Toni Soler ja no surt a Polònia ,pro tenim el
plaer de llegir les seves opinions com articulista al Diari Ara .L’agudesa dels
seus articles acompanyada d’una certa ironia permet facilitar al lector o
lectora i entendre des de la primera línea el fons del contingut a tractar. Alguns
politics haurien d’aprendre a fer-ho ja que sovint confonen al personal.
FORA DE TEST
Siguem
pessimistes
TONI SOLER
Si la Generalitat impulsa una hisenda pròpia, poden passar
moltes coses bones. Però per tenir èxit, abans hem d'imaginar un escenari
pessimista.
POETES. Ara, quan més efervescència sentim, és el moment
d'aixafar guitarres. En castellà en diuen ponerse
en lo peor . En català,
posar-se la bena abans de la ferida. I en qualsevol dels casos és un exercici
necessari. Esclar que el pessimisme gratuït és estèril, i a casa nostra d'això
n'hi ha molt. Però també és cert que de vegades ens domina un fervor pueril.
"Tot està per fer i tot és possible": un vers inspirat no pot ser un
programa de govern ni una estratègia de país. A la Catalunya del segle XX hem
estat tan mesells com temeraris; hem actuat, doncs, de manera romàntica en
massa ocasions. I ara que ens trobem davant d'un repte polític seriós -seriós
de veritat- ens convé tot el realisme de què siguem capaços, un realisme
sistemàtic i científic. Els poetes, els somiatruites, els opinadors de tota mena
ja ho hem dit tot, ens hem queixat de tot, hem formulat greuges i aspiracions,
hem ajudat a generar una massa crítica que creu de debò en l'opció sobiranista.
Ara han de parlar els que en saben. Hem de posar els peus a terra i convertir
un estat d'ànim en una maquinària de precisió.
PREVEURE. Siguem, doncs, els millors pessimistes. Deixem les banderes
a casa, oblidem-nos de Braveheart (oblidem Mel Gibson, de passada) i
preguntem al polític, l'economista, el sociòleg, el científic, el diplomàtic,
quin és el camí de la sobirania i quines són les seves conseqüències. I exigim
respostes sòlides, no una xifra rodona o un titular inspirat. Anticipem-nos als
problemes, prevegem els riscos, acceptem que les coses no són mai com les
voldríem. No donem res per sabut, no comptem amb ningú d'entrada, no esperem
que la nostra raó serà percebuda com a tal. Vulguem dialogar sempre. Busquem
senders alternatius. Siguem desconfiats. Preparem respostes útils a la coerció
dels altres. Siguem sempre conscients de les eines amb què comptem.
ESCENARIS. Si la Generalitat impulsa una hisenda pròpia, poden
passar moltes coses bones. Però per tenir èxit, abans hem d'imaginar un
escenari pessimista: Artur Mas enviat als tribunals; el govern espanyol multant
els insubmisos fiscals i congelant transferències; ajuntaments del PP (i potser
alguns del PSC) desobeint la consigna del govern català; les agències de
qualificació deixant el deute català per terra; la Unió Europea exigint
respecte a la llei; multinacionals retirant inversions per por a la
inestabilitat (o per pressions diplomàtiques); la brunete d'allà i d'aquí atiant el conflicte
social (i si és possible, ètnic). Davant d'una aspiració democràtica que esdevé
majoritària, tot això no ha de fer por, però cal preveure-ho. Ja sigui per
evitar-ho, per enfrontar-s'hi o -en el pitjor dels casos- per aprendre la lliçó
de cara a cites futures. Cal posar la bena abans de la ferida, fins i tot en el
cas que la ferida sigui improbable. Cal imaginar un endemà i ser capaços de
banyar-lo de realitat, amb tot el que això comporta. Cal, en resum, tenir
l'ambició màxima i la fredor absoluta per evitar la temptació d'esperar que les
coses passin simplement perquè desitgem que passin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada