública», però van assegurar que han decidit no distribuir-la de forma cautelar «per respecte» a l'associació, que també denuncia que en cap moment «ningú» no es va posar en contacte amb ells per elaborar la controvertida publicació.

LA CONTROVÈRSIA / El punt de la ­publicació que ha aixecat més polseguera entre el col·lectiu no és tant l'elecció dels restaurants –feta amb un criteri dubtós, segons l'opinió de Torralba–, com l'apartat d'informació sobre la malaltia, en el qual es posa en dubte que els productes etiquetats com a lliures de gluten ho siguin realment «al 100%». «No es pot editar una guia com aquesta copiant la informació d'internet, on un troba de tot, coses certes i moltes altres que no ho són», denuncia la presidenta de l'entitat, que apunta que ja han mantingut contacte amb el consistori, que ha estat receptiu i els ha dit que es reuniran amb ells aviat, tot i que encara no tenen una data fixada. Des de l'ajuntament, per la seva part, assenyalen sense vacil·lar cap al Gremi de Restauració. «La guia no l'hem publicat nosaltres, sinó ells. Nosaltres només els vam donar el nostre suport perquè es tractava d'una iniciativa interessant, com fem amb tantes altres iniciatives», asseguren.

TRACTE DESIGUAL / Torralba critica també que existeixen molts restaurants a Barcelona que realment han fet «una gran feina» per adaptar-se a les necessitats dels celíacs –fins i tot fent cursos de formació a la mateixa associació i cartes especials per al col·lectiu– i que no apareixen a la guia, mentre que molts altres que no disposen ni tan sols de pa sense gluten sí que hi figuren. «Dels 42 restaurants de la publicació, només dos han treballat amb nosaltres per adaptar-se a les nostres necessitats, el Nectari i l'entrepaneria Conesa», conclou la presidenta de l'entitat.

Font: Barcelona retira la guia de restaurants per a celíacs

http://www.elperiodico.cat/

Arrel de les informació d’un accident a un soci de AMICU a Cunit un article signat per Xavier Bosch, periodista i escriptor a El PERIDICO ,es adient davant de les problemàtiques que pateixen amb una ciutat sovint poc resolta a la hora de transitar i amb riscos afegits per conductors en ocasions temeraris i poc respectuosos.


La roda
Aparcar a la plaça dels discapacitats

Xavier Bosch Periodista

Tenen sempre el millor lloc. En pàrquings, en centres comercials i al carrer, se'ls reserva la plaça més àmplia per aparcar i per entrar o sortir del cotxe. Els discapacitats, després d'anys i panys de lluita, havien aconseguit guanyar la batalla del sentit comú. Una fita doblement meritòria en un país com Espanya on, aquesta setmana d'agost del segle XXI, hem sabut que la meitat dels edificis públics encara no estan adaptats per a les persones que van en cadira de rodes. Finalment, després de signatures, paperassa i de trucar a moltes portes, a les persones amb dificultats diverses se'ls facilitava una mica més la vida, si més no, a l'hora d'aparcar.

Però aleshores van arribar els més llestos de la colla, els penques de sempre, els que van per la vida amb la màxima del que rigui la gent i vagi jo calent, i aparcaven, per sistema, a la plaça del discapitat, sense pensar, en cap moment, el perjudici que això podia comportar al conductor handicapat. De fet, encara que s'adonessin que podien perjudicar algú, se'ls en fotia. I si, molt de tant en tant, els multaven, tampoc no pensaven pagar. Per això, després de més signatures, més paperassa i trucades a diferents portes el col·lectiu de discapacitats va aconseguir que els que aparquessin a les seves zones reservades se'ls retirés punts del carnet de conduir. Aquesta sí que va ser –m'asseguren els afectats– una mesura efectiva.

De cop i volta, però, aquest hivern, el Govern de Zapatero es va treure una reforma de la llei de trànsit segons la qual només es retirarien punts del carnet per conductes que posessin en perill la conducció. Així, des de l'1 de gener, els barruts de sempre no han desaprofitat l'ocasió per tornar a aparcar on els rota, sense perdre cap punt. Per cert, aquesta reforma de la llei de trànsit arrossegava un eslògan de campanya amb pretensions. Deia: Canviem per a millorar. Per a un col·lectiu molt gran de persones està clar que no. En comptes de millorar han anat, injustament, molt enrere. Publicitat enganyosa i una llei feta amb els peus. Els peus dels que caminen, esclar.

Font:http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20100820/aparcar-placa-dels-discapacitats/443107.shtml

Una excel·lent pintora i artista plàstica Esther Alsina obra les portes a Vilanova el seu estudi al públic i envia aquest cartell amb informacio a Diari de Cubelles.

Sort Esther ,una abraçada.

M. Trives/Diari de Cubelles

Espardenyes al sol.

Pobretes!tenen molts anys. Son les ultimes comprades a Cal Octavi i ha plogut molt des de

llavors.
Guardades i no utilitzades fins fa relativament poc,son l´ últim vestigi d´un temps en que tothom a Cubelles anava a comprar a la botiga regentada per Octavi amb la seva mare ,on hi trobàvem de tot, ,aromes de colònies ,sabons ,cintes,agulles de cosir i de cap ,diaris revistes i postals de Cubelles ,mai han tornat a ser tan boniques ! i el producte estrella les espardenyes,blanques,negres ,també de les que per el costat permetien treure el dit a la fresca .Recordar que els pagesos les utilitzaven a diari ,diumenges i festius. Això si! ben netes i blanques ! es mostraven orgulloses als peus dels seus amos al tornar del camp com també al seure mentrestant es picaven amb força les fitxes de domino sobre les taules de marbre o a la partideta de cartes al Remigio que li deien ,tant al Cafè Armengol com a L´Aliança ,una entitat privada situada a la plaça de La Font on els socis anaven a fer el cafetonet a les tardes i a petar la xerrada. Encara avui trobareu a les primeres hores de la tarda alguns que segueixen aquesta tradició,son els fills o parents dels de llavors .
Els estiuejants utilitzaven tot sovint les espardenyes* i anar a comprar a Cal Octavi dos o tres parells cada any era habitual . Tant per la platja com pel carrer es lluïen i mai et suaven els peus i tan fresquets ! La botiga al tancar ens va deixar un pel orfes ,mai mes ha tingut el encant de llavors al anar a comprar-ne ...

Octavi ,tens el 39 ? i responia tot seguit .... Blanques o negres?

*Tradicionalment es feien dos tipus d’espardenyes, que es diferenciaven pel tamany de la pala. La de “cara” cobria tots els dits del peu, i la de “careta”, preferida pels llauradors, protegia sols el dit polze. No obstant, les varietats eren nombroses: de careta i vetes negres, de cotonet (amb gometes), de “bobo” (amb veta blanca), de “guitarró”, catalanes, de “pinxo” o carreter, “topolinos”, de “pixorro”, d’ullets...

Font : http://www.vila-real.info/vilapedia/index.php?title=Els_espardenyers

foto/M. Trives/arxiu Diari de Cubelles

HAVANERES A LA PLATJA LLARGA DE CUBELLES

GRUP HAVANA XICA

21 D´ AGOST A LES 10 DEL VESPRE

BRINDAREM AMB EL CREMAT DE RON MARINER I ACOMPANYAMENT

PRIMER ANIVERSARI ASSOCIACIÓ BARRI DE MAR

foto/J Miralles/arxiu Diari de Cubelles

Arrenca el X Open Vila de Cubelles

El Club Marítim Cubelles es prepara per acollir noves regates aquest cap de setmana

Avui arrenca el X Open Vila de Cubelles de Festa Major que es disputarà a les pistes de tennis del Poliesportiu i que es tancarà el 22 d’agost. Es tracta d’un circuït juvenil d’estiu amb categories benjamins, alevins, infantils, cadets i júniors (masculí i femení). Vàlid per a la classificació nacional. Les finals es faran a partir del dissabte, 21 d’agost. Organitza el Club de Tennis i la Federació Catalana de Tennis.

D'altra banda, el Club Marítim Cubelles es prepara per acollir noves regates aquest cap de setmana. En aquesta ocasió amb el Trofeu Gallastegui de patí de vela, i després que diumenge tanqués la 39 ena edició del Trofeu Cubelles Optimist Pati de vela sènior i Júnior.

Font Radio Cubelles

http://www.radiocubelles.net/

foto/arxiu Diari de Cubelles 2008

M. Trives/Diari de Cubelles

Ja som a mitjans del mes d´ agost.

