¿Per què tan pocs fan tan mal a tants?
Xavier Soler
...Darrerament, hi ha imatges que em persegueixen i no puc deixar d’analitzar. Una és la de l’església noruega de Nesodden, on es va celebrar el primer funeral pels 76 assassinats a sang freda d’Anders Behring Breivik, ciutadà apassionat dels videojocs i indignat per la feblesa del seu país amb els emigrants de cultures alienes. Seguint un doble ritu cristià i musulmà, es dona sepultura a una jove d’origen kurd: Bano Abobakan Rashid, de 18 anys, una de les probables futures dirigents del país. El taüt entre a l’església cobert amb una bandera kurda. En paraules de la pastora protestant que oficia l’acte, la difunta Bano era el millor exemple de la Noruega multicultural. Aquella mateixa tarda, Jens Stoltenberg, primer ministre laborista, deixa clar, a la major mesquita de la ciutat, que el país respondrà als assassinats amb més democràcia i tolerància: “Respondrem a l’odi amb amor, anem a demostrar que el nostre moviment es capaç de respondre amb compassió”, van ser les seves paraules mentre els assistents aixecaven enlaire les flors que duien a les mans. Una església, una mesquita, cristians, musulmans, noruecs, envoltant el cadàver d’una kurda adolescent. La meva resposta és que jo voldria ser ciutadà noruec, o encara millor, un membre més d’un sol país denominat Europa i presidit per un Stoltenberg qualsevol, amb capacitat d’aglutinar cultures i exercir la compassió.
....Un altre imatge és la de Dominique Strauss-Kahn i la de Rupert Murdoch. La darrera imatge de l’inefable ex director del FMI de bragueta automàtica, és la imatge d’un home somrient. Els seus advocats han bescanviat les seves mentides per les de la seva víctima, una emigrant guineana de comportament dubtós. El director de la bragueta automàtica, que va deixar les mostres de semen a l’habitació de l’hotel Sofitel i las de violència al cos de la dona, va mentir repetidament quan va ser detingut a l’aeroport declarant que ell no tenia res a veure amb el cas. Però les mentides d‘un president del Fons Monetari Internacional, amb enormes responsabilitats econòmiques i polítiques, son foc d’encenalls comparades amb las d’una guineana que segons sembla va mentir per assolir el visat per a treballar al país de la llibertat. El vell somni americà no és el de la justícia, que no ho ha estat mai, sinó el de la igualtat d’oportunitats per arribar un dia a poder evadir-la, a poder pagar a dos advocats com Benjamín Brafman i William Taylor, que, encantadors de serps, expliquin a un jutge lo inexplicable. Rupert Murdoch era la imatge d’un home temible, molt més temut pel seu poder que admirat per la seva capacitat. Davant seu es van ajupir alts empresaris, primers ministres i membres de la reialesa i de l’església. Però, com sol passar sempre, les seves armes eren tan barroeres com les de qualsevol membre de la màfia: centenars de xantatges, 4.000 telèfons punxats (alguns de soldats morts en combat), pagaments a la policia, publicació d’una llista de pederastes que havien complert condemna... Hi ha gent que, de conèixer-se a fons, no dormirien a les nits amb ells mateixos, però resulta entendridor escoltar les declaracions de Murdoch, junt amb el seu fill, a la Cambra dels Comuns: “No sabia rés... Vaig fer tot el que vaig poder per arreglar-ho... M’han traït... Mai en tota la meva vida m’havia sentit tan humiliat...” Els seus advocats, com els de Strauss-Kahn, també estan fent bé la feina, però els britànics haurien de preguntar-se algunes coses: ¿Qui controla la concessió de les llicències als medis per part del govern? ¿Per què la basura de “The News of the World”, exemple de periodisme de talonari, va arribar a ser la publicació en parla anglesa més venuda del món? ¿Per què Anglaterra ha suportat anys i anys un personatge que ha segrestat la llibertat individual de tanta de la seva gent?
.... Les darreres imatges son de la desolació. Una mare asseguda en un banc desballestat d’una habitació deserta. Dos nens, aferrats a la seva túnica, beuen aigua ansiosament i miren d’esquitllada la cara de la mare que es cobreix els ulls amb els dits. A l’altra cantó del banc, com un paquet oblidat, el cadàver d’un nadó embolcallat en una estora de palla, un nadó que no ha arribat a temps al camp de refugiats de Dagahaley, un camp de 380.000 ànimes on hi arriben cada dia 2.000 persones més. La mare, que hauria pogut donar-li la sang, no ha pogut donar-li aigua. Segueix amb els dits als ulls i els nens mirant-la amb un silenci interrogador. La resposta és finalment una llàgrima que cau a la fusta, com la única denuncia solitària de la tragèdia de Somalia. Al desastre del grup fonamentalista radical Al Sahabab s’hi ha afegit la misèria absoluta de la sequera. Junt a aquesta imatge, una nena pakistanesa de nou anys, amb un armilla d’explosius al cos, es forçada a cometre un atendat suïcida de forma inconscient. Jo no he trobat cap resposta a aquestes imatges perquè a mi els deus no m’han escotat mai.
....¿Per què tan pocs poden fer tan mal a tants? ¿Per què és tan difícil canviar? ¿On habiten les arrels dels nostres mals? Tenim la tendència a buscar grans explicacions per entendre les catàstrofes humanes, quan més aviat son petites causes les que provoquen enormes desastres (jo segueixo opinant que aquest país va anar a la guerra d’Irak perquè al senyor Aznar li falten 20 centímetres d’alçada, o al menys això creu ell). Afirmar que Breivik es boig, és una bona forma de lliurar-nos d’analitzar el seu comportament, i de passada també el nostre, de veure els impulsos que ens afloren del vell primat depredador que tots dúiem a dins. Com la immensa majoria de ultra nacionalistes delirants i messiànics, que emprenen la guerra en solitari, Breivik no cerca una altra cosa que la significació personal. Com diu Claudio Naranjo, som encara en una ment patriarcal que imposa la raó, la jerarquia i la violència en tots els àmbits de la vida. El que considerem la nostra condició civilitzada és una barbàrie més gran que la d’aquells que anomenem bàrbars; especialment si jutgem la nostra civilització en funció de qualitats com ara la benevolència, la capacitat de conviure pacíficament o la generositat.
....En general, hi ha dos tipus de persones, que molt sovint responen a arrels genètiques diferents: els que es posen a favor del perdedor i el que ho fan a favor del guanyador. Les grans àguiles humanes sempre juguen brut, en general apel·len al patriotisme, a les arrels, als valors i a la religió més fonamentalista per pescar el peix més gros, però tan sols creuen en el poder i els beneficis. No son els grans homes els que sustenten la humanitat sinó els petits, aquesta immensa marea silenciosa que modera les seves ambicions i desprèn generositat. És la capacitat de sacrifici i contenció personal d’una majoria la que encara compensa els excessos dels més ambiciosos i suporta el planeta. No els hi càpiga cap dubte.
http://xavier-soler.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada