Opinió/

Xavier Grau
Periodista

L’ÚLTIM OCTUBRE DE MIQUEL PAIROLÍ

A punt de situar-se entre els millors escriptors catalans de la segona meitat del XX, Miquel Pairolí va morir el 6 de juliol de 2011 i va marxar pendent d’explicar-me, encara, perquè la protagonista de El camp de l’Ombra condueix un Lancia Delta. I el que és pitjor, aquest estiu, Miquel, no vas poder rellegir de nou Lighea de Lampedusa.

Al Garraf, Miquel, els últims raig de sol porten encara calor i claror, molta claror, sobretot claror. És l’octubre més calorós de les últimes dècades al Penedès i el mes amb millor clima al teu Empordà des del 1954, l’any mateix que va ser construïda la vostra casa a Quart i l’any que Joan Vinyoli s’instal.là a can Pallí de Begur. Aquest triangle de costa preferit: Palafrugell, Palamós i Begur llueix esplèndid. Tot ben lluny del teu Octubre que “va començar amb una fredorada”. I això que l’estiu va arribar malament, de pena. Del juliol, ni te’n parlo. I nosaltres fent riure, això sí, cruspint-nos uns bocates de pernil a peu de rierol a les portes de Quart. Semblaríem uns irreverents, això sí, si no fos per la íntima sensació d’afecte i estimació que va dur-nos fins allà pel teu enterrament. A mi, -i cito en el teu discret nomenclàtor- a la M.C. i a l’E.S. Va venir fins i tot la C.S, al primer funeral conjunt que recordo a no ser que el traspassat fos de la família. A l’igual. I compte, hi assistí el conseller Mascarell, home sensible i de cultura fina, i l’alcalde de Girona, periodista també. En aquest sentit, tu, un funeral de primera a major glòria de la nissaga de la teva Cera. I a tots ens va quedar clar, com vas deixar dit i deixar dir, que “per raons òbvies” tu hi series només de cos present.

La solidesa de l’obra de Miquel Pairolí, la capacitat narrativa i la precisió en la descripció d’ambients i sensacions no pot passar desapercebuda en aquest país petit i sempre emprenyat. Per l’escàs artifici formal del seu relat i, malgrat això, la seva exuberància. Un estil contingut però florit, a la vegada ferm i sinuós, com l’escorça de l’alzina surera. La teva alzina, Miquel, la que persevera. Com tu, Miquel, segons va definir Pla els homes de la teva terra: “endevinen el temps, miren el cel, espien la mar, senten el vent al clatell, veuen un peix, polsen una vela, segueixen un núvol, ensumen un rastre, fan pronòstics raonats i prudents, tenen el paladar fi i tot ho volen fresc. Tenen enginy a la mà, els sentits desperts, senten créixer l’herba, dormen amb un ull obert. No hi ha una altra cultura que aquesta en aquest món, la resta és dolor, neguit i cendra”. Tens raó Miquel, carpe diem.

Pairolí: articulista a L’escaire del diari El Punt i a l’Avui, cap d’opinió al liquidat Diari de Barcelona desaparegut malgrat la seva “esperança irracional” en la supervivència, guionista del Literal de TVE, biògraf de Joan Oró, autor d’assaig, estudis literaris i teatre... premi Crítica Serra d’Or 2011 pel dietari Octubre. I el més important, en paraules de Lluís Muntada, “mantenia inexpugnable el seu cercle íntim i prodigava una amistat noble”. Gràcies Miquel: “Per a en Xavier, que s’ha llegit aquest llibre amb més afecte que no pas jo”.

La narrativa de Miquel Pairolí és sensual i crua, precisa, continguda i vital a l’hora. Un cant a la vida i un pols a la mort des de l’exacte punt de la serenor personal i creativa que Vinyoli situa en un punt exacte:

“Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

Però tu i jo vivim al botó de la roda,

On és imperceptible el moviment”

En Miquel deixa feta una gran literatura. Construïda amb elements senzills i propers però aprofundint en els grans temes de la creació. El sentit de la mort i de la vida: l’ implacable piconadora del pas del temps, la renúncia indefugible als grans plaers de les vida que la vida mateixa ens va prenent.

I ho ha fet amb les mateixes eines rebudes de l’herència intel.lectual i genètica que ell reivindica de la gent del camp, dels pagesos de l’entorn de l’Onyar. Amb precisió, paciència i coneixement d’allò que porta entre mans bé sigui el tràmec corcat del pare i de l’avi, bé sigui l’última entrada del proper dietari tot just encetat: No ha estat un somni, no.

Poc amant del gregarisme i dels saraus, algú hauria de reivindicar per a ell la Creu de Sant Jordi –“per raons òbvies”- a títol pòstum. O no. Millor que li dediquem un mirador des d’on es vegi el que en Miquel veia i puguem aprendre a pensar i a ser com ell pensava i era. I sobretot, que hi hagi el seu banc preferit i que s’hi albiri, no fotem!, una magnífica panoràmica del perfil de les Gavarres en caure el sol. O una bonica plaça a Girona, què collons!!