M. Trives/Diari de Cubelles
Fa ja dies vaig llegir aquest article de Joan Barril ,admirat periodista meu i de molts i moltes mes ,en que per si sol explica el moment que malauradament viuen i pateixen molts dels ciutadans d’aquest país .Us recomano la lectura i encara que fa mesos imprès ,segueix d’actualitat .
¿De què parlem al parlar de futur?
Joan Barril
·
«Tinc una casa en la qual vaig gastar tots els meus estalvis. Fa quatre anys me la volien comprar per 300.000 euros. Vaig dir que no, perquè sempre és una garantia ser un petit propietari. Fa dos anys me n'oferien 250.000, menys del que n'havia pagat. Vaig tornar a dir que no perquè les coses encara m'anaven bé. L'any passat em vaig quedar a l'atur i amb una indemnització ridícula. Llavors vaig decidir posar el pis a la venda. Me'l van taxar per 200.000 i em van advertir que en pocs mesos el preu encara seria més baix. Avui el banc ni me l'accepta. I al costat del balcó de casa meva hi ha quatre cartells més a la façana en els quals s'ofereix una venda ràpida i sense precedents». Així mateix m'ho explicava en un bonic bar d'esmorzars el Santiago, amb qui jo havia anat a una escola llunyana fa anys.
No és una història original. I molts la poden repetir, amb indignació o sense. Probablement no ens tornarà a passar mai, però ara ja sabem en carn pròpia el que és una bombolla immobiliària. Salvant els morts de qualsevol sisme, això de la bombolla té uns efectes imparables sobre la propietat. Res val el que ens pensàvem que valia. Recordo el final d'un amarg llibre de Christine Arnothy, nou nom d'una escriptora hongaresa, que es passa tota la guerra amb la seva família tancada en un soterrani per amagar-se dels alemanys. Amb l'arribada de les tropes soviètiques les coses van a pitjor. La família Arnothy ha estalviat molts florins i fuig a Àustria. El desenllaç no el poden resistir: el que per a ells era una fortuna, a Àustria només era paper mullat.
Escepticisme
3 «Ja ho veus», insisteix el Santiago. «Tant de temps convençuts que no hi havia estalvi més sòlid que el de les cases i ara només tenim fonaments que es fonen i una petita part d'un solar. Diuen que la culpa va ser nostra i que els bancs van complir la seva funció. Els vam demanar diners i ells ens en van donar més. Però ara s'han de tornar a canvi de res. Ni tan sols a canvi de la tranquil·litat de no deure. Perquè les màquines bancàries et van assetjant amb impresos amenaçadors. I després arriba l'Agència Tributària i ens diu coses en un llenguatge cada vegada més difícil».
El Santiago no és dels que estan desfets. Està simplement escèptic, com si el metge li hagués diagnosticat una malaltia crònica. És el primer pas de la supervivència. Però de mica en mica s'anirà sentint pitjor. Perquè a la seva edat ja no el traurà ningú de l'atur. I la vida serà més difícil. Arribarà al supermercat i per primera vegada triarà marques blanques i comprovarà el pes. La galleda de les escombraries de la cuina estarà més neta que mai i, amb sort, tornarà a gaudir de les seves vacances en aquella casa dels seus parents del poble, aquells que no es queixen mai i que sempre tenen un porró a mà. El Santiago està a punt per eliminar el seu petit estudi i habilitar-lo de nou per quan el seu fill gran li digui que no té feina ni possibilitat de pagar el lloguer i que si seria possible que el tornés a acceptar a la casa on va néixer.
«I tu que escrius, ¿saps quant fa que dura la crisi? Al juliol farà tres anys. I al principi vam pensar que només era cosa dels americans. Ens van dir que el 2011 seria pitjor que el 2010. I ara insisteixen que el pitjor serà el 2012. ¿Vols que et digui? No sé per què els indignats pinten els vestits als diputats i no van a trencar vidres als bancs. Però val més no dir-ho, perquè potser em confonen amb un inspirador de la violència». «¿Un altre cafè, Santiago? Te l'has guanyat». Quan es compten els cafès és senyal que les coses estan francament malament.
No és una història original. I molts la poden repetir, amb indignació o sense. Probablement no ens tornarà a passar mai, però ara ja sabem en carn pròpia el que és una bombolla immobiliària. Salvant els morts de qualsevol sisme, això de la bombolla té uns efectes imparables sobre la propietat. Res val el que ens pensàvem que valia. Recordo el final d'un amarg llibre de Christine Arnothy, nou nom d'una escriptora hongaresa, que es passa tota la guerra amb la seva família tancada en un soterrani per amagar-se dels alemanys. Amb l'arribada de les tropes soviètiques les coses van a pitjor. La família Arnothy ha estalviat molts florins i fuig a Àustria. El desenllaç no el poden resistir: el que per a ells era una fortuna, a Àustria només era paper mullat.
Escepticisme
3 «Ja ho veus», insisteix el Santiago. «Tant de temps convençuts que no hi havia estalvi més sòlid que el de les cases i ara només tenim fonaments que es fonen i una petita part d'un solar. Diuen que la culpa va ser nostra i que els bancs van complir la seva funció. Els vam demanar diners i ells ens en van donar més. Però ara s'han de tornar a canvi de res. Ni tan sols a canvi de la tranquil·litat de no deure. Perquè les màquines bancàries et van assetjant amb impresos amenaçadors. I després arriba l'Agència Tributària i ens diu coses en un llenguatge cada vegada més difícil».
El Santiago no és dels que estan desfets. Està simplement escèptic, com si el metge li hagués diagnosticat una malaltia crònica. És el primer pas de la supervivència. Però de mica en mica s'anirà sentint pitjor. Perquè a la seva edat ja no el traurà ningú de l'atur. I la vida serà més difícil. Arribarà al supermercat i per primera vegada triarà marques blanques i comprovarà el pes. La galleda de les escombraries de la cuina estarà més neta que mai i, amb sort, tornarà a gaudir de les seves vacances en aquella casa dels seus parents del poble, aquells que no es queixen mai i que sempre tenen un porró a mà. El Santiago està a punt per eliminar el seu petit estudi i habilitar-lo de nou per quan el seu fill gran li digui que no té feina ni possibilitat de pagar el lloguer i que si seria possible que el tornés a acceptar a la casa on va néixer.
«I tu que escrius, ¿saps quant fa que dura la crisi? Al juliol farà tres anys. I al principi vam pensar que només era cosa dels americans. Ens van dir que el 2011 seria pitjor que el 2010. I ara insisteixen que el pitjor serà el 2012. ¿Vols que et digui? No sé per què els indignats pinten els vestits als diputats i no van a trencar vidres als bancs. Però val més no dir-ho, perquè potser em confonen amb un inspirador de la violència». «¿Un altre cafè, Santiago? Te l'has guanyat». Quan es compten els cafès és senyal que les coses estan francament malament.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/que-parlem-parlar-futur-1049367
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada