ELS DIES VENÇUTS// JOAN BARRIL
Amistat de l'arbre
Joan Barril
Un anunci per televisió i una breu escena: un home s'abraça al tronc d'un arbre. La imatge em sona. Fa anys, en el transcurs d'una entrevista poc interessant, una artista que vivia al camp em va explicar gairebé amb un xiuxiueig que algunes nits, quan no podia dormir, baixava al jardí, on s'aixecava un esplèndid pollancre, i s'abraçava al seu tronc rectilini. "Quan ho faig, sento coses", em deia. I me la imaginava, com una aparició gòtica, potser vestida amb una lleugera bata de color de lluna, abraçada a un arbre pel qual fluïa tota la saba del planeta.També recordo una robusta noguera de tronc estranyament recargolat que s'alçava al fons del jardí de casa meva, a Olot. Algunes tardes veia des de la finestra la silueta encorbada d'un home gran que travessava la tanca i buscava sota les branques de la noguera les nous que havien caigut. S'emportava unes quantes nous, les ficava en un farcellet i desapareixia fins a la setmana següent. Anys després, l'home va deixar de venir. Les fulles de la noguera van començar a clarejar i les branques queien i es convertien en serradures amb el contacte amb el terra. Sense l'home gran que recollia les nous, la noguera ja no tenia sentit. Allà es va quedar, com una firma pòstuma sobre el cel fins que una ràfega de temporal el va abatre.Fa temps que no vaig al parc de la meva joventut, allà on, com tots els adolescents, vam voler convertir en altar el banc compartit amb la primera nòvia. Molt a prop del banc, com diu el manual, vam gravar les nostres inicials al tronc d'un plàtan. N'hi ha prou de recórrer amb la mà l'escorça exfoliada del tronc per creure que sota el tou dels dits encara hi ha allà el signe d'una educació sentimental de la qual no en sabrem mai prou.Repasso els arbres de la meva vida i em sento el follet dels boscos. Allà hi ha la sequoia de menys d'un metre que vaig portar de Califòrnia en una maleta com qui s'emporta 5.000 anys de futur. L'olivera eterna amb unes fulles de plata vella on es veu el pas de les legions romanes. El cirerer on n'hi ha prou d'acostar la boca perquè el temps de les cireres ens enrogeixi els llavis. La por al tronc llis i relliscós de la figuera, aquell arbre maleït per als grimpadors furtius. El lent verí destil.lat pels teixos, que fa embogir els qui s'ajeuen a fer la migdiada a la seva ombra. L'hospitalitat altiva dels xiprers, com a signes d'admiració del paisatge. Les branques horitzontals dels faigs que deixen l'aire del camí jaspiat de fulles suspeses. L'udol malastruc dels pins quan pentinen el vent. Les arrels imparables dels bellaombres, que aixequen paviments mentre fan fora els escassos ocells inconscients que s'atreveixen a posar-se entre el seu fullatge. L'acàcia japonesa de la qual va penjar durant tants anys el gronxador en què vaig creure que havia après a volar. L'esclat blau de l'avet que al seu interior encara guarda les bombetes cegues de tants Nadals antics.M'abraço al primer arbre com l'home de l'anunci. Jo també sento coses. Al cap i a la fi, tots els arbres formen part del gran arbre genealògic de la història.
http://www.elperiodico.cat/
Amistat de l'arbre
Joan Barril
Un anunci per televisió i una breu escena: un home s'abraça al tronc d'un arbre. La imatge em sona. Fa anys, en el transcurs d'una entrevista poc interessant, una artista que vivia al camp em va explicar gairebé amb un xiuxiueig que algunes nits, quan no podia dormir, baixava al jardí, on s'aixecava un esplèndid pollancre, i s'abraçava al seu tronc rectilini. "Quan ho faig, sento coses", em deia. I me la imaginava, com una aparició gòtica, potser vestida amb una lleugera bata de color de lluna, abraçada a un arbre pel qual fluïa tota la saba del planeta.També recordo una robusta noguera de tronc estranyament recargolat que s'alçava al fons del jardí de casa meva, a Olot. Algunes tardes veia des de la finestra la silueta encorbada d'un home gran que travessava la tanca i buscava sota les branques de la noguera les nous que havien caigut. S'emportava unes quantes nous, les ficava en un farcellet i desapareixia fins a la setmana següent. Anys després, l'home va deixar de venir. Les fulles de la noguera van començar a clarejar i les branques queien i es convertien en serradures amb el contacte amb el terra. Sense l'home gran que recollia les nous, la noguera ja no tenia sentit. Allà es va quedar, com una firma pòstuma sobre el cel fins que una ràfega de temporal el va abatre.Fa temps que no vaig al parc de la meva joventut, allà on, com tots els adolescents, vam voler convertir en altar el banc compartit amb la primera nòvia. Molt a prop del banc, com diu el manual, vam gravar les nostres inicials al tronc d'un plàtan. N'hi ha prou de recórrer amb la mà l'escorça exfoliada del tronc per creure que sota el tou dels dits encara hi ha allà el signe d'una educació sentimental de la qual no en sabrem mai prou.Repasso els arbres de la meva vida i em sento el follet dels boscos. Allà hi ha la sequoia de menys d'un metre que vaig portar de Califòrnia en una maleta com qui s'emporta 5.000 anys de futur. L'olivera eterna amb unes fulles de plata vella on es veu el pas de les legions romanes. El cirerer on n'hi ha prou d'acostar la boca perquè el temps de les cireres ens enrogeixi els llavis. La por al tronc llis i relliscós de la figuera, aquell arbre maleït per als grimpadors furtius. El lent verí destil.lat pels teixos, que fa embogir els qui s'ajeuen a fer la migdiada a la seva ombra. L'hospitalitat altiva dels xiprers, com a signes d'admiració del paisatge. Les branques horitzontals dels faigs que deixen l'aire del camí jaspiat de fulles suspeses. L'udol malastruc dels pins quan pentinen el vent. Les arrels imparables dels bellaombres, que aixequen paviments mentre fan fora els escassos ocells inconscients que s'atreveixen a posar-se entre el seu fullatge. L'acàcia japonesa de la qual va penjar durant tants anys el gronxador en què vaig creure que havia après a volar. L'esclat blau de l'avet que al seu interior encara guarda les bombetes cegues de tants Nadals antics.M'abraço al primer arbre com l'home de l'anunci. Jo també sento coses. Al cap i a la fi, tots els arbres formen part del gran arbre genealògic de la història.
http://www.elperiodico.cat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada