Diari de Cubelles
A tots els pobles les llegendes urbanes circulen de boca en boca i a Cubelles la existència d’un fantasma al castell formava part de les converses a mitja tarda entre nens i nenes i sempre algú narrava algun fet puntual que generava pors i si ens amagaven dins el recinte del castell la ombra del fantasma era percebuda. Avui tenim un relat curt enviat a Diari de Cubelles.
A les fosques
El últim tren de la nit va arribar a l’estació, les tres o quatre persones que van baixar amb mi, ni tan sols en van mirar la cara. Anàvem tots tapats i endevinava que el seu únic interès era arribar a casa seva, quan mes aviat millor. Jo, vaig parar-me en mig de la andana, una mica entranyada en mi mateixa , i preguntant-me que hi feia allà, pal plantada, en plena nit, fosc com una gola de llop i en ple hivern.
En tot el viatge, vaig deixar-me portar per el traquetreig del tren . He arribat a una edat, en que les nostàlgies entre els amics surten espontànies, sense voler, tot xerrant.
Darrerament i sense motiu ,el Castell de Cubelles surt en les nostres converses. L’han rehabilitat per fora, pintat de nou, té un color que encara ningú ha definit, i està il·luminat per la nit, donant-li un esplendor sobreposat, que li va gran. El castell ja no es el que han vist els ulls de la meva infantessa. Ja no es poderós, no domina el paisatge, no és fosc per la nit, no crida la imaginació de la quitxalla. Però, cada vegada que en parlàvem, amb quedava una mica fora de la conversa , tot recordant que, en els anys de la meva infantessa , va existir un vincle molt sotil, indefinible i secret, entre el castell i jo, el de la por.
En aquell temps, estava habilitada una habitació, la de la finestra de l’escut de la primera planta, com a cosidor, i era sempre un cau de rialles i d’històries que les dones fabulaven dels fantasmes d’antics moradors que, en aquells temps, rondaven dins el castell.
Jo, hi anava cap el tard ha passar l’estona, m’ha agradava; i arribava des de casa saltant o corrent, però sempre al tombar la cantonada del carrer entrant dins la Plaça, sentia com si aquell recó de poble ja no fos Cubelles ; havia entrat en un lloc desconegut i frenava en séc.
Em quedava una bona estona davant la gran porta del castell, sense entrar-hi. Mirava l’escala que pujava cap d’alt hipnotitzada, veia com ombres estranyes movent- se i posava l’orella, tot escoltant les veus que m’arribaven del cosidor, com un sord remor semblant a lletanies monocords, fins que, una rialla les trencava i en donava el valor per traspassar el portal i pujar els esglaons, com una exhalació, sense tocar peus a terra, tal i com si algú en portes em volant-les.
Avui i després de molt de temps i sense cap raó, tan sols guiada per un impuls, estava enfilant com si rés, la rambla que va cap el poble; volia traspassar la carretera i fer drecera pujant l’escala del costat de la farmàcia que va directe a la plaça, veuria el castell pel front. Sorprenent-me a mi mateixa , estava pujant l’últim tram de l’escala .
Un cop a dalt , i resseguint la barana em vaig mig seure en el únic tros que hi queda.
Havien tornat les mateixes ombres d’abans i tot era silenci.
L’espessor de la foscor i d’impenetrable silenci u impregnaven tot. Tan sols la llum de la lluna colpejava lleument la façana del castell que semblava dibuixat amb llapis. Les finestres estaven totalment fosques, com pintades en negre.
En sentia tranqui-la i deixava passar el temps. Inesperadament, una forta ventada em va despentinar els cabells i el mocador de seda que portava va començar a dansar embogit per la força del vent. Amb les mans intentava tornar-ho tot el seu lloc, no era possible, el vent cada vegada era més fort i els cabells i el mocador continuaven ballant incontrolats.
Y aleshores u vaig veure Una petita llum, però molt forta, parpellejava darrera l’ultima finestra del segon pis del Castell.
Insegura vaig fer dos passos endavant, i l’enlluernament que cada cop era mes gran i mes fort, omplia tota la finestra fent una estranya dansa amb el vent, els meus cabells i el mocador.
Aquella llum va començar a córrer per tot arreu, anant i tornant sense parar, deixant-se
veure, cada cop que passava per les finestres. Passar del segon pis al primer, seguint la seva dansa embogidora. De cop i volta, al arribar a l’habitació de l’antic cosidor és parar uns segons , i girant-se ràpidament es va acostar a la finestra.
Una forma fantasmal es va fer visible .El palmell de unes llargues mans es retallaven en els vidres i uns ulls inanimats en miraven fixament. Instintivament vaig recular fins trobar altre cop la barana. El vent xiulava en força i s’enredava amb els meus cabells i el mocador. Amb la gola seca, sentí bategar el cor en els polsos, tenia oberta la boca per xisclar, però la veu no en sortia. Completament lligada per el que estava passant no podia treure els ulls de la finestra del cosidor.De sobte, la finestra va enfosquir-se. Ara, la llum s´escapava, per les escletxes de el gran portal de la entrada. Un dels batents de la porta va començar a obrir-se sense fer cap soroll, poc a poc, molt poc a poc . Una atracció irrefrenable en feia anar cap aquella llum, ja no tenia ganes de xisclar, sentia que el vent m’empenyia cap a la porta .
I em peu davant l’entrada, mirant lentament endins, vaig tornar a veure l’escala que pujava cap el cosidor i a dalt movent-se, estranyes ombres.
Decidida, vaig creuar el dentell de la porta i amb la mirada fitxa en el final de la escala
començar a pujar els esglaons , les cames en passaven i mentalment contava , un, dos, tres, ...... un dèbil grinyol de la porta del darrera meu, va fer que instintivament girés la vista.
Aterrada e immòbil per la por, veia com la porta s’anava tancant darrera meu, lentament,molt lentament......tenia que fugir i rapit,no em quedava temps,la porta ja estava mig tancada.
Amb força inusitada vaig girar el cós i recargolant-me, vaig passar per el petit tros que quedava per tancar-se i aleshores, vaig sentir, com el mocador de seda lliscava caient-me per l’esquena.
Fent un fort soroll la porta va quedar, davant meu, hermèticament tancada.
I mentrestant reculava, vaig veure el meu mocador. Seguia dansant amb el vent, enganxat entre les dues fulles de la porta.Allargant el braç per agafar-lo, i abans de que la mà hi arribés, de l’altra banda de la porta l’estiraven cap endins, poc a poc, molt poc a poc..... fins que va desaparèixer.
I jo, seguint enrere fins arribar a la barana de la plaça, vaig mirar la finestra del cosidor. Una forta llum fantasmagòrica estava dansant amb el vent i amb el meu mocador.
Després, varen tornar les mateixes ombres d’abans i tot era silenci.La foscor i d’impenetrable silenci u impregnava tot. Tan sols la llum de la lluna colpejava lleument la façana del castell que semblava dibuixat amb llapis.
Les finestres tornaven a ser totalment fosques, com pintades de negre
Immaculada Teruel Baró