Dues setmanes mes i la proximitat de la tardor serà evident.. Les terrasses properes a la platja començaran a buidar-se a les nits. Els jardins i balcons amb finestres baixades formaran part de la normalitat i nomes la presencia a les nits de petits focus de llums a determinats habitatges en alguns indrets, mostraran una presencia evident de veïnatge a la proximitat de la platja tocant a la sorra ,on les llums de les faroles il·luminen les palmeres del passeig desert i les cafeteries obertes fora de temporada estiuenca son poques .Queden mol endarrerits els temps en que Cubelles un poble amb pocs habitants rebia tots els anys famílies d’estiuejants ,la majoria de Barcelona i que allargaven les vacances fins els últims dies de setembre.
Una berbena de Santa Rosa ,al Cafe Armengol tancava la temporada d estiu .Desprès del mes d´ agost quasi sempre plujós , setembre mostrava un sol punyent en uns dies en que la sorra de la platja era mes daurada i el mar mes blau .Llavors encara molts de nosaltres érem feliços i despreocupats ,el temps era tot nostre i ens sentíem protegits .L’olor dels coves de raïm a la entrada de cases del poble ,on els cups eren a punt per una collita esperada ,impregnava els carrers.

La tardor com llavors,com ara, sempre arriba al seu temps. any darrera any ....

Tot sovint trobem a les pagines dels diaris les noticies de les desaparicions de excel·lents musics i cantants que han format part de la llegenda del mon del jazz. La majoria a pesar de la seva edat ja entrada en anys pro encara en actiu artísticament han ocupat les cartelleres de teatres,festivals .Aquesta vegada una gran dama del jazz ,Abbey Lincoln ,ha dit adéu. Escolteu aquest vídeo i apreciareu la qualitat de la seva veu .

Comunicat de La Fita

Volem públicament mostrar el nostre rebuig a una actitud fora de lloc comesa per Joan Rodriguez Serra ( regidor representant de ERC a Cubelles) que amb la seva actuació potser irreflexiva cap a la persona d´ una dona ,Rosa Fonoll (regidora representant de CIU ) que formava part com a comparsa del grup de Les Gitanes i que públicament en un sopar dins els actes de la Festa Major de Cubelles ,va bolcar el contingut d´ un got a la seva persona intencionadament. Nosaltres com a entitat que sempre hem defensat el respecte cap a les persones,homes i dones no podem passar per alt aquest fet i si recriminar aquesta actitud en aquest cas ,cap a una dona i la fragilitat de sexe evident.Independent dels motius pels que el senyor Rodriguez Serra al·legui per disculpar-se a posteriori , mai es justificable aquest atac i si recomanable una reflexió a temps inductora de mantenir la serenitat en tot moment sempre i el respecte com a prioritat.

Associació Dones La Fita

http://doneslafita.blogspot.com/

fotos/X. Font/Festa Major 2010

A quest any ,Artur Peguera periodista esportiu de TV3 va oferir el pregó corresponent al 2010 i que tots els anys precedeix el Cercavila amb la ballada de les colles a la plaça del Ajuntament.

españa

fotos/arxius Diari de Cubelles

FESTES MAJORS

fotos/M. Trives/arxiu Diari de Cubelles 2010

Les vacances son bones per tothom . Permet passejades per la platja ,anar a conèixer indrets a les rodalies i deixar el rellotge al calaix de la tauleta de nit !
Tot fent una ruta pel Foix podeu gaudir d’un entorn apreciat a la desembocadura,on el mar i el riu ,si baixa fort coincideixen les dues aigües , formant crestes d´ onades i si no es eixís ,una llacuna tranqui-la ofereix un mar de plata al fer-se de nit o a les primeres hores del mati.

Manuel Millán Cascalló.Gracies .
II capítol de una sèrie de capítols anterior i posteriors ?. conèixerem d´ altres ?




fto/elpuntdefuga.blogspot.com

II

HISTORIA COMÚN DE UN FRACASADO CUALQUIERA

Varias veces había sentido el pánico, el “horror vacui” que le producía la estancia en aquella inmensa nave vacía y plagada de telarañas y restos de un pasado poblado de recuerdos queridos. Ya no se oía el ensordecedor redoble rutinario de las máquinas, ni las bromas y charrascadas de los empleados, o sus piropos a las tejedoras cuando éstas desfilaban intencionalmente ante sus ojos hambrientos y encendidos. El huracán de la crisis se había llevado todo: los engomados directivos y sus sumisas secretarias, los sudorosos obreros, las parlanchinas y dicharacheras tejedoras, el abúlico cuerpo de limpieza, los furibundos encargados y capataces de cada sección de producción, las viejas y vetustas máquinas, los kilómetros y kilómetros de hilo y las balas de tela. También los transportistas, brutos , zafios y simplones, y los almaceneros con su picaresca y arte de escabullirse ante cualquier posibilidad de trabajo. ¡Se había ido todo al cuerno!. La empresa, heredada de su padre, que la convirtió en puntera de las fábricas de hilados, y de su abuelo, que la creó, la vio nacer y crecer hasta convertirse en un taller de tamaño apreciable y altamente estable, lista para el asalto a grandes empresas comerciales, era ahora un edificio destartalado, sucio y vacío encaminado a morir por sí mismo de inanición y a caer paulatinamente derruido y devorado por la voracidad del tiempo.

¡De nada le habían servido sus estudios especializados, sus títulos y sus “másters”!. En sus manos había sido un lastre insalvable, un juguete de la gran marea económica de los setenta y, como tantos otros, se había hundido sin solución. Ahora, allí, observaba melancólicamente las dimensiones de la catástrofe, como un náufrago después de la tempestad. Y sabía que tenía que volver a empezar de cero, con lo puesto: con absolutamente nada, ya que, el producto de la venta de las acciones de la empresa, la venta del material de trabajo, la maquinaria, las telas, las balas de hilo, la propia nave y el material de oficina, vendidos a precio de saldo, no eran más que lo imprescindible para pagar sus deudas: Indemnizar a los empleados, pagar las deudas del material renovado, de la materia prima, indemnizar a sus compradores por los pedidos incumplidos, pagar los gastos del juicio perdido, pagar los impuestos atrasados al Estado y un largo etcétera que había acabado con todo. ¡Y esto no era todo!... Su mujer le había abandonado al ver zozobrar el barco y comprobar que sería incapaz de financiar los caprichos y los cuantiosos gastos que comportaban la educación de los hijos y el mantenimiento del status social alcanzado, porque, claro… ¡Cómo iban a renunciar al noviazgo de Titina, la hija del banquero, con su hijo mimado y manirroto, el golf y el porsche y los caballos de su cuadra para poder codearse con sus amistades de toda la vida!, ¡cómo iban a renunciar a la casa señorial de una docena de habitaciones, o a la inmensa finca en Cadaqués, con dos piscinas climatizadas, ni a la cabaña de invierno en Das, junto a las pistas de esquí!... Antes de tal aberración, su mujer, que ya habitualmente tonteaba con todos los guaperas del club, había preferido inventarse una incompatibilidad de caracteres amparada en el silencio y la amargura de la depresión de Carlos, encerrado en sí mismo, mientras veía crecer el maremoto de su destrucción paulatina. Como a tantos otros, sus amigos de toda la vida le abandonaron en la estacada, se apartaron de él como si de un apestado se tratase, le hicieron el vacío, mientras le daban palmaditas de ánimo. Ella, consiguió el divorcio de manos del propio abogado de la empresa, consiguió la custodia de los hijos ante la lógica perspectiva de un marido insolvente, y, amén de conseguir que su exmarido le pasase la pensión de divorcio para la manutención de los hijos, con la inequívoca opción de ganarlos para siempre al ocurrir un predecible impago de la misma por ruina irreversible de Carlos, su marido, consiguió, de la generosidad del juez, los dos coches, la mansión señorial de doce habitaciones, la finca de Cadaqués y la cabaña de Das, además del pago del juicio (ya que habían encontrado el primo adecuado, no iba a quedar por eso), la casa en los barrios residenciales de Terrassa y el pago del club (¡Faltaría más!). De paso, Malena, su mujer, encontró otro pardillo, uno diez años menor, con buenas apariencias y mejor cuenta bancaria, que se casó con ella y, no por ello se privó de hacer pagar las cuantiosas matrículas de las universidades privadas de sus hijos a Carlos - ¡Qué para algo era el padre de las criaturas!.... Y es de ley que así sea.

Él, en cambio, tuvo que vender su cochazo y las otras herencias, los terrenos cultivables de Tiana (huertos y viñedos), y las parcelas de Cardedeu aún sin urbanizar, todos herencias familiares, para cerrar definitivamente las deudas y pagar primero el hotel en que tuvo que vivir. Luego alquiló un pisito en Gracia, para poder ir tirando mientras buscaba trabajo, un trabajo que seguía sin encontrar – Demasiado título para ser empleado, demasiada cuantía, demasiado mayor, demasiado sofisticado… - No encontraba nada a su medida y tuvo que dejar el pisito y pasar a un modesto cuartucho de alquiler. La suerte seguía sin sonreírle y del cuartucho pasó a la fonda miserable en donde dormía actualmente. Sin coche, sin dinero, sin nada… sin ganas de vivir, ahora y aquí, ante la destartalada nave, tomaba los últimos tragos amargos de su fracaso inapelable, observando como un soldado vencido y moribundo los jirones de su desaparecido ejército en el propio campo de batalla que preludia la tumba que simplemente deseaba sólo por descansar de sí mismo…¡Qué podía hacer!. ¡Tenía que partir de allí para labrarse otra vida!... Sin equipaje, sin dinero, su pasado era un lastre que le asfixiaba…. - ¡¡Partir o morir!!... – Se decía. Lo tenía decidido, sin equipaje, con lo puesto, astroso y descuidado, pero no sucio, se iría de la ciudad e intentaría comenzar otra vida desde sus cimientos.

Salió de la nave. La miró por última vez, con tristeza. Una lágrima amenazaba con surgir, pero ni siquiera lloró. Comenzó a caminar hacia el horizonte, mirando al suelo, como buscándose en las sombras sin encontrarse. Zigzagueba, pero no cambió su rumbo. El cielo azul comenzaba a mostrar algunos nimbos aborregados y densos, de un blanco sereno. Los montes, verdeados, aún se veían lejanos. Se escondió tras una loma. Apareció. Siguieron otras. Poco a poco empequeñeció, empequeñeció hasta confundirse con el paisaje y nunca más se le volvió a ver.

Manuel Millán Cascalló

* En Metrópolis y los metropolitanos

Fotos/M. Trives/arxiu Diari de Cubelles 2007/o5/09

FESTA MAJOR!

Tornen les festes ,diferents potser. Aquí disposeu d’imatges d´ anteriors anys .

fotos/arxiu Diari de Cubelles

CAUEN JACARANDAS I ALTRES FLORS

Una excel·lent posta en escena en que la Joss, va omplir la solera de la sala amb pètals rosa fúcsies i blaus, senyalant la entrada a la petita i entranyable sala ,ben coneguda per quasi tothom que va apropar-se. Amics i coneguts a cap ens va resultar complicat retrobar l’esperit que desprèn la qualitat de les pintures d’aquesta artista de Cubelles que ja fa temps que passeja el nom de la nostra vila per tot el mon .Gracies Joss, per la teva fidelitat a la teva terra i per la projecció de les teves teles.

Un nou apunt .Gracies Manuel

LLANGARDAIX (EL SOMNI CATALÀ)

Arrossego el meu cos mil·lenari,

tot somiant el temps en que vaig haver nascut.

Aquella terra en lluita de espases,

de guerrers i soldats amb escut,

quan del Sud ens envaïren gents estranyes

i del nord vingueren els salvadors.

Ha plogut molt des de llavors,

des d'aquells homes d'altres races

on, de ferro i amb vestit estrafolari,

tothom lluitava per la meva terra.

Ara quasi no em reconec gaire

i espero, prenent el Sol,

que tornin altre vegada aquells temps

doncs aquests que vingueren fa uns cinc-cents anys,

m'han omplert de bogeria i de pors

i m'han fet perdre els meus encotillats paranys,

els quals el progrés atropella i enterra

Més m'agrada el silenci de la serra

que la pudor de les fàbriques i les masses de gent.

I em fa por por tot allò que s'enlaira,

i angunia fins i tot el llençol

blanc que no dugui les ratlles de sang,

les senyals dels dits de la guerra

d'aquells temps de penúria i de fam.

I es que soc com els mes avis dinosaures,

poc fet als canvis i als forasters

No m'acostumo a les llengües estranyes

i veig sempre la cua i les banyes

en els que, de fora, i creuant els passos fronterers

s'instal.len com si fos casa seva, centaures

d'un món aliè del que mai els farem propietaris.

La suor, el treball, ens agrada,

però no pas mai fer-los ciutadans

sinó esclaus per sempre de la seva arribada...:

Treballadors, mes mai estimables germans

¡Si no els hi agrada, que es tornin a casa seva,

per que aquesta, conquerida a sang i fetge,

es, per sempre, la meva casa, casa meva,

terra de francs furtada als visigots i als romans

que no vol pas altre llengua que la d'en Bernat Metge

ni altre gent que els que són catalans!

MANUEL MILLÁN CASCALLÓ